Per: Antoni Atienza
Extraído de Internet
La Senyera i el Centenar de la Ploma
Tradicionalment, el Centenar de la Ploma s’ha vist
com un cos de ballesters creat per a la defensa de la Senyera. En realitat, el
Centenar naixque com una milicia urbana preparada per a intervindre en defensa
de la ciutat de Valencia, dels Furs, i del Rei. Posteriorment, es creà un cos
de cent ginets que, estos sí, tenien l’obligacio d’escoltar a la Senyera en les
seues eixides beliques. Pero esta força de cavalleria es va extinguir pronte,
traspassant llavors la seua honorosa missio a la milicia de Ballesters, que a
principis del segle XV ya eren custodis de la bandera.
Junt a la Senyera, les tropes valencianes tingueren
unes atres banderes, algunes de caracter local, i atres gremials. Les primeres
eren teles a on es pintaven l’escut del senyor feudal o del Regne, el cairo o
romb coronat; les segones, portaven els distintius del gremi en qüestio, sent
especialment apreciada la bandera del Gremi de Blanquers, que portava
representada la Custodia furtada pels pirates musulmans en Torreblanca. Tambe
es feren reinterpretacions de la Senyera, per eixemple substitïnt la corona per
un rat penat, que mostren que la nostra bandera estigue ben viva.
Despres de la batalla d’Almansa, abolida la força
militar foral, la Senyera tenía que haver passat a l’oblit. Pero llavors fon
recuperada pel poble com a bandera festiva i religiosa: un fet significatiu,
que ha de fer reflexionar. En mig de la repressio felipista, els valencians no
consentiren que la Senyera desapareguera. De ser la bandera de guerra, passà a
ser emblema social, presidint provessons, davant el rebuig o l’indiferencia,
quan no de la por, de les autoritats borboniques. Aço es va plasmar en el V
Centenari de la Conquista, celebrat en 1738, quan la Senyera fon escoltada per
un reconstruït i efimer Centenar de la Ploma, entre l’entusiasme de la
poblacio. Tambe l’alçament contra Napoleo, el 23 de maig de 1808, estigue
presidit per la Senyera, la qual fon rapidament amagada per les autoritats.
La Senyera i la Renaixença
Quan començà la revolucio burguesa en Espanya despres de
la mort de Ferrando VII en 1833, els lliberals en el poder descobriren el Peno
de la Conquista. Conscients de la necessitat de provocar una ruptura en el
passat, tragueren de la foscor el Peno i el feren protagoniste del VI Centenari
de la Conquesta, en 1838, mentres el protocol de la Senyera no fon respectat,
baixant-la per les escales. Des d’eixe moment, el Peno i la Senyera conformaren
una dualitat extranya. Per ad alguns lliberals, el Peno representava les lleis
sabies de Jaume I, una epoca dorada de democracia, de llibertat, abolida per la
monarquia autoritaria i absolutista posteriors. Per ad alguns d’ells, ferms
defensors de l’idea d’Estat-Nacio Espanyola front a l’idea federal i la
reivindicacio dels Furs, l’importancia simbolica del Peno era, per tant,
superior a la de la Senyera, bandera foral per excelencia. L’idea de
l’encarnacio del Peno de la Conquista com la d’una era perduda que calia
retrobar, encara perdura en bona part de la societat valenciana actual; pero
l’arrel d’esta idea pertany al primer Romanticisme, al lliberal, que era tambe
centraliste i antiforaliste. La contradiccio entre l’adoracio per Jaume I i el
Peno, i el rebuig als Furs, a la Senyera i a l’idea d’un Regne de Valencia
independent, provocà l’esgotament d’esta ideologia romantica lliberal. Els
següents romantics, encapçalats per Vicent Boix, es decantaren cap a un
protonacionalisme a través de la Senyera, pero emparellada en el Peno de la
Conquista.
Durant el segle XIX la Senyera es va convertir en un
simbol popular a traves de les provessons del Corpus i de les festivitats
religioses, i va seguir lligada a l’idea d’un Regne de Valencia que fon un
estat indepent en el si de la Corona d’Arago primer, i d’Espanya despres: per
tant, no es estrany que la Senyera coronada fora la bandera de la Renaixença
valenciana. Vicent Boix, Constanti Llombart, Teodor Llorente, Jacint Labaila,
li dedicaren pagines i poemes en les seues obres, algunes de fondo caracter
reivindicatiu i protonacionaliste.
Llogicament, l’evolucio d’esta corrent cap a un
nacionalisme valencià posà a la Senyera al seu front. Estigue present en actes,
mitins i aplecs nacionalistes fins a 1939, presidint-los. Joventut
Valencianista i Lo Rat Penat es feren copies de la Senyera original, per a les
seues manifestacions. La Senyera anà unida a la lluita per conseguir
l’autonomia, i a les reivindicacions de la cooficialitat del valencià en el
castellà, o de l’abolicio de les divisions provincials… I si be es cert que
alguns intelectuals, molt pocs, abogaren per utilisar la quatribarrada a partir
de 1931, no amagaren que lo que els menejava en la seua reivindicacio no era
una rao historica, sino senzillament la reivindicacio de la catalanitat per al
nostre poble: com se sentien catalans, la seua bandera era la catalana. Pero
els principals escritors del segle XX valencià abogaren per la Senyera, en
franja blava, com a bandera nacional dels valencians: Ignaci Villalonga,
Nicolau Primitiu, Josep María Bayarri, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp,
Miquel Adlert, Miquel Durán i Tortajada… Per contra, el Peno de la Conquista
encapçalà els dos principals actes promoguts des de les instancies oficials del
poder, per a frenar el nacionalisme valencià: l’Aplec per la restauracio del
Monasteri del Puig de 1915, en el qual l’Ajuntament —conservador— de Valencia
rebentà un acte reivindicatiu convertint-lo en un atre merament peticionari; i
el 9 d’Octubre de 1939, quan les autoritats franquistes es negaren a traure la
Senyera, i passejaren el Peno en la provesso civica del VII Centenari de la
Conquista.
El treball que ara es publíca es tanca en el
començament de la Guerra Civil, quan les ilusions autonomistes dels valencians s’esvaïren
pel colp d’estat dels generals Mola, Cabanellas, Queipo de Llano, Sanjurjo i
Franco. La Senyera es va convertir en la bandera de guerra de les milicies
valencianes que partiren sobre tot als fronts de Terol i de Madrit, sens
oblidar la presa d’Ibiça. La derrota, la repressio i la dictadura posterior
esborraren el caracter nacionaliste de la Senyera. Perseguida pels capitosts
locals, la Senyera, com despres de 1707, es va refugiar en el mon de la festa,
mentres les comarques i pobles a on s’havia hissat la Senyera des de 1930
(arran de la llegalisacio de les banderes regionals durant el Govern Berenguer)
a 1939, l’oblidaren… a la força.
Completa el volum una coleccio de fotografies, que
mostren des de 1940 el paulati retorn de la Senyera a la vida cotidiana dels
valencians, a través primer de les festes, i mes tart de les associacions
culturals valencianistes.
En definitiva, es preten demostrar que la Senyera
Real, de quatre barres en corona extesa damunt d’una franja blava —color que
Pere II identificava en l’antiga ensenya de la casa real d’Arago—, es la
bandera dels valencians, una bandera creada per a un territori, no per a una
persona o una dignitat, sino per a un poble, per a una Nacio, al qual ha
romangut lligada en els ultims siscents anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario