Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana-Aellva
Hereua, la nostra Associacio,
d'aquells escritors que a lo llarc de tants sigles venen donant llustre a
l'Idioma Valencià, com a vehicul d'expressio dels propis sentiments i afanys,
els mateixos que es concreten en el poble que assenta arraïls en el vell solar
del Regne de Valencia, del qual pren son nom, volem eixir hui davant de qui
corresponga per a deixar constancia d'uns testimonis cabals i ben concrets, que
nosatros recollim de qui nos precedi en el glorioso quefer d'enaltir i
consagrar lliterariamente el parlar viu d'esta gent que es la nostra, poble
singular, que sempre ha tengut consciencia de la personalitat individualisada
de sa propia llengua.
Si no fora prou el text, en
llatín, dels FURS (1.24O), otorgats por Jaume I, rei que restablí i ordenà com
Regne cristià les terres valencianes (aragonés FUERO, català USATGES) en els
que, precisa i preciosamente, es recullen gran cantidad de vocables, que no
tenien traduccio, referits al llenguaje coloquial, posteriormente (1.261) es
traduïa al romanç, que no podia ser una atra cosa que valencià, per a que fora
intelegible la llei als usuaris valencians, ya que el Regne (Ubieto Arteta)
solament havia aumentat un 1'6% per la repoblación catalana.
Aquell romanç ibero-romanic
parlat ya pel poble prejaumí (Leopoldo Peñarroja), que el rei incorporava a la redaccio
de la llei per necesitat d'us i que estava proxim a uns atres peninsulares,
igualment en formacio, prengué tambe cos llegislatiu posteriorment, per a
regular el comerç marítim: LLIBRE DEL CONSOLAT DE MAR, impres en Valencia el
1.478, en l'idioma que Ausias March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Roïç
de Corella i uns atres ya havin elevat a sa maxima categoria lliteraria,
mentres que els romanç veïns seguiren sense florir.
Des d'un Antoni Canals que al
traduïr el Valeri Maxim (1.395) deixa escrit "tret del llati en nostra
volguda llengua materna valenciana"; Bonifaci Ferrer tambe nos diu que la
traduccio de la Biblia (1.478) es "de llengua llatina en la nostra
valenciana"; Miquel Pérez igualmente traduïx Imitacio de Jesuchrist de Kempis (1.482) i manifesta haver-la
"aplanada de llati en valenciana llengua"; Joan Roïç de Corella tambe
transcriu la Vida de Iesus de
Ludolfo de Sajonia (1.496) declarant ser "traslladada del llati en
valenciana llengua"..., Luïs de Fenollet, Bernardi de Vallmanya, Narcis
Vinyoles, Jaume Gassull, Bernat de Fenollar, Joan Esteve, Francesc d'Eximenis,
Joan Bonlabí, etc, tota una armada de escritors valencians i algu d'ells català
asseguren, en els seus escrits i traduccions, realisar-ho en LLENGUA
VALENCIANA, VALENCIANA LLENGUA, VALENCIANA PROSA, LLENGUA PLANA VALENCIANA,
VULGAR LLENGUA VALENCIANA...
Un Ausias March diu apartar-se
del gust dels trovadors provençals, els unics que per aquell temps feen poesia,
per a utilisar el llenguage viu del seu poble (Gandía-Valencia), consagrant
aquell idioma i per ell inaugurant un Sigle d'Oro per a la lliteratura
Valenciana. A soles en este sigle, l'escritor, notari i academic Vicent Simó
Santonja recull i cataloga obra de mes de setanta autors en valencià. Mes direm
de Joanot Martorell, qui obrint un nou art prosaic de novelar, nos deixà escrit
en l'obra TIRANT LO BLANCH "en vulgar valenciana, per a que la nacio d'on
yo soc natural se'n puga alegrar", donant de pas constancia de son lloc de
naixença i a l'acabar el llibre, Joan Marti de Galba (1.490), igualment afix
"en vulgar llengua valenciana".
Tenim tambe com a testimoni el
primer llibre impres en Espanya (1.474) OBRES E TROBES EN LAORS DE LA
VERGE MARIA) conjunt de poemes en
llengua valenciana que s'alvança a unes atres en l'epoca gloriosa.
Si en el sigle XVI es nota una
perdua de l'anterior vigor lliterari, encara mes de quaranta autors utilisaren
i deixaren escrita la llengua valenciana: P.A. Beuter, Martí de Viciana, Juan
de Timoneda, Joan de Resa, Lorenzo Palmireno... alguns dels quales ya donaren
vocabularis i alguna practica gramatical i uns atres tambe escriviren en
castellà, per l'influencia de la Cort Virreinal de Germana de Foïx. El filosof
Joan Luïs Vives, que s'apelava "Valencià", deixà al mon el cabal de
sa inteligencia, en llati, pero els catalans no dubten en prendre'l com a
maxima figura seua.
Del sigle XVII podem recollir a
Marc Antoni Ortí, Matéu i Sanz, Escolano, Geroni Taraçona... encara que
realmente es el sigle de la decadencia.
Del XVIII ne tenim relacionada
una veintena, en molts d'aquells quallà prontamente l'Illustracio, quan n'hi ha
una recuperacio del Regne i Valencia tornava a tindre un cens dels mes
importants del Mediterraneu. Gramatics de la mida de Carles Ros que nos regalà
una PRACTICA D'ORTOGRAFIA (1.732) i un TRACTAT D'ADAGIS I REFRANS I PRACTICA
PER A ESCRIURE A LA PERFECCIO LA LLENGUA VALENCIANA (1.733). Narradors como
Luïs Galiana (1.74O-1.771) qui en sa RONDALLA DE RONDALLES I RECOPILACIÓ DE
REFRANS, recull una llengua viva i uns modismes tan particulares que el gran
escritor, en castellà, Azorín sabe valorar justament: "El valenciano tiene
su medida y su sabor: la concisión del valenciano se ve cuando se compara,
texto con texto, con otro idioma; el sabor se gusta cuando se lee la Rondalla
de Rondalles de Fra. Luís Galiana". Tambe erudits como Marc Antoni
d'Orellana (1.731-1.813) nos deixava, a mes d'unes atres obres, un CATALEC I
DESCRIPCIO DELS PARDALS DE L'ALBUFERA... i dels PEIXOS QUE ES CRIEN I PEIXQUEN
EN EL MAR DE VALENCIA. O Joan Collado (1.7321-1.767) qui era autor de unes
POESIES VALENCIANES, en l'introduccio
de les quals llegim "per a
que admiren los forasters la brevetat de la nostra llengua valenciana".
En el XIX hi ha abundancia
d'obres lexicografiques. Manuel Joaquim Sanelo (1.76O-1.837) fa un ENSAIG DE
DICCIONARI DEL LLEMOSI I VALENCIà ANTIC I MODERN, AL CASTELLà, mentres que
Justo Pastor Fuster escriu un BREU VOCABULARI VALENCIà I CASTELLà DE LES VEUS
MES FOSQUES I ANTIGUES (1.827). Luïs Lamarca un ENSAIG D'UN DICCIONARI VALENCIà
CASTELLà. Al marge d'uns atres que tambe feren vocabularis i practiques
gramaticals, Constantí Llombart, u dels fundadors de la Sociedad LO RAT PENAT,
compila i amplia l'obra d'Escrig deixant-nos el DICCIONARI VALENCIà CASTELLà
(1.887) i Joaquim Martí Gadea el NOVISSIM DICCIONARI GENERAL VALENCIà CASTELLà
(1.891). Ya la Renaixença de les
llengües d'oc en Valencia tingue alvançat despertar, perque Vicent Salvà, en
1.831 escriqué l'obra poetica LO SOMNI, dos anys ans que el català Aribau
escriguera aquella felicitacio que mes tart uns atres nomenarien "Oda a la
Patria". Teodor Llorente, igualmente fundador de LO RAT PENAT, instaurava
els JOCS FLORALS DE LA CIUTAT E REGNE DE VALENCIA, certamen poetic que est any
del 1997 celebra la CXV edicio.
Aci tambe es consolidava la
llengua valenciana en la prensa escrita i el primer periodic integrament en
valencià EL MOLE (1.837) eixia sis anys ans que començara Barcelona a gojar de
periodics en sa llengua. Autors teatrals com Escalante o Bernant i Baldoví i una
llarga llista que, si la sumarem als anteriores, ans de passar al siglo XX ne
contabilisariem prop de trescents ben catalogats i nomes fariem que seguir a
Ribelles Comín.
Pero en el sigle que estem
arremant, entre populistes i arcaïsants, tambe n'han quallat de
pancatalanistes, seguidors de les normes de Fabra que, si be s'aceptaren en el
32, com una simple proposta ortografica, han servit ad estos per a ficar per
escrit un lexic, una morfosintaxis i una flexio verbal diferente a la
valenciana, propagant al temps les idees imperialistes que ya propugnaren Prat
de la Riva i Rovira Virgili, pero que els valencians conscients rebugem. Perque
mai s'ha tengut este poble per sucursal, mes que sigilosamente des de falsos
presuposts universitaris i politics se l'intenta capgirar.
No obstant lo dit, en la nostra
Associacio d'Escritors en Llengua Valenciana, ne contabilisem quasi un centenar
llarc de vius, entre els que es una gloria parlar de Xavier Casp, Premi
Nacional de Lliteratura com poeta, Desamparats Cabanes, doctora i catedratica,
Joan A. Gil Albors, Premi Nacional de Teatre, Josep Almiñana Vallés, filolec,
investigador i editor, José Mª Guinot, gramático, filolec, historiador i
catedratic, José Climent, musicolec i catedratic, Mª Teresa Oller, folclorista i
catedratica, etc., etc., tots seguidors de les normes valencianes que propugna
la Real Academia Valenciana de Cultura i que foren refrendades per un miler
d'intelectuals valencians en El Puig, el dia 7/3/81, apoyant una massiva
peticio firmada per cent deu mil valencians i protocolisada notarialmente.
Eixes normes gogen actualment de
gramatica, manual de flexio verbal, proposta d'estandar oral, aixi com del
corresponent Diccionari i en les mateixes s'editen periodics, revistes i
centenars de llibres, seguint les passes de figures preclares com Luïs Fullana,
u dels gramatics mes importants del sigle, els estudis filologics del qual han
servit en les distintes academies: Espanyola, Catalana i Valenciana, de les que
fon membre, sense renunciar mai a l'individualitat del valencià com a llengua i
en la que te publicats diccionaris, gramatiques i uns atres treballs; tambe
regentà en son dia la Catedra de Llengua Valenciana en la nostra universitat.
Rafael Ferreres, Almela i Vives, Miquel Adlert, Carola Reig, Vicent Casp, Julià
Sanvalero i un bon grapat de noms insignes morts: poetes, ensagistes, filolecs,
gramatics, historiadors, musicolecs... que han defes la singularitat
valenciana, molt mes decididament des de que, a la vinguda de la democracia,
pretensions pancatalanes s'han desfermat obertamente, contra l'idioma
particular dels valencians: LA LLENGUA VALENCIANA.
Sempre que s'ha consultat al
poble valencià, sobre el nom i la naturalea del propi parlar, ha respost de
forma inequívoca: idioma o llengua valencians, aixina ho recull la Constitucio
Espanyola aixi com l'Estatut d'Autonomía per a la Comunitat Valenciana i, el
propi text d'estes lleis esta redactat en perfecte idioma valencià. Si estes
lleis deuen conservar i garantisar eixa voluntad popular, la realidad es que la
pressio del castellà i ara la pretesa assimilacio o sustitucio pel català,
están fent perillar de mort la nostra llengua que, como hem demostrat, sempre
ha tengut un seguimient escrit, gojant molt pronte de sa majoria d'edat
lliteraria. El poble la mante viva i volguda i per aixo no ha dubtat, davant de
les recents amenaces, d'eixir a defendre-la massiva i ordenada, pero fermament,
com mai havia eixit en Valencia.
Per tot lo expost i com siga que
el Parlament Europeu manifesta una inquietut por la conservacio i potenciacio
de les distintes llengues, li fem saber quina es la postura valenciana
-advertint per a que no se nos escloga- com a llengua particular, estalviant se
faça sobre nosatros tábula rasa, al
ficar-nos dins de la llengua catalana, la qual, per sustitucio nos ofegaria
mortalment.
President
Documentación:
- Furs de Valencia.- 1.552 (facsímil)
- Libre del Consolat de Mar.- 1.478 (facsímil)
- Ribelles Comín. Bibliografía de la Lengua Valenciana. 1.9O2.
- Rafael Ferreres. Antología de la literatura valencia. 1.981.
- A. Ubieto Arteta. Orígenes del Reino de Valencia. 1.977.
- V. Simó Santonja. Valenciano o Catalán? 1.975.
- J. Almiñana Vallés. El crit de la llengua. 1.981.
- S. Faus i Sabater. Resum historic de la llengua valenciana. l.979.
- L. Penyarroja. El mozárabe valenciano. 1.99O.
