Manuel Latorre i Castillo
Vullc recordar tres fets que en el seu moment me deixaren una fonda calcigada. Son chicotets detalls en mig dels grans acontenyiments historics que hem vixcut i en certa mida protagonisat. Perque pertanyent al G.A.V. durant 25 anys he tingut el privilegi i la responsabilitat de ser part activa en la nostra historia com a poble i no mer espectador com la majoria de valencians.
Els 9 d'Octubre, mes els d'abans que els d'ara, sempre varen ser un referent en la nostra formacio valencianista. Recorde quan encara no era festa oficial (no recorde si sería festa lectiva o si yo tindria permis per a faltar unes hores a classe) i yo acodia a les 11h. al taller de mon pare i alli agarravem les Senyeres que estaven tot l'any dins d'un armariet esperant eixe dia. Tots junts, mon pare, els treballadors i yo, recorriem els 800 mts. que nos separaven de la llavors plaça Del Caudillo per tal d'arribar abans de les 12 h. a sumar-nos als poquets valencians que esperaven la baixada de la Real Senyera. Despres vindrien dies de Sant Donis festius i multitudinaris pero que al mateix temps anaven perdent eixe caracter reivindicatiu i de lluita que tingueren al principi de la transicio.
El soterrar de Vicent Monzo va ser la primera volta en que yo tingui consciencia real de que esta lluita era una cosa molt mes seria que els nostres jocs infantils i que inclus es cobrava les seues baixes com qualsevol atra guerra. L'amic Monzo caigue en acte de servici quan es trobava repartint fulls del Grup pels carrers de Madrit junt al Sr. Dasi, Enric Vacas i atres historics del valencianisme. El seu gran i patidor cor no pogue continuar soportant tanta injusticia per a la seua amada Patria Valenciana i digue prou llunt de la seua benvolguda Malvarrosa. En el cementeri de Benimaclet nos retrobarem, ya adolescents, la majoria de nosatros i sense parlar-ho convenirem que ya havia passat el temps dels jocs i que era precis renovar el jurament que anys arrere els nostres pares havien fet per nosatres. Un jurament sort pero sincer i inquebrantable (aixo pensava yo llavors al menys) que nos fea arreplegar la flama d'aquell martir i dels que vindrien darrere.
Sense dubtes el moment personal de maxima consciencia valencianista va tindre lloc el 27 de Septembre de 1992 en el tanatori de l'hospital Clinic de Valencia. Quan a soles en mon pare li vaig ficar, molt prop del cor, que unes hores abans havia dit prou, una Senyera i una insignia del G.A.V. complint aixina el seu desig, mai expressat en paraules pero des de sempre compartit pels dos. Quan un fill li coloca al cos present de son pare els dos simbols de la seua vida (de la real, de la que ell trià, no d'eixa atra que tots portem lo millor que podem pero que realment no l'hem triada) per a que l'acompanyen al mes alla. En eixe moment tingui la certea de lo que el compromis valencianiste significà per ad ell i de lo que representaria per a mi des d'eixe moment fins a la fi dels meus dies.
Estos detalls han segut per a mi la verdadera historia del GRUP D'ACCIO VALENCIANISTA mes llunt de les grans manifestacions, de les accions cridaneres, de les interminables reunions. Mes llunt de tot aço hi ha una sensacio de deure complit, inclus en els pijors moments de la lluita la secreta satisfaccio per haver arreplegat a temps el testic. Perque vullc pensar que als homens i dones del G.A.V. mai ningu nos podra demanar contes respecte al nostre grau de compromis valencianiste.
Vullc recordar tres fets que en el seu moment me deixaren una fonda calcigada. Son chicotets detalls en mig dels grans acontenyiments historics que hem vixcut i en certa mida protagonisat. Perque pertanyent al G.A.V. durant 25 anys he tingut el privilegi i la responsabilitat de ser part activa en la nostra historia com a poble i no mer espectador com la majoria de valencians.
Els 9 d'Octubre, mes els d'abans que els d'ara, sempre varen ser un referent en la nostra formacio valencianista. Recorde quan encara no era festa oficial (no recorde si sería festa lectiva o si yo tindria permis per a faltar unes hores a classe) i yo acodia a les 11h. al taller de mon pare i alli agarravem les Senyeres que estaven tot l'any dins d'un armariet esperant eixe dia. Tots junts, mon pare, els treballadors i yo, recorriem els 800 mts. que nos separaven de la llavors plaça Del Caudillo per tal d'arribar abans de les 12 h. a sumar-nos als poquets valencians que esperaven la baixada de la Real Senyera. Despres vindrien dies de Sant Donis festius i multitudinaris pero que al mateix temps anaven perdent eixe caracter reivindicatiu i de lluita que tingueren al principi de la transicio.
El soterrar de Vicent Monzo va ser la primera volta en que yo tingui consciencia real de que esta lluita era una cosa molt mes seria que els nostres jocs infantils i que inclus es cobrava les seues baixes com qualsevol atra guerra. L'amic Monzo caigue en acte de servici quan es trobava repartint fulls del Grup pels carrers de Madrit junt al Sr. Dasi, Enric Vacas i atres historics del valencianisme. El seu gran i patidor cor no pogue continuar soportant tanta injusticia per a la seua amada Patria Valenciana i digue prou llunt de la seua benvolguda Malvarrosa. En el cementeri de Benimaclet nos retrobarem, ya adolescents, la majoria de nosatros i sense parlar-ho convenirem que ya havia passat el temps dels jocs i que era precis renovar el jurament que anys arrere els nostres pares havien fet per nosatres. Un jurament sort pero sincer i inquebrantable (aixo pensava yo llavors al menys) que nos fea arreplegar la flama d'aquell martir i dels que vindrien darrere.
Sense dubtes el moment personal de maxima consciencia valencianista va tindre lloc el 27 de Septembre de 1992 en el tanatori de l'hospital Clinic de Valencia. Quan a soles en mon pare li vaig ficar, molt prop del cor, que unes hores abans havia dit prou, una Senyera i una insignia del G.A.V. complint aixina el seu desig, mai expressat en paraules pero des de sempre compartit pels dos. Quan un fill li coloca al cos present de son pare els dos simbols de la seua vida (de la real, de la que ell trià, no d'eixa atra que tots portem lo millor que podem pero que realment no l'hem triada) per a que l'acompanyen al mes alla. En eixe moment tingui la certea de lo que el compromis valencianiste significà per ad ell i de lo que representaria per a mi des d'eixe moment fins a la fi dels meus dies.
Estos detalls han segut per a mi la verdadera historia del GRUP D'ACCIO VALENCIANISTA mes llunt de les grans manifestacions, de les accions cridaneres, de les interminables reunions. Mes llunt de tot aço hi ha una sensacio de deure complit, inclus en els pijors moments de la lluita la secreta satisfaccio per haver arreplegat a temps el testic. Perque vullc pensar que als homens i dones del G.A.V. mai ningu nos podra demanar contes respecte al nostre grau de compromis valencianiste.
Aquell chiquet ha depres en este Grup d'Accio que els homens sí que ploren i que ho fan d'impotencia i de rabia davant de la Patria en perill. He sabut que les dones valencianes (les ties maries) poden arribar a ser les mes valentes del mon en tal de no deixar als seus fills un futur sense historia. Pero per damunt de tot, aquell chiquet que se n'en pujava als arbres del Parterre ha rebut una educacio i una cultura valenciana que l'han fet creixer i sentir-se millor en ell mateixa, en els demes i en la seua terra. Per tot aço sempre estare agrait al GRUP D' ACCIO VALENCIANISTA per deixar-me ser part d'ell estos ultims 25 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario