HORISO 2007: TOTS UNITS CONTRA EL PP.

Autor: Ferrer.
31-8-2004.

El PP està profundament acomplexat i pels seus complexos ha rebut hosties espectaculars i mes que ne rebrà. Recordeu a l’ ex–president d’ Espanya José María Aznar tractant de fer-se amic de l’ ex-president catala, Jordi Pujol? Que deu pensar mireusté ara que els seus aliats de CIU s’ han fet tan amics del PSOE? Pero que deu pensar ell, l’ adalit de l’ unitat d’ Espanya, al vore a CIU demanar un estat lliure associat? Che, José Mari, tu parlant catala en l’ intimitat i estos de CIU volent trencar Espanya. Uiiiiiiii!!!! De desagraïts el mon està ple!

Millor encara ha estat la llei sobre les parelles de fet que trague avant el PP “per a contentar als progres que tanta llanda donen”. I com mostren sa gratitut? El colectiu homosexual votant en massa per PSOE i EU. I que dir de la gran amistat del Govern del PP i el Grup Prisa? Li han dixat a Prisa que amassara una quantitat de mijos de comunicacio tan gran que inclus pot vulnerar la llei. “Aixi no ens criticaran!” pensaven els peperos. I com li ho han pagat? La SER els ha tirat de la Moncloa d’ una patada en el cul! Uiii, pero que desagraïïïïïïïïïts, tu!

I el PP valencià seguix acomplexadet. Primer oficialisa el catala a Valencia ab l’ Academia de Zaplana (AZ). Ara pensen fins i tot en ficar l’ AZ en l’ Estatut. “A vore si aixi s’ acontenten els rojos i ens dixen en pau”. I com li ho agraïxen? Preparant una coalicio pseudoprogre i pancatalanufa per a desterrar al PP de la Generalitat en les proximes votades nacionals a tota costa (Horiso 2007). PSPC, EUPC, BNC, Esquerra Verda, ERPC, Els Verts, PSAN i Esquerra Catalana tots units contra el partit que feu oficial el catala. Es per a pixar-se de tant de riure!

Proponc que els valencianistes tambe ens afegim a eixe proyecte batejat com Horiso 2007. Pero no sumant-nos a la coalicio pancatalanufa sino creant una gran coalicio de partits valencianistes de totes les sensibilitats (CV, ENV, ONV, UV, IRV, PRCV, UCL...) per a obtindre representacio en les Corts i influir en el futur Govern. Unim-nos tots els valencianistes per crear un tercer espai entre els franquistes del PP i la coalicio pseudoprogre. Arribà l’ hora de dinamitar el govern facha i catalanoespanyolero del PP. En 2007 cal triturar-lo!

HISTORIAS DE LA “NORMALITZACIÓ” (2)

Por Ricardo García Moya

Las Provincias 23 de Junio de 1996

Hacia 1860, en el romanticismo violetero del Principado sin príncipe bullía la inquietud filológica en tertulias vespertinas. Entre sombreros de copa y vapores de absenta, unos señores con perilla de Landrú soñaban con la Gran Cataluña y un idioma vehicular y literario equiparable al español; pero la realidad era amarga. Hasta el tabaco que fumaban pregonaba que la lengua cervantina se oía desde el Caribe a las Marianas.

El seguimiento de polisones no paliaba el desasosiego: Era insoportable que el erudito Hartzenbusch- traductor de Schiller y dramaturgo triunfante con “Los amantes de Teruel”- prologara la reedición de “Orígenes de la lengua española”, donde el valenciano Mayans y Siscar repetía aquello que todos los filólogos y universidades del mundo sabían: “el catalán es un dialecto de la lengua lemosina” (Mayans, Orígenes. Madrid 1873, p.343).

Además, Mayans puntualizaba que “la lengua valenciana es más suave y agraciada que la catalana”. En el cafetín literario de las Ramblas, carraspeos y toses del coro de tísicos mostraban enojo por la insistencia de los filólogos en dar más importancia al idioma vecino. Deseaban un estratega que conquistara lo que Cataluña jamás tuvo: el Siglo de Oro valenciano, con novelistas y poetas que superaron el primitivismo del romance jaimino y la dependencia del provenzal o “lemosino”. Pero, previamente ¿cómo eliminarían la clásica denominación de “lengua valenciana”?.

El truco lo inventó Manuel Milá i Fontanals en 1861, el mismo año en que se incendiaba misteriosamente el Liceo de Barcelona y, al siguiente, volvían a inaugurarlo mucho más lujoso. Milá pensó que la mejor estrategia consistiría en llamar “dialecto occidental catalán” al idioma valenciano y a su extensa zona de influencia; de este modo, los valencianos tendrían que aceptar las normas de Barcelona.

Gracias a su ingenio, el futuro de la Gran Cataluña (eufemísticamente, Paisos Catalans) estaba surgiendo. No sólo Francia, Inglaterra e Italia extenderían sus lenguas por Conchinchina, la India y Eritrea, respectivamente; los catalanes, a partir de 1861, podrían gobernar culturalmente en el Reino de Valencia (o, mejor aún, le quitarían el título de Reino e impondrían el de país, como si se tratara de una colonia sin historia).

Todo iba a cambiar. Hasta entonces, los Fontanals, Pitarra y Vallmitjana sufrían lo indecible cada vez que entraban en la horchatería de las Ramblas. Bajo luz de gas, el traje regional de las horchateras, así como su exquisita educación y limpieza, les creaba la sensación de hallarse en la embajada de una nación superior; pero, desde que Milá y Fontanals había rebajado a dialecto catalán la lengua que hablaban aquellas bizarras mozas, era distinto; los valencianos se habían convertido en “valencianets”; pueblo dócil, culturalmente atrasado y sin normalizar, que habría que apacentar hasta que aprendieran la lengua culta y barcelonesa de los Pitarra y Milá.

Había nacido la “clasificación rigurosamente científica del catalán” que ahora en 1996, enseñan a los valencianos como dogma de fe. Las maquinaciones de Milá pudieron más que las opiniones de Joanot Martorell o Cervantes. El romántico ideólogo, en un santiamén -mientras los bacilos de Koch danzaban una polca en los alvéolos de la cupletista- había ampliado Cataluña hasta la huerta de Orihuela.

Como tenía difícil rebajar el español a dialecto catalán, lo prohibió en los Juegos Florales de Barcelona. Era un ideólogo bucanero como su amigo Bofarull, aquel que arrambló para Barcelona los fondos valencianos del Consejo de Aragón, ciscándose en la orden real que obligaba a su custodia en Simancas o Valencia. Milá sabía que los catalanes, anteponiendo lo de “rigurosamente científico”, podían merendarse lo que les apeteciera de la antigua Corona de Aragón; incluso ¿por qué no llamar al territorio Corona Catalano-aragonesa?

Milá i Fontanals era capaz de todo para saciar su chauvinismo expansionista. Según las investigaciones de Jaume Rivera (catalán y filólogo, libre de blaverismo) Milá i Fontanals falsificó el “Curial e Güelfa”, obra que hizo pasar como medieval para llenar el vacío existente en el mundo literario del ficticio Principado. Con esta obra, vulgar e inspirada en el Lancelot, quería competir con el Tirant lo Blanch valenciano.

Milá manejaba literatura medieval como quien lee LAS PROVINCIAS, y podía redactar con modismos y ortografía del XV. Pero al estudiar la gran crónica catalana o “Libre de feyts d´armes de Catalunya” -que apestaba a anacronismo de escayola y cartón- no denunció que era otra falsificación hecha a fines del XVII, pero fechada en 1420.

Milá y Fontanals contaba con la burguesía académica, admiradora del pícaro romántico que fulminaba la lengua valenciana, rebajándola a “dialecto occidental catalán”. Además, Milá negaba que el catalán fuera una rama del lemosín o provenzal; nadie en Francia -embarcados en la aventura colonial- le iba a protestar. Aquella Oda a la Patria compuesta por Aribau en 1834, donde se alababa al llemosí como lengua madre, ya no quitaría el sueño al Principado sin príncipe.

Resumiendo: todo es “científico” en la normalización, hasta que descubrimos que los ideólogos falsificaban manuscritos, modificaban títulos e inventaban otros que favorecían el proyecto que ahora se promociona en los centros de enseñanza valencianos: la Gran Cataluña. Y ya saben, quien se oponga a sus propósitos, “bon cop de falç”, metafórico ahora; en un futuro cercano, ni se sabe.

HISTORIAS DE LA “NORMALITZACIÓ” (1)

Por Ricardo García Moya

Las Provincias 2 de junio de 1996 

En el western, el moribundo pregunta al pistolero ¿quién eres tú?  De igual modo, los valencianos, perplejos, se interrogan sobre el origen de esa "normalització llingüística, rigurosament científica", que está acabando con las lenguas valenciana y española en el Reino de Valencia. Tomen asiento.

Erase una vez -en 1743 y en un principado sin príncipe- un amargado catalán aburrido de minuetos y faisanes, ¿qué podía hacer para huir de la melancolía? !Ya está¡ Jugaría con el idioma modificando lo que le placiera, eliminando anti- páticas letras como la Y griega, la H final de palabra o colocando decorativos apóstrofos por doquier.

