ROMANITAT DE VALENCIA

Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

Despres de l’atapa cultural iberica valenciana, la de la “Iberia Propia” o “Regne de la Dama d’Elig” , la romanitat de Valencia es fonamental per a la comprensio dels arraïls de nostra llengua valenciana.

Els siscents anys de “pax romana” degueren permetre un creiximent demografic tan massiu que, sense dubte, constituix la base del nostre poble. Despres vindrien a soles uns centenar de visigots, uns millars de musulamans, uns quants cristians navarresos i aragonesos i, en numero practicament quantificable, catalans, i una inmigracio  escalonà des del sigle XIV. Aço vol dir que, culturalment, els modos de vida de la massa de la poblacio no podien canviar cada vegà, perque arribaven unes minories dominaores, interessaes en explotar al poble, no en culturisar-lo, o en viure treballant i procurant la mes rapida assimilacio a la manera de viure de la terra valenciana.

Es ben sabut que les llengües romaniques no deriven del llati vulgar que, mal escrit, provè d’un llati classic, sino del baix llati parlat que, en cada territori prengue una forma condicionà per l’historia cultural dels seus parlants. Ad este baix llati parlat s’unix el “substrat” lligüistic de cada area i el “superestrat” de les aportacions d’inmigrants de llengües extrangeres o de contactes en atres usos parlants.

En tot cas, els dialectes llatins eren diferents per a diversos estaments i territoris. D’ells brotaren uns “proto-romanços” que han donat lloc a les diferents llengües romaniques, en diferents solucions de fonologia, morfologia i sintaxis.

En les terres valencianes romanisaes es parlava un baix llati que, evolucionant durant les dominacions musulmanes, aplegà a constituir la llengua romanç que denominem, a partir del sigle XIV, llengua valenciana.

CONFUSIO DE LLINGÜISTES EN LA DENOMINACIO “MOSSARAP”

Està afirmant-se i repetint-se, hasda la sacietat, que la llengua propia del valencians fon duta a Valencia pels conquistaors cristians.

Esta afrimacio, i l’idea que comporta, directament assequible per la seua aparent simplicitat, es tan dogmatica, tan absoluta i totalitaria, com enganyosa i falsa, seguint la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà –i molt mes  tractà d’introduir en Valencia pels catalans- que ha tergiversat els fets historics.

I aço es aixina perque, en l’Espanya Musulmana, i en la Valencia Musulmana conseqüentment, no parlaven romanç unicament els cristians –els denominats mossaraps en Espanya i rabatins en Valencia-, sino tambe els musulmans.

Ya en 1928, l’arabiste valencià D. Julià Ribera denuncià una aberracio de previsibles i greus conseqüencies: els filolecs hi havien escomençat a  denominar “mossaraps” als idiomes romanics parlats en l’Espanya Musulmana. D’esta manera, s’introdui una equivalencia de concepte, erronea, entre religio practicà i llengua parlà. Segons tal erro, els musulmans parlaven arap, i els cristians que vivien en l’Espanya Musulmana parlaven romanç (equivocadament denominat per ells mossarap). Es una inexactitut de conseqüencies historiques i vitals de gran importancia.

Els arabistes estudiosos de la realitat, sense intencions de manipular-la, que parlen de mossarap es referixen solament a les persones que seguien practicant la religio cristiana. Es lo correcte. Estos arabistes utilisen acertadament la paraula “aljamia” per a designar els idiomes romanics que es parlaven en terres musulmanes per musulmans i cristians, i que en terres cristianes es denominaven romanç; sense oblidar la llogica varietat dins d’esta adscripcio general.

Els filolecs que han originat tal confusio s’han detingut a mirar, casi exclusivament, l’Espanya Cristiana vencedora, la que reconquista des del nort duent tot lo bo i fent dexapareixer tot lo roïn. I d’esta manera han arribat a creure que, al temps que dominaven a l’enemic, anaven imposant el seu idioma.

Els arabistes, en canvi, han estudiat i coneixen l’Espanya Musulmana, l’Espanya desapareguda, l’Espanya vençuda. I, estuduiant-la, coneixen el fet de que els musulmans espanyols seguien parlant un llenguage evolucionat a partir del llati.

La tesis derivà de la confusio filologica mencionà es la tesis del venceors. Graficament ho recorda la frase que encara s’escolta: “Hable usted en cristiano”. Tal concepcio ha fet que molts, de bona fe, imaginen que el castellà naixque en terres de Santander-Burgos, i que s’escampà, paralelament a la Reconquista, cap al Sur. Es la tesis del nacionamlisme castellaniste de Menendez Pidal que trasvasà a Orient i Occident, induix a pensar en llengües que avancen cap al sur. En lo que mosatros afecta, es concreta en la falsa image d’un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

Es la teoria del triumf dels bons –els cristians, que parlen castellà, gallec o catala- sobre els roins –als que pinten practicant l’Islam i parlant exclusivament arap-.

Esta teoria, en essencia, es tipicament retrogada, adulaora de l’orde oficial establit pels venceors. Tergiversa l’Historia. Utilisa els mateixos topics del nacionalisme castellà.

Es una teoria retrograda. I, ademes, falsa. Perque els musulmans, apart de l’arap com a llangua oficial, parlaven romanç. Tambe perque els catalans que intervingueren en la conquista i s’assentaren en terres valencianes no arribaren a la quarta part d’un cinc per cent de la poblacio. Perque ni les zones de parla valenciana guarden correspondencia en els assentaments aragonesos o catalans. Perque es patent l’esplendor cultural dels musulmans front a l’incultura dels venceors.