El Pare Fullana, en “Estudi sobre filología valenciana”
(1912), comentava “qu'el catalá admet la
terminació en as y el valencià en es”, afegint que “Esta era y esta es encara la diferència més característica entre les
dos llengües”
I eixa diferencia ve de llunt. Galmés
de Fuentes, en “Los plurales femeninos en
los dialectos mozárabes”, ha demostrat, a partir de l´estudi del “Glosario del Botánico Sevillano” el
caracter genuinament mossarap del pas de “as” a “es” en els plurals femenins.
Leopoldo Peñarroja, en “El mozárabe de Valencia”, demostra que
es una caracteristica valenciana propia, previa a la reconquista. Per eixemple, en fonts llatines
trobem Ares (1194); Fredes (1195); Penes i Coves (1225). L´escrivà
aragones de Blasco d´Alagon escriu “Castell de Cabres” (1233) i “Mola de Ares”
(1239). En el Repartiment trobem Agres, Gabanes, Caneles, Lenes, etc.
Ben al contrari, en català, tenim
que els usatges de Barcelona parlen de “cent
liuras de or de Valencia”, o de “cent unças
de or de Valencia”
Tambe el català Ramón Vidal de
Besalú (1196?-1252?), en “Razos de trobar” escriu: “nenguna parladura no es tan natural ne tan detra a trobar del nostre
lengatge com aquella francesa o de Lemosi, e totas aquellas terras qui entorn li estan o son lur vesinas, es atressi de totas aquellas qui son entre ellas” ¿Heu vist quina preciositat?
(totas, aquellas, terras, vesinas)
Es conegut que el català Eximenis
(1325-1409) va escriure en valencià “El regiment de la cosa publica”, a on, referint-se
a Valencia, diu que “... aquesta terra ha
lenguatge compost de diverses lengues
que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los
pus durs e los pus mals sonants vocables
dels altres, he ha presos los
millors...”
Anem a vore com escriu Eximenis quan
ho fa en català. Reproduixc fragments de la carta dirigida per Eximenis des de
Valencia, l´any 1392, a
l´infant Marti, naixcut en Girona com Eximenis (Transcripcio de Sadurní Martí):
“...e attes u(ost)ro au(er) e pod(e)r el(e)s
alt(re)s cosas n(e)cc(essari)as / e
attesos los pasatggas... ems eus i(n)fo(r)mas sobra l(e)s ditas cosas
e alt(re)s moltas q(ue) el uos ha a dir...
a tota cosa a el posibla... eus soplich q(ue) fasatz t(re)ladar lo libra
q(ue) he ordonat... p(ro)uocara uostro pobbla a au(er) uos
engra(n)... fa lo p(ri)ncep amabbla p(er) exces.” Comprovem com el transcriptor afegix “e” en
“altres” i en “les”, quan sense dubte, Eximenis haguera escrit “altras” i “las”.
¿No identifique-ho clarament lo que escriu Eximenis en lo que hui parlen els
catalans?
I esta clar que en una epoca, en
la que poca gent sabia escriure, als catalans no els devia ser gens facil
escriure en valencià. Aixina s´enten, que el català Joan Bonlabi, en la
traduccio del Blanquerna de 1521, afirme no ser docte en “llengua valenciana” “...com
sia a mi peregrina y strangera...” Al respecte, en el sigle I, Marcus
Fabius Quintilianus digue: “sic
scribendum quidque iudico, quomodo sonant”, es dir que s´ha d´escriure com
es pronuncia. ¿Hi ha algu que es crega que una llengua (el català) s´escriu com
es pronuncia un pressunt dialecte (la llengua valenciana)?
El rossellones Andreu Bosc, en el
seu llibre “Summari, index o Epitome dels
admirables y nobilissims titols de honor de Cathalunya...” (1628), a pesar considerar
el valencià com a “...llengua impropria y
visiosa y de aquí condemnar-la”, dia: “...
tots han volgut y volen cada dia imitar
la llengua valenciana; en particular, en lo mes que·s coneix y usa es
posant y mudant les demes paraules la vocal
a en e, si be en moltes es mes proprietat, com diem <les nostres sciéncies>, y així be
dels demés, mes polit i propri que dir <las
nostras sciéncias>” Per a entendre el canvi de “la vocal a en e”, recordem
el “libra” (llibre) i el “pobbla” (poble) d´Eximenis.
