Autor: Agusti Galbis
En acabant de l´introduccio de
l´articul anterior, es normal preguntar-nos per les raons d´eixe “carinyo” que despertaven
i desperten els catalans, que han fet, que dir-li ad algu “català”, haja segut
considerat com un insult.
Anem a comprovar, com els
catalans, per la seua forma de ser o de comportar-se, aixina com pels actes que
historicament han protagonisat, s´han guanyat una fama no massa bona.
En primer lloc s´hauria de
parlar, encara que siga per damunt damunt, dels pirates o corsaris catalans.
Seria fals dir que la pirateria fon exclusiva dels catalans, perque hi hague un
temps en que esta “activitat” era considerada complementaria del comerç i
fomentada per les classes dirigents dels pobles. Aixo no lleva el fet, de que
la pirateria catalana, fon especialment activa i coneguda per tota la mar
Mediterranea, escomençant a ser perseguida quan es converti en font
d´importants conflictes diplomatics. En la p.79 de “Tra l´inferno e il mare” de Anna Spinelli, llegim: “I catalani,
tra il XII e il XIV secolo si dedicarono alla piratería contro le navi veneziani”. En “Revue de l'Orient chrétien” p.366, trobem que “Toute la Méditerranée
orientale était infestée de pirates
catalans…”, es dir que l´orient de la Mediterranea es
trobava infecte de pirates catalans. La p.410 de “Recherches et matériaux pour
servir à une histoire de la domination...” nos informa de les devastacions
comeses pels pirates catalans: “…dévastations commises sur ses côtes par
les pirates catalans…”. El
llibre “Studi in Memoria Di Federigo Melis”, nos conta en la p.474, que els
genovesos eren les victimes principals dels corsaris catalans: “…i genovesi, vittime principali dei corsari
catalani…”. Michelle Giusseppe Canale en “Nuova istoria della republica
di Genova…” nos diu que “I catalani, piu ladroni che veri nemici,
pirateggiavano…”, es dir, que els catalans eren mes lladres que verdaders
enemics i piratejaven. En directe, en “Istorie fiorentine” el famos Machiavelli
(1469-1527), escriu: “fu preso da corsali catelani, e messo al remo”.
Tenen l´honor de tindre llibres dedicats, com “Marinai, pirati e corsari
catalani nel basso medioevo”, de Unali Anna.
Tambe els valencians hem patit (i
patim) l´enronia d´alguns catalans de
piratejar i furtar lo que no es d´ells. El “Dietari del capellà d´Alfons el Magnanim”,
referit a l´any 1462, nos fa saber que: “Disapte,
a XVIII° de març, de mati, fonch l´armada de Catalunya en lo Guerau, (Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren”.
I encara mes: “Divenres, a VII de maig,
fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e
feren la via de Yviça”
Mes coneguda, per haver segut
Ramon Muntaner protagoniste dels fets que nos conta en la seua Cronica, (escrita
entre 1325 y 1332), es la “gloriosa”
participacio dels catalans en la carnisseria dels almogavers en l´orient
d´Europa (1303-1388). Segons els catalans, els almogavers formaren la “Gran
Companyia Catalana”. Hem de saber, que els almogavers eren uns mercenaris de la
guerra, uns indocumentats, als qui Muntaner descriu en el cap. 61 de la seua
cronica, diguent d´ells, que anaven “…cascuns
ab son sarro a costes…”, a on portaven “…un pa per cascun dia, e no pus…” afegint que “puis del pa, e de l´aiga, e de les herbes passen llur temps”.
Devien tindre tan mala traça que Muntaner nos diu que “…les gents de Messina, qui els veeren tan mal enrobats, e ab les
antipares en les cames e les abarques als peus e els capells de rets en testa,
digueren: ¡Ah Deus e com havem aüt goig perdut! ¿E que gent es aquesta que van
nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut?
¿I que podia esperar-se d´esta gentola? Puix barbaritats i bestialitats, de les
que Muntaner pareix alegrar-se quan diu: “…hi
feren tanta carn que aço fo una gran
meravella”
El valencià Francisco de Moncada (1586-1635),
va escriure el llibre “Expedición de los
catalanes y aragoneses contra turcos y griegos”. Per ell sabem que: “quedó entre los griegos hasta nuestros días
por refrán: “La venganza de catalanes te
alcance”. Esta es la mayor maldición que entre ellos tienen agora la ira y
el aborrecimiento”, nos informa tambe de que “Los griegos dicen que
Cícico y toda su comarca quedó destruída por las crueldades y robos de los catalanes...”, afegint que diuen que “…hicieron más daño
en las ciudades de Asia que los turcos enemigos del nombre cristiano…”.
Llegim que “…despedazaban cuerpos
inocentes, por la edad incapaces de culpa; hasta los animales quisieron
entregar a la muerte, porque en el lugar no quedase cosa viva”, senyalant
que “Este fue el hecho de los catalanes condenado de los antiguos y modernos
escritores por muy feo: pasar en Europa
a los bárbaros infieles enemigos del nombre cristiano…”
I com als catalans, a catalans no
hi ha qui els guanye, damunt, es senten pero que molt satisfets, assimilant “tanta
carn”, a una gesta imperial,
mitificant els fets en obres lliteraries i politiques.
I gros degue de ser, quan en el
llibre “La dissoluzione delle signorie
latine in Morea di fronte alla turcocrazia” de Walter Haberstumpf, llegim que “Già
nel 1322 il pontefice Giovanni XXII,
scrivendo al patriarca di Costantinopoli e all’arcivescovo di Partazo lamentava che i Catalani vendessero coloni
cristiani ai Turchi” v. Acta Ioannis XXII (1317-1334), ed. A. L.TÂUTU, Vaticanis 1952
[C.I.C.O., series III, vol. II, tom. II], doc. 64, pp. 121-122 (1322, ottobre
1, Avignone). Es dir, el papa Joan XXII, es queixa de que els catalans venien cristians als turcs. ¡Lo
que fera falta en benefici propi!
Y la fama s´extengue en el temps.
Góngora en “Y diga que yo lo digo”
escriu: “El doctor mal
entendido/De guantes no muy estrechos/Con más homicidios hechos/Que un catalán
forajido”. “Catalán” i “forajido”, es dir, el sumum dels sumums.
En el llibre “Historia del pensamiento
político catalán” llegim que “El imperio
muntaneriano no fue imposición violenta de conquistas, sino la difusión por el
Mediterráneo de las libres instituciones catalanas”. I aço deu ser tan
“cientific” com dir que Jack “el destripador” fon una mongeta beata que
sacrificà la seua vida per els demes. ¡I es que lo que no facen dir els
catalans!
Recordem que Dante, en la Divina Commedia , parla
de “l'avara povertà di Catalogna”. Per a entendre
la part de “pobrea”, que acompanya a l´acusacio d´avaricia, nomes hi ha que
imaginar-se a un dels indocumentats almogavers catalans. Muntaner, en el cap.29
de la seua “Cronica”diu: “E negu no es
pens que en Catalunya sia poca provincia…si
be les gens del món, la major part, los fan pobres”
I nomes hem fet que escomençar a
donar eixemples de lo “volgudissims” que eren els catalans, rao per la qual la
paraula “català” acabà sent un insult en el qual se nos esguità, en alguna
ocasio, als valencians.
No hay comentarios:
Publicar un comentario