AUTONOMIA SENSE ANIMA

Miquel Adlert NoguerolMurta – Novembre 1.978.

Es una autonomia sense anima la que es prepara per a Valencia. Per aixo no es l’autonomia de la Patria Valenciana, denominacio la de Patria caracteristica del valencianisme, com comença l’himne a la Mare de Deu dels Desamparats: “La Patria Valenciana s’ampara baix tot mant”; Patria, que, com escrigue Xavier Caps, es:

                                                           “...dolor

                                                           i fe...              

                                                           ¡Amor!”

No es l’autonomia d’una ideologia politica basá en una personalitat que fon estatal, i per aixo no es l’autonomia del Regne de Valencia.

No es tampoc l’autonomia d’una concepcio regionalista, i per aixo no es l’autonomia de la Regio Valenciana.

No es, en definitiva, l’autonomia que respon a lo que significa Valencia.

No pot haver autenticitat en les coses -manco en les grans- si no hi ha anima, esperit, idealitat..., com vullga dir-se. Perque será com armadura buida, molt lluïdora, espectacular i vistosa, pero sense anima: la de l’home que la du. L’anima de l’autonomia, lo que la justifica, es respondre a un ideal, en este cas el valencianisme en son mes ampla gama. Perque el valencianisme no es solament una politica, com pareix ser per a Cuco, sino tota una concepcio humana del ser valenciá.

Abans de la guerra, l’autonomia catalana estava en mans de partits que sentien l’autonomisme ortodoxament per ser catalanistes. Ho eren tots els partits, del poder i de l’oposicio: Esquerra Catalana, Accio Catalana, Lliga Catalana, Unio Democratica de Catalunya, Nosaltres Sols, Palestra... Igual panorama el vasc, dominat pel Partit Nacionaliste Vasc i Accio Nacionalista Vasca.

L’autonomia valenciana, si arriba a traure flor, será artifical, d’hivernader, burocratico-adminsitrativa. I l’autonomia deu ser com fruit madur, que ha d’esperar-se, per a collir-lo,  a que, per completament madur, es desprenga de l’arbre i empomar-lo per a que no caiga a terra i s’embrute. ¡I com esta de taboll en Valencia el fruit d l’autonomia! I es que per a anar be una autonomia requerix l’existencia previa d’un esperit autonomic. Per aixo, per a que un territori autonom funcione be, es indispensable que estiga regit per partits autoctons d’ideologia autonomista, sino nacionalista per lo manco regionalista. Perque el perfect regiment de l’autonomia nomes pot ser obra d’uns homens autonomistes de solera i no improvisats; que no tinguen dependencies politiques  de fora del territori autonom; que encara que estiguen relacionats en partits afins en la part ideologica no valencianista, no estiguen obligats a la subjeccio d’ells.

Com es veu, no es el cas del Consell valenciá, els consellers del qual no es ningu de partit no ya valencianista sino ni solament valenciá. Tots son de partits de direccio suprema en Madrit; alguns subordinats o condiconats a directrius o dependencies de mes alla de les fronteres espanyoles.

L’autonomia valencianana que s’intenta, no mes respon a una materilitat en el mes extens sentit de la paraula: una extensio geografica, un tros del territori dels Països Catalans: el Pais Valenciá. Perque país es un concepte territorial geografic. Segons el diccionari de Fabra inspirador per als pancatalanistes que propugnen l’autonomia, es: “Territori d’una nacio, d’un poble; per extensio, contrada.” Per aixo es l’autonomia del territori de les provincies d’Alacant, Castello i Valencia, per a en son dia (quan la cosa madure) agregar-se el territori de Catalunya d’on ve tota l’inspiracio i a qui interessa materialment des d’un punt de vista d’interessos capitalistes, financers, industrials, ¿incauts o conscients? politics valencians, inclus (¡oh ironia!) d’ideologia enemigues del capitalisme.

Perque no pot creure’s que ignoren esta inicial motivacio economica del pancatalanisme, que busca en l’unitat dels Països Catalans, sobre tot, en vistes a l’integracio d’Espanya en la Comunitat Economica Europea, la solucio a molts problemes catalans, com la compensacio al  deficit de divises catala, en els superavits: valenciá per l’exportacio i mallorqui pel turisme. Lo que Tarradellas, el 6 del passat abril doná a entendre als que no estiguen faves. I no crec que els pancalanistes diguen que el Presidente de la Generalitat de Catalunya es del bunker-barraqueta.

Els parlamentaris que representen a Valencia (no dic valencians perque n’hi ha qui no ho es i devia abstindre’s en lo referent a la valencianitat) no han segut mai valencianistes, ni ho son. I per tant no sabem lo que es el valencisme quan comencen no solament per no acceptar la bandera que sempre hem usat els valencianistes: blau, roig, groc, sino que volen substituir-la per la catalana, camuflá o no. I com no son valencianistes ni saben lo que es, no el senten i no tenen ni idea de lo que per als valencianistes es l’autonomia.

Recorde’s que en les eleccions del 15 de juny de 1.977 no ana ningu partit que es titulara no ya nacionaliste, sino tampoc ni regionaliste, ni valencianiste,. Ni autonomiste... ¡Inclus es fugi dels gentilicis, substituïts per “del Pais Valenciá”, que ha acabat en anagrama com matricula de coche, indicacio comercial com S.A. o futbolistica com C.F.

En Catalunya l’autonomia esta en mans de catalanistes i en Vasconia en mans de vasquistes.

No soc l’unic ni tampoc el mes vell dels que el 18 de juliol de 1.936 erem valencinistes (nacionalistes o regionalistes). Per tant,  son encara molts els que, per sort, han conegut, sentit i defes lo mateix que yo i de lo que parle ara. Recorde al vells i done a coneixer als jovens, que abans de la guerra el valencianisme era molt minoritari. Les organisacions valencianistes com, per eixemple, Accio Nacionalista Valenciana, Centre d’Actuacio Valencianiste, Agrupacio Valencianista Republicana, Partit Valencianiste d’Esquerra, Unio Valencianiste, Nova Germania, Agrupacio Valencianista de la Dreta i Agrupacio Regionaliste Alacantina, podien haver segut denominats pels partits hegemonics (com diem els grans): Dreta Regional Valenciana i Partit d’Unio Republicana Autonomista, com a “los siete enanitos” que diuen ara els grans als minoritaris.

Al reves que en Catalunya on les eleccions les guanyaren els catalanistes, els valencianistes no guanyaren en Valencia mai les eleccions. Per a eixir un valencianiste elegit havia d’anar incrustrat en una candidatura dels hegemonics.

Ara en Valencia es consigna el valencianisme civic. Els pancatalanistes no es diuen valencianistes, no parlen de valencianisme, ni com a cosa que ha existit, fugen d’estes denominacions i per aixo, per a dir-nos-les als valencianistes, son mes reabioses: fascistes, bunker-barraqueta, valencianers... Pense’s lo que els valencianistes podrien dir a ells si tingueren aquella poca densitat moral que Ortega i Gasset dia referint-se a uns diputats.

Es comprensible la consigna del valencianismecidi perque, des del punt de vista catala que supon el pancatalanime, valencianisme i valencianiste son tan absurts com tortosisme i tortosiste, sabadellisme i sabadelliste, gironisme i gironiste, lleidatenisme i  lleidataniste, etcetera. S’ha de reconeixer que en mig de l’ocea d’absurts pel que naveguen els pantacalanistes, en aço son conseqüents, encara que obren per consigna i no per raciocisme propi, que no se si algu se n’haura adonat.

Es gravissim erro per a l’autonomia haver produït una solucio de continuïtat en l’autonomisme al prescindir del valencianisme i de tot lo anterior als ultims anys del franquisme; i pijor encara si el tope de partida es posa en les eleccions del 15 de juny de 1.977.

Els que com yo tenim una experiencia valencianiste de mes de mig sigle, no simplememt d’ideologia, sino tambe d’actuacio, i intensa, incluso en llocs directius de la politica valencianista, detectem en l’actual autonomisme nomes els sintomes de pallola politica, mes o manco intensa segons els casos. Perque no trobem per ninguna part el patriotisme; ni nacionaliste ni regionaliste. Mentres l’autonomisme catala actual es la continuacio del catalanisme, l’autonomisme d’ara en Valencia no es continuacio del valenciamisme sino la negacio d’ell per una nova creacio: el pancatalanisme. L’autonomia valenciana será aixi com, per eixemple, l’autonomia extramenya: sense l’efusio espiritual d’uns antecedents valencianistes de patriotisme, que es l’anima de l’autonomia.

Resulta ineludible, doná la seua conexio en el pancatalanisme, ocupar-se del marxisme per quant, per ser majoritari en els parlamentaris, i predominant en el Consell on ocupa la presidencia, ha adquirit en tan decissiva incidencia, una enorme responsabilitat davant de Valencia, lo que el coloca, dins d’una situacio liberal i democrata, en el lloc de ser objecte de critica. Es una de les manifestacions de la grandea i servitut del poder.

L’explicacio del pancatalanisme en lloc de valencianisme en els jovens politics que rigen Valencia, la vaig intuir en antelacio, des del primer moment que m’adoni del predomini de l’ideari marxiste en els jovens que assistien a les reunions que, durant el franquisme, teniem Xavier Casp i yo. I tingui la prova i explicacio per lo que el pancatalaniste Sempronio (Andreu Aveli Artis Tomas), en “Destino”,  numero 1.962, de 14 de maig de 1.975, escrivia en la pagina 43, que li havia dit el pancatalaniste valenciá Raimon (Ramon Pelejero Sanchis): Añadia algo que yo ya sabia, pero cuya constatacion resulta curiosa, y es que muchos jovenes valencianos, hijos de burgueses castellanizados han llegado estos postreros años al descubrimiento de la lengua de su tierra a traves del marxismo.” Desviacio de la via normal, perque un valenciá va a la llengua seua per ser valenciá i no per ser marxiste, ni republicá, ni monarquic, perque la llengua no es ni la marxista, ni la republicana, ni la monarquica. Per aixo no han anat al valencianisme sino al pancatalanisme, perque al valencianisme politic -nacionaliste o regionaliste-   es va per la via del patriotisme. I al patriotisme no es va sense la carrega d’amor a lo propi, a lo que constituix la Patria.

Observe’s que el pancatalanisme ha arrelat be en els que es deuen a les internacionals: marxistes i capitalistes. Significativa coincidencia de dos interpretacions materialistes de la vida, tan distintes en atres aspectes pero coincidents en el pancatalanisme.

La coincidencia marxisme-pancatalanisme no es caprichosa. El pancatalanisme ha buscat el soport d’una ideologia politica dogmatica, perque al ser tan fals necessitava per a la seua expansio el dogmatisme marxiste, del que per a quedar convençuts basta llegir un poc a Wladimir Ilitx Ulianof, que per als que no ho sapien dire que es el nom de Lenin. Dogmatisme garantisat per la forta disciplina de partit que te el marxisme. Dogmatisme i ferria disciplina de partit que son, sobre la qüestio ideologica, dos motius per que siga escassa la credibilitat que puga tindre’s sobre el lliberalisme i el democratisme marxistes; sobre tot si es mira a Europa entre els meriadians 10 i 30.

I en quant a la conjuncio capitalisme-pancatalanisme aquelles tres coses que Napoleo digue que eren precises per a la guerra, no podien negligir-se pel pancatalanisme, mes encara per ser de gestacio catalana.

Pero este dogmatisme s’ha fet repetir als adictes: que usen la bandera “quatribarrada” (maixquera innocent de “catalana”) perque es la valenciana que dugue D. Jaume en el peno de la conquista; que el blau es de la capital; o que ¡es obra del franquisme!; que “pais valenciá” es dia en el sigle XVIII; que Regne es anacronic (sense reparar en el “Principat”); que Valencia es  repoblá de catalans i, per tant es catalana; que estos catalans dugueren la llengua i, per consegüent, es la catalana, etc.

Si digueren la veritat de lo que pensen i senten: Nos creem i sentims catalans; per aixo usen Pais Valenciá, com a u dels Països Catalans; volem que Valencia siga catalana, que use la bandera catalana i que parle la llengua catalana. I a continuacio explicaren les raons i ventages de tot aço; en este cas nos seria possible el dialec en els pancatalanistes, pero venint-nos en mentires, lo que començá per ser que nos creuen faves, no es possible el dialec. Els pancatalanistes son els que el fan impossible.

Perque, per eixemple, els maxistes, tan lligats al pancatalanisme, no digüen sobre el marxisme que la bandera roja  la dugue D. Jaume, ni que el marxisme es l’organisacio que posá Don Jaume en Valencia, etc., sino que es obra, en el sigle passat, de Marx i Engels, modificat, entre atres, per Lenin i Mao; i que l’actual sistema capitaliste volen substituir-lo pel marxisme.

A les mentires han donat en ocasions una forma de truco. Com al constituir-se el Consell preautonomic dir que anar contra el Consell es anar contra l’autonomia. I enganyaren a molts que no es paraven a pensar que atacar al govern no es atacar al sistema lliberal i democratic.

I el truco es tan fals que la veritat es al reves, perque el Consell es el que está contra els qui diuen que estan contra el Consell, que es el que, al colocar-se en la linia pancatalanista s’ha colocat CONTRA el valencianisme que existix des de fa moltissins anys i el Consell es un recent naixcut. Perque no pretendrá ningu que lo anterior es posa contra lo posterior, si es contrari a lo anterior, es lo que es posa contra aixo anterior. ¿O es que es creu que se nos pot obligar als valencianistes  a que abracen el pancatalanisme?.

Per tant, la divisio dels valencians es per l’escissio o secessio dels pancatalanistes al considerar-se com a catalans. No es per tant, a mes, una divisio politica, sino patriotica, perque consistix en que per als pancatalanistes la Patria es la Catalunya i per als valencians es Valencia.

Es molt perillosa la proclivitat del Consell al nou ideari secessioniste, al que son afectes la majoria dels consellers. Un ilustre tractadiste frances de Dret Politic digue que es devia evitar per les majories, sobre tot en el poder,  fer a les minories irreconciliables. I lo afigc: que es lo que fan les dictadures en tots els contraris; i que  es lo que ha fet el Consell al decantar-se cap a l’antidemocrata pancatalanisme, lo que fa temer per l’autonomia futura aquell perfil agre i trist a que es referi Ortega i Gasset.

Perque es evident a tots que el pancatalanisme goja del favor del Consell: pel nom de Pais Valenciá que usa, per la llengua que usa, començant per dir al seu periodic oficial “Butlleti”   i no bolleti, i per la bandera catalana que vol implantar.

Els redactors de l’estatut poden anar pensant en quin nom trien entre Valencia, Regne de Valencia i Regio Valenciana, perque han de recordar que  hi haura un tribunal especial per a entendre de les violacions constitucionals. I l’articul 147, a), de la constitucio diu: “La denominacio de la comunitat que millor corresponga a sa identitat historica.” I Valencia te mes de dos milenis, Regne de Valencia deu sigles, Regio Valenciana un sigle i Pais Valenciá quarante-set anys. I l’articul 4 tambe diu una cosa que tambe han de recordar: 2. Els estatuts podran reconeixer banderes i ensenyes propies de les comunitats autonomes.” ¡Com s’ha pogut pensar en una determinacio colegiá i personal1.

Potser explique moltes coses lo que, en “Las Provincias” de 7 de novembre dia, tan acertadament, Consuelo Reyna sobre la falta que tenen els actuals partits de persones prestigioses per a presentar  a les eleccions municipals. Lo que es un mal presagi tambe per a l’autonomia. Aço em fa pensar en lo que, ¡en aquells temps cuallats de grans prestigis!, digue Alejandro Lerroux de que alguns diputats “tenian la altura de un perro sentado”. ¿Qué diria ara? Dels mes de quaranta parlamentaris que representen a Valencia, no mes quatre figuren en la “Gran Enciclopedia de la Region Valenciana”,  lo que demostra que els que no figuren es perque considera dita enciclopedia que no destacaven en ningun aspecte. I no es diga la imbecilitat de bunker perque entre els assessors de l’enciclopedia estan Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Ernest Lluch, Alfons Cuco, Enric Llobregat i Manuel Ardit.

Potser el truco mes innocent siga l’invent d’una bandera. A banda d’atres “invents” de bandera, em referixc al que fa mes d’un any conegui i que pareix que es la bandera “favorita”. He dit innocent perque  ho es voler camuflar la bandera catalana posant-li un escut. Perque igual que passá en la bandera espanyola, que tenint tambe escut de sempre, No el duen sino les oficials, en l’invent” la catalana apareixeria correntment sense l’escut i seria la catalana  lliure de caguiles; com ara passa tambe en la valenciana que, correntment, no du sobre el blau la proyeccio de la corona.

La idea de la caguila de l’escut en la bandera catalana te mes molla de la que pareix. Alemanya occidental i Alemanya oriental tenen la mateixa bandera per ser UN MATEIX I UNIC POBLE, i per a que se sapia de quina zona es tracta a la MATEIXA bandera li posen un ESCUT  a l’oriental.

Si Valencia i Catalunya consideren que son UN MATEIX I UNIC POBLE, (com Alemanya) es llogic voler que les dos tinguen la MATEIXA bandera, i per a que se sapia si es tracta de la zona septentrional o la meridional, a esta se li posa UN ESCUT. Hi ha motiu per a pensar que esta semblança no es la consabuda “mera coincidencia” de les pelicules, sino la coincidencia de la comuna aspiracio marxista dels escuts.

Per cert que es curios que hagen qüestionat en Valencia una bandera mai discutida i mai sense politisar, els mateixos que no qüestionaren en Madrit una bandera baix la qual no “conspiraren”. ¿Quin compromis tan fort es el que tenen en el pancatalanisme?.

Nomes una inexistencia de valencianisme pot considerar accidentals qüestions que per al valencianisme son innegociables com el nom de la Patria; sa bandera; i el seu mig d’expressio mes genui: la llengua. Perque no son qüestions politiques per als valencianistes com ho son per als pancatalanistes. Perque els valencianistes les sentim com a part del patriotisme.

Pense’s com acollirien tots els espanyols que, uns grups, per haver “conspirat” en la dictadura en pro de l’unitat iberica, propugnaren per haver-ho adoptat ells en la “conspiracio”, canviar el nom d’Espanya pel de Peninsula Iberica (de molta mes antiguetat que “Pais Valencia“ naixcut en 1.931); substituir la llengua castellana, o espanyola, per la portuguesa; i la bandera espanyola, per la portuguesa, posant-li un escudet per a saber-se que era l’antic Portugal i l’antiga Espanya. ¿Quina seria la reaccio? ¿Es considerarien coses accidentals? ¿Ho aurien acceptat els que volen els canvis en Valencia si ocuparen el poder en Madrit per tindre majoria en el Parlament? ¿S’aprovaria una constitucio en eixes qüestions “accidentals”?

I perque aixo es lo que vol fer-se en Valencia, es la reaccio a que se nos vullga fer u dels Països Catalans, canviant-nos el nom; posant-nos la bandera catalana, en caguila o no; i imposant-nos la llengua catalana. Considerar accidental aço es pura interpretacio materialista. ¿i quina es creu que seria l’actitut catalana si se’ls volguera canviar el nom de Catalunya, sa llengua i la bandera seua?

Encara que, per ser anticonstitucionals, els Països Catalans no poguen constituir-se legalment, si com vol el pancatalanisme i el Consell, Valencia du el nom d’u dels Països Catalans: Pais Valenciá; sa llengua oficial, que ya usa el Consell, es la catalana, un poc camuflá; i la bandera seua es la catalana, en caguila o sense caguila, aço seria un condicionament espiritual decisiu per a la constitucio, no ”de jure” clar, pero si “de facto”, dels Països Catalans.

Davant una autonomia sense anima, anima valencianista, patriotica, dec d’exclamar com Ortega i Gasset en atra situacio angustiosa: ¡No es aixo, no es aixo!. I, com Espanya a Unamuno, em dol a mi Valencia i pense en la Bohemia que tambe dolia a Jungmann, Palacky i Safarik. Perque es inevitable que els valencianistes evoquem els euforics anys d’abans de la guerra civil, quant l’ilusio nos fea feliços; i que recordem els inquietants de la passá dictadura, en els que l’esperança que tenien era millor que la trista realitat actual, presagi, si no ho evitem a temps, del plor per un ideal fustrat, pel que haurem d’entonar un requiem per una Patria.

Una cosa es l’autonomia i atra l’estatut que es posa a referendum. En la democracia el ciutadá te una arma que acerta sempre en la diana de l’urna electortal. A un estatut en alguna d’estes caracteristiques no negociables per als valencianisme: que li diguen del Pais Valenciá, nom d’u dels Països Catalans; en la llengua catalana, mes o manco disfrassá; i en la bandera catalana, en caguila o sense caguila, o qualsevol atra concessio pancatalanista innegociable per al valencianisme, com no será una autonomia valenciana, sino una coautonomia en Catalunya, yo votare NO i fare tot lo possible per a que tots els que puga convencer voten NO.