Autor: Agusti Galbis
Hem vist que
l´”il·l·lustrissim” Ferrando, de forma malintencionada i ahistorica, preten
reduir la jurisdiccio dels “consols de catalans” a “Catalunya, València i les
Illes Balears” per a
intentar justificar una falsa “conciencia nacional catalana”, relacionada en
una presunta unicitat de llengua. I hem comprovat que els “consols de
catalans”, representaven a tots els subdits de la corona d´Arago, degut unicament
als privilegis que els catalans havien obtingut dels reis. I el fet de que els “consols de
catalans” representaren a tots els subdits de la corona d´Arago, feu que en
alguna ocasio, es diguera “catalans” als representats.
Els jurats de la ciutat de
Valencia, s´encarregaren d´aclarir-ho. En carta d´11 febrer de 1400 escriuen: “res que sia de catalans o de sotsmeses de nostre senyor
lo rey d'Aragó”, es dir, expliquen que quan es
diu “de catalans”, pot voler dir “sotsmeses de nostre senyor lo
rey d'Aragó” (carta 58 de “Epistolari de la Valencia medieval” I) I
com els “consols de catalans” afectaven, vullgueren o no, als valencians, els
jurats es preocupen pel seu nomenament. En 1416, escriuen “Als molt honorables e molt
sabis senyors los consellers de la ciutat de Barchinona”. Els diuen que “Sabut havem per cert que aquell reprovat e mal hom Pere Rey, jenoves,
qui per los cathalans era consol en
Jenova, per sos demerits e malvestats es privat de l´offici de consolat…”. Els diuen que ya saben “quant va en la persona constituïdora al dit offici”, ya “que·ls sotmesos del senyor rey o de nostra
nacio s´an jutjar per aquella, e en terres extranyes…” (carta 78 de “Epistolari de la Valencia medieval” II).
Per
a qui puga dubtar de l´existencia de mercaders aragonesos, els farem visibles. Per carta dels consellers de Barcelona de 1439, sabem
que: “…en Bruges e en altres parts del comptat de Flandes e senyoria del
dit duch han havers e mercaderies ultra cathalans,
aragoneses, valencians e
mallorquins en gran valor e cabal…” (Coll Juliá,
“El corso catalán en el siglo XV” p.186).
I hi ha un fet representatiu de
que els valencians estavem farts de que els “consolats de catalans” nos
representaren, per antics privilegis dels catalans. El rei Marti, volgue crear
un consolat de castellans en Valencia. Pot ser, que, demanant reciprocitat, es
mantinguera que en Sevilla hi havia “consol dels catalans”. Pero eixe “consolat
dels catalans”, en res no obligava als valencians i els Jurats de la ciutat, el
25 de setembre de 1400 ho expliquen: “...Del feyt del consol castellà que·l senyor
Rey vol que sia aci, no esvaesquen (agredir, dissipar) si dien que·n Sibilia ha consol
català, car aquell consol no es valencià
ni james d´aquest Regne, e allo fon antigament atorgat als catalans, per
ladonchs Rey de Castella, en remuneració de bon servir que catalans li feren en
la guerra que havia contra moros…”. Efectivament, l´11
d´octubre de 1282, llegim del rei Alfonso X de Castella, “Sepan quantos esta carta vieren
como Nos don Alfonso, por la gracia de Dios, Rey de Castilla…diemos a los Mercaderes Catalanes, también a los que
son moradores de la noble Cibdad de Sevilla, como a los que y vinieren
daqui adelante con sus mercaduras, por
nostra carta plomada estas franquezas, que aqui seran dichas...” (p. 407 de Mélanges sur les langues…)
Pero, encara
hi ha mes. Resulta que els “consols de
catalans”, aplegaren a representar
¡als castellans! ¿Sera per l´unitat de nacio i de llengua entre catalans i
castellans? Ho comprovem en “Documentos y Estudios XII” (1964) a on P. Voltes
Bou, escriu “Repertorio de documentos referentes a los cónsules de ultramar y
al consulado de mar conservados en el instituto municipal de historia de
Barcelona” Referint-se a l´any 1490 i al consolat de Roma, nos conta que: “El cónsul, aunque sigue siendo competencia
del consejo de Barcelona y continua denominándose “consul catalanorum”,
comienza, sin embargo, a extender su jurisdicción a otros “naturalium dicti domini nostri Regis Castille et Aragonum”.
Proseguix P. Voltes diguent: “Es decir,
en realidad se estaba transformando en un “consulado
de españoles” pero no por esto los consellers de Barcelona estaban
dispuestos a renunciar a la prerrogativa de ser ellos quienes mantuviesen el
control sobre el cónsul”. Rafael Narbona Vizcaíno escriu en “Oligarquías
políticas y élites económicas bajomedievales” (p.158) que “…al filo de 1500 se llegó a crear una fuerte confusión jurisdiccional
entre consulados catalanes, consulados castellanos y consulados españoles”.
Luis Suarez Fernandez escriu en “Fundamentos de la monarquía” (p.37) que “…algunos catalanes en Brujas se
inscribieron en el consulado castellano…” i que “el rey nombró cónsules en Florencia para todos sus súbditos”. Fon
per als subdits “tam corone Castelle quam
Aragonum”
Agustín Rubio Vela, autor dels
llibres “Epistolari de la
València medieval” diu que “Sabut es que en els segles posteriors a la conquesta,
els valencians se sentiren part de la nació catalana”,
remetent a les mentires de Ferrando en el seu llibre “Consciència
idiomàtica i nacional dels valencians”. I el gran
descobriment de Rubio es que en les cartes es parla de “mercaders catalans de la ciutat de València i fins i tot com a els nostres mercaders catalans”. Qualsevol persona normal, entendria que si els Jurats parlen dels
“nostres mercaders catalans”, es perque en Valencia hi havien mercaders
catalans. Pero com catalanisme es equivalent a voler fer normal lo anormal i a
voler clavar el clau per la cabota, aço no anava a ser una excepcio.
Varem vore que el comerç valencià
en catalans era practicament inexistent des de 1300 a 1350. (La mentira
sobre “els fundadors del regne de Valencia” IV. Valencia Hui 4-1-2008). Pero
els catalans, anaren vinguent a Valencia i per la ponencia “Los mercaderes
catalanes en la ciudad de Valencia durante la guerra civil del Principado” de Antoni
Aura Gómez, (“XVIII Congrés d´història
de la Corona
d´Aragó”) sabem que de 1458 a
1476 “de un total
de 241 operadores catalanes presentes en
la ciudad, 238 de ellos son mercaderes”.
I tots els mercaders eren molt
estimats i considerats com a propis pels nostres Jurats. Per ells sabem que “…acostumam ací molt favorir e
contractar tots mercaders estranys…” (23 de Febrer de 1419), perque pensaven que “favorint la mercaderia se augmenten los
drets del senyor rey e de la ciutat, e les gents se enriquixen” (22 de giner de 1440). En carta de 14 de setembre de 1380, parlen d´un
genoves com “lo nostre mercader e ciutadà…no
considerant que jenoveses en aquesta ciutat són contractats bé e segons deuen
ésser aquells qui són en pau”. No seria d´extranyar
que entre els “mercaders
estranys” es trobaren els catalans, als quals Sant
Vicent Ferrer es referix com a “homs estranys” (ho vorem).
¿A que no costa tant d´entendre la
rao per la que els Jurats parlen dels “nostres mercaders cathalans”? La propia carta de 30-9-1403, en la que trobem l´expressio, dirigida “Al molt honorable e molt savi
sènyer lo cònsol dels cathalans de Massella”,
pega un bon rebolco als catalanistes. Els Jurats parlen d´un castellà, “Diego
Sanxes” de qui diuen, “que
es amich nostre e de catalans” ¿Es pot deixar mes clar
que l´amistat d´ells, valencians, es un atra de la dels catalans?
Diu Rubio que els nostres Jurats,
“…no dubtaven a
presentar-se com a catalans, sobre tot fora dels territoris de la confederació”. I aixo es una gran mentira. A XXI d´octubre de 1403, escriuen “Al molt alt e poderos princep
fiant en l´Altisme don Benabdille, rey de Trimicé...”
i li diuen que “Per
alcuns mercaders d'aquesta ciutat havem sabut certament com una barca de valencians arribada en lo port
vostre de One era estada presa per galees de moros del rey de Granada…” ¿Com es que els nostres Jurats, no dubten en presentar-se com a
valencians?
I es que els acatalanats amaguen
que els “consols de
catalans”, per privilegis conseguits dels reis,
representaven a tota la corona d´Arago en els territoris d´Ultramar i uns atres
territoris, intentant manipular el fet de que hi havien mercaders catalans en
Valencia. Pretenen aprofitar-se d´eixes circunstancies, traguent cites del seu
context, nomes en l´unic objectiu d´enredrar i seguir en la faena
despersonalisadora dels valencians.
Tenim l´obligacio de defendre-nos
del atac d´aquells que volen fer-nos desapareixer com a poble. Hem de deixar-los
ben claret, que no es tan facil enganyar i manipular als valencians. Hem de
fer-los saber, que el poble valencià es sent orgullos del seu passat i te el desig de mirar ben alt cara al futur,
sense dependencies de ningu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario