lunes, 31 de agosto de 2009

GENOCIDI CULTURAL DEL POBLE VALENCIA (I)

En la mort del General Franco, el 20 de novembre de 1975, es tancà el periodo de la dictaura politica mes llarga que va sufrir Espanya en els ultims sigles.

El 14 d’abril de 1931 s’instaurà en Espanya la II Republica, donant per rematà la Monarquia en el moment en que el rey Alfons XIII s’exilà, junt en sa familia, en Italia, donant l’excusa de que “no volia que la presencia de la seua figura en Espanya fora motiu de enfrontament entre els espanyols que majoritariament s’havien decantat per l’instauracio de la Republica”. Encara que emanant d’unes eleccions muinicipals, el 14 d’abril Espanya se gità monarquica y s’alçà republicana.

Els Borbons sempre s’han caracteriçat per lo seu acomodament a les circunstamcies politiques dels governs instaurats, deixant fer a tots sempre que lo seu “modus vivendi” no siga perjudicat. En el cas mes recent de l’historia d’Espanya, restauracio pel General Franco de la monarquia en la persona del rey Joan Carles I, el va configurar com el seu successor y, en funcio de la Constitucio Espanyola de 1978, va ser nomenat com a Jefe de l’Estat y sense cap de poder politic en el govern de la nacio. Esta situacio es la mes comoda que li podien haver regalat ad este Borbo puix que constitucionalment no pot intervindre pera res, ni tampoc vol, en els desmans y tropelies que se li ocurrixquen als partits de tanda en la composicio del govern.

Hui hi ha que fer un poc d’historia y deixar constancia que fon en la Casa dels Borbons en la que la nostra terra valenciana pergue els seus Furs y Privilegis, que durant sigles l’havien otorgat els diferents reys de la Corona Valenciana durant l’edat mija, furs y privilegis que mos hi havien diferenciat com a poble. La Guerra de Sucessio entre els Austries y els Borbons la pergueren els descendents de la dinastía dels Austries y, encara que no podem saber a hores d’ara que hi havia pogut ser del nostre anscentral Reyne de Valenia com a subdits dels Austries, està clar que els Borbons remataren la nostra identidad cultural, genocidi que hui en dia proseguíx.

Des de l’instauracio de la II Republica el caos politic representà en Espanya la seua senya d’identitat mes patent. Els partits politics estaven sumits en guerres internes y externes; en guerres en atres partits y en no poques ganes de ferse en el poder mediant el oportu colp d’estat.

La revolucio d’Asturies d’octubre de 1934 y la consegüent radicalitat del partit socialiste, feren que Espanya anara ofegantse en les miseries politiques dels homens que tenien l’obligacio de donarli tranquilitat y prosperitat al poble, l’unic que te el dret de que se’l governe en honradea y benestar cosa que els politics, de qualsevol ideologia y en qualsevol temps, no posen en practica, dedicantse unica y exclusivament en primer lloc al benestar propi y a que, en segon lloc, lo seu partit estiga en el poder lo mes temps possible.

En les eleccions de febrer de 1936 resultá en majoria absoluta la CEDA, Confederacio Espanyola de Dretes Autonomes, quin president, Jose Maria Gil Robles, tenia que ser l’encarregat de formar govern. Com la dreta sempre ha segut un partit cobart y mes preocupat per la seua image y per lo que poguen dir d’ells que per la defensa de l’espanyolitat, desisti de lo seu dret y a canvi de les molletes de dos ministeris, li cedi el govert al Front Popular (PSOE. Esquerra, y CNT.), escomençant els enfrontaments entre les joventuts socialistes y la Falange (partit de dreta lliderat per Jose Antonio Primo de Rivera). Es produixen morts en abdos bandos y el govern radical disfrassat de II Republica, armà als socialistes produintse una situacio política y social que desembocà en l’alzament dels militars republicans adictes a la republica entre els que, com a mes representatiu y lider, va ser el General Franco. Estem en juliol de 1936 y en l’esclatamnent de la guerra civil espanyola. La guerra durà quasi tres anys hasda que el bando dels nacionals es proclamà vencedor, donant fi a la situacio de caos politc creat en Espanya per les forces del Front Popular.

En la victoria dels nacionals escomençà el periodo de dictaura política en Espanya que durá hasda el 20 de novembre de 1975, practicament quaranta anys, en que va morir Franco.

En els anys de la posguerra se passaren moltes calamitats per part del poble pla pero, poc a poc, s’ana eixint del forat y recuperantse la normalitat en la vida dels pobles. Llogicament, segons el pensament del General, foren anulaes moltes de les llibertats de les que el poble gojava en els anys de la Republica pero, a canvi, tot hi ha que dirho, gojaven d’una tranquilitat social que en anys posteriors, durant l’actual democracia, no podem disfrutar.

Y apleguem a l’any 1975. El testament politic de Franco deixà pera Espanya una monarquia organica a titul de rey en la persona de Joan Carles de Borbo, fill de l’unic hereter llegal de la Corona d’Espanya, Don Juan de Borbón y Borbón que, en funcio de les instruccions del caudillo, passà de ser l’hereter a ser una mera comparsa en un acte public en que fon obligat a renunciar al seu dret en benefici del seu fill Joan Carles que acceptà el nomenament, no ssense abans haver jurat els Principis Fonamentals del Moviment Nacional, creat pel dictaor en els seus anys de governant absolut y dictatorial d’Espanya.

A raïl d’eixe moment, s’inicia el proces de democratisacio d’Espanya y la consegüent decisio de dividir la nacio espanyola en autonomies, apremiantse totes les regions espanyoles a proclamar lo seu govern preautonomic, hasda que les Corts Espanyoles aprovaren els corresponents estatuts d’autonomia.

Y Valencia no va ser manco. Y en eixe moment historic es quan eixen a la llum molts “democrates de sempre” que mai, durant el govern de Franco, hi havien tingut la valentia de proclamar publicament les seues idees politiques, inclus presumint de que baix la dictaura hi havien estat empresonats, cosa que està demostrà com a mentira y que inclus, molts d’ells, hi havien pertanyit a la Falange Espanyola, Sindicats Espanyols Universitaris, Seminaris eclesials, y tota una serie d’organismes amparats y aprovats per la dictaura.

En Valencia les diferents forces politiques, en les que abunden les esquerres, es nomena un Consell preautonomic encarregat del govern provisional de l’autonomia y encarregat tambe de la confeccio de l’Estatut d’Autonomia pera presentarho, d’acort en la Constitucio Espanyola, pera la seua aprovacio per les Corts Generals de l’Estat.

No hay comentarios: