VISIR

(De l’arap Vacir, pronunciat pels turcs Vizir). Ministre d’un sobira musulma. Es nomenaven visirs als oficials que tenien acces a la persona del monarca en l’antic Egipto.  El Gran Visir o primer ministre descollava de tal manera, que se reconeixia a primera ullá. El Gran Visir era el principal conseller del rei, i sa missio peculiar, donar a entendre i fer cumplir la voluntat del sobira.

Vestia mes ricament que qualsevol atre personge de la cort, excepte el rei. I s’indumentaria se componia d’algunes peces que sols ell i el monarca tenien dret d’usar. Estes eren principalment: el devantal adornat en borles i la cinta en  floc penjant de la cintura. El primer es troba principalment en monuments de l’epoca primitiva, mentres que la segon no es patrimoni d’una epoca determiná, sino que es veu en totes les escultures com a senyal i distintiu de l’autoritat real o quasi real. Ad estes peces d’indumentaria n’hi ha que afegir  una llarca cinta o chal en dobles flamules als extrems que se penjaven del cinturo i, potser, el assegurarien,  adorn regi que usava el Gran Visir en una de ses representacions, per lo manco. La penyora principal del vestit del visir era sempre una tunica en floc, que aplegava des del coll hasda els peus. Esta peça, per regla general, estava guarnida en brodats en la part superior, al voltant de les manegues i en la part superior de la falda en tota la vorera del vol de la mateixa i anava ajustá al cos per un cinturo, ya cobert des del si hasda els genolls per dos caigudes de pesá i ampla franja. En est ultim cas, el visir portava una ampla faixa penjá al muscle esquerre i d’ella penjava la caiguda superior de la franja. El cap el cubria en una faixa, a vegaes molt adorná. Dels peus solia anar descals, pero quasi sempre usava sandalies i en ocasions tambe sabates en grans adornos de brodats. En les orelles portava arracaes, i en els braços rics  braçalets. Del costat esquerre penjava, per regla general, una espasa.

En el monuments antics d’Egipto es representa al visir en dos actituts distintes; ya de peu en les dos mans juntes cap avant, o en el braç dret alçat i la ma dreta a nivell de la boca, mentres l’esquerra se recolza en el puny de l’espasa en el costat esquerre. En este primer cas es de presumir que se representa al dignatari egipci en actitut de conversar, i en el primer, en actitut d’escoltar en atencio i en disposicio d’eixecutar lo que ordene el monarca.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1991 – Tom. LXIX – pag. 443