¿QUI ES SECESSIONISTE?

Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

“Els testimonis adduïts són nombrosos i ben explicits” (S.G., p. 37).

“Fracàs de l’intent secessionista” (S.G., p. següent a la 38).

Entre les pagines 38 i 39 de “La llengua dels valencians” n’hi ha dos en blanc, sense numeracio, per al titul del següent capitul. Les considere el simbol d'una amnesia patida o volguda. Possiblement el segon diagnostic mes be que el primer.

M’explique. En les planes 35 a 37 ha “aduit  testimonis numerosos i ben explicits” de que en el sigle d’or, tots els gramatics i traductors –tant valencians com no valencians-, tots els autors lliteraris classics –valencians tots-, tant si l’impresio esta feta en Valencia com en Barcelona o Venecia denominen “valenciana” a la llengua en que escriuen i de la que parlen.

Pero les pagines en blanc obliden lo que han dit les anteriors, i  en elles apareix un titul aludint a un “intent secessioniste”. Llogicament, yo pensava que es referiria a l’actitut catalana secessionista, intentant separar-se del tronc comu, la llengua valenciana, la unica que tenia categoria d’idioma lliterari, i volent constituir-se en el “tronc”. Fraudulentament.

Ingenuament, yo imaginava un capitul conseqüent i expressiu de la realitat, pero em trobe en la sorpresa d’un escrit en que es capgiren de tal forma els fets que –si cregueren les seues paraules- resultaria que “els qui havien fet lliteraria la llengua” hagueren segut els catalans –contra tota evidencia-, i que els secessionistes havien segut els valencians. Es sorprenent, pero ya no podem creure en la seua paraula.

Els valencians, tant en el “Tribunal de les Aigües” com en els camps de tarongers, no han necessitat mai escriure ni firmar per a que la seua paraula tinguera valor sense dubte. No es este el cas de “La llengua dels valencians”.

Despres de les dos planes en blanc, comença dient que “els escriptors valencians que en els segles XV i XVI donaven nornalmen el nom de “valenciana” a la seua llengua vernacla, no pretenien negar la unitat idiomatica de Valencia amb Catalunya i Mallorca: poetes del Principat i de les Illes concorrien sempre als certamens literaris que tot sovint es celebraven en València”.

Es cert que en el Regne de Valencia, bressol de la llengua lliteraria, es celebraven certamens, als que podien presentar-se poetes de molts llocs, per eixemple del Regne de Mallorca, Regne de Navarra, Regne d’Arago i dels seus comtats barcelonins i urgellencs, abans francesos, etc. Pero posar este fet com a prova de que “no pretenien negar l’unitat idiomatica de Valencia i Catalunya”, es grotesc. En 1440, per eixemple, li van donar la joya a Pedro Torroella, de Navarra, i, seguint la mateixa llinea argumental, hauria d’haver unitat idiomatica entre Valencia i Navarra.

He rebuscat en la “Historia de la Literatura Catalana” de Marti de Riquer, que te el descarament, la barra, d’apropiar-se de tota la lliteratura Valenciana. He vist lo referent a la poesia, i m’he reafirmat en que els concursants naixcuts en els comtats catalans

–ben poquets per cert-, escrivint, clar està, en llengua valenciana, no van arribar a obtindre ninguna distincio que els consagrara com a “autors lliteraris”.

Els autors classics de categoria lliteraria reconeguda con tots valencians. A pesar i contra lo dit pel tentacul catalanisaor de TVE, tambe Ausias March, naixcut de familia valenciana en Gandia, poblacio del Regne de Valencia que no mai ha perteneixcut als comtats catalans del Regne d’Arago.

En aquells temps, la llengua que havia arribat a constituir-se en l’idioma lliterari de la part oriental d’Espanya era la “llengua valenciana”; i aixina la nomenaven els natuirals dels regnes d’Arago, de Mallorca, de Castella, de Navarra, els dels condats de Barchinona i d’Urgell, etc. Per aixo els valencians no pretenien negar res. Sols afirmaven lo que afirmaven tots: que la llenga era “valenciana”. En els condats del nordest de la peninsula podien parlar com fora, pero a l’escriure lliterariament havien de fer-ho en llengua valenciana.

Una confirmacio d’aço està en la mateixa plana 39. En lo d’Antoni Canals, que per a Sanchis Guarner es “desconcertant”, perque li desbarata la suea afirmacio tergiversaora; pero que es perfectament llogica si nos posem en la veritable realitat d’aquells temps: el valencià Fra Antoni Canals, en la seua traduccio de “Valerio Maximo” (any 1395) diu que “He’l tret del lati en nostra volguda lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut, jatsessia que atres l’hagen tret en llengua catalana”.

No se perque s’extranya Sanchis Guarner, perque Antoni Canals ho diu ben clar. Diu que encara que atres l’hagen traduit en catala el “Valenrio Maximo”, ell presentava una traduccio diferent, la traduccio en llengua valenciana. Mes clar, aigua.

Desconcertat i tot, Snchis Guarner s’empenya en fer creure al lector facil d’enganyar, en la “catalanitat” de Canals. I per ha provar-ho, nos endosa una frase que deu de ser lluminosa per a ell. Pero que no porta ni indicis de la catalanitat de Canals. Es una frase de la dita traduccio: “E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre –que vol dir hom estrany a la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres...”

¿Haura algu –pense yo- que veja que esta frase manifesta la seua catalanitat?. Yo no ho veig per cap de costat.

De tot, queda clara una cosa: els catalans paarlaven diferent dels valencians; si volien escriure lliterariament –cosa en la que no van tindre molt d’exit- havien de fer-ho en llengua valenciana, la que parlaven els valencians, la llengua lliteraria.

Els valencians no podien ser secessionistes.