SOM I ESTEM

 

Autor: Chimo Lanuza

Revista Som del GAV. Octubre 2002

No soc sociolec; vaja aço per davant. Pero soc un observador i, pel temps que porte dedicat “activament” ad esta ultima part de la nostra historia, puc dir en condicions de donar fe d’ella. D’una atra banda, com no crec en les titulacions universitaries com a unic vehicul llegitim per a la manifestacio de les percepcions propies –per lo manco a lo que a les disciplines humanitaristes es referix-, em considere en conseqüencia suficientment capacitat  .inclus “autorisat”- pera a contribuir –o reconstruir-  la meua visio de lo que hem viscut durant els ultims vinticincs anys. Pero vaja tambe per davant que parle de lo que conec, de lo que m’ha/nos ha tocat viure, malviure o patir.

El moviment valencianiste apareix, ho reconec, com un moviment reaccionari; pero no oblidem que la causa d’esta peculiaritat es troba en la traïcio que la classe “intelectual” valenciana va fer a la seua propia  patria en els moments claus de les reivindicacions “autonomistes”.  Tot moviment nacionaliste –o pseudonacionaliste, o identitari si voleu fogir de la tan estigmatizada paraureleta- s’edifica sobre els fonaments d’una classe intelectual .mig aburguesada-  que s’encarrega de dotar-lo d’una doctrina o un cos ideologic necessaris per a la construccio de l’edifici global de la nacionalitat afectada. A l’hora –o subsegüentment- apareixen moviments pararels i complementaris per a seguir edificant necessariament cap amunt: moviment empresarial, moviment politic, moviment social… Pareix ser que en estes questions tindre un passat es important, en teoria, si una nacionalitat conta ya en  una historia propia com a referent per a la reivindicacio de la  propia identitat, la faena es mes facil de fer o, millor dit,  ya està feta part de la faena. Pero l’experiencia nos diu que  tampoc es requisit imprescindible posseir eixe bagaje historic: els pobles que no tenen un pasat que contar o sobre el qual montar el seu futur, simplement se’l inventen (de llunt tenim molts eixemples; de prop, es emblematic el cas de Catalunya) i a partir d’ahí es crea el perfil identitari del poble afectat (o que s’està “construint”).

En el cas de Valencia, que nos van fallar eixos necessaris “ideolecs” ya que els nostres “intelectuals”, per interessos personals i lucratius, van desviar la reivindicacio identitaria cap a un atre desti (¿cal nomenar-lo?), per este motiu, el valencianisme ultim i decisori, sense un lliderage ideologic adequat en el moment mes oportu per a la seua consolidacio, es veu afecte d’una gran deficiencia que l’obliga a actuar baix els parametros de l’espontaneitat i de l’improvisacio. A pesar d’estes –i de moltes atres- dificultats, va ser capaç de crear vehiculs que serviren d’expressio, de cabalisacio d’esforços, de comunicacio, de coordinacio... afrontant, sempre, l’absencia d’ajudes financieres o d’infraestructura, publiques o privades, oficials o oficioses (...en uns casos per -¿llogica?, ¿natural?- cobardía;  en uns atres casos per una simple i contra natura actitut traicionera, que es una manera de ser covart). I aixina es com Lo Rat Penat abandona la llinea procatalanista de les ultimes decades i recupera el sentit de la defensa de l’autenticitat de la llengua i cultura valencianes; aixina es com el Grup d’Accio Valencianista (absolutament necessari per a posar en marcha el moviment valencianiste de carrer);  apareixen partits politics valencianistes (dels qual l’unic que sobreviu a hores d’ara es Unio Valenciana), es formen associacions i entitats culturals o jovenils (sempre perseguides), es creen editorials i publicacions periodiques (que, en moltes dificultats, s’han dedicat a formar i informar des de le seues fulles de paper a tots els que patien el mateix mal de patria), etc.

Qui fa lo que pot no està obligat a mes. I em consta que tots els que s’implicaren en esta aventura feren mes de lo que podien. Millor o pijor, cadascu des del seu raco ha contribuit admirablement en esta  absurda confrontacio social. Per este motiu, es de justicia que façam per lo manco homenage des de la memoria en reconeixer la llavor i esforç de totes estes persones, d’entitats com el G.A.V., o de les injustament denigrades “ties maries” que van tindre un paper molt important en esta película de terror. ¡Tanta gent desinteresada i tot per afeccio cap a la seua terra!... Permetau-me que afirme que el Grup d’Accio Valencianista, encara que sense ostentar l’exclusivitat, representa perfectament a totes estes persones. ¡Quant de valencianisme d’a peu, valencians en consciencia, que han dedicat tant de temps i tanta entrega a canvi de no res! O barat a maldecaps, disgusts, problemes, una minva considerable de la salut i la bujaca... Aço el catalanisme no ho podra aportar mai en el seu currículo.

Han pasat vinticinc anys per a molts de nosatres: tambe per al Grup d’Accio Valencianista. Despres de vinticinc anys de persecucio, hem de felicitar a tots els seus socis, als d’ara i als de sempre,  perque despres de tots estos anys els valencians, gracies a l’antitats com esta, podem dir que encara SOM –valencians-  i encara ESTEM aci, en el carrer, en la trinchera, en la catacumba, a on siga, en sa casa, en el treball... Pero es el cas que gracies a l’actuacio  perdurable de tots els G.A.Vs i similars indefectiblement SOM i ESTEM. A pesar de tantes coses.

Des d’aci, un abraç a tots els blaveros que continuen penjats de la seua consciencia identitaria i que seguixquen creent que Valencia, algun dia, serà Valencia i valenciana. I tambe un recort entranyable per tots aquells als que el seu temps particular els va poder mes que el restant dels temps.

Per sempre.