ELS EFECTES DEL "NORMALITZAT"

Autor: Chimo Lanuza 

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 Certament, la politica llingüistica que s’ha posat en practica en Valencia no ha cobert les expectatives creades –ingenuament, es pensaven els politics que tot consistia en la “Llei d’us” i au-. Despres de tots estos anys d’aplicacio de l’esmentada llei, la conseqüencia mes evident es que aumenten els coneixedors de la llengua pero disminuixen els seus usuaris. ¿I aço per que?

Una reposta clara, evidentment, es el divorç existent entre el sistema que s’ensenya en les escoles i el que es parla en el carrer. Resulta tan forçat, tan ridicul, tan antinatural parlar el tal “Normalitzat” que, a l’hora de la veritat, a soles s’utilisa en molt poques ocasions –i sempre condicionades per l’entorn-. D’entre totes les barbaritats, la mes coenta es sentir parlar a un chiquet de deu anys utilisant formes com “aquest”, “aleshores”, “esbarjo” i un llarc etcetera. El chiquet pareix d’un atre mon. Resulta tan horroros com sentir-lo declamar “La princesa está triste...” de Rubén Darío en l’afectat historionisme que tal poema sugerix.

Un atre motiu igualment important es –ya ho he apuntat en unes atres ocasions- la falta de referents utilisant eixe codic tan afectat. Deportistes d’elit, artistes, politics..., habitualment s’expressen en castella. I lo que passa; com en el cas del chiquet de deu anys, quan algun d’estos personages publics “normalitza”, el resultat es patetic de forma que ni ells mateix ni els seus seguidors son capaços d’identificar-se en eixe codic. Afortunadament, clar, per a la llengua valenciana.

No podia faltar: la nefasta politica llingüistica dels governs que hem tengut i seguim tenint en Valencia: acomplexats, castellanistes, catalanistes; gent que no li importa ni la llengua ni l’identitat valencianes, gent que te uns atres objectius en la seua carrera politica, gent que no te preparacio en el tema, gent que no te clara la seua filiacio identitaria... De tot aço, l’unic resultat possible ha segut governs que s’han dedicat a “omplir la papereta”, “fer el numeret”, intentar llevar-se el problema d’enmig. Ahi està lo llamentable del cas: el valencià, la llengua valenciana –inclus el catala i el castella-, en definitiva, la llengua, ha acabat convertint-se en un problema deixant de costat i cada volta mes arrere la seua funcio natural: ser un instrument de comunicacio aglutinador, vertebrador, identitari i referencial.

Ara be, no tot ha segut negatiu (per al pancatalanisme, clar; el valencianisme mai trau beneficis dels seus esforços). Lo que ha conseguit el “normalitzat” ha segut confondre als propis valencians, inclus a molts valencianistes. ¿Quin valencià “normal” no utilisa formes alienes al valencià comu, formes evidentment catalanes? ¿Quin valencianiste no ha dubtat mes d’una vegada davant l’utilisacio de determinades paraules, expressions, etc.? Moltes persones utilisen catalanismes sense donar-se conte i, no obstant, juren i perjuren que son mes valencianistes que ningu. 

I una atra conseqüencia: el “normalitzat” ha creat grapats i grapats de “correctors vius”. Les ultimes generacions no saben parlar be valencià, no saben escriure ni valencià ni “normalitzat”, cometen moltes incorreccions, utilisen molts castellanismes i barbarismes en general... pero si que s’han quedat en la cançoneta: “La y grega no existix en valencià”, “Nosatres està mal dit”, “Falten accents” (quan ells no en posen ni en castella”, “Aço no es diu aixina”... ¡No et fot!