sábado, 17 de agosto de 2013

PER A QUAN EL PUNT VAL?




Autor: Ferrer.
26-9-2005.

Els catalans ya han conseguit el seu punt cat (.cat). I els felicite. Com sol ser habitual, ells van per davant. I ara que ells ya ho tenen i veiem que ni ha arribat l’ Apocalipsis ni s’ ha trencat Espanya ni s’ ha cernit sobre el mon les set plagues bibliques com auguraven els mes agorers em pregunte a mi mateix ¿per a quan el .val? Si no volem que s’ incloga a Valencia com una regio catalana mes, ¿a que esperem per a demanar el .val? Quina millor manera de demostrar al mon que Valencia existix al marge de Catalunya que fent-se visible per a tot lo mon?

No hi ha que ser alarmistes en este tema ni fer una montanya d’ un granet d’ arena. L’ existencia del .cat no te res a vore en separatismes, ni en independencies ni en anticonstitucionalismes ni res paregut. Ni tampoc te res a vore en l’ existencia d’ una suposta “nacio cultural” ni en el reconeiximent internacional d’ una llengua. No. El .cat fa referencia exclusivament a una mera procedencia geografica, a un lloc (es dir, Catalunya). Abogue per l’ existencia d’ un .val. Sería molt util per a trobar en mes celeritat les pagines valencianes que hi ha a la xarcia.

I ficare un eixemple real. Fa poc una universitaria belga m’ escrigue al meu correu-e dient-me que estava fent una tesis doctoral de l’ arquitectura valenciana i que si per favor li podia recomanar algunes pagines sobre el tema. Ni cal dir te que si existira el .val ella podria haver localisat mes rapidament este tipo d’ informacio, ya que a la belga no li interessava l’ arquitectura canaria, madrilenya o riojana, sols la valenciana. I precisament quan busques una informacio molt concreta d’ una zona molt concreta del mon, este tipo de dominis poden ser utils.

Si estic fent un treball sobre les festes, costums i tradicions d’ Andalucia em facilitaria molt la faena un .and. I d’ igual forma, si busque informacio exclusiva de l’ Estat de Nova York o de l’ historia del Regne de Napols potser un .ny o un .nap podrien ajudar-me a localisar l’ informacio mes rapidament. En fi, que m’ agradaria molt que existira en este tipo de dominis en internet no sols per a Espanya sino per a tot lo mon. No es per res, pero, dixant qüestions politiques i culturals a banda, com a usuari d’ internet tal iniciativa sería util per a tot lo mon.

EL IDIOMA VALENCIANO EN ORIHUELA



Por Ricardo García Moya
Las Provincias 18 de Abril de 1999

La que fuera segunda capital del Reino sufre las intrigas de dos colectivos opuestos: el que afirma que sólo se hablaba en ella el castellano y el inmersionista, que propaga que fue ciudad en la que siempre se usó el catalán. Yerran unos y otros, pues fue bilingüe en lengua valenciana y castellana hasta tiempos cercanos.
Un año nefasto para el idioma valenciano en Oriola fue el de 1787, cuando se ordenó el "Recogimiento de niños y niñas del Reyno de Valencia" con unas medidas progresistas en todo, salvo en el machismo pedagógico y la lengua. En carta remitida a Orihuela el 26 de marzo de 1787, se ordenaba implantar la "diaria asistencia de niños y niñas a las escuelas y costuras". La orden afectaba a todos los valencianos, "desde los 5 hasta los 12 años, quieran o no sus padres". EI escrito, con gerundios jurídicos, regulaba penas: "Encontrando a algunos niños por las calles a las horas que deben estar en la escuela y costura", se castigará a los padres "con 4 reales la primera vez, 8 por la segunda, y 8 días de cárcel por la tercera".
Todo era positivo, salvo la machista programación -"hilos y agujas para niñas; catones, libros y plumas para niños"-, y la orden de inmersión lingüística: "Y no permita el maestro que los niños ablen (sic) en el idioma valenciano sin que les instruya en el "castellano." La lengua valenciana era usual en Oriola antes de 1787. EI cronista Francisco Martínez, en 1612, testifica que en la catedral de Orihuela se situaban carteles con "versos en lengua valenciana" alusivos a santos y beatos.
EI idioma prohibido era similar al usado en las fiestas de 1782, distinto al catalán coetáneo. En tal año, la "Parroquia de Santas Justa y Rufina de esta ciudad de Orihuela" publicó las letras "que se han de cantar en los maitines de San Vicente Ferrer el 7 de abril de 1782". En el texto hallamos léxico como "formage", sin el grupo consonántico catalán tg; a los solteros se les llamaba "fadrins", no "solters". Los verbos normalizan pronunciación y escritura, como en el infinitivo juhar, donde la hache muda sustituye a la velar g, alejándose del catalán y castellano "jugar". La reducción vocálica está presente en "vorem la festa" (no veurem), y se mantiene e como terminación, además de la ausencia de apóstrofos: "el habit no fa al monge" (no el monjo). Los enclíticos se unen al verbo: "Ferli, ferlo, fásanos", sin el guión impuesto por los catalanes del XIX para disimular la similitud con el castellano. En Orihuela usaban correctamente preposiciones, "pera anar al Cel", y demostrativos: "este gran sant", etc.
Los oriolanos perdieron su lengua valenciana a causa de la inmersión castellana en la escuela, además de la murcianización iniciada por BeIluga y la castellanización administrativa.
Antes de 1787, el centralismo borbónico fue flexible y el idioma estaba presente en los centros pedagógicos, aunque no como lengua oficial. Así, en 1766, se representó en la escuela de Enseñanza Pública de Niñas de Valencia una zarzuela alusiva a la educación femenina, con argumento que no era burlesco, sino enaltecedor de los conocimientos impartidos a las alumnas. Una nota advertía sobre "las poesías que entre las labores de las Niñas adornaban el salón". La estancia representaba el aula, y las composiciones que decoraban sus paredes eran: "Dezimas en valenciano y castellano".
Una de las poesías que rodeaban a las alumnas comienza con el clásico adverbio valenciano "hui les chiquetes...", que la inmersión substituye por el catalán avui. Las niñas de 1766 podían leer "no estan molt Ilunt de aci" (que nuestros amos culturales transformarían en el catalán "no són pas gaire Iluny d'aquí"). EI autor de las composiciones, el doctor Ignacio Moyan, usaba la ele valenciana y no las barcelonesas "elas" geminadas. EI presbítero escribía "y per no alegar", infinitivo que la inmersión sustituye por el barbarismo "al-legar".
Paradójicamente, el machismo pedagógico favoreció la pervivencia del idioma valenciano. Si leemos detenidamente la orden de 1787, observarnos que enlaza "Niños y Niñas" con ,"Escuela y Costura". Más adelante puntualiza que el "Maestro y Costurera estén pronto en la Escuela y Costura las tres horas de mañana y tres de tarde". EI encargado de la inmersión castellana es el maestro, como dice la orden, no la costurera, cuyos conocimientos de castellano serían escasos. Las niñas, mientras bordaban o cosían, podían hablar la lengua valenciana, ya que el castellano ni siquiera lo aprendían. Una de las "dezimas valencianas" de 1767 informa sobre la actividad de las niñas en las escuelas: "Son chiquetes de grans mans / puntechen totes assí / de vesprada, y per matí". Estas niñas eran las futuras madres del Reino, y ellas transmitieron el idioma materno, nunca mejor dicho, a sus hijos. Ahora, la inmersión catalana es más científica y abarca todos los intersticios de la comunicación, sean dibujos animados en Canal 9, rotulación de calles o la factura de la luz. Y, lo más grave: las futuras madres son catalanizadas desde las guarderías.


jueves, 8 de agosto de 2013

AÇO SE COMPLICA

Per Santiago Vernia

Desde fa temps se veu vindre una pressio insoportable damunt de la política valenciana. Es una pressio que ve “a varies bandes”, com si fora una partida de billar. Pero el resultat es inevitable: el colp final de la bola, que nos espentará cap a un forat molt negre i del que tal vegá no podrem eixir.
Per una part, i respectant tota conviccio política dec de dir-ho, l’exessiva passio de mando d’alguns politics els fa vulnerables a les exigencies de qui, per uns poquets vots, els permet pujar al poder.
Parlem clar: el senyor Maragall está tenint un poder que no li correspon ni per merits ni per vots. Pero pareix que s’ha passat tota sa vida en el berrinche de ser president de la Generalitat Catalana. I un bon dia li digueren:”Ala, fill, sigues tu ya d’una”. Pero li faltaren vots. I va anar a donar-li-los el senyor Carod, que no se ho esperava mai. Els dos detenten un poder que no els correspon. I el utilisen en un expansionisme propi de qui careix de programa per a dins de casa.
Damunt d’aixó, el senyor Carod li presta també vots al senyor Rodríguez per a que puga manar de tota Espanya, que entre nosatros, també li ve un poquet gran.
Total, que uns per atres, la moneda de canvi es Valencia. Ara tenen lo que mai s’esperaven, i estan conseguint entrar ací colant-se per els badalls.
I dic badalls perque vullc dir-ho, perque la veritat es que entren per les finestres com els lladres. Si foren listos, ya fa temps que sabrien que la porta está oberta: tota l’ Universitat els rep en palmes i rames d’olivera, perque ya fa temps que ho volien. Els socialistes valencians tenen també una fixacio incomprensible en pensar que la modernitat, i la ciencia, i tot lo bo nos vindrá quan nos agenollem davant de Catalunya.
I, hi ha que dir-ho, el partit Popular mai ha vist la dimensio del problema; i te divergencies dins d’ell al respecte; i la veritat es que nomes fa un valencianisme coyuntural i electoraliste: la realitat es que permet un “valenciá” en les escoles absolutament inadmisible. Es com si se burlaren de nosatros.
En qualsevol manera que se mire, está hi havent unes ingerencies politiques de la Comunitat Catalana dins de la Valenciana, que deuria mirar-se com dudosament constitucional.
Abans, teníem la possibilitat de acollir-nos a partits valencianistes, pero en este moment encara pareix que estiga fraguant-se la cosa. Ojalá que qualle algo que nos fassa vore una llumeta. Encara que no tots el votaren, el fet de vore que hi ha una referencia política valencianista faría que tot lo nostre, tot en lo que creem, no s’apagara.
I mentres tant, torne a dir-ho: ara fem mes falta que mai les societats com Cardona Vives.
Açó porta cami de fer-se com aquella vida dels cristians en les catacumbes: amagats, pero en conviccions i en passio, podem produir una fermantacio com les llevadures, i aplegar molt llunt.
Hem d’estar ahí. Fem falta.


AÇO ES LO QUE PENSEM DEL NOSTRE IDIOMA VALENCIÁ


Un valencianiste que utiliza el nick MURTA, envia esta resposta a un
catalaniste que sol intervindre en el foro dedicat al Nacionalisme Valencià.
Crec que val la pena llegirho.

Pera jespi

LA DIMENSSIO HISTORICA

El valencià es un idioma que ha arreplegat les aportacions llingüistiques
dels molts pobles que han habitat en estes terres: ibers, romans, visigots,
araps i ha compost la seua particular cultura en l'enriquidor mestiçage
cultural que fan del poble valencià un eixemple de tolerancia i de
diversitat. A partir del sigle XV es poden trobar multitut de mencions a on
els autors del Sigle d'Or valencià expliciten que escriuen en llengua
valenciana diferenciant-la dels atres idiomes com fa el catala Francesc
Eiximenis, i els valencians Joanot Martorell, Isabel de Villena, Antoni
Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., inclus figures
de la lliteratura castellana com Miguel de Cervantes han lloat la llengua
valenciana. Esta especifica denominacio de valencià es prova i mostra d'una
consciencia nitida dels autors valencians i estudiosos de l'idioma que s'
exten a lo llarc del XV. Eixemples son: Gregori Mayans, Carles Ros, Martín
de Viciana, Joan Llorenç. En les ultimes epoques investigadors i lliterats
de reconeguda valua i prestigi han continuat en eixa afirmacio Antonio
Ubieto, Julián San Valero, Vicente Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador
de Madariaga, Claudio Sánchez Albornoz, Miguel de Unamuno, Azorín, Carreres
Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografia es ampla, ya en 1472 Joan
Esteve redactà el Liber elegantiarum, ademes d'obres com les que publicaren
Carles Ros, Josep Escrig i Constanti Llombart o el Pare Fullana hasta a
arribar a l'obra lexicografica valenciana mes moderna: el Diccionari de la
Real Academia de Cultura Valenciana. L'insistencia dels autors en l´estudi i
manteniment de la llengua valenciana, tambe ha donat els seus fruts en
gramatiques a on cal destacar les primeres obres de Josep Nebot i en concret
les del millor filolec valencià el Pare Fullana i la codificacio actual mes
ambiciosa realisà per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV.


LA DIMENSIO LLINGÜISTICA

La llengua valenciana es una evolucio del romanç hispanic, derivat del baix
llati, com els atres idiomes romanics d' Espanya. L'estrat romanç configurà
el valencià, que no es producte com afirmen els autors catalanistes de la
reconquista o la repoblacio. Lleopolt Peñarroja ha arribat a la conclusio,
despres d'estudiar les caracteristiques del romanç anterior a la conquista
de Jaume I, el valencià prejaumi, que hi ha un parentesc estructural entre
el valencià anterior a la reconquista cristiana i el posterior, per tant s'
ha donat una continuïtat. Aço està fermament demostrat en una casuistica mes
ampla i en una diversitat de fonts que aumenten la fiabilitat respecte a
estudis anteriors, al millorar i perfeccionar els coneiximents que es tenien
sobre el mossarap valencià.

Les caracteristiques que definixen el valencià es poden comprovar en tota la
seua particular fisonomia lo suficientment diferenciada per a considerar que
el valencià complix les caracteristiques fonetiques, morfosintactiques,
lexiques i de flexio verbal per a ser per se un idioma propi com afirma des
de la llingüistica contrastiva Angeles Castello. Com ya demostraren els
primers escrits de Josep Nebot, del Pare Fullana i d'uns atres investigadors
de la llengua valenciana hasta arribar a la codificacio realisà en l'
actualitat baix el nom de "Normes del Puig" i que consta de diverses obres d
'estudi com: "La documentacio formal", "La gramatica de la llengua
valenciana","La Fonetica valenciana", "La flexio verbal", "La serie
filologica" de la RACV, i tambe la "Revista de filologia valenciana".


LA DIMENSIO SOCIOLOGIA

Les enquestes realisaes per universitats, centres d'investigacio, o empreses
demoscopiques mostren el grau d'acort, majoritari, de la consciencia del
poble valencià de parlar un idioma al que li diuen valencià i que
majoritariament no reconeixen la vinculacio filogenetica en el catala, com
s´ha demostrat en les enquestes publicaes hui pel Centro de Investigaciones
Sociológicas. Es un idioma que el parla mes del 50 % dels habitants de la
Comunitat Valenciana i mes del 90 % l'enten.


LA DIMENSIO SOCIOLLINGÜISTICA

Com afirmava Cooper "la planificacio llingüistica perseguix objectius
extrallingüistics", i per aixo, hui en Valencia el catala es l´adversari
natural que desplaça i substituix funcions llingüistiques que han segut
sempre propies del valencià.

La percepcio de la consciencia de la despersonalisacio es veu dificultà o
alterà per politiques de desinformacio constant que es realisen de forma
reiterada en el sistema educatiu i els mijos de comunicacio.


LA DIMENSIO JURIDICA O POLITICA

La llegislacio permet defendre el valencià com a llengua autoctona del poble
valencià, pero a pesar d'aço el valencià es idoma perseguit i discriminat.

La Constitucio Espanyola reconeix en el seu Titul Preliminar, articul 3.2.:
"Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives
Comunitats Autonomes d'acort en els seus Estatuts" i en l'articul 3.3. : "La
riquea de les distintes modalitats llingüistiques d'Espanya es un patrimoni
cultural que sera objecte d'especial respecte i proteccio".

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana reconeix en l'articul 7.1.:
"Els dos idiomes de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà.
Tots tenen dret a coneixer-los i a usar-los".

La Llei d'Us i Ensenyança del Valencià reconeix en diversos articuls que el
nom que li correspon a la llengua parlada es el de valencià, l'idioma propi.

La llengua valenciana està inclosa en la Carta Europea de Llengües
Minoritaries aprovà pel Consell d´Europa en 1992 i pel Parlament Europeo en
1994.

Esta normativa europea es troba en un moment especialment delicat en motiu
de la aprovacio de la nova constitucio europea aprovà el pasta 16 de juny
actual.

Les comunitats autonomes en idiomes regionals deurien d´enviar als
ministeris d´assunts exteriors de cada pais la seua traduccio a la llengua
autoctona. L´actual Govern de la Generalitat Valenciana encomanà a la
Academia Valenciana de la Llengua la traduccio que la va fer en català,
fentla coincidir , d´esta manera, en la versio envià per la Generalitat
Catalana.

Esta situaciuo ha produit que les versions enviaes pels governs valencians i
catalans siguen les mateixes, motiu pel qual, el govern nacional i en les
pressions del tripartito català, sols presentà una d´elles, donà la seua
coincidencia, baix el nom de versio en català-valencià.

D´esta manera s´obert la porta a que en la futura carta de llengues
regionals, la llengua valenciana perga la seua actual sustantivitat i
s´esquipare a la llengua catalana.

Es fa urgent, per tant, que el govern valencià, que es el que te la
competencia d´enviar la traduccio al valencià de la constitucio europea,
reclame la versio en son dià traduida al català i torne a enviar una nova
versio en autentic valencià que no puga ser unificat ni equiparat a la
versio feta per la generalitat Catalana.

A pesar de tota la regulacio autonomica i nacional que dona cos de
llegalitat a la llengua valenciana, el diferents governs de la Generalitat
Valenciana s'han dedicat a fomentar i escampar en tot el sistema educatiu un
model alie al valencià, introduint caracteristiques lexiques,
morfosintactiques i verbals, per a facilitar l'assimilacio a través d'una
marcada i potent ferma i planificada politica idiomatica de catalanisacio:
elastica, policentrica i convergent.

L'ent encarregat de la catalanisacio del valencià es l'Academia Valenciana
de la Llengua (AVLL), creada pel Partit Popular i el Partit Socialista en
una composicio colegial de majoria abrumadorament catalanista, inclus en
presencia de membres que el son tambe de l´Institut d´Estudis Catalans.

La AVLL publicà el 19 de decembre del 2003 una declaracio institucional
d´una gravetat encara no suficientment valorà per la societat valenciana.
Esta declaracio institucional obri la porta a la desoficialisacio de la
denominacio de valencià per al nostre idioma. Esta declaracio de l´AVLL
promoguè, en el aval de 14 academics, la sustitucio de la denominacio de
"idioma Valencia" per la de "catala-valencià", preparantse per al proxim 22
de decembre un ple academic per a pendre definitivament este acort.

Davant d´esta enormitat juridica, llinguistica, sociológica, filologica,
política i historica i davant les pressions que desde el govern tripartit
català estan fentse per tal d´arrivar a l´unitat lingüística del valencià i
el català, el poble valencià es manifestà massivament el pasta 27 de
Novembre, proclamant -al crit de mai catalana- la seua voluntad de mantindre
la seua llengua valenciana en l´entitat d´idioma i en el únic nom que desde
fa 800 anys se li ha donat i que en la llegalitat sempre se li ha dit,
llengua o idioma valencià.

I en la defensa d´eixa voluntat i d´eixa llegalitat, els que hui estem açi
adquirim un compromis ferm i de futur.


Ciutat de Valencia, divendres, 10 de decembre de 2004



AÇO ... ¿PER QUE?

Desconegut

Ahir, se me va complicar l'assunt i no vaig poder complir la promessa personal que m'havia fet, pero per remediaro hui tindré que fer lo d'ahir i lo de hui, aixina que mans a l'obra que comencem.

Crec que es convenient, sempre dixar constancia de per que, fas certa cosa, i en este cas, per que d'aço. Be, yo com molts valencians, tenim que agraïr a unes personetes que han fet possible que hui, yo parle la llengua que parle, es a dir, la llengua valenciana, estes personetes de les que parle, no son, ni ells lliterats, ni politics o gobernants valencians. Estes personetes son principalment, el meus pares, yayos i familia, i ya continuant els meus "tios". Es indiscutible que l'unica rao per la que parle valencià, no es atra perque l'ha mamat, des de chicotet i la primera paraula que vaig arrivar a pronunciar va ser "mare". I per ad estes personetes no cregueu que va ser facil fer aço, d'aixo res... recordeu que no fa poc de temps, la democracia no existia al nostre actual païs, i el senyoret Franco va dictaminar que qualsevol llengua que no fora l'espanyola atentava contra l'unitat d'Espanya, i per tant va prohibir l'us d'atra llengua que no fora el castellà. I les personetes de les que parlem ¿feren cas?, ¿deixaren de parlar valencià? ,¿parlaren als seus fills en castellà?, pues majoritariament no, no ho van fer. Continuaren parlant entre ells la llengua valenciana i unicament quant anaven a la "capi", parlaven en castellà, i tot aço no ho van fer perque eren revolucionaris, o democratics, o antiespanyols, o republicans, o un llarc etcetera, simplement perque els naixia. La seua llengua, la nostra llengua valenciana, era part d'ells, pensaven, amaven, parlaven, cantaven, resaven, lluitaven ... en llengua valenciana.
Hui en dia les coses no han canviat tant en este aspecte, pareix que tingam llibertat per a parlar i expresar-mos en la llengua que vullgam, segons ho posa en la Constitucio Espanyola, pero no es cert, abans mos mataven, hui se mos burlen, te consideren borinot i fins i tot t'agredixen... i,¿per que?, puix igual que abans, perque atentes contra l'unitat, pero hui no es d'Espanya, si no dels ficticis Països Catalans. Aixina que estem igual, atre gos pero el mateix amo: la dominacio.
Be arrivat ad este punt, supose que molts dels nostres APE's, diran que tot lo que he dit, es fals ... ¿fals?, no digueu tonteries, no estic parlant d'una cosa que fa 300 anys, si no fa uns 30, tenim persones que ho han viscut i viuen encara, aixina que no digau tonteries, i aixina i tot se rebotaran els APE's i mos calificaran, tinguent sort que no mos insulten de una de les següents maneres:
  • Seccionistes, est es divertit, perque per a mosatros aço no te sentit, per a ells si, pero per a mi la llengua valenciana es independient i el seccionisme te sentit per ad ells, perque creuen que es català, aixina que queda clar que aço ni fu ni fa.
  • Espanyoliste, sincerament els nostres APE's, creuen que l'estat espanyol, al qual pertanyen actualment, n'hi ha un complot nacional que ofega a Catalunya, i al acusar-te d'espanyoliste es com que tu vols impedir la seua justa unio de la Comunitat Valenciana als irreals Països Catalans... no si estos chics tenen mania persecutoria, els pobrets.
  • Blaver, te poden dir aixina, que en este tema tenen una enorme cara dura, vullc dir, ells jugant en el tema de llengua, cultura i gaites poden montar una excusa perfecta per crear nacio, a vale, ells si pero els valencians no, aixina que llibertat "equanime catalana", ya la coneguem.

Be i ya per acabar, lo que es de caixo i se justifiquen com chiquets plorons, dient que es que els valencians tenim tiria, mania, despreci, ect als catalans i yo, personeta de mi me quede mirant-los en cara de sorpresa i lis dic, que igual soles es embeja ¿no?, que es infundat, total, mos volen matar la llengua, apropiar-se de la cultura, no dixen gobernar als nostres politics, sempre volent possar ma en tot lo de valencia, llengua, estatut, copa america i un llarc etcetera i per a finalizar, que es el caramull de la contradiccio absoluta es que com son igual de catalans com ells, no diuen als de ETA que no atenten ni en Valencia, ni Balears, perque es territori català, ademes de negar-mos l'aigua... en fi ... injustificat totalment el despreci, si home si. Esta molt be, que Valencia, majoritariament catolic, pose una galta i atra, i atra,i atra, despres de cada atentat a la Comunitat, pero no poden vindre en "una suposta germanor" que no existix, que ells no expresen res, ni aigua, aixina que no n'hi ha rao per la que un valencià tinga que estar agraït a Catalunya de les aportacions que fan per aci, tot lo que volen es traure i au.

Ya acabem i anem a dixar-ho i concloure el tema enunciat i es que per a mi esta prou claret, per que defenc lo que defenc: perque me naix . La llengua i cultura valenciana, es part de mi, me pertany i per respecte a les personetes que vos he comentat i a mi mateix: MAI ME FAREU CATALÀ. Totes els nostres APE's poden dixar de somiar, mai conseguiran el seu proposit, perque no soc yo soles, som tots el valencians, menys uns quants, aixina que anem avant.

A VORE QUI MES CORRE



Manuel Casaña Taroncher

Està molt clar, que cada día volem correr més. Per arribar a ser més grans, més coneguts, més rics o més agressius. O perque les ganes de lluita les portem ficades en la sanc. Que no es consigna bona de mercat ser pacifics ni, manco, humils. Que aixo ya no s’estila, com tampoc ser amic de la conformitat, no siga cosa que parega que som proclius a la perea o al desvaniment. Hui, es viu per a dominar: en la politica i en l’economia. Tot es un simple comerç. Poc es guanya per sort, ni per produir en bona qualitat i sí, a voltes, es conseguix tombant camions com tots els anys fan el francesos. Aixina que no hi ha treua de pau que valga, ni firma de consens en l’Academia de la Llengua que apague les disputes de valencianistes i catalaners per tot temps; ni es tiren les armes atomiques dins d’un pou, perque hi ha que estar preparats. Mai el desarme es total, be per culpa de Bush o de Putin, de l’Irak o l’Afganista, de l’India i el Paquista o perque ni tan sols s’extinguixen les guerres sempiternes d’eixos països africans que tampoc s’entenen compartint miseria i fam. Pareix que calen sempre les armes, i estar prests els anims per empunyarles. Quan no es maten pels interessos, es per voler fer un païs utopic, real. Pensém en els palestins i israelites, pensém en ETA, de la que no sabem si lo que vol es
l’independencia del territori vasc o viure gracies a la por que la majoria tenim a les armes de foc.
I ya poden els arqueolecs buscar per terra, ossos, collars o canters de fa millers d’anys, o els cientifics aigua cristalisada en Mart, -que, cabuts com son, ne troben- ; lo que no encontren es la clau de la pau, ni per alla dalt ni per aci baix. Pero es que es aixina. Per molt bonico que veges un jardi, un palau, una font, tot un poble vivint en armonia, de sobte, t’ix un anormal i t’ho deixa tot fet jaç. ¿Per qué ? Puix perque es normal. Que cadascu es com es, i si be una poma podrida podrix una panera sancera, tambe un acte de vandalisme, corromp més d’un cervell, i a la fi, veus com ad alguns els seus actes -instintius o animats per drogues- trenquen els somis serens de la gent, profanen ad estes imagens, ad aquell monument, a est edifici o ad aquella paret. Es dir que, per tindre el morro tort -o per plaer- uns pinten els murs del pont de Serrans i un atre trenca el cristal d’una finestra de la Llonja..., i busca qui l’ha trencat. I com no passa res, el chic que torna a casa satisfet i dormira com un angelet. Pero caldra pensar que el mal entra per arroves i se‘n ix -si se´n va- per onces, quan l’individu no se mor de vell seguent el mateix dimoni que de jove. O més.
Sempre s’havia dit que estes coses passaven per ser fruit de l’ignorancia. Del poc coneiximent. Pero no crec que diga a hores d’ara este el cas, quan tots poden anar a escola. Alli sí van, i ixen més instruits, pero no, per lo que es veu, alguns, en nous sentiments. Hui en día escoles i catons ne tenim de sobra. Falta, solament, inculcar millor les normes d’urbanitat des de menuts; practicar, per moral, les virtuts i respectar, per etica, els Drets Humans i d’esta manera, crec, deixarien tranquils als contenedors, papereres, jardins, faroles i coches per les ciutats i pobles, i reixes pels chalets que els cremen o arranquen, pareix, més per joc i divertiment que pel benefici que pugnen traure del robament.
Esperém que la vigilancia siga més efectiva i se detinga ad esta gent que, pelada o peluda -lo mateix te- fa destroça en un monument historic, roba peces prehistoriques, i embruta les parets en pintures més que rupestres, salvages. Menys mal que, fa uns dies, per aci, solament ha segut una bola de billar la que ha impactat en la finestra trassera de la Llonja de la Seda, pijor haguera segut un coctel molotof com a sovint passa pel Païs Vasc i massa encara estan d’acort.
A vore qui corre més en esta competicio i guanya: si el que fa el mal o el que deu posar a pressa, l’escarment.

