L'actitut prepotent de Maragall amenaçant en dur als tribunals al president Rodríguez Zapatero per haver enviat a l'Unió Europea una traducciá valenciana de la Constitució Espanyola, en companyia de les respectives traduccions gallega, vasca i catalana, ha constituit noticia de primera plana en tots els principals rotatius espanyols. motiu de comentari i debat en els mijos radiofónics i televisius. Encara que el president catalá hája fet marcha arrere, ha quedat patent a tots els espanyols l'anómala ingeréncia del govern d'una atra autonomia en la Comunitat Valenciana, al mateix temps que ha tret a la llum de tota Espanya l'esperpéntica situaciá llingüística creada en el Regne de Valencia per esta continuada intromissió, favorida també des de dins per gent que es diu i es considera valenciana,
Des del punt de vista constitucional la cosa no té volta de fulla. Tenim els valencians reconeguda en el nostre Estatut, aprovat en referéndum, una Ilengua cooficial junt a la castellana, que és la llengua valenciana, protegida per la Constitució Espanyola en son art. 3, apartat 2: “Les atres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autónomes d'acort en sos estatuts". El president R. Zapatero no ha fet més que complir un imperatiu Ilegal quan ha enviat a Bruseles la traducció que oficialment li ha trames el Govern de la Generalitat Valenciana. ¿Quí és 1Maragall i quí son tots els dem:és polítics catalans per a protestar d’una actuació llegal i obligada?
En la transició a la democracia intentaren ya ficar en e1 nostre Estatut la llengua catalana, a banda d'uns atres símbols histórics com la Senyera, l'Himne... Lo únic que pugueren canviar fon el nom secular de Regne de Valéncia, i conseguiren, no el que ells volien de `país valenciá', facilment assimilable als ensomiats `paisos catalans', sino un nom de compromís, sense cap arrel histórica ni tradició: el novell i dessubstanciat de "Comunitat Valenciana". Abocant diners a cabaços, mamprengueren la més llenta, persistent i solapada tasca d'introduir el catalá dins del valencíá per a substituir-lo i poder dir que és una mateixa llengua. Aprofitant el desconeiximent teóric que sobre sa própia llengma tenia el poble valenciá, falsejaren 1'história dient que la llengua provenia de la que parlaven els catalans conquistadors, que és una simple variant o dialecte del catalá i que, com a tal dialecte, es baixa i vulgar, front a }a correcta i lliterária catalana, en realitat la fabricada per l'Institut d'Estudis Catalans, treta del dialecte barceloní després de saquejar els clássics valencians i no poc el francés. A esta miserable llabor contribuí l'universitat i l'esquerra política, sobre tot el govern socialiste de la má de Cipriá Ciscar, que ompli les escoles d’esta nova doctrina i de llibres catalans.
Intentaren en el Congres que s'aprovara una proposició no de lley en la que s'excloguera el valenciá d'entre les llengües d'Espanya. Aixó provocá en Valéncia la major manifestació que mai s'havia vist des de la transició, contra tal proposta. A pesar de tan clamorosa expressió del sentir popular, no es modificá en res la política llingüística que el PP havia heretat del PSPV
Ara pareix que els polítics catalans estan tan autoconvençuts de que el valenciá els pertany de dret diví per raó de l'inventada i ensomiada unitat de la llengua catalana des de Perpinyá a Torrevella, que no reparen en atropellar les normes mes elementals de respecte a la llei i a les llegítimes atribucións d'una autonomia que no és la seua. Cegos en voler demostrar al món que vaIenciá i catalá san lo mateix, han pres el text va1enciá i l'han presentat com a catalá sense cap modificació. No he pogut llegir el text remés per la Generalitat Valenciana, pero, si Maragall l'ha assumit com a catala, vol dir que des de ací Valéncia l'AVL ha maquillat la traducció de 1978 i ha fet que fora més catalá que valenciá, lo qual no deixa de ser preocupant.
Tota la política dels catalans i dels seus acólits ací en Valéncia pareix justificar-se en el principi, ni histórica ni científicament mai provat, de l'unitat de llengua. Si aixó quedara en uns raonaments teórics o académics, seria tolerable. La llibertat d'expressió, com de cátedra, está garantida per la Constitució, és un dret fonamental. Pero és que ací, començant per l'universitat, no es conformen en opinar; imponen, sense admetre debat, la llengua catalana i perseguixen a mort tota divergencia, en un total menyspreu del mateix dret que ells invoquen per a anar contra el propi Estatut, oblidant que l'Universitat. és per esséncia un lloc d'opinió i debat, no de pensament únic. Quan diuen que tot-es les uni-versitats valencianes i las del `mon rnondial' opinen que la llengua es unica no solament estan mentint, -perque les universitats no opinen, son persones concretas les que opinen-, sino que desacrediten a l'universitat en eixe rnonolitisme caracteristic de tot régim totalitari.
La llengua valenciana ha existit i ha desenrollat la seua fonética, el seu léxic i la seua sintaxis al marge dle la catalana, i ho ha fet brillantment, produint obres d'una gran, categoria lliteraria, donant als valencians la consciencia i l'orgull de tindre una llengua propia, reconeguda durant segles com a valenciana; sense necessitar mai per a res la veina del nort. Ara que l'han farcida de catalanismes, en la complicitat d’intelectuals i polítics, lí n:eguen l'existencia. Es com si els espanyols invocárem de pronte l'unitat ibérica i de l'antiga Hispánia per a dir als portuguesos que son espanyols i, si es neguen a acceptar-ho, son uns secessionistes Hitler i Goebels no ho hagueren fét millor.
L'unitat de la llengua, proclamada unilateralrnent, ho justifica tot. Es inútil que, de moment, el PP defenga el nom de la 1lengua, una llengua buidada del seu contingut identitari, una llengua que, a nivell oficial i d'ensenyança, és ya més catalana que valenciana. L'AVL, que no fa mai referéncia explícita a la Llengua Valenciana, ha intentat ya més d'una volta rematar la faena, proponent un canvi de nom. Ho tornará a intentar, i no m'estranyaria gens que prepare una declaració institucional en la que d'una manera o atra s'afirme i es reconega l'unitat llingüística. A partir d'ahí el camí queda obert per a consagrar i llegitimar el catalá, un poc tenyit de valenciá, que hui oficialment s'usa i s'ensenya, pero que el poble no parla. Que caiga el mateix nom és solament una qüestió de temps. En l'Universitat es diu obertament “Secció de Filologia Catalana”, i allí no s'ensenya valenciá, sino pur catalá.
9 de novembre del 2004
No hay comentarios:
Publicar un comentario