Autor: Agusti Galbis
Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?
(Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen
que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en
dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la
principal causa, l´absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada
hipótesis es que “…la debilitación de
creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el
año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de
senyalar que la hipótesis d´Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser
bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote,
especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”.
Bulliet, es l´autor d´una “teoria de la
conversio” que critiquen Epalza i Llobregat. Glick consulta personalment a
Bulliet, qui li diu que l´argument de l´absencia de bisbes li pareix “de hecho, muy débil”, afegint que “…resulta estrafalario deducir de esto que
todo el mundo se convertiría en masa al islam.”
I lo que realment resulta
estrafalari, es perdre el temps discutint sobre hipotesis que conduixen a
resultats contraris a la realitat. Perque, si no hi havien cristians en
Valencia a partir de l´any 800, ¿Com poden existir les referencies historiques
als cristians valencians que varem posar de manifest en els articuls “Els cristians valencians durant la
conquista del Sit”, “Els cristians
valencians des del Sit a Jaume I” i “Els
cristians valencians que trobà Jaume I”? ¿Seran referencies historiques a
fantasmes? Recordarém nomes un fet, la carta de l´any 1143, del monge Hermann a
D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de
Sant Vicent, en el qual es llig que havien segut expulsats de la ciutat de
Valencia, en acabar l´atac d´Alfons el Batallador, acusats de colaboracionisme:
“…pagani dicentes nostro consilio et
legatione eum venise super se...”. A la pregunta sobre quants monges
estaven en Sant Vicent, “Et quot -inquam-
monachi sunt in vestro coenobio?”, contesta que 40, “Possit -inquiunt- ese XL” ¿Qué farien 40 fantasmes en Valencia en
la primera mitat del s. XII, quan faltaven sobre uns 100 anys per a la
reconquista de Jaume I, si no existien des de l´any 800? ¿A qui atendrien? ¿A
mes fantasmes? El relat continua informant-nos de que els monges del monasteri
de Sant Vicent li expliquen a Hermann el cami per a vindre a Valencia, perque
no obstant lo que li havien contat, volia orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti
Vicentii orare”. Pareix evident, que si li hagueren parlat de la seua
destruccio, no haguera preguntat com vindre. Aixo i un fum de proves mes,
demostra la continuïtat del monasteri, sent segurament substituits els monges
expulsats per uns atres no acusats de traïcio.
En un proxim articul tractarém
dels cristians valencians des de l´invasio musumana fins al Sit. Vorem com
parlar de l´inexistencia de bisbes valencians posteriors a l´any 800 es
simplement fals. Com tambe vorem que es fals el parlar de la debil cristianisacio
de Valencia. La finalitat de totes estes “parides” es clara i esta motivada per
l´enronia dels catalanistes en llevar-se de damunt tota referencia que demostre
la continuïtat de poble i cultura dels valencians.
Aixo es lo que els fa
contradir-se de forma vergonyosa, de tanta pressa que tenen en desfer-se dels
“mossarabs”, enrossinant-se en matar-los i rematar-los. Si Epalza i Llobregat
se´ls havien volgut carregar en l´any 800, Enric Guinot, posteriorment a
reconeixer que “les cròniques cristianes i
musulmanes que relaten la història de la ciutat de València dels segles XI i
XII, donen indicis de la presència de mossàrabs” (p. 72 de “Els
fundadors…”), els extermina quan diu que
“això només fins a començament del
segle XII, concretament fins a 1102, quan va ser abandonada i cremada la ciutat
pels castellans del Cid Campeador…”. Quan Guinot analisa el document de
1143 del monge Hermann que hem comentat, quan en teoria, segons ell, ya no
existien, els torna a matar, en escriure en la p.73: “La conclusió lògica d´aquest document és que el vell cenobi mossàrab
de Sant Vicent va desaparèixer a causa dels atacs d´aquest rei aragonès, l´any
1125 o el 1129” .
I es que els catalanistes deuen pensar-se que els atacs cristians eren pijor
que una bomba atómica que nomes matava o fea fugir als cristians de ¡tot! el
territori valencià. ¿No hauran llegit massa tebeos? ¿Sera que no s´han enterat
de lo que li ha passat a Bush en Afganistan? ¿Sera que no saben lo difícil que
es traure a un poble de sa casa, independentment de la religio que professen
els seus membres?
Com la teoría de l´inexistencia
de mossaraps en territori valencià des de l´any 800, era i es insostenible,
pareix ser, que Mª Jesús Rubiera, junt a Míkel de Epalza i E. Llobregat, han
passat per una “…reconsideración de la
existencia de comunidades cristianas en el territorio islámico levantino…”,
segons nos conta Eva Lapiedra Gutiérrez en “Mª
Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” publicat, en “Sharq Al-Andalus” (1993-1994). No obstant, a
pesar de que els autors de la destrellatada hipotesis s´han desdit, els
acatalanats continuen traguent-la a relluir. Per aixo Guinot, en la p. 68 del
mateix llibre, diu d´ella “una opinió
radical però no per això menys probable” ¿Pero no havia comprovat ell mateix
que era falsa?
Una volta constatada l´existencia
de comunitats “mossaraps” en territori valencià, el dilema dels catalanistes
era: ¿Qué nos inventarém per a que eixos “mossaraps” no puguen ser una linea de
continuïtat del poble valencià, totalment prohibida pel dogma? Eva Lapiedra,
nos posa en coneiximent del nou desficaci: “…los
cristianos que aparecen en las fuentes no eran necesariamente descendientes de
los cristianos preislámicos del Sarq al-Andalus, es decir no eran propiamente
mozárabes sino “neo-mozárabes”: cristianos que vivían en un estado islámico, al
que habían acudido por diferentes razones: saqáliba militares de la tropa que
guardaban su religión, de origen catalán, vasco o de las costas mediterránea de
Italia y Francia; víctimas de las razzias musulmanas y de la piratería;
esclavas cristianas que podían conservar su religión aun casadas con personajes
importantes…; comerciantes europeos, catalanes, pisanos, genoveses, etc”.
Total, que ara resulta que els “mossaraps” de Valencia eren, entre atres
¡catalans! ¿Qué t´ha paregut, canut? Per als catalanistes, els governants
musulmans de Valencia eren tan roïnassos, que no deixaven als cristians
valencians que ho foren, pero els organisaven misses als “catalans” que
vullgueren vindre, segurament subvencionant-los la construccio del monasteri de
Sant Vicent en 40 monges. Si no fora de “chiste”, es realment per a plorar. ¡I
tot aixo quan “Catalunya” i “catalans” eren conceptes historics practicament indocumentats!
Carmen Barceló, pronuncià una
conferencia en el “Simposi Internacional
sobre Jaume I i el seu temps” que titulà “El fantasma del mossàsab”. Germà Colón, en el “Boletín de la
Sociedad Castellonense de Cultura, Nº. 80” , publicà “Encara el fantasma mossàrab”. La tesis es que com no existien “mossaraps”,
perque eren fantasmes, la llengua que podien haver parlat era un atre fantasma.
Es dir, la tesis catalanista manté que com no existien cristians valencians, no
existia el romanç valencià. Vegem com el catalanisme, en l´estrategia
d´enredrar-ho tot, barreja religio en llengua, obviant que un dels significats
de “mossarap” es “llengua romanç parlada
tant per cristians com per musulmans, entenent per estos ultims, aquells
descendents d´iberorromans que s´havien convertit a la religio islamica”. Si fora
de veres, -que no ho es- que a l´arribada de Jaume I no hi havien cristians
valencians, en ningun cas aixo haguera implicat que no es parlara el romanç
valencià.
I en els proxims articuls, anem a
coneixer un bon ramell de noms de cristians i no cristians valencians, des del
s. XI, fins a dos anys abans de la conquista de la ciutat de Valencia per Jaume
I. La gran majoria d´ells seran sintomatics del romanç valencià que parlaven
que es l´orige de l´antroponimia valenciana.
Si ad algun catalaniste se li
pasa pel cap llegir-lo, vullc eximir-me de la responsabilitat de que els agarre
algún atac al cor, si no poden soportar tant de fantasma solt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario