UN FUTUR NO MASSA ALENAOR

Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)

El ferro que desperta

Valencia 1998

                         

Decididament els valencians no tenim sort, o tenim justament allo que mereixem. De tant en tant arriben a la prensa, com a belits d’ovelles conduides per la força al mataor, les veus de pares que volen per als seus fills una ensenyança en castellà, la llengua comuna encara de tots els espanyols i de trescents millons mes de persones per tot arreu del mon. Tenen dret a exigir-ho, un dret, ademes, clarament amparat per la Constitucio; un dret que en la practica se’ls nega, i no per entitats particulars als marge de la llei, sino per orguens oficials d’un modo progressiu i sistematic, que no dona atra opcio que la dels tribunals.

Be sabem tots que guanyaran els pares, perque la llei es clara i evident en este punt, que la sentencia els serà favorable; pero tambe sabem que, en mig de dilacions i de recursos, arribara ya tart i, ademes, no sera mai complida pels qui des del poder no tenen el mes minim respecte als drets de les persones, ni tampoc per allo que nomenen llibertat. Diuen que si en la boca, pero els fets els condenen cada dia.

Un senyor de la Mancha, un mesetari ombriu d’idees fixes, tenaç en son proposit, presidix el Consell d’Educacio. Son pur estil autoritari recorda el de la reina castellana que demanava al rei el cap de Vinatea, desdenyosa dels furs i llibertats del poble valencià. Encarna lo pijor de la noble Castella, aquella fosca part que D. Manuel Machado nomenà “miserable”, transmutà, en son cap i en son gelat deliri, en nova Castelonia, no la del seny, faenera, sentimental i practica, la que es fa de voler quan es ben coneguda, sino la dels obscurs ensomis de gradea, la de “l’espai vital”, la que vol dominar, la que ha ficat sa pota sobre el nostre solar i reclama sobre ell un nou dret de conquista, la que es complau en dir i repetir, vullgam o no, que som la seua pertinença. I el nostre Conseller d’Educacio prepara empedernit, laborios i solicit els camins al senyoret del nort, per a que pronte vinga a prendre possessio dels  seus dominis, que des de Barcelona fa ya temps que governa.

El Sr. Joan Romero es un bon servior de Catalunya, lo millor que Pujol te en esta terra. Li passa a cau d’orella les consignes a Lerma, les que venen de dalt, del qui mana. Que no es Felip Gonzalez, Felip el paralitic, custodi d’un cadaver vivent i podrit que ha escampat sa pudor per Europa i mig mon, deixant a la nacio en el mes humiliant dels descredits, sino el nanet que s’assenta damunt de sa pancha, el qui, en veu mixorrera, coll doblat i baixà de parpalles hipocrita, repetix no voler atra cosa que un estable govern, el govern que ell controla en seus vots, un govern apegat al poder com la llepassa, i que passa de tot, i tot  ho engull, per tal de seguir amarrat a la caira. I aixina es com tenim, no un estable govern, sino un govern-estable, caent-se a trossos, ple de caramulls de fem i de brutea, en pesebre exclusiu per als qui manen. Mentres tant l’espavilat nanet va chuplant i bevent la sanc i el suc vital de tota Espanya, unflant-se com un boto, embriagat de poder, atrevint-se un poc mes cada dia que passa.

Dins d’una Espanya en vies de desintegracio, que ya internacionalment no pinta res, ni tan a soles en l’emergent Europa Unida –com dolorosament s’ha vist a ran de l’actual conflicte del fletan- el Regne de Valencia s’ha tornat en moneda de canvi, en peo facilment sacrificable del joc que es porten els partits i els poders factics. Ni port, ni aeroport, ni aigua del Xuquer, ni autovia a Madrit, ni tren d’alta velocitat, ni nom ni llengua propis, ni res de res. L’eix Madrit-Barcelona no passa per Valencia, mentres que els cegos caps, que els propis valencians hem elegit, seguixen encabotats en transformar-la en païs catala, en comarca menor de la comarca gran de Catalunya. I el poble valencià ¡tan tranquil i content! mentres, tallats o encara per obrir els camins que porten al futur, es deixa conduir com un ramat d’ovelles a l’erm sense pastura, al desert de montanyes sanceres cremaes, a les sequies sense aigua, als mes fondos barrancs de l’insignificancia.

N’hi ha qui encara pensa i ensomia en fer pacte en els qui han demostrat fins hasda la sacietat que no els importa res Valencia, sino com a colonia o despaig sucursal,  privà d’entitat i de veu propia; i pensen en reobrir la portella, per on el vent del nort, carregat de paraules i normes estranyes, va invadir el casal de la llengua ancestral, hasda posar-la malalta, dividida, inservible i somesa. Hui es el dia en que el poble valencià no pot pregar a Deu en sa propia llengua, pero si que ho pot fer, per lo vist, en llengua catalana.

Privant-la del seu nom, imponent-li unes normes vingudes de fora, baratant-li-la al poble senzill i als chiquets en l’escola per una atra que diuen que es mes culta, està fent-la morir d’una mort lenta, la mort d’una llengua oficial, forçà i malvolguda. ¿S’avindran, els qui vullguen pactar, a que deixe de dir-se unitaria i, per tant,  catalana i, per tant controlà des de Barcelona? ¿Consentira Pujol que el treball de trenta anys se li’n vaja per un albello? I encara com, si es tractara nomes de la llengua, si per darrere d’ella no vinguera un llarc rastre de prolongadament acaronaes conseqüencies, que ya aguaiten el morro en “bloc de progres”, “països catalans”, “Valencia es Catalunya”, “espanyols fill de p...” i unes atres gracietes i ahucs importats per tots  eixos grups de “camises pardes”, que periodicament mos visiten com qui be a territori tot seu, sabent-se protegits pels qui ya des de temps els servixen i els obrin cami. Una reserva india de l’Oest america no crec que haja segut mes humillà i posposta de lo que ara està sent-ho el Regne de Valencia. I els qui ens estan duent a tota esta ruïna seguixen mantenint els mateixos criteris i els mateixos principis en que van començar. Qualsevol pacte nou serà per a cedir un tros mes, i a l’atre, un poquet mes, hasda l’integracio absorbent i a la marginacio total. Com si tota l’historia, d’aci i del mon sancer, no ens havera donat prou lliçons al respecte.