D. JAIME ELCONQUISTADOR Y AL-AZRACH

Autor: Roque Chabás
El Archivo. Tomo IV 1890

"Dura contienda tuvo que sufrir de un moro obstinado el rey conquistador. A Ceid Abu Ceid lo tuvo á sus órdenes muy pronto, con solo prometerle ayuda contra su competidor Zeyan. A este le costó mas de vencer, pues le atacó en el Puig y se defendió bien en Valencia. Apenas, sin embargo, que le obligó á capitular, ya no pensó en levantársele. Le busca en Bayrén y le ofrece Alicante: poco después pierde sin resistencia á Cullera y Dénia, y desaparece para siempre.
Alazrach tenía otro carácter. Era hijo de las montañas y señor de los castillos de Alcalá de la Jovada, Pop, Tárbena, Margarida, Gallinera, Cairola, Castells de Castells y Perpunchent. En 1244 se sometió al Infante Don Alfonso, pactando el 16 de Abril las condiciones junto al Pohuet de Alcalá. En el tomo I. pág. 204 dimos el texto castellano de este convenio. Estudiado el interliniado árabe, se nota alguna diferencia, que acaso explique la ruptura con D. Jaime despues de los tres años de treguas que pactaron. Otra diferencia existe entre ambos textos, pues el paso que en el castellano la fecha es el 16 de Abril de 1244, en el árabe es el 15 Dulcada de 642, que corresponde al 13 Abril de 1245: debe haber equivocación en el año y creo mejor la fecha castellana, por concordar por completo con la conquista del reino, que concluyó con la toma de Biar en Septiembre de 1244.

A nuestro personaje se le llama en el documento citado, en su parte castellana, Abuabdele yuan fudayl y en la parte árabe Abu Abdala ben Hudzail padre de Abul Hazan ben Hudzail. Y no hay duda que sea éste Al-Azrach, por cuanto es el señor de Alcalá de la Jovada, donde tenía su principal residencia: car alí (en Alcalá) tenía son alberch major que en atre logar (Crónica cap. 376)

DON JAIME I EL REY QUE FORJO LA ESPAÑA PLURAL (I)

Autor: José Luis Villacañas Berlanga
Universidad de Murcia

Extraído de Intrnet

1.- Un antes y un después de la historia hispana

Jaume el conquistador es el hombre decisivo porque marca el antes y el después en la formación de la Corona de Aragón, de la política hispánica y de la europea. Por mucho que su entorno creyera vivir en un tiempo continuo y repetido, él conoció el instante de la crisis, cortó el nudo gordiano de la continuidad y produjo algo increíble y nuevo. Por él hay una historia antigua y una historia nueva, una que no nos afecta tanto y otra que nos sigue determinando a través de los siglos. Sin embargo, no debemos confundirnos. Este sentido de la novedad también lo tenía el propio rey. Él era muy consciente de lograr cosas nuevas, que ningún rey anterior había hecho. Y sin embargo, aquí está la clave del asunto: en un tiempo donde todo debía repetirse, la novedad era una excepción. Desde luego, los hombres de la Edad Media sabían que el tiempo trae cosas nuevas y que los reyes deben hacerle frente con leyes innovadoras. Ya en el código de los visigodos se reconoce esta necesidad de mejorar las leyes –como las nuevas enfermedades requieren nuevas medicinas, decía, así sucede con los tiempos, que traen nuevos problemas y nuevas soluciones– y en el más antiguo de los textos jurídicos catalanes, los Usatges de Barcelona, también. Pero la novedad era siempre algo extraordinario y responder con lo debido era la demostración de un poder fuera de lo común. Por lo general, los hombres sencillos hacían lo que dictaba la costumbre. El hombre que se eleva por encima de ella y hace algo nuevo, ese debe tener poderes especiales y así debe ser reconocido por la comunidad. Por eso, si hace una ley nueva, debe ser apoyado por el consejo, la cort y el concilio de todos los sabios, prelados, hombre poderosos y buenos del reino. En esa capacidad de consenso se reconoce su excepcionalidad. Este es el hombre que merece ser recordado, el hombre de las hazañas, de los grandes hechos. Que el rey Jaume se veía a sí mismo de esta manera lo demuestra el sencillo hecho, pero también único entre nuestros reyes medievales, de que dictara su biografía en un libro que se llamó Llibre dels feyts, de las hazañas, de aquellas acciones que, por su novedad, eran el índice de una vida extraordinaria.

Ahora bien, la única fuente de poder excepcional para este mundo medieval era la gracia de Dios. Sólo ella garantizaba los frutos de la acción humana. Sin ella, toda acción pasaba estéril. Jaume pensaba haber recibido ese carisma con más intención y fuerza que todos los demás reyes anteriores y esto se apreció en muchos detalles. Eso fue lo que la época reconoció dándole el adjetivo de fortunatus. Cuando miramos su vida, apreciamos que ese carisma fue experimentado por el propio rey como una intensa certeza de su propio derecho. Por eso siempre le acompañó la convicción de estar iluminado por un destino favorable y se supo en posesión de una claridad mental acerca de lo que era preciso hacer. La fuerza de tomar resoluciones inflexibles en los momentos oportunos no le faltó, como tampoco careció de la capacidad de medir la ocasión y de aprovechar las circunstancias sin mala conciencia. En suma, su carisma fue experimentado como esa potencia personal que, a nuestros ojos modernos, permite tomar decisiones cargadas de riesgo. El universo medieval, para el que Dios derrama su influencia con la fuerza de una evidencia social incuestionable, apreció que Jaume estaba apoyado e iluminado por el carisma directo del cielo y por eso le llamó afortunado. Para nuestro universo mental moderno, que interpreta esa vivencia del carisma como resultado de una personalidad excepcional en su autoridad y poder, Jaume es el hombre decisivo.

DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI (V)

Extraido de: http://www.peroquemeestascontando.es/

El valenciano Miguel Pèrez, escritor poeta y versado latinista, al traducir la obra "La imitació de Jesucrist" en 1482, incunable de la BNP, nos dejó escrito en la primera plana del texto, lo siguiente: "Libre primer de mestre Johan Gerson Canceller de Paris de la Imitació de Iesuchist e del menypreu de aquest mon, esplanat de latí en valenciana lengua per lo magnifich en Miguel Perez ciutata".

 Otro valenciano del siglo XVque dejó constancia de la personalidad lingüística valenciana, fue el notario Joan Esteve, autor del libro "Llibre Elegantiarum" (1489), verdadero diccionario latino-valenciano, en cuyo colofón se puede leer en latín: "Explicit liber elegantiorum Joannis Stephani viri erudittisimi, civis valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentina lingua exactissima diligentia emmendatus".

 Uno de los documentos más hermosos e interesantes de la historia de Valencia, es un Privilegio Real, fechado el 3 de junio de 1493, por el que el rey Fernando otorgaba a la Cofradia del Spitals dels Folls el titulo de Confraria de la Sagrada verge Maria dels Innocens e dels Desamparats. Este privilegio, que autorizaba la advocación de la patrona de Valencia y su Reino, está redactado en lengua valenciana, en la vigorosa y popular lengua valenciana que se hablaba y escribía en el siglo XV, en el momento de su mayor esplendor. Se ratificaron los privilegios otorgados por anteriores reyes y se aprobó la nueva denominación, certificando así el memorable trabajo que hacia esta cofradia, que se encargaba al principio de enterrar a los ajusticiados sin nombre, y que más adelante fundó, sino el primero, uno de los primeros hospitales para locos del mundo, para locos, inocentes y desamparados. Se utilizan en este documentos palabras tan valencianas como: pati, nou, dements, aquells, fara, desamparats, esta última, en contra del empeño ¿científico? de los catalanistas de aseverar que la advocación de la virgen es "desemparats", cuando hace 500 años era "desamparats".

 Uno de los muchos escritores que durante el siglo XV participaba en los numerosos certamenes literarios que se convocaban en la Ciudad de Valencia, fue Bernardí Vallmanya, el cual, en su obra "Lo Carcer d'amor", de 1493, escribió: "Obra intitulada lo carcer d'amor...,traduit de lengua castellana en estil valenciana prosa per Bernardí Vallmanya"; también es su obra "Cordial de anima", de 1495, podemos leer: "la present obra intitulada Cordial de anima de vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa"; así como en su obra "Revelacio del venaventurat Apostol Sanct Pau", de 1495: "de vulgar ydioma castella en valenciana prosa".

 En 1494, se imprimía la obra hagiográfica "Vida de la sacratissima verge Maria", en la cual se constata: "La vida de aquesta alta reyna de parays, que es sancta sobre totes santes, no deu esser en la nostra valenciana lengua callada".

 Un autor anónimo, traduce en 1496 "Flos Santorum", y afirma en su prólogo: "comenca a esplanar de lati en romanç les vides dels sants pares". Entre las vidas de santos que narra, figura la del santo valenciano Vicente Ferrer, del cual dice: "En qualsevulla part que sermonas y en la lengua sua materna".

 La ilustre escritora valenciana, Sor Isabel de Villena, también nos dejó constancia en su obra "Vita Christi", de 1497, que escribía en romance: "Açí comença vita christi en romanç per que los simples e ignorants puguen saber e contemplar la vida e mort del nostre senyor".

CONVERSIÓN DE LOS MORISCOS VALENCIANOS

 

Andalusíes - 08/11/2000 0:00 - Autor: CDPI

Extraído de Internet

En las luchas que enfrentaron en Valencia a señores y agerma­nados, los moriscos, vasallos de aquéllos, fueron considerados como uno de los soportes del enemigo y perseguidos encarnizadamente por los rebelados. Una de las medidas que los agermanados impusieron fue el bautizo de los moros para impedir con ello que tuvieran que seguir pagando el diezmo que en calidad de tales debían a sus se­ñores. Escolano, en sus Décadas de la historia de la ciudad y reino de Valencia¹, relata así los acontecimientos: 

[Los agermanados]... «se derramaron por aquellos lugares buscando a los moros y a sus señores para acabar con todos: y solo perdonaron a los moros que se dejaban bautizar por escapar de morir. Los primeros que bautizaron por fuerza fueron todos los de Gandia grandes y pequeños: bautizabanlos con escobas y ramos mojados en una acequia.

Lo mismo continuaron por todas las aldeas de Gandia, Oliva y marquesado de Denia y todos los demas lugares que se siguen hasta Polop.

Los moros deste lugar, por el miedo del saco y del bau­tismo se habían subido al castillo que es fuerte, y al cabo de algunos dias que se defendieron se dieron a partido ase­gurados de los comuneros que no los enojarian como recibie­sen el bautismo.

Con su palabra abrieron las puertas y se bautizaron; y acabandolos de bautizar degollaron a seiscientos dellos sin resguardo de la promesa diciendo que aquello era echar almas al cielo y dineros a la bolsa».

Acabada la Germanía, los moros volvieron a su fe.

Se planteaba entonces el problema de si el bautizo ha sido válido o no, y si debe permitirse esta vuelta a la fe de los moros.

En 1525 Carlos V zanja la cuestión decretando la conversión de los moriscos valencianos, lo cual provocará las rebeliones de Benaguacil y la Sierra del Espadán.

A partir de esta fecha será un problema ampliamente debatido el de la instrucción de los moriscos en su nueva fe, de la cual desconocen todo. 

UN FUTUR NO MASSA ALENAOR

Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)

El ferro que desperta

Valencia 1998

                         

Decididament els valencians no tenim sort, o tenim justament allo que mereixem. De tant en tant arriben a la prensa, com a belits d’ovelles conduides per la força al mataor, les veus de pares que volen per als seus fills una ensenyança en castellà, la llengua comuna encara de tots els espanyols i de trescents millons mes de persones per tot arreu del mon. Tenen dret a exigir-ho, un dret, ademes, clarament amparat per la Constitucio; un dret que en la practica se’ls nega, i no per entitats particulars als marge de la llei, sino per orguens oficials d’un modo progressiu i sistematic, que no dona atra opcio que la dels tribunals.

Be sabem tots que guanyaran els pares, perque la llei es clara i evident en este punt, que la sentencia els serà favorable; pero tambe sabem que, en mig de dilacions i de recursos, arribara ya tart i, ademes, no sera mai complida pels qui des del poder no tenen el mes minim respecte als drets de les persones, ni tampoc per allo que nomenen llibertat. Diuen que si en la boca, pero els fets els condenen cada dia.

Un senyor de la Mancha, un mesetari ombriu d’idees fixes, tenaç en son proposit, presidix el Consell d’Educacio. Son pur estil autoritari recorda el de la reina castellana que demanava al rei el cap de Vinatea, desdenyosa dels furs i llibertats del poble valencià. Encarna lo pijor de la noble Castella, aquella fosca part que D. Manuel Machado nomenà “miserable”, transmutà, en son cap i en son gelat deliri, en nova Castelonia, no la del seny, faenera, sentimental i practica, la que es fa de voler quan es ben coneguda, sino la dels obscurs ensomis de gradea, la de “l’espai vital”, la que vol dominar, la que ha ficat sa pota sobre el nostre solar i reclama sobre ell un nou dret de conquista, la que es complau en dir i repetir, vullgam o no, que som la seua pertinença. I el nostre Conseller d’Educacio prepara empedernit, laborios i solicit els camins al senyoret del nort, per a que pronte vinga a prendre possessio dels  seus dominis, que des de Barcelona fa ya temps que governa.

El Sr. Joan Romero es un bon servior de Catalunya, lo millor que Pujol te en esta terra. Li passa a cau d’orella les consignes a Lerma, les que venen de dalt, del qui mana. Que no es Felip Gonzalez, Felip el paralitic, custodi d’un cadaver vivent i podrit que ha escampat sa pudor per Europa i mig mon, deixant a la nacio en el mes humiliant dels descredits, sino el nanet que s’assenta damunt de sa pancha, el qui, en veu mixorrera, coll doblat i baixà de parpalles hipocrita, repetix no voler atra cosa que un estable govern, el govern que ell controla en seus vots, un govern apegat al poder com la llepassa, i que passa de tot, i tot  ho engull, per tal de seguir amarrat a la caira. I aixina es com tenim, no un estable govern, sino un govern-estable, caent-se a trossos, ple de caramulls de fem i de brutea, en pesebre exclusiu per als qui manen. Mentres tant l’espavilat nanet va chuplant i bevent la sanc i el suc vital de tota Espanya, unflant-se com un boto, embriagat de poder, atrevint-se un poc mes cada dia que passa.

Dins d’una Espanya en vies de desintegracio, que ya internacionalment no pinta res, ni tan a soles en l’emergent Europa Unida –com dolorosament s’ha vist a ran de l’actual conflicte del fletan- el Regne de Valencia s’ha tornat en moneda de canvi, en peo facilment sacrificable del joc que es porten els partits i els poders factics. Ni port, ni aeroport, ni aigua del Xuquer, ni autovia a Madrit, ni tren d’alta velocitat, ni nom ni llengua propis, ni res de res. L’eix Madrit-Barcelona no passa per Valencia, mentres que els cegos caps, que els propis valencians hem elegit, seguixen encabotats en transformar-la en païs catala, en comarca menor de la comarca gran de Catalunya. I el poble valencià ¡tan tranquil i content! mentres, tallats o encara per obrir els camins que porten al futur, es deixa conduir com un ramat d’ovelles a l’erm sense pastura, al desert de montanyes sanceres cremaes, a les sequies sense aigua, als mes fondos barrancs de l’insignificancia.

N’hi ha qui encara pensa i ensomia en fer pacte en els qui han demostrat fins hasda la sacietat que no els importa res Valencia, sino com a colonia o despaig sucursal,  privà d’entitat i de veu propia; i pensen en reobrir la portella, per on el vent del nort, carregat de paraules i normes estranyes, va invadir el casal de la llengua ancestral, hasda posar-la malalta, dividida, inservible i somesa. Hui es el dia en que el poble valencià no pot pregar a Deu en sa propia llengua, pero si que ho pot fer, per lo vist, en llengua catalana.

Privant-la del seu nom, imponent-li unes normes vingudes de fora, baratant-li-la al poble senzill i als chiquets en l’escola per una atra que diuen que es mes culta, està fent-la morir d’una mort lenta, la mort d’una llengua oficial, forçà i malvolguda. ¿S’avindran, els qui vullguen pactar, a que deixe de dir-se unitaria i, per tant,  catalana i, per tant controlà des de Barcelona? ¿Consentira Pujol que el treball de trenta anys se li’n vaja per un albello? I encara com, si es tractara nomes de la llengua, si per darrere d’ella no vinguera un llarc rastre de prolongadament acaronaes conseqüencies, que ya aguaiten el morro en “bloc de progres”, “països catalans”, “Valencia es Catalunya”, “espanyols fill de p...” i unes atres gracietes i ahucs importats per tots  eixos grups de “camises pardes”, que periodicament mos visiten com qui be a territori tot seu, sabent-se protegits pels qui ya des de temps els servixen i els obrin cami. Una reserva india de l’Oest america no crec que haja segut mes humillà i posposta de lo que ara està sent-ho el Regne de Valencia. I els qui ens estan duent a tota esta ruïna seguixen mantenint els mateixos criteris i els mateixos principis en que van començar. Qualsevol pacte nou serà per a cedir un tros mes, i a l’atre, un poquet mes, hasda l’integracio absorbent i a la marginacio total. Com si tota l’historia, d’aci i del mon sancer, no ens havera donat prou lliçons al respecte.

TODA PESETA HACE DURO

Autor: Desconocido

Yo seguramente equivocado, siempre he oido hablar de la Corona de Aragón, recientemente allí donde miras, encuentras la nueva denominación Corona catalano-aragonesa.( primero catal ano y luego aragonesa)

Todos, de la forma más natural, caemos en el error de aceptar normalmente los señuelos que nos van presentando poco a poco desde el nacionalismo catalán o vasco. Son datos insignificantes, aspectos sin gran interés que no merecen preocuparse por ellos, pero curiosamente para los naci... si lo tienen. Como escuché a Rajoy el otro día, si "nación" no es importante lo quitamos y ya está fuera problema, a lo que logicamente los nacionalistas no accedieron.

El partido socialista tiene una gran responsabilidad en el tema, pues ellos, son los primeros en asumir como propias todas las manipulaciones nacionalistas, con la intención de ganar cuota de mercado a su costa, siendo incapaces de darse cuenta que la situación es la inversa.

Algunos ejemplos por la parte que me toca.

La corona catalano-aragonesa: la imposibilidad de la denominación, por Domingo Gimeno Peña.

Es habitual llegir en llibres, revistes de divulgacio historica, inclus en llibres de texte, la denominacio antihistorica, Corona Catalano-Aragonesa, per a nomenar a la historica Corona d´Arago, despreciant a atres membres que com el nostre Regne de Valencia en una llarga epoca va ser el mes important de tota la Corona. ( En tems de Marti l´Huma, 1395-1410, quan Barcelona no pasava de 20.000 h. Saragossa 18.000, Mallorca 15.000 i Perpinya 12.000, la ciutat de Valencia ya contava en 90.000, superant a les demes tant en economia com en cultura...

...Arago i el Comtat de Barcelona no se van poder unir per que el comtat era d`orige frances,.i per lo tant LLuis IX rei de França no ho haguera acceptat, i ademes en temps de Ramon Berenguer, el Comtat de Barcelona no era l´unic en la Marca Hispanica; existien en les mateixes condicions, els comtats de Pallars Fussà, Roselló, Pallars Subirà, Ampuries i Urgell, per lo tant Catalunya no estava encara formada i la denominacio tampoc. Cap resenyar que el Comte de Barcelona per a anar a Arago, tenia que pasar per territori que no li perteneixia ad ell sino al Comte d`Urge.

La denominacio Catalano - Aragonesa era impossible per que en 1137 la paraula Catalunya no existia, va naixer a finals del segle XII i va tindre entitat en la segon mitat del XIII, quan Jaume I va cedir Languedoc i la Provenza, menys el senyoriu de Montpeller, a canvi dels territoris de la Marca Hispanica mes el Rosello, que perteneixien a Sant LLuis Rei de França. ( tractat de Corbeil 1258"


Almogávares que he leído bajo: Tropas aragonesas de élite, a las ordenes del Rey de Aragón, serranos de las montañas aragonesas, catalanas, valencianas, navarros,... ahora parece ser que son unos heroes legendarios de la corona catalana, los que les dieron su imperio.(tararí que te ví)

La heraldica: Parece ser que la bandera catalana es la cuatribarrada, la Senyera dicen, pero los datos demuestran que es falso, "Catalunya la Creu de Sant Jordi quartelada en barres i de bandera, la de Santa Eulalia", vale aceptamos la manipulación, pese a que en todo caso tendría que ser únicamente de Aragón, es su problema. (Els reis de la Corona d´Arago tenien heraldica i bandera propies, pero els estats que la formaven tambe tenien escuts i banderes que els diferenciaven dels demes estats de la Corona)

No podemos aceptar que nos impongan a los demás los simbolos que ellos se han dado( ciertos o no), pues sería otra cesión, otro paso más en su camino excluyente. En Valencia están empeñados con el apoyo del PSOE(ahora latente) en imponernos la bandera cuatribarrada, pese a que la Real Señera valenciana es nuestro simbolo desde 1377 según se desprende de los documentos. " En la catedral de Valencia es conserva un pergami de data 27 de maig de 1312 que nos diu: "La divisa antiga : en lo camp de argent una ciutat bella sobre aigua corrent." i el cuny mostre la ciutat amurallada sobre aigua. El 10 de març de 1377 el consell(el nuestro), a proposta de Pere el Ceremonios, aprova canviar l´heraldica antiga pel Losange Coronat i Lo rat Penat, afegint la corona a la Real Senyera i la ciutat queda com a segona ensenya. Desde sempre, les barres han estat en l´heraldica valenciana pero acompanyant als elements genuins i diferenciadors del nostre regne...L´heraldica del rei era : un drago alat sobre un escut en les barres ( simbol que la nostra Generalitat a pres com a propi ). La bandera portava les cuatre barres roges en fondo groc (abans del sigle XIV, dos barres ).www.cardonavives.com

La denominación: en Valencia la denominación de siempre, desde que Jaime I conquistó Valencia (antes tambien pero musulmán) fue reino de Valencia, esta denominación se utilizó hasta si mal no recuerdo, que Primo de Rivera instauró las regiones y provincias. Pues bien, los nacionalistas, se han empeñado en llamarnos Pais Valencià, denominación que encaja perfectamente en los Paises Catalanes (pais, paises) el PSPV Partido socialista del Pais Valencià intentó colar la denominación en el primer estatuto así como la bandera aragonesa, y se montó la gresca, como definición de consenso se llegó a Comunidad. Bueno pues hoy en día muchos, siguen utilizando la ilegal denominación de pais, PSOE, IU, ERC-ERPV, Bloc-CIU,... todos los partidos de izquierda y los convergentes del Bloc, estos últimos es comprensible, los secuaces de Carod tambien, los de Llamazares según quien pague mejor, pero el PSOE, caramba espabilen ya, no le hagan el juego a la alta burguesía catalana señores, piensen en la clase media y baja valenciana.

La lengua: ¿Que decir al respecto? un señor de Alcira, un valenciano, uno de Denia, uno de... resulta que son las joyas de la literatura catalana, ellos decían que escribian en lengua valenciana, pero estos afirman que escribian en catalán, el mismo rey Jaime ordenó escribir los fueros del reino la lengua del pueblo, y resulta que esa dicen que es la de cuatro gatos que vinieron de Barcelona y manipulan libros historicos burdamente para justificar el hecho, claro, se les ve el plumero y cambian de tercio, ignoran a los mozárabes, pese a que ellos reconocen que hablan romance,...

NO SE PUEDE CEDER EN LOS SIMBOLOS, EN LAS DENOMINACIONES, EN LAS PEQUEÑAS COSAS APARENTEMENTE SIN IMPORTANCIA O APARENTEMENTE ABSURDAS, PUES QUE LUEGO, CON EL PASO DEL TIEMPO, FORMAN PARTE DEL IDEARIO NACIONALISTA Y QUE UTILIZAN PARA IDEOLOGIZAR A LAS NUEVAS GENERACIONES Y CREAR PEQUEÑOS "ASALTA CONFERENCIAS", PEQUEÑOS RADICALES NACIONALISTAS QUE CON EL PASO DE LOS AÑOS, SERÁN GRANDES RADICALES.

ELS SEFARDITES, UN POBLE QUE DEFEN EN ORGULL LA SEUA LLENGUA PROPIA

Autor: Jaume de la Serra

 La llengua es part intrinseca i indissoluble de la comunitat social que la ha "fabricat" a lo llarc de moltes generacions d'us.

 Ahi tenim el cas de la comunitat sefardita, judeus expulsats d'Espanya en 1492 que han mantingut viva la seua llengua pròpia a lo llarc dels sigles. Dita llengua pròpia sefardita o "ladino" (ladí), té el seu orige en la llengua castellana parlà pels judeus en el moment de la seua expulsio (sigle XV). Un castellà antic que anà transformantse i evolucionant de ma del pòble sefardita en la seua particular trayectòria històrica. El ladí, en la seua evolucio, deixà de ser igual al castellà peninsular del sigle XV; per supost, tambe es diferènt al castellà actual. Encara aixina, qualsevol castellaparlant que lligga un tèxt en ladí el podra entendre en molt poquet de treball (sense haver tengut que estudiar ladí mai):

 <>
 <>

 (Selim Salti. Discurs d'apertura del "Sentro de Ladino" de l'universitat "Bar Ilanen" (Israel), 15 maig 2003)

 [Un punt que deuria fer reflexionar a més d'u es la presència en ladí dels pronòms "mozotros" i "mos". El primer en nomes una vocal de diferència i el segon idèntic als genuins pronòms valencians "mosatros" i "mos" usats ampla i majoritariament pels valenciaparlants i que incomprensiblement son proscrits, censurats i amagats per catalanistes i "cultistes" en les seues respectives normatives. (Senyalar que la "z" de "moZotros" sòna igual que la "s" sonora de "moSatros")].

 Reconegut com està que el ladí tingue el seu orige en la llengua castellana del sigle XV i que ademes presenta un grau molt alt d'inteligibilitat en l'actual castellà ¿ podria algu dictaminar que el ladí es una "variant/dialècte" de la llengua castellana actual ?¿ podria algu aventurarse a dir que el ladí forma "unitat" en l'actual llengua castellana ? ¿ podria algu, baix els critèris de que el ladí es una "variant/dialècte" del castellà i de no "trencar" la "unitat" de la llengua castellana, exigirli als sefardites que parlen i escriguen conforme a l'estandart actual de la llengua castellana i en cas de que no vullgueren fero presentarlos, despectivament, a l'opinio publica com a "secessionistes", "fascistes" i "incults" ?

 ¿ Per qué no ?, eixos son els mateixos critèris pseudocientifics que, sense vindre al cas, proclamen i prenen com a base els catalanistes p'a exigirli a valencians i balears que apliquen la forastera normativa de la llengua catalana (IEC/AVL) a les seues respectives llengües pròpies valenciana i balear. Per supòst que al castellà li faria molt de be que els parlants de ladí parlaren i escrigueren conforme dictamina l'estandart castellà (farien encara més "gran" la llengua castellana), pero aplegats a eixe cas els sefardites ya no parlarien/escriurien mai més en ladí, sino que estarien parlant/escrivint en castellà "normal i corrent" i li haurien donat l'estocà de mòrt definitiva a la seua llengua pròpia, el ladí.

 Eixe mateix cas, substituir una llengua per atra, es el que, per desgracia, ara patim valencians i balears per culpa del fascisme idiomatic catalaniste que vòl fer desapareixer la llengua valenciana i la balear dins de l'actual estandart catala p'a donar aixina més "grandea" a la llengua catalana i a eixa inventà "nacio catalana" que fa seus - en més barra (imperialista) que esquena - els històrics i independènts reines de Valéncia i de Mallòrca.

 Lo que es segur es que els sefardites mai canviaran la seua llengua matèrna i pròpia, el ladí, pel castellà actual, perque si l'han mantingut viva ha segut pel gran amor i respècte que li tenen a sos pares, als seus antepassats i a tot el pòble, el sefardita, del que formen part.

 Eixemple del pòble sefardita deuria pendre tant el pòble valencià, com el balear. Ademes de no deixar pèdre mai el patrimòni i riquea llingüistica que ham heretat, deuriem alçar les veus i exigir en firmea a politics, intelectuals i institucions el respècte més absolut cap a les llengües pròpies valenciana i balear. De lo contrari estes dos llengües acabaràn desapareixent, i tot per una absurda "convergència" (absorcio) dins del catala, una llengua que no es la llengua de mosatros, els valencians, ni tampòc dels balears.

LA FALSETAT QUE REPRESENTA L'ACADEMIA VALENCIANA DE LA LENGUA

 

Per: Josep Guillen i Milla - agost del 2002

Des de fa mes de cent anys la Llengua Valenciana està sofrint els atacs, principalment politics i universitaris, per a tractar de conseguir la seua despersonalisacio i, com a conseqüencia d’aço, la seua desaparicio. Les maniobres politiques produides durant tot este temps, –deixant a banda l’epoca de la dictadura franquista en que estava veta la seua ensenyança publica, mantenint-se com un tesor degudament protegit pel poble pla que ha segut qui, sense deixar de parlar-la, l’ha anat transmetent a les generacions posteriors–, han segut i continuen estant encaminaes a que la llengua valenciana siga fagocità pel catala, en ares de les conveniencies politiques que pretenen l’establiment de “l’unitat de la llengua” –valenciana i catalana– . Tot aço dins de l’estrafalari proyecte del “Països Catalans”, de qui l’objectiu final es l’absorcio economica del Regne de Valencia, hui, per imperatiu llegal, Comunitat Valenciana.

Des de l’adveniment de la democracia en Espanya i com a conseqüencia de l’establiment de les diferents autonomies, Valencia obtingue el seu propi Estatut, encara que, tambe per decisions politiques, no aplegà a obtindre la totalitat dels drets que permet la Constitucio Espanyola a les comunitats historiques, quan Valencia, per si, te moltissima historia, sino mes, que les autonomies que hui gogen d’esta classificacio privilegià.

El propi Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana dispon en lo seu articul 7^m que: els dos idiomes oficials son el valencià i el castellà, sense que ningu puga ser discriminat per rao de sa llengua. No obstant aço, Valencia, es dir, la Comunitat Valenciana, ha tingut que soportar que en l’Administracio, i en tot lo que depen d’ella: centres escolars, facultats, universitats, periodics oficials, televisio i radio, s’utilise una normativa totalment aliena als arraïls del Poble Valencià, aplicant-se per a l’idioma valencià la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, amagà en lo que tots coneixem com a les Normes del 32 o de  Castello, “Cavall de Troya” utilisat pels politics i universitats per a catalanisar-mos.

Durant tot el temps que el PSOE governà en esta Comunitat, sent Conseller de Cultura i Educacio el tristement recordat Cipriano Ciscar, s’obligà l’utilisacio de la dita normativa catalanista a tots els mijos oficials, pero este politic no tingue la suficient poca vergonya  com per a establir oficialment, es dir, per mig de llei, el català com a llengua oficial en la Comunitat Valenciana, produint-se un buit llegal que, no obstant, provocà i seguix provocant infinitat d’incidents en la societat valenciana, especialment en els centres escolars i en les relacions socials i inclus familiars, davant de l’actitut de molts valencians negant-se a estudiar i parlar una llengua aliena i contra tota naturalea a la valenciana. Manifestacions multitudinaries, concentracions de molts valencians davant del Palau de la Generalitat queixant-mos i reclamant per a la llengua valenciana el reconeiximent de sa propia identitat i la seua categoria diferent i diferencià de qualsevol atra llengua de les parlaes en l’Estat  Espanyol.

Despres vingue a la Comunitat Valenciana, per majoria en les urnes, el Partit Popular, al front del qual tinguerem a un president forà, cartagener, Eduardo Zaplana -hui per als valencians, desgraciadament lligat de la Comunitat- promocionat a Ministre de Treball i Assunts Socials del Govern Espanyol, sense dubte, en reconeiximent als seus merits i glories ofrenaes al govern de la Nacio, especialment per fer-li el joc a les pretensions del govern catala, en quant a marcar les pautes per a l’establiment de “l’unitat de la llengua” en la nostra terra, mediant el seu invent d’un “bodrio” politic que tots coneixem com Academia Valenciana de la Llengua.

En el Partit Popular continuaren les negociacions en Catalunya per a conseguir lo seu empeny d’obtindre, ademes de la dita “unitat”, el fi primordial per als seus objectius economics. Les conveniencies politiques sempre van per damunt dels drets dels pobles en lo que es referix a les seues primordials senyes d’identitat i, este si, est expresident Zaplana si que tingue la poca vergonya politica d’establir, en connivencia en el PSOE, i degut a la majoria absoluta que abdos representen en les Corts Valencianes, el “bodrio cultural” per mig de llei, per a que s’encarregue de la normativisacio i normalisacio de la llengua valenciana.

El dit ent, denominat Academia Valenciana de la Llengua, naixque per llei del 2 de setembre de 1998, i des del primer moment i, concretament, per la seua denominacio, ya s’adonarem els valencians que l’oficialitat de l’idioma valencià anava a anar com a hasda lo moment, o siga, per la via del catalanisme. S’ha de destacar que en el propi nom de la nova academia no figura per a res –com tampoc en lo seu contingut– la denominacio historica de LLENGUA VALENCIANA.

Per mig de les martingales politiques entre els dos partits majoritaris, PP i PSOE, s’acordà nomenar als vintiu academics per a  posar en marcha este nou engany al Poble Valencià. Es nomenaren setze de reconeguda tendencia catalanista i cinc considerats com a representants del valencianisme cultural, encara que el temps mos ha demostrat que per ad estos “valencianistes” ha privat mes el sou de cinquantacincmil euros anuals, que porta en si el carrec, que la defensa dels interessos dels valencians i de les senyes d’identitat del Regne de Valencia.

No es va respectar pel govern valencià a la Real Academia de Cultura Valenciana, entitat reconeguda pel poble pla, en mes de cent anys d’activitat en defensa de les senyes d’identitat del Poble Valencià, especialment de la seua llengua valenciana, ent que te normativisat l’idioma valencià –les conegudes com a les Normes d’El Puig, en que està escrit el present treball– d’acort en la forma de parlar del poble, en gramatiques i diccionaris propis.

Com era d’esperar el nou ent –l’Academia Valenciana de la Llengua– escomençà a funcionar prenent, d’acort en la llei de la seua creacio, l’acort de utilisar les catalanistes Normes del 32 o de Castello per a la llengua valenciana, continuant i impulsant encara mes la llavor catalanisaora del PSOE, declarant illegal a tot aquell que utilise normes ortografiques distintes de les de l’Institut d’Estudis Catalans, en el que tambe estan realisant convenis per a, en un futur mes o menys proxim, declarar l’unitat de la llengua. Tambe s’ha de destacar que el PP ha autorisat recentement l’establiment de delegacions de l’Iinstitut d’Estudis Catalans en Castello de la Plana, subvencionant economicament les seues activitats i cedint, inclus, locals propietat de l’Ajuntament de dita ciutat, per al seu fi.

Com a consequencia de les normes que en breu dictaminarà la nova academia, qualsevol entitat o particular que desige obtindre de l’Administracio subvencions per a les seues activitats culturals, comercials, industrials, etc. tindra que utilisar, sense cap d’objeccio possible, les normes del dit Institut d’Estudis Catalans, per lo que ya tenim la consideracio d’illegals tots aquells que en les nostres relacions i comunicacions personals i en l’Administracio utilisem les Normes d’El Puig.

Per tant, estem davant d’una situacio que mos porta a contemplar la desaparicio de la nostra benvolguda LLENGUA VALENCIANA per  mig d’una Academia Valenciana de la Llengua que, entre els fins politics que no culturals, te, com la seua propia llei de creacio establix, entre atres “perles” lo següent: El valencià –notes que mai es nomena a la llengua valenciana pel seu nom historic- idioma historic i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago, reconeixem com a llengua propia. Es dir, segons aço els valencians tenim el mateix sistema llingüistic que els catalans. Tambe es fa referencia en lo seu articul 3^r:  L’Academia Valenciana de la Llengua es l’institucio que te per funcio determinar i elaborar, en lo seu cas, la normativa llingüistica de l’idioma valencià. Aixina com velar pel valencià partint de la tradicio lexicografica, lliteraria, i la realitat llingüistica valenciana, aixina com la normativisacio consolidada a partir de les Normes de Castello.  Aci tenim el “Cavall de Troya” ades comentat, la trampa de tot est embolic. Les Normes del 32 o de Castello que, com ya s’ha comentat tambe, son les que regula i ve utilisant l’Intitut d’Estudis Catalans.

Tota la redaccio de la llei de creacio d’esta Academia es un cant a la “unitat de les llengües valenciana i catalana” i la composicio dels academics que, com tambe havem dit: setze catalanistes declarats i reconeguts com a tals en tots els ambits culturals i cinc “valencianistes” que han decidit colaborar en esta falsetat historica, son els encarregats de dur-la a cap, en l’aquiescencia i congratulacio del govern catala.

Conseqüentement i per coherencia historica i dignitat en mosatros mateixa, els valencians tenim que rebujar sense miges tintes la creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua, organisme naixcut per les conveniencies partidaries dels politics de tanda. De no fer-ho, vorem com la nostra personalitat diferent i diferencià se la carreguen i la nostra herencia cultural, la que tenim que transmetre als nostres fills, es vorà manipulà, esquilmà i empobrida, al llevar-li la seua mes preua senya d’identitat: la LLENGUA VALENCIANA.          

Mosatros els valencians que volem seguir sent-ho, cridem des del nostre Regne de Valencia a tots els valencians, que lluiten per mantindre vives les nostres senyes d’identitat i la nostra riquissima cultura en terres tan lluntanes, que no permetau que, siga qui siga la maniobra manipulaora que prenga esta catalanista academia, aniquile l’identitat nacional del poble valencià.                        

AUSIAS MARCH, POETA DE LA LLENGUA VALENCIANA

Autor: Joan Ignaci Culla

El 3 de març de 1459 va morir en Valencia Ausias March. Els investigadors no s’han posat d’acort ni en la data ni en el lloc de naiximent. Uns mantenen que en Gandia o Beniarjo en 1397, i uns atres en 1400 en la ciutat de Valencia, que era a on residia la familia materna del poeta. Lo que si que esta clar, i ningu ho posa en dubte, es que era valencià. De la mateixa forma que consta que des de molt jove prengue part en una actuacio valenta, en les distintes expedicions d’Alfons el Magnanim pel Mediterraneu, entre les que destaquen les conquestes de Cerdenya i Corcega. I que en 1419, ya ostentava la categoría de “Mossen”, lo que vol dir que ya havia segut nomenat cavaller.

Pero si va destacar per la seua actuacio militar, distinguint-lo el rey en 1425 com a “falconer major”, aixina com tambe per facultant-lo per a administrar justicia en la jurisdiccio civil i criminal en les seues possesions de Beniarjo, Vernissa i Pardines; per lo que va passar a la historia es per la seua condicio de poeta.

Els seus antecedents familiars, com era el cas de son pare Pere March, tambe el varen involucrar en el mon de les lletres. Eren els temps de maxim esplendor de Valencia, que era la capital mes poblada de la Corona d’Arago, en vora 40.000 habitants. En un Regne de Valencia que era el centre financer de l’Estat, donada la seua espenta en l’activitat economica, i pel seu paper rellevant en la politica mediterranea de la corona. Eixa prosperitat de la nostra terra, va fer possible que en eixe sigle tingueren dos papes valencians, la construccio de monuments rellevants, com: la Llonja, el Micalet, les Torres de Serrans, etc. i una pleyade d’escriptors que feren possible la consecussio d’un Sigle d’Or de les lletres valencianes.

Pero el merit d’Ausias March no es asoles haver format part d’eixe llarc llistat de lliterats valencians que varen fer a la llengua valenciana la mes culta i important del moment, que tambe, sino per ser el poeta que va trencar l’estil dels trovadors imperant en el moment, per la llengua d’us corrent, mes personal, mes sincera. March conseguix la ruptura estilistica respecte als seus antecessors. Va ser en la poesia d’aquells temps, lo que en el sigle XX va conseguir Picasso en la pintura, o els Beatles en la musica.

La gran quantitat dels seus manuscrits que va fer i nos han arribat, les numeroses traduccions que s’han fet de les seus obres, l’influencia que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Hurtado de Mendoza, Joan Boscà, inclus en Quevedo i de forma destacable en Jorge de Montemayor; el fan tan especial, que tots els autors dels sigles XV i XVI intentaren imitar-lo.

Explicat tot lo anterior, comprendra el llector que un personage del calibre d’Ausias March no podia passar desapercebut per als lladres culturals i llingüistics, usurpadors anexionistes de llegats valencians, per a omplir nomines d’autors importants dels que carixen i, al mateix temps, omplir les estanteries buides de llibres, com es el cas dels catalans.

Si qualsevol persona consulta un diccionari o enciclopedia en l’actualitat, es trobara que Ausias March, efectivament, era valencià, pero era una poeta de llengua catalana. ¡Nyas coca, a vore com es menja aixo! Puix, segons estos “rigorosos” intelectuals catalanistes, per cert, imitats per els castellans, en les seues edicions (¿per qué será que en qüestions de llengua valenciana, els catalans sempre s’alien en els castellans?), el nostre poeta valencià, era catala, perque procedia d’una familia barcelonesa, que se va establir en Gandia a mitat del sigle XIII, en motiu del repartiment de terres posterior a la reconquesta del Regne de Valencia per Jaume I. Per lo tant, com fea dos sigles que uns parients de March es quedaren en les nostres terres, per a estos mestres de futurs membres de l’AVL, el nostre paissà parlava catala, encara que a soles, ya que tot lo mom ho fea en valencià, com ara vorem.

Tal patranya, que a base de publicar-la, inclus en els llibres de la Conselleria de la Generalitat Valenciana, molts la donen com a valida, no te ningun fonament.

El 9 de giner de 1415, encara com a “donzell”, en representacio de la branca valenciana de la familia (som pare havia faltat en 1413), pren part en les corts celebrades en Valencia per Ferran I. Precisament en esta ocasio va tindre l’honor de escoltar un sermo de Sant Vicent Ferrer, que com tots saben (perdo, els catalans, no), parlava valencià.

Per a l’administracio de les seues terres, eixercint els seus drets de senyor, ho fea, llogicament, en la llengua que parlaven els seus vasalls, el valencià, entre ells alguns moros, que li creaven numerosos conflictes, com demostra que el 16 de juliol de 1433 tinguera que redactar el poeta, certs documents sobre la seua jurisdiccio.

En 1435 Ausias March assistix a les corts de Monzo entre els respresentants de l’estament militar del Regne de Valencia, i en giner de 1437, a les que foren celebrades en Morella.

Un cas curios es que, en 1437, contat ya en quaranta anys, Ausias March contrague el seu primer matrimoni en Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blach, en el que afirma que esta escrit en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar... Per cert, si Joanot parlava i escrivia en valencià, en quina llengua parlaria la seua germana. ¿Com parlaria Ausias March a la seua dona, sense contar que eren del mateix puesto? ¿En atre idioma? ¡A lo millor es que ya existia el traductor de catala SALT, de la Generalitat Valenciana que nos volen passar per valencià! ¿O es que ara els catalanistes aduiran que no va ser per casualitat que Isabel Martorell va morir als dos anys de casar-se, per no entendres llinguisticament en el seu home?

I per ultim, Joan de Resa –pseudonim de Honorat Joan– (Regne de Valencia, sigle XVI), publicà un Vocabulari Valencià-Castellà , per a la millor comprensio del princip D. Carles d’Austria, fill de Felip II, de qui era preceptor, entenguera i disfrutara de les obres del poeta Ausias March, que varen ser publicades en Valladolid l’any 1555, en Llengua Valenciana, de les quals este Vocabulario formà part. ¿Si Ausias March escrivia en catala, per que s’incluix en esta edicio, al final del llibre un vocabulari valencià-castellà? ¿Si Ausias March haguera escrit les seues obres en catala no tindria que haver fet Joan Resa, per a l’edicio castellana, un vocabulari catala-castellà, en lloc de valencià-castellà?

Queda clar que nomes en les ments megalomanes, alimentades per l’incultura, poden sostindre que Ausias March era un poeta catala.

En recort a este insigne valencià, Ausias March, i per la significancia que va tindre en la llengua valenciana, es per lo que el 3 de març celebren el día de la llengua i cultura valenciana.

LA GUERRA VDE LAS GERMANIAS (XXIV)

Document num. 23

Font:Archiu del Regne de Valencia. Real 168 f. 73 y 73 v., 74-74 vto).

Valladolit, 17 de decembre de 1.522 – Delegacio del rei en el governaor davant els problemes suscitats per les queixes dels arrendaors de les sises d’Oriola que alegaven haver  perdut per sulpa dels agermanats la quantitat de 21.000 sous.

“Don Carlos. Al noble magnifico, amat conseller nostre portantveus del nostre general governasor en lo dit regne de Valencia della suxona don Pero Maça de Carroç o a son loctinent e sorrogat en lo dit offici: salut y dileccio. Por los amats e feels nostres micer Ferrando Bazes, doctor en cascum dret y Lope Ferrandiz Domesa donzell de la nostra ciutat d’Oriola misargers e embaxadors de la dita ciutat a nostra Magestat embiat no es feta  relaciodient que los emoluments de la sisa de la dita ciutat durant lo temps de la germania han rebut gran dany e detriment tocant axi a la dita ciutat com als arrendaors y collectors de la dita sisa, los quals danya haventse causat per causa dels dits agermanats pretenen se deven pagar per aquells o de sos bens lo qual per part de la dita ciutat per indemnitat de aquell y dels dita arrendaors y collectors y reintegracio dels dits anys fon en los dias passats hagut recors al nostre loctinent general del dit Regne don Diego Hurtado de Mendoça, lo qual de nostra part vos comete y mana que hoydes les dites parts rebessem informacio dels dits danys y que rebuda aquella deguesen declarar la quantitat y summa del que poden muntar los dits danys perque vista aquella lo dit nostre loctinent general pogues proheir a qui tocase la  paga y esmena y reintegracio dels dita danys la qual informacio per vos rebuda en virtut de la dita comissio no es estada presentada en autentica forma per la qual apar con non dien de saber arrendados de la dita sisa qui per gosar habitar en la dita ciutat per causa dels dit agermanats quils bandejaren de la dita ciutat posa per collectors de la dita sisa Joan Laminyana notari y Joan Destrada als quals per la gent que vingue a lo marques de los Velez que saquejaren la dita ciutat foren levats formalment en moeda contada fins en suma de trescents ducats collegits de la dita sisa e doscents de pells de moltons y cabrits y mabament lo dit arrendaor segons preten de gran part de la absencia dels comallets y homens de honor que han estat ferogitats per los dits agermanats desgue comença la dita germania fins que aquells son estats romputs y gastigats de modo que preten lo dit arrendaor haver perdut en lo dit arrendament fins en suma de vint y hun mil sols los quals preten y demana  li deben ser desalcats del preu del dit arrendament e lo nostre procurador fiscal es pretes que no li ha de ser feta desolvacio alguna fins que lo dit arrendaor deu de pagar tot lo integre preu be que si per les dits agermanats li es estat fet o causar dan algu que dels bens de aquells li deu esser degudament satisfet toto lo dan que ha rebut en lo dit arrendament segons que les dites coses son largament narrades en la dita informacio a la qual nos referim e per quant per vos no es stat declarar como vos era comes la quantitat e summa del que poden muntar los dits danys ne sobre aço tenin avis algu vostre e vullan que per vos sia declarat en la dita causa portant a humil suplicacio dels dits mensagers en nom y per part de la dita ciutat a nostra Magestat feta ab tenor de les presents de nostra certa sciencia y expresament per la real auctoritat nostra per primera y segona iussions vos diem, cometem y manam vostre affici en quant mester sia excentats que apellat y hoyt lo nostre procurador fiscal contador e hoydes apte davant vos les dites parts en totes y sus rahons y drets que volien dir y allegar resunta la dita informacio y reconeguts les patrons y libres de la dita collecta per bo se pot vore clarament lo dan que han pogut rebre y tots atres processos y actes que vbegan  per la dita informacio e atres nos contara los dits arrendadors y collectora haver rebut dan segons pretenen, declaren fins en quina quantitat e summa deu esser feta a aqeulles vera y deguda refectio y reintegracio y aqeulla que  verament constar farebn satisffer y pagaar a aquells realment ab toto effecte de qualsevol bens dels dits agermanats e condennats per deguts termen de iusticia provehint y manant que a la dita ciutat sia satisffet y pagt per lo dit arrendador lo integre preu del dit arrendament assi e segons es obligat per lo contracte del dit arrendament et de iusticia procehit en la dita causa y ments de aquella ab consells del viceordinari assesor breument simplement sumaria y de pla sens strepit forma y figura de juy la sola veritat del fet y qualitat del negoci acteses solo negoci reques y de nos be confiam molines diffugis cavilacions e atres  fimoles excepcions cesants repellides y no admeses los fins y privilegis de aqueix regne e atres coses que se hagen de servar e guardar sempre servants. Car nos a vos en  ceirca les dites coses ab los incidents dependents y emergents de aquelles y a elles anexes y conexes  en quant mester sia donam y conferim mes veus, lochs, forces, play bastant poder ab les presents y per quant pretenent los dits sindichs que per sus privilegis et atres no poden per nos ni provien fer comissions  en cas de regalia y cas de lesa Magestat y nos volem hi madurament provehir havent com es lo examen de dita pretensio al nostre governador general en aqueix regne per ço volem que dins de esta comissio trosant que per dit governaor nostre comisari en dit articul hi sia declarat y atrament per nos o nostre loctinent general sera destinan comissari o comissaris enditas causas perque en tal cas volem no usen de la present comissio per no dividir la continencia de les dites causes. Data en Valladolid a XVII del mes de desembre any de la nativitat de Nostre Senyor MDXXII.