Diario de Valencia 10 de junio de 2002


A MARTORELL NO LE QUITARÍAN LA H


Autor: WENLEY Palacios (25/04/2006)

Joanot Martorell era un valenciano buscapeleas, por menos de quitarle la h a su Tirant lo Blanch, te retaba, y era experto con la espada. Nombrado caballero a sus 28 años en 1433, fue señor de los lugares de Murla y Benibraf. Entre sus lances caballerescos destaca el que motivó su primo Joan de Monpalau, que yació en amores con una de sus hermanas a quien prometió matrimonio y no cumplió su promesa; y los juicios con su cuñado Ausias March. Al enviudar sus cuñados, los Martorell, por cuestión de intereses, se liaron a pleitos con el mejor poeta de la lengua valenciana. El propio Joanot da cuenta de sus lances en letras de batallas que escribió durante toda su vida. Terminó en la ruina, en manos del prestamista catalán Martí Joan de Galba, quien por 150 souls le compró el manuscrito de su novela Tirant lo Blanch y lo ordenó para su publicación. Martorell lo había terminado en 1460, a sólo ocho años de su fallecimiento.
Gutenberg inventó la imprenta en 1450, fecha en que terminó de imprimir la Biblia. A partir de ese momento los copistas de los monasterios dejaron su oficio a los impresores. Trabajaban las planchas, una por página, y las utilizaban para imprimir muchos ejemplares. De aquel momento, que hace posible la difusión de la cultura, arranca el Renacimiento junto a otros hechos culturales de la época, como el redescubrimiento de los autores clásicos griegos y romanos. En Valencia se firmó contrato con el impresor Nicolás Spindola, en 1488, para la edición de 400 volúmenes del libro Tirant lo Blanch escrito con la h final, lo mismo que en la primera página de aquella primera edición que empieza: "A honor, lahor e gloria de nostre senyor deu Jesu christ e de la gloriosa sacratissima verge Maria, mare sua, senyora nostra, comen§a la letra del present libre appellat Tirant lo blanch, dirigida per mossén Juanot Martorell, cavaller, al serenissimo princep don Ferrando do portogal".
En valenciano se escribe ch, no con x que es catalán, se dice Chivert y no Xivert, Bechí y no Betxi, chori§ y no xori§. De la misma manera las palabras acabadas en ch conservan la h, como blanch. Así lo escribió Joanot Martorell. Hay que denunciar esa vesanía de los catalanistas por corregir a los autores valencianos, en especial a los de nuestro siglo de oro, tranduciéndolos al barceloní de Prat de la Riba, que desde 1905 llaman catalán. No consentiremos que nos colonicen en los inexistentes países catalanes, por nada del mundo queremos, la inmensa mayoría de valencianos, pasar a ser ciudadanos de tercera clase --ni de primera-- de Cataluña. Estamos muy felices en el Reino que fundó Don Jaime para sí y para los valencianos. El usurero catalán Martí Joan de Galba compró el manuscrito de Tirant lo Blanch, pero el idioma valenciano no está en venta.

He comprobado que en el e-mail enviado a Mediterráneo con mi artículo, que publico el 11 de abril, escribí Blanch con h. Nunca me han censurado nada y esa vez tampoco. Supongo que el programa informático corrector está realizado en el valenciano --catalanizado-- de la AVL. Puedo asegurar que lo escribí correctamente en mi lengua, como dice Martorell que escri bió su novela, en valenciano. 

25 D’ ABRIL: L’ ENEMIC NO ES CATALUNYA




Autor: Ferrer.
28-4-2005.

El 25 d’ Abril es conmemora la derrota en la Batalla d’ Almansa i es reivindiquen les llibertats nacionals... Es un dia significat per als valencians. Tots sabem lo que va ocorrer, la guerra, l’ abolicio dels Furs, la repressio politica, la persecucio de la Llengua Valenciana... Pero hui es absurt culpabilisar de la desfeta a este o aquell puix, com es evident, ningu es responsable dels actes dels seus avantpassats. Ya fa moltissim de temps de tot allo.

El problema radica en que, com en 1707, Espanya continúa humillant al poble valencià en 2005. Eixemples? El president del Consell d’ Estat, Francisco Rubio Llorente, a favor d’ incloure a Valencia en la Comunitat Nacional Catalana. Un nou canal panca –Info TV- ya emet la seua propaganda al païs. El Canal Eurorregio sera una realitat als proxims anys. La policia nacional dete a un chic per parlar en Valencià. I la cosa no acaba aci.

La Biblioteca Nacional –d’ Espanya- cataloga els llibres escrits en Valencià com a lliteratura en catala. La Real Academia Espanyola (RAE) publica un diccionari a on diu que el Valencià es un dialecte del catala (abans deia que era una llengua) i el seu director, Victor García de la Concha, mos ho restrega per la cara. Els politics valencians –per ordre de Zapatero i de Mariano Rajoy- promouen la paulatina catalanisacio del païs.

PP i PSOE –partits espanyols- d’ acort en fer oficial el catala en l’ Estatut. Els aragonesos, als quals paguem les seues pensions, es manifesten contra el trasvas de l’ Ebre. I ara els manchecs es neguen tambe a fer un trasvas del Tajo. Les Escoles Oficials d’ Idiomes acorden que el Valencià no existix. ZP es nega a acceptar el Valencià en el seu memorandum de les llengües. Derogacio del PHN i marginacio en quant a infraestructures, etc.

Tots els eixemples que he citat ades –absolutament tots- son humillacions que proceden... De Catalunya? No! D’ Espanya! No sigam ingenus... els nacionalistes catalans no podrien fer-mos cap mal si Madrit no vullguera que mos el feren. Son els partits espanyols (PP i PSOE) els dispostos a regalar a Valencia als catalans. La traicio, el perill, l’ amenaça, l’ ultrage... mos arriben d’ Espanya. El mal ve d’ Almansa. Hui, igual que en 1707.

No, l’ enemic no es Catalunya. L’ enemic es Espanya, perque es la que permet que el catalanofascisme s’ estiga menjant a Valencia. Hui en dia el catalanisme no prove de Barcelona, sino de Madrit. Al cap i a la fi, els que tracten a Valencia com si fora una prostituta que es ven al millor postor son els partits estatals (PP i PSOE). ¿Val la pena oferir noves glories a un estat (Espanya) que mos diu als valencians que som catalans del Sur? 

PER A QUAN DEMOCRACIA DIRECTA EN VALENCIA?




Autor: Ferrer.
14-9-2005.

Soc dels qui pensa que els politics estan per a servir a la gent i no la gent per a servir als politics, que estan per a resoldre els problemes de la societat i no per a crear-ne de nous. La democracia es molt mes que votar una volta cada quatre anys; la democracia es el govern del poble i per tant deu ser el poble qui detente el poder. En Suïssa la gent es la que te sempre l’ ultima paraula puix pot convocar un referendum per a acceptar o tombar una hipotetica llei. El govern, encara que tinga una majoria superabsoluta, està obligat a acatar lo que el poble diu.

La democracia directa contempla tres tipos distints de referendums en la Confederacio Helvetica. El primer quan un parlament pren una decisio (sancionant una llei o canviant la Constitucio) i despres la gent la vota. I el segon es l’ iniciativa popular, originada fora del sistema politic i que busca una cosa nova que politics i govern no volen. Tambe hi ha un tercer cas: que siga l’ estat el que convoque el referendum. Hi ha tres etapes, la discusio previa (s’ informa a la gent), la votacio i la situacio posterior (l’ eixecutiu obeix a la ciutadania i punt).

El referendum en Suïssa: 1) Es du a terme en tots els nivells de govern (municipal, cantonal i confederal). 2) Les barreres per a impulsar-lo son baixes; si es modifica la Constitucio es obligatori, si el govern o parlament sancionen lleis es preveu un referendum opcional que requerix un 1% de firmes. L’ iniciativa popular directa el 2%. 3) El referendum es usat intensivament. 4) Els resultats son vinculants, el govern acata lo que diga el poble. 5) Els referendums a Suïssa es poden convocar -sense excepcions ni restriccions-, sobre qualsevol tema.

La democracia es mes que votar cada cert temps. Es el govern del poble, que es faça la voluntat majoritaria del poble. Sempre. I al nostre païs no vivim en democracia, sino en una dictadura disfrassada. I la prova es que el catala es la llengua oficial en Valencia, quan el poble la rebuja. Aposte perque Valencia siga una democracia directa en que la Generalitat no necessite de vist i plau de Madrit per a convocar un referendum si este no afecta a la Constitucio Espanyola de 1978. Valencia deuria aspirar a ser la nacio mes democratica de tot lo mon.

¿CRITERIOS FILOLÓGICOS? NO ME DIGA...