I es que els catalans sempre han
mirat en recel a la llengua valenciana, sabedors de que el nivell dels nostres
classics (que no els d´ells, que no en tenen), ni de prop l´han olorat. En rao,
el català Francesc Vicent Garcia (1579-1623), conegut com el “Rector de
Vallfogona” escrivia: “Vos vol parlar la
Musa / Del mateix modo que en Valencia s´usa”
L´occitaniste Michel Ventura
Balanyà, (1878-1930) català de Reus escriu “Vers
l’unificació dels parlars d’Oc”. Una de les seues propostes es: “Caldrà que rebutgem los plurals en es e usar los provençals en as, a no ser que tots los occitans adopten
la forma en es que nos separa del
casteylà.” Continua diguent que “Caldrà
usar las formas classicas dels
pronoms complements”. Pero l´occitanisme, no els interessava gens als
catalans, en una epoca en la qual els llingüistes no li donaven al català ni
categoria de llengua.
El trobador occità Jaufre Rudel
(1113-1170) escrivia: “espesas e morudas,
e las dentz grossas e cresgudas” ¡Com que el català no depen del provençal!
Joseph Font y Gumá escriu en 1905
el llibre en català “Rajolas valencianas
y catalanas”, poc de temps abans de que Pompeu Fabra, expoliant els
classics valencians, establira l´estandar català, “normativitzant” les formes
en “es” per a separar-se tant de “los provençals”,
com “del casteylà”.
Conrad Malte-Brun, en el seu
llibre “Précis de la géographie
universelle” (1810-1829), situa dins del grup “ibero-romanic”: “Le limousin ancien”, “Le catalan”, “Le valencien (langue écrite)” i “Le mayorquain”. Diu que per a esta classificacio s´ha basat en “les savantes recherches” (busquedes
savies) de Raynouad, Campollion-Figeac i Sismondi. Vegem que el valencià porta
l´afegito de “llengua escrita”, com “le
castillan” o “le portugais”. El
català, no.
En l´any 1980, el català
Aleixandre Cirici, ponent en l´Assamblea de parlamentaris del Consell d´Europa
sobre llengues minoritaries declarava: “En
cuanto al valenciano aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes
escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que
nosotros pronunciamos de una forma mientras que los valencianos lo hacen tal
como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido el
desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba
en los documentos oficiales del pasado. De todas formas, los valencianos,
por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán”
En l´articul de hui, hem
comprovat com la primera estrategia de catalans i catalanistes ha segut separar
el català escrit del català parlat acostant-se a la llengua valenciana. En
acabant, pretenen obligar-nos a escriure paraules valencianes com si foren
catalanes, diguent-nos que les pronunciem de forma distinta a com s´escriuen. Nos
unflen a paraules i construccions desconegudes calificant-les de “cultes”, volent
que substituixquen les propies tradicionals. El resultat no pot ser mes trist:
una llengua “oficial” i una atra llengua sentida. I els sentiments no
s´expressen en llengues no sentides. Una llengua no sentida es una llengua
morta. I volen matar la llengua valenciana.
La llengua valenciana, ha passat
per epoques de castellanisacio. Hui estem en un atac massiu tendent a la “catalanitzacio”.
Tant una cosa com l´atra son artificioses i gens productives, “per la carencia de la força de la llengua,
com per la varietat dels enteniments”, tal com deixà constancia Onofre
Almudever, en l´”epistola proemial als
lectors” de l´edicio de “Lo Spill”
de Jaume Roig de 1561, en la qual, parlant d´Ausias March diu que, “essent natural de Valencia, los Cathalans lo
san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendre´l”. No
consentim que ni els uns ni els atres, nos malbaraten la nostra Llengua
Valenciana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario