¿I EIXA PARAULA NO ÉS...? (I)

Per: Joan Benet www.llenguavalencianasi.cnm / No són poques les ocasions en que m'han dit, ¿I eixa paraula no és catalana? Com no fa molt de temps m'han fet en respecte al terme 'Rabosa'. Moltes de les preguntes i qüestions que m'han fet i em fan referides a preguntes cóm si una paraula és o no és valenciana, es podrien resoldre a soles si qui fa la pregunta, abans de fer-la mirara el vocabulari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que a hores d'ara pense el més encertat en temes de vocabulari valencià, a ón en este cas podem trobar que el terme, 'Rabosa', està arreplegat com un terme d'us normal dins de l'idioma valencià. En un principi, i em referix al temps, per eixemple del Pare Fullana, (per a no anar-me més llunt en el temps), la llengua valenciana era molt rica i variada en tot tipo de paraules i lèxic, sinònims, antònims, i tot tipo d'accepcions diverses, puix el mateix Pare Fullana s'enorgullia en dir que havia trobat més accepcions del verp fer de les que ell mateix haguera pogut imaginar mai, puix n'eren més de mil accepcions diferents, i totes eren d'us valencià trobades en les nostres riques terres. Evidentment, no totes eren d'un us generalisat en tot el regne, puix és conegut i tots sabem, que hi ha moltes paraules que a soles s'utilisen en uns determinats llocs de la nostra geografia, passant a formar part d'eixos localismes que enriquixen l'idioma valencià, (i qualsevol idioma), fent resò d'eixa màxima que diu que, “L'excepció fa la regla”, i que també en certa manera servixen per a saber sense preguntar a ningú, a on ha naixcut, puix no sempre s'utilisen les mateixes paraules en el nort del regne i en el sur, i totes són valencianes. ¡Molt valencianes! Ademés, és molt bo que n'hi hagen diversos térmens per a poder designar una cosa, una idea, un sentiment... puix a l'hora d'escriure una novela, per eixemple, és del tot imprescindible eixa riquea lèxica per a no repetir la mateixa paraula varies voltes en un mateix paràgraf o en paràgrafs contigus, donant un esplendor a la novela que a soles per la riquea de vocabulari, dona goig llegir-la. Pero les coses en matèria llingüística des de que vixqué el Pare Fullana han canviat moltíssim, puix a hores d'ara la majoria de nosatres nos creem filòlecs, de fet tots tenim un filòlec en el melic, i per tal motiu nos creen en la potestat de poder dir o corregir a qualsevol dient si això és una paraula com cal o si per contrari és una paraula fruït del catalanisme més radical que estem patint ya més de quaranta anys. Cert és que hi ha certes paraules 'Tòtem', que tots sabem que no cal dir-les, pero unes atres, abans de dir res sobre elles, deuríem de pensar abans de parlar. Cert és també que des dels temps del Pare Fullana, eixe catalanisme més radical s'ha arraïlat en les nostres terres valencianes clavant les seues arraïls en lo més fondo dels cors dels valencians que sempre han segut 'de soca i arrel', sense ells voler evidentment, i això també és un punt a tindre molt en conte. Pero no és manco cert que també des dels temps del Pare Fullana i a mida que el catalanisme ha anat fent mossa en el valencianisme, els valenciaparlants estem més recelosos a l'hora d'utilisar certes paraules o mirem en lupa certes paraules que no cal mirar, aplegant a trobar-nos en incongruències tals com dir que una paraula que sempre ha estat dins del vocabulari valencià, pensar que és catalana o dubtar si és valenciana. Pero esta actitut és un efecte de l'imposició política d'una llengua en un territori. L'imposició a pur de lleis i de 'ous' a soles nos du a un rebuig generalisat per part de la gent que tradicionalment ha parlat la llengua que des de la política estan tractant de substituir i amagar, i una posició d'indiferència per part de la gent que mai ha parlat la llengua que està sent motiu d'eixa suplantació i substitució, aplegant el moment que inclús les persones més arraïlades en la llengua que estan menjant-se des de l'estament públic comencen a tindre dubtes del vocabulari que estan utilisant, i és eixe moment quan la boca s'ompli d'eixa frase, ¿I eixa paraula no és catalana?, quan la pregunta deuria de ser justament al revés, els catalans deurien de preguntar-se, ¿I eixa paraula no és valenciana? Nos veem en la segona part. Fins ara.