EI gramático diletante se llamaba Josep Ullastre y -a sus 53 años y soltero- no se había comido una rosca en temas filológicos. Ni soñando había participado en las eruditas polémicas que en el vecino Reino de Valencia, novatores e ilustrados polígotas mantenían sobre el griego, latín, valenciano y castellano. EI se lo guisaba y él se lo comía, sin encomendarse a Mayans y Siscar, Carlos Ros o Pérez Bayer.

Ullastre conocía que el canónigo Aldrete, en 1614 había rechazado la Y griega en la lengua castellana  por considerarla espuria y extranjera (Aldrete, B.: Varias antigüedades. Amberes 1614, p. 62). La fobia a la palatal sonora fue compartida por otros intelectuales castellanos en los siglos XVII y XVIII, destacando el murciano Francisco Cascales; es decir, siempre hubo en Castilla y León adeptos a la norma de Aldrete. Con decir que en el decreto de Nueva Planta de 1707, en castellano, se utilizaba la copulativa í latina, no la griega, mientras que en los textos coetáneos en valenciano encontramos la Y griega.

EI filólogo dominguero Ullastre -sin entender las razones de Aldrete sobre la adaptación de la Y por los latinos para transcribir la ypsilón griega, o los regates etimológicos de la yod hasta generar la consonante románica- se planteó la duda: ¿Por qué la lengua catalana iba a albergar tan infame fonema? En el Principado sin príncipe no podían ser menos. A partir de entonces, en catalán, la conjuncíón copulativa sería la i latina. Obviamente, los escritores en lengua valenciana como Carlos Ros, Pastor Fuster o Martí y Gadea siguieron con su independencia idiomática hasta el siglo XX, utilizando la y griega.

La pedestre formación del codificador Ullastre le permitía balbucear latín litúrgico y poco más, pero no importaba; entre copita de ambrosía y revuelo de encajes de criaditas ampurdanesas, suprimió la H final de palabra. A él le daba igual que Joanot Martorell escribiera Blanch, pues supondría que el valenciano era otro idioma; pero las veleidades gramaticales de Ullastre, como la mala hierba, se extendieron camufladas con las normas del 32.

Las  consecuencias  son  lamentables.  Por ejemplo, en la Facultad de Filología se derriten por las normas de Ullastre y sus herederos, el Institut d'Estudis Catalans; pero, tornando sonrisa por desprecio, censuran agriamente cualquier filtración de la lengua valenciana. La hazaña que más  pregonan -aireada cíclicamente  por  la prensa catalana (disimulada) de Valencia- fue impedir el uso del salón de actos de Filología a Amigos de la Poesía. Según dicen, "no tuvo nada que ver con la hija de Lizondo, el problema fue el tipo de valenciano que utilizan".

Ellos prefieren catalán "científico", aquel que en la ociosa senectud -sin más base que la improvisación, el tedio y una pluma de ganso- un Josep Ullastre que esnifaba rapé y sorbía chocolate en porcelana china, inventaba a su antojo. Un buen día le dio por usar apóstrofo - antipática culebrilla que hasta los fieros críticos literarios confunden con apóstrofe- y lo fue endosando a las palabras que le parecían, consi- guiendo una grafía rococó, acorde con las roca- Ilas de su gabinete.

EI apóstrofo apenas era utilizado en el valenciano foral, anterior a 1707. De la elisión de vocales se huía por considerarla vulgarismo, e idiomas como el castellano -que también titubeó en su adopción- optaron por rechazarlo. Los valencianos -dada la sui géneris metodología del Principado sin príncipe- no tendríamos por qué ser censurados por la supresión oral y escrita de la d intervocálica en determinados vocablos. Martí y Gadea usaba vesprá en 1900, no vesprada; por su parte, Fullana escribía paraís en 1926, no paradís.

Y los juegos gramaticaies que Ullastre inició en 1743 no tienen gracia; piensen en las calaba- zas que los inmersores de  EGB,  ESO y BUP endosan a los alumnos valencianos cuando es- criben Tirant lo Blanch con la h final; o cuando emplean la Y griega o se comen algún apóstrofo. Debemos agradecerlo a peluca blanca Ullastre y al lnstitut d'Estudis Catalans, que es quien man- da y ordena en las universidades valencianas y en la mosquita muerta Morenilla (¡menudos es- putos dialécticos lanza la antigua CC.OO. contra la Real Academia Valenciana!).

Respecto a  la  normalització científica, hay más personajes e historias (para no dormir)  Ya les contaré.

HISTORIAS DE LA BARRACA MOZÁRABE Y FALLERA

Ricardo García Moya

Diario de Valencia 18 de Marzo de 2001

En estos días de Fallas, las extenuadas comisiones gozan de breve descanso en el casal faller o barraca; voz que es auténtica joya léxica del idioma valenciano, al haber pasado a todos los idiomas europeos. Lamentablemente, como ha ocu­rrido con la paella, el humanista Luis Vives o las mismas Fallas, nuestros progresistas veci­nos catalanes también nos han robado el vocablo, exhibiéndolo como trofeo en sus diccionarios.

El sustantivo barraca se do­cumenta por primera vez en un documento valenciano de 1249 pasando de nuestro idioma al castellano, catalán, portugués con ligeras variables morfológi­cas, al francés baraque, inglés barrack, alemán baracke, holan­dés barak, italiano baracca, etc. De étimo incierto, Corominas sugiere que “sería una palabra del Reino de Valencia, muy ante­rior a la Conquista” (DELLC), y argumenta que podría “ser cre­ación valenciano-arábiga en relación con el valenciano tara­vaca, especie de dosel” (ib.). En sus cavilaciones, el etimólogo insiste en que podría ser “pala­bra del mozárabe valenciano”. En tiempo de Cervantes, el licenciado Covarrubias escribía: “Barracas. Las chozas que los pescadores tienen a la orilla del mar, que por este nombre la llaman en Valencia... es nombre arábigo” (Tesoro, Madrid, año l6ll) Los filólogos ma­nieristas encasillaban como árabe todo vocablo ignoto.

Las historias que siguen tie­nen como anclaje escénico una barraca ubicada en la, antaño, franja de huerta y playa del Grao. La única ficción literaria es suponer que fue siempre la misma, y distintos los persona­jes. Del año 1610 tenemos el re­lato de un día de barraca y pla­ya de fray Gaspar Bono y sus novicios. El buen fraile “acos­tumbraba en el verano, por dos o tres veces, llevar los religiosos a la mar a holgarse; procurando que fuese en dia de labor; tenía para este efecto una barraca de aquellas que tienen los pescado­res” (Gual: Vida de f. Gaspar, 1610, p. 155). Un día, “después de haber comido, el bendito Pa­dre se acostó dentro de 1a barraca (...) acaeció que llega­ron unas mujeres al agua y comenzaron a lavarse” (ib.) Lo que sigue es previsible, “fray Gaspar salió de la barraca con su báculo, como quien sale con una espada a reñir, dando voces a las mujeres” (ib.). Las mujer­zuelas, juguetonas, acudian “a propósito a lavarse a vista de religiosos”.

Otro párrafo describe la celda del fraile: “No tenía curiosos cuadros, sino unas imágenes de nuestra Señora, San Ioseph, Santa Ana y los gozos de San Vicente Ferrer en nuestra len­gua valenciana” (p.213) Fray Gaspar había memorizado es­tas oraciones: “cada dia rezaba de rodillas los gozos, sabíalos de memoria, y rezábalos en nues­tra lengua valenciana” (p.298) Quien cuenta la anécdota había vivido en Cataluña: “En el año 1599 vine de Barcelona a este convento de Valencia, era ya sa­cerdote” (p. 161). Es decir, co­nocía las dos lenguas, la valen­ciana y la catalana. Hoy sería acusado de secesionista.

Ha pasado el tiempo de fray Gaspar. Reina el rey mandíbula Carlos II y la sociedad quiere vivir. Reflejo de ello es la comedia “Las barracas del Grao”, impresa en Madrid en 1671 y que se vendía “junto a la Puerta del Sol”. Ambientada “en los campos del Grao de Valencia”, los protagonistas disfrutan en una barraca huertana y maríti­ma del placer de manjares exquisitos: “ensalada de todas yerbas, con huevos y anchovitas confitadas, codillos de puerco, lenguados, salmonetes...”. Todos beben y bailan sin más agobios que los inspirados por Cupido: “vino a la playa Lucinda, perdida de amor y celos”. Esta libertaria barraca bucólica era baluarte de enamorados, cortesanas, y músicos opuestos al ascetismo místico y censor. El personaje de Lucinda también aparecía en “Persecuciones de Lucinda, dama valenciana” (Valencia, 1664), escrita por Cristóbal Loçano de Hellín.

En 1899, olvidadas Cuba y Filipinas, la barraca costum­brista y festera se llena de mú- sicos hambrientos en la zar- zuela en idioma valenciano “Les barraques”, con musica de Peydró y letra de Escalante. En la barraca suena esa melo- día que todos los valencianos hemos oído a nuestros abuelos: “Toqueu les campanes / que ya están ahí / els músics dichosos / que son un castic... . amageu els patos / que ve la troná”. Desde el cielo, fray Gaspar observaría a sus incorregibles valencianos que, entre moreras y acequias, perseguían “pegar un moset”, tanto al pernil como a Chima, Carmeleta y Visanteta. Mientras, en Barcelona afilaban bayonetas los filólogos de L’Avenç.