Por Ricardo García Moya

Las Provincias 15 de Mayo de 1998

Once kilos de papel, once; pesan "Las observaciones de Cabanilles" editadas por Bancaixa en castellano y catalán, como es norma en el ente del logotipo de las cuatro barras. Al facsímil del texto de 1797 se le ha adherido un dadaista epílogo de don Vicent M. Rosselló, catedrático de Geografía de la Universidad de Valencia. Bajo la boina ideológica de Joan Fuster -al que recurre como autoridad omnímoda- analiza los criterios filológicos que sobre el idioma valenciano tenía el naturalista dieciochesco. ¿Conclusión? Cabanilles era un convencido partidario de la unidad de la lengua: "Cabanilles se ve obligado a hacer una declaración de principios sobre el valenciano, cuya pertenencia al ámbito catalán reconoce con el eufemismo de llemosí" (Roselló, V.; Bancaixa, T.IV, 1997, p. 501). Puf, pub, ¡vaya patinazo anacrónico, diacrónico y sincrónico que comete el veterano paisvalencianero Roselló!
El lemosín era considerado origen del valenciano, mallorquin y catalán por los filólogos del XVIII; criterio que aceptaban los intelectuales valencianos como Ros, Mayans o Cabanilles. EI profesor Roselló hubierá evitado el ridículo si leyera LAS PROVINCIAS pues el 24 de febrero de 1995 publicábamos "Mayans y Siscar contra el Bloc", donde reproducíamos los razonamientos expresados por Gregorio Mayans en 1737 sobre el tema: "Dialectos de la lengua lemosina son la catalana; valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana..." (LP, 24-2-1995). Es decir, Cabanilles seguía la opinión de las universidades europeas al pensar que "el idioma general del Reino de Valencia es el valenciano", distinto al dialecto catalán del lemosin.
Roselló enarbola los criterios de Fuster, ignorando la documentación coetánea. Si leyera LAS PROVINCIAS se habría enterado de que los cata- lanes del XVIII idearon la estrategia de aumentar la longevidad de su lengua; pues como decía el barcelonés Agustín Eura en 1731:  "No me acontenta que la lengua catalana tenga origen del pueblo lemosín" (LP,18-11-1997). Pretendían que fuera una de las 72 babélicas, e intentaron hacer creer -ante el cachondeo de los ilustrados- que el catalán era el origen de los idiomas adyacentes, desde el provenzal al castellano. (B. Univ. Barc. Ms. 42). Este tocomocho todavía lo recuerdan los franceses: "Dans les temps modernes, le nom de catalan a été donné quelquefois au provençal classìque. Cette erreur a été répandue par des savants (?) catalans du XVIII siècle" (Grammaire de I'ancien provençal. Paris,1921, p. 9).
Roselló carga al "diglósico" Cabanilles maldades castellanizantes: "Un diglósico (Cabanilles) tiende a aproximarse a la lengua dominante por la vía de adaptación.  Por esta vía puede convertirse la Mare de Deu del Loreto en Lorito, Llucena en Lucena, Mutxamel en Muchamiel" (p. 496). Yerra otra vez. Cabanilles era un científico que escribía Lorito por escucharlo al pueblo y leerlo en documentación culta. En 1621 anotaba el cronista de Alicante: "Lo Bisbe de Oriola, devotissim de Nostra Senyora de Lorito" (Ms. C. Lor.1620). Además ¿qué es eso de "Mutxamel" con tx, señor Roselló? En la documentación foral en lengua valenciana -como el manuscrito de "Nostra Senyora de Lorito de la Iglesia de Muchamel"- aparece el topónimo con ch; y en 1600 no padecía diglosia esta zona del Reino.
En su delírio fústeriano, el teniente Colombo Roselló cree descubrir impresores y correctores valencianos "catalonófonos" (p. 498) que intentaban catalanizar la lengua valenciana en el XVIII (quizá confunde a los buscadores de arcaísmos provenzales, como Sanelo, con sardaneros del Bloc). También supone que el "diglósico" Cabanilles comete pecado castellanizante al escribir Lucena por Llucena (pueblo de mis raíces, por cierto), cuando el  botánico se limitaba a cumplir una norma ortográfica que, en 1667, el Artiacá de Molvedre recordaba: "May al principi se escriu en valenciá ab dos II, sols sen escriu una, y es pronuncia com a dos" (Bateig,  1667). Centenaria norma valenciana que en aquellos años desaparecía, como observó Escoriguela en 1792 "ultimament, la ele en principi de dicció te forma de dos eles" (Ms. Reflexiones, f.14). Esta norma sobre las consonantes liquidas llegó a afectar a las internas. En 1669, un burlesco "Romance en lengua valenciana" describía a "Un home, que pera fer la mort, sols li ve a faltar el que li buiden los uls (por ulls) y leven (per lleven) lo cap del nas" (Rodriguez, J.: Fiestas, 1667, p. 396).
Da a entender Roselló que Cabanilles era una especie de calabazón con extremidades que escribía al dictado de algún sabio catalán, pues intuye su presencia por cualquier resquicio de la prosa del botánico: "Se sospecha al repasar el índice caballinesiano alguna fuente catalana" (Roselló. T. 4." p. 499). Sospecha, intuye, imagina, supone... (como decía Goya, el sueño de la razón produce monstruos). Sin más apoyos que los de su fiebre sardanera, insiste en los disparates: "Es probable que Cabanilles fuese el introductor del apóstrofo en la lengua catalana" (p. 497) ¡Qué cruz, señor, qué cruz! En primer lugar atropella los conceptos de Cabanilles, que siempre llamó lengua o idioma valenciano al del Reino, jamás catalán. En segundo lugar, Roselló descubre su liviandad al no consultar textos coetáneos conocidísimos que le evitarían hacer el ridículo bis. Por ejemplo, antes de la obra de Cabanilles se pulilicaba el catálogo "d'els pardals de l'Albufera", donde Orellana situaba apóstrofos hasta en el titulo.

Así son los criterios filológicos del Tercio de Catalunya  íncrustado en las universidades valencianas. Ellos y los asesores sardaneros de Bancaixa sí han dejado huella en "Las observaciones", alterando conceptos y toponimia. Cabanilles anotaba Cabeçó, no Cabeç; Chorrador del Fillol de Alcoy, no Xorrador d'Alcoi; Orcheta, no Orxeta, etc. Todo es patético, como las fotografías con carteles recién pintados por los inmersores para dar a entender que voces como "amb" o "bruticia" están arraigadas en el Reino. Once kilos de papel, once, pesa este féretro catalanero donde quieren sepultar a Cabanilles.