El Reino se ensombrece en 1936. En la posguerra, mientras los franquistas del Institut d´Estudis Catalans toman la Revista Valenciana de Filología, un desengañado Azorín se tras­lada desde Madrid a la placidez de la barraca habitada por Bla­nes y Senta, joven matrimonio de labradores. El prosista quedó hechizado por la belleza de Senta: “cuando contemplo a Senta imagino que es una esta­ tua de pulido mármol... consér­vase lozana y placiente, y sus líneas son inflexibles y duras las turgencias” (Azorín: Valen­cia, p.188). Es tal el arrebata­miento que Azorín dialoga en valenciano con la helénica belleza: “¡Diga lo que vullga, Senta! ( ib.p.188). Hoy, los comi­sarios lingüisticos de la Gene­ralidad valenciana prohibirían a este “valenciano de Monó­var” (según proclamaba) utili­zar el neutro “lo”. Si somete­mos la frase valenciana de Azo­rín al SALT II (programa tra­ductor al catalán que Tarancón ha convertido en las Tablas de la Ley ), nos la devuelve en el bárbaro “Diga el que vulga! “. Azorín amaba la lengua de Mo­nóvar: “El castellano se ha corroborado en mí, primero con el valenciano, luego con el fran­cés. He necesitado la construc­ción del valenciano y del fran­cés” (Azorín: Ejercicios, Madrid 1960, p.210).

La barraca mozárabe y enig­mática, la ascética de fray Gas­par Bono, la lujuriosa y litera­ria del barroco, la costumbrista y zarzuelera de Escalante, la melancólica del Azorín otoñal, la festiva y fallera; todos sus moradores hablaban el idioma valenciano, no el catalán. Algu­no de ellos viviría cuando Feli­pe V decretó la prohibición de la lengua valenciana. En 2001 no será un rey , sino un gris telonero el que impondrá la AVL, con la oficialización del catalán y la prohibición del va­lenciano. Pero el pueblo es feliz. Tenemos un Canal 9 cata­lán, con polichinelas que dicen a més a més y esport. Nos per­miten tirar petardos, comer paella y, además, la simpática Nolla nos regala sensuales sonrisas. Hasta Fesols y Naps, en el DV, nos normalizan al escribir Ximet i Alboraia; re­chazando los valencianos Chi­met y Alboraya ( que el caste­llano tomó del valenciano, igual que barraca).

HISTORIA RECICLADA, LENGUA HUMILLADA

Autor: Obduli Jovani Puig

Acabadas sus conchabanzas estatutarias las van a perpetrar en un papel, soporte muy sufrido: ¡Ya somos nacionalidad histórica! Au, qui estiga bovo que rode senia. Al fin nos hemos quitado ese escrúpulo, ese agravio comparativo, que no éramos nadie, que lo nuestro era un sinvivir, una carencia, un vértigo, un cilicio vital, qué éramos, desgraciados de nosotros, sin una historia que llevarnos a la pluma… Pues eso, unos parias, unos don nadie. Ara estem ya mes contents que un gat en un lleu. ¿Y cuál es esa Historia reciclada?. Pues no hay mas que ir a las escuelas, a los institutos, a las universidades y comprobarlo: una Historia romántica, selectiva, excluyente, retranqueada, de ciclo corto, de campanario, para darle vueltas a la Plaza Mayor. Allí cuentan que todo empezó en 1238, con Jaime I. ¡Lo demás es Prehistoria!, malcrían los enseñantes en nuestras ikastoletes. Ni fenicios ni íberos ni romanos ni árabes ni paparruchas. Ni siquiera aragoneses. Ningún substrato que estorbe a esa "nacionalidad histórica" de alambique, destilada, tramuntanal y arropada en un adjetivo absoluto: catalana. ¿Y España? Pues eso, un resto, un destrío, un excedente, un "cadòrs". Decía el Estatuto que España era una "nación indisoluble". Ahora dirá que sólo es "nación". Soluble en cava, claro. Cosas del trueque.

Y tendremos ¡máximo techo competencial!, qué se han creído, a ver ahora quién es el guapo que nos tosa, que nos hable alto. Una volta que es fa el sant hi ha que fer-lo be. Y hemos embutido el Estatuto, a modo de camarote de los Hermanos Marx, de consejos, de sindicaturas, de fondos, de derechos y de servicios. Bien podriamos meter un Consell de l´esgarraet, l´all i pebre i l´arròs en banderetes, por aquello de la idiosincrasia. Mes val rotar que badallar…

Al fin se ha entronizado también en ese sanctasanctórum de conceptos hueros, en ese beaterio de arquetipos, en ese facistol de ringorrangos, en ese friso de abstracciones, en ese hit parade, en ese articulado de alto standing a la Academia Valenciana de la Llengua. Ya estem tots, germans i nebots… "Su normativa será de obligado cumplimiento para todas las instituciones de la Generalitat". ¿Qué te pareix, t´agrada el peix? Traigo a colación otra vez a Sánchez Ron, el último en ingresar como académico en la Española de la Lengua -en ella hay biólogos, actores, dibujantes, periodistas, marinos… aquí han enterizado en su disco duro a un somatén de filólogos de causa que salen a gallina per barba i caiga qui caiga -; decía Sánchez Ron: "Una Academia de la lengua no es, no puede ser normativa (la lengua es de todos), sino espejo de la comunidad a la que sirve y del mundo en el que existe: ¿Academia o leprosería? Por algo dijo Umbral, y dijo bien, que la ciencia de las palabras es la lepra de las palabras. Arriba he escrito "pareix", palabra en boca de todos los valencianos. Pero como allá arriba, cabe el Llobregat, le dicen "pareix" a lo que aquí decimos "parir", hay que matar la palabra y decir "sembla". Así se humillan esos académicos de garrafón, esos talibanes "velando inútil e inquisitorialmente por la pureza de una herramienta cuyo fundamento respiratorio y libertario está en la indisciplina, en la contaminación, en la corrupción constante como método para caminar por encima del tiempo, de las autoridades y de los movimientos de estilo cultural de cada época" (J.J. Armas Marcelo). Lo dijo mucho más escueto el tío Pep, a su regreso 

HISTORIA D’UNA MORT ANUNCIADA O LA REVOLUCIO D’UN POBLE ENDORMISCAT.

Autor: Federico Bonillo Vigo.

19/10/2005

A lo llarc de tota esta semana previa a la nostra festivitat del 9 d’octubre ( dia de Sant Donis) i vegent el panorama social, cultural i politic de la preparacio de la festa major del poble Valencià, pense i em done conte, que cada dia, cada any que passa estem mes llunt de ser un poble unit i de tornar a guanyar els drets que mos corresponen i que sempre hem tingut. La societat en la que vivim mos fagocita en les corruixes del treball, les preocupacions pels nostres fills, els problemes familiars, l'anar a comprar aço i allo, en fi, que vivim en una societat de consum, de modes i modismes, de tendencies invertides, dir i no fer res, quedar i no acodir, estralejar i no actuar, …..i molt mes. En fi, que per a mes “conya” este fi de semana no n’hi ha lliga de primera divisio. Me pregunte, si al no haver partit de lliga i el Valencia CF no tindre que jugar, ¿Anira el seu president Joan Soler i el consell d’administracio del mateix a la provesso civica de la nostra Senyera? que representa a tots els valencians i per ende el presidente del Valencia, CF. com a maxim representant del club de futbol mes representatiu del cap i casal i del Regne de Valencia. ¿Aniran ab ell, els jugadors mes carismatics i que son valencians o diuen ser-ho. Em pregunte, si els germans Roig: Joan (Mercadona), Ferrando (Pamesa) i Paco (no se que) estaran tambe, aixina com el menbres del consell d’administracio de Consum, de Bancaixa, de la Cam, d’Aigües de Valencia i tot el planter de les empreses mijanes i grans de la Comunitat Valenciana, me pregunte si la burguesia valenciana estarà davant de la provesso, pero raere de l'inclit ninot de president de la delegacio catalana de la nostra Generalitat Valenciana el molt …..honorable So Francesc Camps i raere de la nostra alcaldesa Na Rita Barbera. Tambe em pregunte si els membres de la podrida i mal parida Academia Cat-Val de la llengua ¿Aniran en la mateixa i si entre paro i paro cantaran “a capella” el nostre himne o pot ser Paquito el chocolater?. No tinc clar si ho cantaran com a fins ara es, o si s’els escapara la versio Cat, que mes o manco podria ser:

'Per ofrenar noves glories a Cat,
valencianets doneu-mos ya:
els clasiscs d’Or i la vostra identitat,
la llengua de Joanot Martorell
i la senyera que es cuatribarra….

I en lo taller i en els camps remorejen
el cant dels ocells i els segadors.'

   Pot ser que, per a ser el primer any de l’instauracio del pudent i podrit dictamen de l’Academia Cat-Val de la Llengua, no canten l'himne ans nomenat i a lo millor canten la versio Cat de Paquito el Chocolater en correcta normaliTZacio i que seria:

'Xisco el xocolataire'.

   En fi, Deu dira. M’ha cridat l’atencio vore com en catalunya, el Barça porta en la part d’arrere del coll de la camiseta blau-grana la senyera d’Arago que ells diuen ser seua, es a dir “la senyera cuatribarrada” i mira per a on, el Valencia,CF no porta la nostra senyera en les camisetes, com tampoc portaren la camiseta de la senyera en lo partit Barça-Valencia jugat en Barcelona i com se sol dir en “Un parell de collons” per a donar-los a tots (als d’aci i als d’alla) en tot els morros. Ni que dir de Mercadona, ni Consum, Canal-9, Punt dos, Radio nou que publiciten i parlen en una catalanisacio que dona oix ( entre a “meitat de preu, formatge, amb , articles, pebrot, remolatxa a rodanxes .…etc, etc de Consum, el garguilot de Bancaixa) i (el que es bo per a tu, es bo per a nosaltres i Bancaixa els ofereix el partit, etc, etc ) i els porritos de RTVV que entre el seu parlar catalanisat de merda i el valencià de sos pares que tant en quant s’els escapa, per no saber, no saben ni lo que parlen, pero aixo si, fer mal si que saben. En fi, com fa el nostre amic Ferrer, yo tambe me pregunte: ¿Per a quant l’unitat de la burguesia, de l’empresariat, del teixit social i cultural verdaderament valencià en la classe obrera, en lo poble senzill i pla? per a fer donar-se conte a la classe politica que, la nostra terra no es moneda de canvi o que som la falsa moneda, que de ma en ma va i ningu se la queda.

   Ahir, dia 9 d’octubre de 2005, vaig estar com a molts valencians en la celebracio de lo nostre dia i a lo llarc de casi tot el mati, vaig comprobar que la gent vinguda de tots els pobles de la nostra provincia de Valencia, eren gent senzilla, uns atres tenien una miqueta mes d’estatus social i pot ser cultural, eren homens i dones, gent jove, chiquets de tres, cuatre i cinc anys que venien en sos pares i com a no, chiquets de volquerets envoltats per la nostra senyera. Vaig vore molta gent i molt variada, pero tots ¡Valencians!, “els lladres de poca monta” estaven amagats, pero els lladres de guant blanc, aquells que cobren mensualitats millonaries de que tots mosatros pagem, d’aquells desvergonyits, no mes uns quants donaren la cara, bo, es ficaren la careta de valencians, pero baix d’ella, eixia una bafor de sentiment sumis, rosseguer, bavos i nauseabunt de catalanisme, aixina com un indigne, indesijable, miserable i genocidi sentiment de colaboracionisme i d’antivalencianisme, pero el poble els ho recorda de forma contundent i rotunda.

   La mort pot estar anunciada, o be per a ells o be per ad este poble endormiscat, que de no despertar a temps, caura en lo somi etern dels inocents o alla a on els morts creuen en barca pagant el peage de no ser recordats com a poble diferenciat i diferenciador l’estany d’Estigia, mentres el barquer Caronte (Carod-Rovira) es riu de mosatros, al igual que ho fara el gos de tres caps Can-Cerbero (tripartit catala) i el deu Tanatos (ZP) del PSOE, que governa en Herebo (Espanya), mentres els dimoniets de la Generalitat i de la AVLl, complices del IEC i del Omnium Cultural Catala mos encaren al riu Aqueronte (Universitat, RTVV, Bancs, Caixes de aforros, empreses, etc, etc) cap al mon de Hades (Catalunya).

   En la meua Patria Valenciana.

HISTORIA DEL VALENCIANISME

A poc que haguem investigat un poquet observarem que la historia del
Valencianisme - secularment, pero sobre tot la que hem vixcut directament-
es la historia d'una frustracio, generacio darrere de generacio -pero eixe
Experiencia no es privativa dels valencians, molts atres pobles l'han patit
o la patixen en mes o menys gravetat.

Es per lo anterior, que considere huma -i per tant comprensible- que els que
porten anys de compromis en la nostra Lluïta, en els que el Valencianisme
forma part de la seua biografia, quan ya han passat varios nivells de
desengany, tendixen a la sospita, i a la minima premissa que -mes o menys-
el siga favorable a la sospita, traguen l'astral i tota la frustracio
acumulada i la descarreguen contra el sospitat, sense mes. Es una reaccio
visceral, i per tant irreflexiva. Per lo que nos pot conduir a l'erro en
molta facilitat, i per tant a l'injusticia.

En primer lloc vullguera aprofitar per a dir que en lo poquet que he pogut
sentir parlar a Felip Bens i Pep Guillen, m'he sentit identificat en les
seues reflexions i conviccions, per lo que considere que son, els dos, per
lo manco, be quantitativa, be qualitativament, mes valencianistes que yo.
Aixina que si dubteu de la seua valenciania, dubteu de la meua. Si en les
meus mensages anteriors alguna persona de la Llista Blava s'ha pogut sentir
molesta injustament, li demane publicament disculpes, perque m'hauré deixat
llevar, i hauré, irresponsablement i irrespetuosament per a TOTS, deixat
"que la sanc se me puge al cap" -com digué el poeta-. D'igual manera me
pareix just excluir de la disculpa anterior a aquells que no se molesten
honestament, si no hipocritament ("quien se pica ajos come").

Ara be, atra cosa son les contradiccions, i les llimitacions que TOTES LES
PERSONES HUMANES TENIM. Sent desenganyar a mes d'un, pero tant Xavier Casp,
Pasqual Martin Villalba, Vicente Ramos Pérez, Miguel Ramon Izquierdo,Vicente
González Lizondo, Héctor Villalba, Juan Garcia Sentandreu, José María
Chiquillo,... son o eren persones, ni mes ni menys, com tú i com yo. I
inclus alguns d'élls en mes llimitacions, incogruencies, contradiccions i
pecats dels que pensem. Pero no es el moment del "Juï Final", ni conec a
ningu "pur" que puga fer de juje suprem, encara que sempre patim el perill
de que ixca algu voluntari "gilipoya" (que els n'hi han ¿veritat?).

En segon lloc, i centrar-nos en l'orige d'esta desagradable escena. L'assunt
es centrava sobre la conveniencia d'introduir normes d'accentuacio en la
Gramatica Valenciana. Com casi sempre (sempre) se nos ha oblidat dos coses:
explicar-nos be i escoltar millor.

Per lo poquet que he pogut observar -i aci vullguera subrayar que la meua
observacio es molt superficial, i que es dec de
profundisar -responsablement-en l'actitut de coneixer sincerament lo que diu
l'atre- en la coyuntura actual de l'Idioma Valencià es donen dos postures.

Estes postures tracten de respondre a la qüestio:

¿Quina es l'estrategia mes convenient per a que l'Idioma Valencià supere
l'actual coyuntura?

Ara no vaig a explicar la coyuntura, es supon que tots la coneixem
suficientment, i sabem que l'element mes distorsionador ha segut l'AVL.

Per tant l'estrategia que es busca deu de compendre l'existencia de l'AVLL
¿correcte el raonament fins aci?

Supongam que dius que si. Continuem.

Aplegats ad este moment es quan surgix el desacort. I es donen dos
propostes:

Proposta A: El Valencianisme te que obviar l'existencia de l'AVLL.

Proposta B. El Valencianisme te que considerar l'existencia de l'AVLL.

Ara tindriem que profundisar en els arguments de les dos propostes,
segurament me deixaria algunes, i molt aclaridores, pero vullguera resultar
sintetic, sobretot per a no caure en les discussions confondidores a on
caent en detalls i parant-nos en eixemples, caent en allo de que "els arbres
no nos deixem vore el bosc".

Per a la proposta A, m'atreviria a dir -i pregue per favor, i en ares de la
millor comprensio se me corregixca pels que participen de la mateixa- que la
premisa principal recidix en admetre que l'AVLL es un producte politic
antivalencianiste
, que no sols justifica la sustitucio induïda (etnocidi llingüistic) de la
Llengua valenciana pel catala, si no lo que es pijor i es que castra a la
Llengua Valenciana de consolidar-se i recuperar els seus parlants fomentant
la sustitucio voluntaria pel castellà (els partits que la
constituiren -partits estatalistes PP i PSOE-, damunt volen
institucionalisar-la ficant-la en el text de l'Estatut d'Autonomia ), pero
encara la repercusio politica que tindria aço va mes enllà, i es que l'AVLL
es la pedra que impossibilita que l'alternativa nacionalista valenciana puga
tindre relevancia electoral alguna volta, enfrontant a la base social d'eixe
potencial electorat. I estic segur que este raonament s'ha fet des de la
preocupacio comu per la supervivencia de la Llengua Valenciana, i en un anim
honest.

Per la proposta B, m'atreviria a dir -i pregue per favor, i en ares de la
millor comprensio se me corregixca pels que participen de la mateixa- que la
premisa principal recidix en admetre que l'AVLL es una realitat, de la que
no s'està d'acort ni en la seu genesis ni en la seu concepcio, pero esta
ahi, i tenim que afrontar-la, i des del Valencianisme, lo mes conseqüent es
intentar fer un esforç per a influir en les seues decissions. Per atra
banda, existix una realitat editorial, un public al que les publicacions
valencianistes va dirigit, pero no endogamicament, si no que coherentment el
Valencianisme va dirigit a tota Nostra Societat (4.200.000 persones) i per
tant, resulta optim des d'un eixercici de "donar-li la volta al calceti",
vore que reclama aquell sector del Public que potencialment estaria
interessat a llegir en Llengua Valenciana, puix be, des d'una optica de
Marketing, es veuen certs inconvenients formals (desconec si l'enquesta s'ha
fet en rigor, o es suficientment representativa, suponc que per lo menys
s'ha tret una vissio aclaridora o en tot cas orientadora). I estic segur
que este raonament s'ha fet des de la preocupacio comu per la supervivencia
de la Llengua Valenciana, i en un anim honest.

Evidentment, i sempre des de la bona fe, es fa obvi que ha mancat
"Verständigung". Pero esta manca deve cronicament en el Valencianisme -en
totes les seues dimensions- per una manca d'estructuracio. Es a dir,
¿existix en el V.C. un foro a on es pugen plantejar obertament per al seu
estudi estes qüestions de forma serena i inteligent? ¿existix en el V.C.
unes vies per a donar a coneixer les conclussions d'eixe foro, explicar-les
a les Entitats valencianistes, a les seues basses i a la Societat valenciana
en general? ¿existix en el Valencianisme una vertebracio entre el V.C. i el
V.P. per a que éste fasa seues les resolucions del primer i genere
estrategies per a difondre-les que en definitiva es potenciar la base
electoral valencianista?

Es per aço que la resolucio a un tema tant greu i transcedental, l'han pres
i assumit unes poquetes persones ( 2 o 3) sense contar en ningu mes (per
molt "importants" que siguen eixes persones, la Llengua Valenciana no es
propietat de ningu d'élls, ni tampoc la defensa de la Mateixa). Lo que ha
generat una fractura entre els membres de l'Instancia que te compentencia al
respecte, la Seccio, si aço sumem el possicionament d'Ahuir junt als que
defenent la proposta que ha ixit, puix es facil compendre no ya que es
produixca un desencontre, si no un enfrontament en acusacions de traïcio i
pessebrisme. ( Aplegats ad este punt, vullguera dir que no conec a Artur
Ahuir, que me pareix frivol enjuciar a una persona que no se coneix, i que
no s'ha sentit les seues explicacions, pero d'igual manera me pareix
categoric enjuiciar a una persona pels seus actes probats, no vaig a anar d'
"inquisidor" (ya n'hi han prou de voluntaris) pero l'image d'Artur Ahuir,
com de les atres persones presuntament "valencianistes" que formen part de
l'AVLL es que es ficaren en contra del possicionament del Valencianisme,
manifestat en l'ocassio del XX aniversari de l'acte d'apoyo del V.C. a la
Gramatica de la Seccio, des d'eixe moment Normes d'El Puig, que per a mes,
Xavier Casp es retirà de l'AVLL denunciant-la, per a major evidencia dels
que alli quedaren, i perdoneu la simplea, pero resulta reveladora, de tots
els millons que cobren els "valencianistes" en l'AVLL ¿quants han repercutit
en el Valencianisme?

Tot asto acava derivant en el perillos terreny de lo personal, i ahi ya
comencem en pendre possicions tant simple com erroneament perque este es el
meu amic o el meu es l'atre.

Pero tornant, en serietat a la discussio, la critica mes forta que fa els
defensors de la proposta A als de la B, es la de que si ¿Té sentit
introduïr-se en una instancia a on s'esta en una intranscendent minoria per
decissio del constituyent ?

I per part dels que defenen la proposta B, plantegen ¿Estem garantint la
pervivencia de la Llengua Valenciana des d'una Gramatica i Lliteratura molt
minoritaria i desconeguda pel Poble?

Ara m'atreviria a introduir elements comuns o d'encontre, per ajudar a
paliar la manca de "Verständigung".

Les dos propostes ne tenen en comu, que entenen que el Moviment associatiu
valencianiste de l'ultim quart del sigle XX ha configurat un model que ha
devingut ineficaç, i que a arrosegat viccions que han debilitat mes encara
les possicions valencianistes davant de les antivalencianistes, resultant la
perdua de capacitat d'influencia del Valencianisme davant de la seua
Societat (de la perdua de prestigi en la Opinio Publica, s'han encarregat
TOTS els grups mediatics que aci actuen per mig de les seues conegudes
campanyes de desinformacio). Es per aço que cal un honest examen per a
enunciar eixos vicis i donar-los solucio, configurant un nou model
associatiu que tinga capacitat per a començar a recuperar terreny, i es mes
una ret associativa valencianista degudament vertebrada. Tambe les dos
propostes s'esforcen en trobar-ne noves vies al Valencianisme Cultura, Civic
i Politic, de forma oberta i des de plantejaments de rigor intelectual.

(Cal dir, i alguns ya ho sabeu, que este discurs començaren en el Sur fa 3
anys i mig, i des d'eixe moment estem treballar en eixe sentit en varios
ambits, i lo que nos confirma en que estem en el cami correcte es que nos
hem trobat a atres valencianistes del Nort i del Centre que tambe han
aplegat a les mateixes conclussions que nosatros.)

El Valencianisme Cultural-Civic i el Politic, estan estancats des de fa uns
anys, perque despres de la desparicio parlamentaria d'UV, es produï un
moment de reflexio per als que es donaren conter de la situacio. La
conclussio es clara, cal unir-se, pero lo que no s'ha resolt es el cóm ni
tampoc, per a on tenim que tirar.

A tot asto no oblidem, que el PP està esforçant-se en rebentar el
Valencianisme des de dins, que existix un divorç entre el V.C. i el V.P. Que
el V.E. desconec als anteriors. I que els antivalencianistes (d'un i atre
orige) continuen alvançant les seues possicions dins de nostra Societat.

Pregue a aquelles persones que estiguen en la Llista Blava i que al mateix
temps formen part de la Seccio de Llengua i Lliteratura, i tambe a aquelles
que puguen influir d'una o atra manera en éstes, que tinguen en consideracio
la proposta que pase a fer, ben entinguda des d'una altura de mires propia
dels gestors de la Gramatica de la Nostra Dolça Llengua Valenciana, en la
dignitat que l'amor ad Ésta i a Nostra Patria els te que inspirar sempre:

Els membres de la Seccio anularien ,en prova de bona fe, la votacio que
introduix el canvi normatiu. A continuacio, la Seccio nomenaria a un numero
nous de membres per a garantir que les dos possicions ne tenen el mateix
numero de defensors,( la justificacio d'esta mida está en garantir que els
treballs posteriors s'aprobaran per conviccio, mai per impossicio, aixina
qui te que ixir guanyant es l'Idioma Valencià), seguidament, la Seccio
encarregaria a les persones que defenen cada possicio que confeccionarem un
estudi documentat i motivat a on desenrollen i vinguen a provar que la seua
tesis es la mes optima per a la supervivencia de la Llengua Valenciana. Que
es presenten els dos informes, i que es discutixen punt per punt, baix el
compromis de tots els membres de la Seccio de tancar l'assunt, i
d'assumir-ho plenament siga qui siga la decissio final, entenent-se que les
votades i la resolucio final siguen presses de forma llegal (estatutaria i
reglamentariament) i llicita (sense viccions patents o ocultes).

Esta formula o atra millor que de segur es dona, nomes preten que ixca
guanyant i reforçada la Llengua Valenciana, i no per a on van ara mateixa
els tirs. Que el Valencianisme Cultural i Civic es reforce en esta convicci,
i no que es puga dividir -encara mes- que es per a on de seguir asto
passaria. Que es puga donar la possibilitat de reconciliacio a destacats
patriotes, i no que es facen enemics de per vida. I que el Valencianisme es
reforce davant de l'Opinio Publica i dels antivalencianistes, i no que donem
un atre llamentable espectacul.

Per ultim m'agradaria deixar una pregunta en l'aire que no tots la tenen
contestada ¿Qui es mes traïdor qui trenca esquemes i perjuïns per a trobar
solucions per a que triomfe el Valencianisme o qui s'empenya en que Éste
continue estancat i decadent?

Crec que ha quedat clar que este mensage ix des de la bona fe, per lo sols
te sentit si els passos que es donen es fan en este requissit de validea, de
lo contrari els dos grups proponents incurriran en la responsabilitat
impropia de debilitar allo que defenen, i de debilitar les possicions
d'aquells que nos esforcem en racionalisar i potenciar el Moviment
valencianiste en totes les seues dimensions.

Tambe es fa mes que obvi, que el correu electronic es el pijor mig per a que
les persones es comuniquen, i mes si no es coneguen. Per lo que suplique que
els directament implicats intenten fer uns primers contactes, en un terreny
neutral (per eixemple la seu de l'AELLVA, en l'intermediacio d'una persona a
l'altura de les circumstancies i aprovada pels dos grups).

No tingam por en confiar en nostres propies possibilitats.

Quede a vostra dispossicio, en l'intencio de ser util,

Josep Ballester Soler
Alacant (Valencia)

6 de decembre del 2.002

HISTORIA DEL REGNE DE VALENCIA

 Breu Historia del Regne de Valencia

Per: Vicent Garcia

Valencia 1994

 NAIX UN POBLE

138 abans de Crist, naix un poble.

Junio Bruto el fundà aprofitant una illa en la conca del riu Tirius, cridat hui dia Turia, i fon quan creà una gran ciutat, puix en el gran assentament inclui ya cansaes tropes lusitanes que hi havien estat combatint contra Viriato. A la gran ciutat la batejà en lo nom de VALENCIA, o cosa de gran valor, i es a partir d’eixe moment de l’any 138 abans de Crist, quan ya podem parlar de la Ciutat de Valencia i de sa historia. No m’ha segut possible determinar ni el dia ni el mes. Alguns historiaors l’han situat entre giner i març d’eixe mateix any. Yo crec que el dia i el mes no importa, lo verdaderamt interesant, es que en l’any 2004 Valencia tindra 2142 anys d’existencia. Es pot triar un dia i mes qualsevol, lo mateix dona el 15 de juny que el 12 d’agost, o atre mes i dia, a soles importa que mos represente a tots l’any 138 abans de Crist, i que puga ser el simbol per a celebrar la creacio de Valencia com a poble, i a ses habitants com a valencians, en el romà d’aquella epoca.

Ya establit el naiximent del nostre poble, resumixc una part de la nostra historia escomençant per l’epoca de la “Edat del Bronze”.

Tenint com a integrants, primer als ibers, que alcançaren lo seu major apogeig durant el sigle III a C. S’organisaven en tribus, es dedicaven a l’agricultura i al pastoreig i tambe eren verdaders artesans, com ho demostra la figura de la Dama d’Elig, feta en pedra calcarea, que hui en dia es troba en Madrid, i que esperem que mos la tornen.Foren tambe grans guerrers, resistint durant sigles l’acoso dels romans. Donà la seua costum de viure en tribus, tambe ses llengües i costums eren distintes i en diferencies desiguals en els llocs d’assentament, destacarem que els Contestans, Edetans i Ilercavons, estigueren en la futura Valencia. Ya es vea clarament que eren distints els principis de la nostra forma de ser, i tambe les paraules que mos deixaren com a principi dels dos romançs i que no pogue ser molt, puix hem de pensar que estem parlant del sigle III a C.

En el sigle VII a C. escomençaren a aplegar els fenicis i els grecs. En lo sigle VIII aplegaren els cartaginesos.

No es tenen noticies dels assentaments efectius o de poca o mija influencia, per lo que a soles els resenye, comprenent que si no ho fera quedaria retallà l’historia.

Foren els romans els que desalojaren als anteriors dominants de la pell de bou. I foren els romans primer, i despres els araps, els que mes influencia tingueren en Espanya i, per tant, foren els que mes historia cultural mos legaren.

En l’any 219 a C. o siga, 81 anys abans de crear Valencia, fundaren Morvedre, l’actual Sagunt, quin nom es canvià en l’any 1868. Fon Sagunt o Morvedre molt volguda pels romans, donà sa llealtat ad ells, soportant l’asedi que tingueren dels cartaginesos, manats per Anibal, durant els huit mesos que durà l’acoso. En premi de sa llealtat fon Sagunt la perla bonica i la mes aprecià pels romans en l’Hispania, i quels saguntins han guardat, respectat i conservat mentres han pogut, pero que ya no ho han conseguit ultimament, perque politicament interessava anular l’historia del Regne de Valencia. I acollint-se a la frase de “cientificament” han soterrat l’historia en marbres, sense adonar-se de que la llogica es la conservacio de la nostra historia, com aixi es fa en lo mon sancer.

Els romans estigueren en Espanya aproximadament 600 anys, romaniçant-la per tots els puestos i influint, com es veu, en unes parts mes que en atres i Valencia fon majorment privilegià al crear nostra capital i Morvedre. Amen de deixar-mos infinitat de soterraments, que mos donen tambe una gran diferencia en la comparacio de l’actual Catalunya i que mos mostra la llogica, i no la “ciencia” o “cientificament”, com vorem despres.

Tambe els Visigots estigueren durant tres sigles. Fon en la zona de Barcelona, i dic en la zona, puix encara Catalunya, i ni tan si vol Barcelona, existien i n’hi ha que dir esta zona, puix fon en eixe lloc a on s’assentaren i centralisaren com si fora sa capital, o be el nucleu central, o lloc de reunio, no quedant gran influencia d’est assentament en lloc de puesto.

Ya en l’any 585 queden opinions autorisaes i oscures memories d’alguns concilis, de l’alçament de Valencia en pro d’Hermenegilt per a la defensa del Regne. Allo mos fa pensar que Hermenegilt, que era rei de Toledo, tambe fon rei de Valencia, perque Valencia era un regne o perque ell el va crear. Siga d’una forma o d’atra, com a tal i des d’eixa fecha, aixi se li pot considerar i donar-li categoria de regne com a tal, i com si la donaren els araps. Estos pocs datos, pero llogics, els he tret de la “Historia de Valencia“, de Francesc Danvila, edicio de l’any 1864, quan encara quedaven alguns datos que en el temps s’han anat perdent en l’ajuda d’alguns a quins no entenc com, siguent valencians, poden desijar la perdua total de l’identitat, personalitat i respecte. Pensen que molts dels llibres valencians que poden quedar i que donen alguna llum sobre la nostra historia, han segut arraconats en les mes profundes estanteries sense fiches.

Mentres, han proliferat les histories en els tituls de “Païs Valencià”, nom que mai ha segut titul, a soles ha segut el nom de batalla dels que volen incluir-mos en una nova formacio de govern, fent-mos perdre nostra historia, a canvi de canviar-mos d’amo, puix hi ha que comprendre que si hui s’aprofiten els del centro, si canviem, els atres s’aprofitaran tambe i ademes mos canviaran lo nom.  I aixi apleguem en pocs datos pero en un poc d’alegria per anar adonant-mos de la nostra historia, a soles un poc, puix el meu objectiu es el de recodar als valencians que existixen molts llibres escrits per i per a valencians, i que es una llastima que el valencià s’adone de la seua historia per lo que diuen els interessats en carnviar l’historia del Regne de Valencia per l’historia del Païs Valencià. Esta ultima frase o nom de l’historia, en una forma d’incloure-mos  en una opcio politica que, com es veu, a soles beneficia als que son premiats. Als que no mos dediquen ad allo i que res mes disponem del patrimoni que mos deixarem els nostres antepassats, a soles tenim que perdre-lo, i aixo no ho podem consentir.

I aixi apleguem al domini dels araps, que escomençaren a entrar en la peninsula en l’any 711, any que mos servira de base per a notar les grans diferencies entre les dos zones, sempre sense acritut, pero aixo si, tractant de donar al “Cesar” lo que es del “Cesar” i a Valencia lo que es de Valencia.

Es important dir que Valencia fon conquistà pel Cit en l’any 1094 i estigue en Valencia hasda la seua mort en l’any 1099, rodejant-se de valencians, castellans i araps.

Carlomagno creà la Marca Hispanica, territori al NE. de la peninsula, guanyat pels francs als musulmans, en les zones a les que el va impondre lo nom que direm a continuacio, com per eixemple: Ausona, Cardona, Caserras, Alto Segre, Urgel, Pallars, Ribagorza i Barcelona.

Diuen alguns historiaors que l’ultima si que fon tambe creà per ell, i potser  que aixi siguera, tota vegà que els anteriors mos parlem de la Marca Gotia.

Yo per la meua part ho done per bo, puix lo que mes em preocupa en l’historia de Valencia. Per allo lamente molt tindre que parlar d’atres en qui sempre hem estat junts, pero no rebolicats.

No tenim datos de que fora anteriorment Barcelona com a tal, i prenint com a base la fecha de 585 com a creacio del Regne de Valencia (no oblidem al rei Hemenegilt), no podem evitar, els valencians, el fer una chicoteta operacio matematica i cromprovar que Valencia ya era regne 216 anys abanas de que es creara Barcelona, i 673 anys abans que Catalunya.

Vejam tambe la diferencia de 534 anys que mosatros els valencians estigueren baix l’influencia dels araps, pero potser be atesos, puix mos consideraren Regne i com a tal mos tractaren. En canvi, Barcelona a soles estigueren 90 anys, ya que en en l’any 801 s’inclui en la Marca Hispanica baix el domini del rei franc Carlomagno. El comtat de Barcelona era el comtat de les  malees i els elms, en una sola missio, la de guerrejar en el fi de detendre als araps per a que no passaren a França. Durant tot els temps que estigueren els araps en Valencia, mos consideraren com a Regne i, com no, yo suponc que els francesos tractaren als barcelonesos com a mercenaris.

Els araps foren prou rentables per als valencians i per a Valencia, ensenyant-mos oficis dels que podem estar orgullosos,  puix fon el principi de la fama que hui hem conseguit durant tants sigles. Moltes coses mes mos ensenyaren i crearen, pero escomençare pel nom dels pobles que fundaren i que escomencen per “Beni”, que significa fill, com per eixemple, Benimamet, Beniferri, Benimodo, Benitachell, Beniopa, Beniparrell, etc...

El valencià, a traves dels sigles passats en els araps, practica sa politica de conviure en tot lo mon, unit pero no rebolicat, en lo que opte una tranquilitat. I per a confirmar que Valencia fon regne en l’epoca arap he triat alguns dels reis, reconeguts per les gents que tracten d’amagar l’orige del Regne de Valencia, per a donar-li lo seu naiximent en l’any 1238, que fon la rendicio del Regne Moro de Valencia al rei aragones Jaume I El Conquistaor.

                                  

Any 799-800, fon rei Leovigilt

                                    Any  800, fon rei Abdala I

                                   Any  985, Yterin

                                   Any 1002, Almanzor

                                   Any 1014, Viveca

                                   Del 1021 al 1065, Abdul Al-Alz

                                   Any 1076, Abubeca

                                   Any 1085, Al-Gadir

                                   Any 1114, Ibn-Mardanix “Rei llop”

                                   Any 1172, Ibn Mardanis

La fecha que apareix anteriorment es la de la seua mort. Atres, dels quals no he pogut determinar les feches, son:

Muza Yrsen-Abdel Mali, Abderraman III, Ofiman, Sulimar Abdala Maomete i Almandil.

Per supost que encara n’hi ha mes, pero no m’ha segut possible trobar, potser pel desig de que no apareguen, pero es lo mateix, en els sucrits ya sobren per al meu contingut.

No cap mes que una llogica, i es que la diferencia de cultura entre la de Barcelona d’aquella epoca i la del Regno de Valencia, està a favor del Regne.

No hem d’oblidar que el valencià es despert, sagaç, cordial, donant-li una ventaja gran per a mamprendre, en lo que han perfilat un romanç  que te mes força que el dels demes, per allo escomença trencant les normes del baix llati i alvança ya abans del 1238 en la creacio del seu romanç, el futur idioma valencià. Aço succeia entre els sigles VIII i IX. Atre tant el succeia al serrà en lo seu romanç i era mes dificil als barcelonesos, puix lo seu servilisme al rei franc, els obligava a crear un romanç entre barceloni i franc.

De totes maneres hi ha que pensar que era molt dificil poder adquirir en eixes condicions SU tan “cacarejà cultura” i que no podien estar preparats per a dur-mos als valencians lo seu idioma, la llengua o el romanç, basant-se en que mos reconquistarem.

¡Per favor senyors! La Reconquista fon del Rei d’Arago i fon apoyà per lleitadans, tortosins i atres, al remat, per tots els comtats de la Marca Hispanica, ademes de navarresos, en cantitat molt superior al numero conjunt d’aragonesos i el dels ara cridats catalans. Hi hague gents de tots els puestos, podriem dir del mon sancer.

Per ser la Reconquista religiosa, una disputa entre religions, els que lluitaren per les creencies catoliques, quan rematà la contenda tornaren a ses terres, cases o feudos, quedant-se a soles els que pensaven en lo seu lucre personal.

Per allo, si repasem el “Llibre del Repartiment”, pronte podrem endivinar a qui no els debem res, puix ya se lo cobraren als araps o als valencians d’aquella epoca. I aixi apleguem a l’any 1238, fecha en que aplegà el Rei En Jaume I d’Arago, de Mallorca, de Valencia i Comte de Barcelona. ¿No els extranya a vostes, meus volguts llectors, el fet de que hagen senyors que presumixen de que als valencians els catalans mos feren regne, i, no obstant, no foren capaços o no pogueren fer-se ells mateixa mai regne, i es quedaren a soles en contat?.

HISTORIA D'EL 9 D'OCTUBRE

Autot: Desconocido

20/09/2005

Tot començà fa ya algun temps. En aquella época de guerres fraticides, el poble va conèixer la notícia. Pel nort, guerrers cristians començaren una carrera endemoniada per conquistar la taifa de Valéncia. Corria l’any 1232 i Blasc d’Alagó havia pres Morella i Ares i el monarca d’Aragó va partir cap a les terres valencianes. Després d’apoderar-se dels territoris conquistats per Blasc i tornar-li’ls com a senyoriu, posà l’ull en noves conquistes. Borriana anava a ser el seu pròxim objectiu i des d’allí batalla a batalla, pacte a pacte va fer-se en gran part del nort del nostre país, arribant al cor mateixa de la Nació, Valéncia Ciutat.

Abans de continuar en la història, seria convenient fer un repàs a la vida del Rei Jaume per a entendre lo que supongue la mampresa valenciana per al monarca aragonés. Jaume va accedir al tro d’una forma un poc extranya. Son pare Pere II d’Arago no es duya be en la seua muller, Maria de Motpellier, per lo que la descendència al tro no tenia cap ocupant fins que, en 1208, naixqué el Conquistador. El princep, ignorat per son pare, quedà totalment orfe en 1213. Educat pels templaris no pendrà possessió del tro d’una monarquia molt endeudada fins als 12 anys. En este panorama, un rei molt jove i fàcilment manipulable i una economia mala, els nobles veuen la posibilitat de guanyar poder. Esta tònica crea tensions dins dels territoris de Jaume per lo que el monarca acaba com a un porrito en mans de la noblea. La seua sort canviara després de prendre Balansiya, una empresa que li supongue convertir-se en un dels reis mes famosos de l’època. Aixina puix, ya podem reprendre el relat dels fets.

Jaume, després d’aprovar en les Corts de Monzón la conquista de Valéncia, arribà a les rodalies del Cap i Casal en 1237. S’establix en el Puig ab una host molt reduïda i refà una fortalea destruïda pel rei musulmà, Zayan. Després de deixar al càrrec d’ella a son tio, Guillem d’Entenza mou pels seus territoris en busca dels mijos necesaris per a dur a bon terme la presa de la capital.

Arribem aixina a la Pascua de 1238, data en la que estava prevista que els reforços arribaren al Puig. Després de reunir a totes les seues tropes tot estava preparat per a sitiar la ciutat i en eixa intenció fixa el seu campament en Russafa. El siti havia començat. Era el 22 d’abril de 1238, ya no hi havia volta arrere.

Mentrimentres, Zayan, al vore's pressoner dins de la ciutat intenta comprar la retirada de Jaume, pero l’aragonés a soles te en ment fer-se en la ciutat més important de la sharqia. Desesperat el sarrai demana ajuda al rei de Tunissia que envia una flota de galeres. Front ad açó conta una història que Jaume mana omplir les plajes de la ciutat de fogueres per a fer creure als tunisians que són un major número de lo que realment són. Siga veritat o mentira açó, lo cert es que els barcos musulmans no s’atrevixen a desembarcar.

Zayan ya no sap que fer, tot lo que havia intenta fracassava. Front ad açó, a soles li queda una eixida, la rendició. La capitulació de la ciutat se dona el 28 de setembre i ya des del 30 podem vore al conquistador en la Ciutat de Valéncia. A pesar d’açó l’entrada oficial se feu el dia 9 d’octubre, dia que els valencians hem pres com a dia nacional.

HISTORIA DE VALENCIA DES DE SA FUNDACIO

Font: Historia Viva de Valencia “Las Provincias” 1.988

ROMANS: UNA CIUTAT EN UNA ILLA. 

L’historia de Valencia, evidentment, no escomença en Jaume I d’Arago. Abans de 1.238 i la conquista hi havia agut aci molta vida, molt quefer, molts sigles de treball, inclus dins d’uns llimits modests, algun esplendor. Valencia hi havia  segut fundà pels romans en l’any de 138 abans de Jesucrist pero abans hi havia agut en tota la franja mediterranea una floreixent cultura ibera. Quan Valencia naixque, Sagunt, Denia, Lliria, Xativa, Sogorp, Elig, Alacant... –i citem a soles algunes de les ara existents- eren ciutats forts i poblaes, en una llarga historia a ses esquenes.

Cap a l’any 305 fon martirisat en Valencia el diacà Vicent i en torn a lo que es supon que fon la seua tomba, es fundà un centre de pietat en lo que hui es la Roqueta. Valencia, era una ciutat assentà en un illot del riu que, gracies als distints barrancs, inundava els ultims quilometros de curs hasda la mar.

Els romans hi havien fet una incipient transformacio agricola i havien construit les bases d’una mateixa irrigacio. Tenien muralles en quatre portes, dos carrers principals que es creuaven en lo seu mig, foro, temple i edificis publics. La ciutat s’assentava en el promontori que te son centre en lo que hui es la plaça de la Mare de Deu. Les excavacions fetes en el caixco antic i, singularment, les que se venen fent en l’Almoina parlen d’una ciutat mija pero desenrollà, en vida agricola i comercial que es beneficiava de la proximitat de la mar i del pas per la ruta romana que discurria per la costa de nort a sur.

El periodo visigot n’ha deixat grans restos arqueologics. Hi havia una iglesia organiçà en Valencia, de la que hi ha noticies fidedignes a partir de l’any 500, i bisbat. Un absit i soterrament de l’epoca estan siguent estudiats pels tecnics a raïl dels trobaments de l’Almoina, prop d’eixa plaça que fon sempre el centre de la vida, religio i administracio de la ciutat.

MUSULMANS: SIS SIGLES DE VIDA.

Valencia entrà en lo sigle VIII, com bona part de la peninsula iberica, en el mon musulma que aplegà i assimilà, per a millorar-ho, quant hi havia de positiu en la ciutat i son territori: Milloren els regadius i l’agricultura, eixamplen la ciutat, que escomença a contar i apareixer en freqüencia en els documents. Hi ha noticia de que Abderraman I manà destruir la ciutat en l’any 778, per haver participat en un intent per a destronar-ho. Un princip omeya, fill d’Abderraman, de nom Al Balansy es el primer personage que porta un apelatiu relacionat en la paraula Valencia. Fon el repoblaor de la ciutat despres de sa destruccio.

El sigle X i el XI, serien, no obstant, els dels desenroll urba de la Valencia musulmana. Entre l’any 950 i l’aplegà d’En Jaume  hi ha en Valencia floreiximent agricola i urba, construccio de la muralla i de l’alcasser, construccio dels primers ponts –u d’ells de pedra-  i un cert prestigi que la proyecta ya com a cap d’un territori ric i apetible. Sa medina, o ciutat comercial, era ampla: Valencia tenia almudi, seu de lo seu governaor, casa per a la justicia i distintes mesquites, una de les quals, la major, s’assentava en l’area que hi havia segut abans temple romà i visigot i que es correspon a l’actual Catedral. Fora dels murs, distints barris s’extenien per l’horta, a una i atra vora del riu, que encara configuraven una illa en la que s’assentava la ciutat. La ciutat es calcula que tindria uns 15.000 habitants i era la mes poblà de tot el llitoral mediterraneu.

El regne taifa d’Abdelazid Ibn Abu Almir, net d’Almançor, comprenia, poc despres de l’any 1.000, Valencia d’una part i d’atra Murcia i Almeria. Denia, Alpont i Tortosa eren capsaleres d’atres regnes de taifes.  Regnà quaranta anys i en ells Valencia adquiri  gran esplendor. Ell fon  qui manà construir les muralles i portes que va trobar el Cit al pendre la ciutat.

EL CIT; UN EPISODI DE DEU ANYS.

Guerrers castellans prengueren Valencia en l’any 1.086 i imposaren aci un rei despotic que lis resultava fidel: Al Qadir. Valencia era ya una fruita abellida i es disputaren el rei moro de Saragossa,  aliat en el comte de Barcelona y, el Cit, aliat ocasionalment a Al Qadir, la defenia.  Ramon Berenguer atacà Valencia en l’any 1.088 i el Cit li fiu alçar el siti, lo que no encaixa en els habituals esquemes separaors de moros i cristians separats i eternament enfrontats que son en freqüencia trencats pels fets reals. Al Qadir de Valencia, fon trbutari de Roderic Diaz de Vivar, el Cit, que decidia sobre la ciutat encara que no estiguera en ella. El guerrer castellà vence en l’any 1.090 a l’eixercit que  Ramon Berenguer posà a disposicio dels reis moros de Saragossa i Lleida per a pendre  Valencia, lo que li va permetre tindre com a tributari un ampli regne que incluia Saragossa, Albarraci, Tortosa, Alpont, Valencia i Alacant en Denia.

Alfons VI de Castella posà siti a Valencia ajudat per naus de Genova i Pisa en l’any 1.092, per a llevar a Roderic lo seu poder. Este, que estava en Saragossa, respongue arrasant La Rioja, lo que v’obligar al rei castellà a deixar tranquila a Valencia. No obstant, un any abans Al Qadir de Valencia hi havia segut mort durant una revolta i se governava autonomament mediant una especie de senat que hi havia triat a un cadí, Ibn Djahaf, que es va revelar contra la proteccio de Roderic Diaz de Vivar.

La resposta cidià fon el siti de la ciutat, que es desenrollà entre 1.092 i 1.093. Ibn Djahaf cedi, es sublevaren contra ell els murcians i el Cit estretà mes lo cerc. El 15 de juny de 1.094 el Cit prengue la ciutat que, tras vint mesos de siti, estava assolà per la fam.  En decembre, el Cit va vencer a una gran tropa almoravit que vullgue prenir Valencia i manà ajusticiar a Ibn Djahaf que va morir soterrat hasda la cintura i cremat. Roderic mori en l’any 1.099 i els esforçs de sa viuda Na Jimena no pogueren retindre la ciutat per mes temps. Valencia fon de nou almoravit en 1.102. 

CORREGUDES, INTENTS I VASSALLAGE (1.102-1.238).

No pot dir-se que Valencia “deixara de ser mora” durant el temps breu que estigue en mans d’el Cit. No pergue les estructures culturals, economiques i socials, sa forma de viure i organisar-se en eixos breus deu anys. Eixe canvi no es va donar hasda Jaime I en 1.238.

Alfons el Batallaor d’Arago va fer correries per Valencia en 1.125 pero no prengue la ciutat. Ramon Berenguer IV, en 1.148, prengue Valencia de forma efimera, encara que deixant obligacio de vassallage i tribut. El Regne d’Arago fon alvançant ya cap al sur i en lo tractat de Tudilen, en 1.151, quedà pactat que Valencia, al remat, corresponia a Arago per conquista. Els almohades prengueren la ciutat als almoravits en 1.171. Alfons el Cast d’Arago atacà de nou Valencia en l’any següent i consegui doblar el tribut que cobrava de la ciutat . Yusuf I visità Valencia en 1.173 i el regne fon prou be governat i repoblat per  Abul Hadjaj hasda l’any 1.186, sempre pagant tributs als aragonesos. En 1.179, en Cazorla, els dos Alfons: el Cast d’Arago i el VIII de Castella pactaven de nou el repart futur dels regnes i Valencia segui en l’esfera de les conquistes aragoneses hasda Denia. L’actual Alacant, en Murcia, quedava reservà a Castella. El pare d’En Jaume I, Pere II d’Arago, aplegà a les portes de Valencia sense prenir-la. Fon una expedicio de castic. Pero si va pendre Ademus en 1.210. Jaime I hi havia naixcut dos anys abans. En 1.212, en les Naves de Tolosa, els distints regnes cristians venceren als regnes musulmans de forma tant contundent que quebraren lo seu poder de forma defintiva.

En 1.228 Valencia fon asedià per Al Djudzani, caudill del regne veï de Murcia que hi havia dominat tota l’actual provincia d’Alacant i les voreres del Xuquer.

Pero no pogue pendre la ciutat, gracies  a la defensa de Abu Zeit, el popularment conegut com el Moro Zeit. No obstant, la ciutat i lo seu entorn eren vassalls, des de 1.226 de Jaume I, que regnava des de 1.213 en  minoria d’edat i des de 1.218 personalment.

LA CAMPANYA D’EN JAUME.

En abril de 1.223, en Alcanyis, Hugo de Fullalquer i Blasco d’Alagon raonaven al rei Jaume I sobre el bon regne que seria Valencia per a la seua corona i sobre la conveniencia de prenir-la. Jaume I hi havia pres ya Mallorca en 1.229. En 1.232 Blasco d’Alagon hi havia pres ya Morella. Pero l’assalt de Valencia s’inicià en la primavera d’estiu de 1.233. El 15 de juliol de 1.233 en la conquista de Borriana tras un alvanç rapit per la costa es tingue el primer fruit. Borriana escomençà a ser poblà a furs de Saragossa.

Torrent i Silla s’havien concedit als Hospitalaris eixe any, abans de ser prenides. Les donacions es feren en bon numero. Gimen d’Urrea va rebre l’Alcalaten; els Templaris Chivert i lo seu castell, Penyiscola es va rendir en 1.234, en Cervera del Maestrat.

Hi hague en 1.234 i 1.235 descans i poc alvanç . La documentacio d’eixa epoca es mes confusa. A partir de les Corts de Monço de 1.236, no obstant, se reviu la campanya. En 1.237 l’eixercit concentrat en Terol escomença a baixar pel Palancia. Es pren Uxo, Nules, Almenara, Betera i la seua torre, Paterna, Moncada...

El següent objectiu fon El Puig, una fortalea que permitia el domini de la planura de l’horta. Zayan rei de Valencia, que hi havia destronat a Abu Zeit, no controlava tot l’interior regne moro i En Jaume pogue intervindre en sa lluita intestina en lo seu favor. Zayan fon derrotat en agost de 1.237 en El Puig i allo fon el pas decisiu per al siti de Valencia. El Papa, eixe mateix any, donava bula de creuà per a pendre la Ciutat.

El siti de Valencia s’inicià el 22 d’abril de 1.238 en uns trescents cavallers i mil infants. El rei En Jaume instalà lo seu principal campament en Russafa i desplegà ses hosts –aragonesos, cavalleria dels Templaris, cavallers de Sant Jordi d’Alfama, tropes mercenaries o de fortuna de molt diversa procedencia, entre les que es trobaven un numero insignificant de gent del comtat de Barcelona- en els barris i hortes que rodejen la ciutat amurallà. Zayan demanà ajuda i a soles tingue una chicoteta resposta. El 28 de setembre de 1.238 la ciutat capitulà i el 9 d’octubre següent entrà lo rei En Jaume en ella.