sábado, 11 de agosto de 2012

LA REAL SENYERA, BANDERA NACIONAL DELS VALENCIANS (y III)




Per: Antoni Atienza
 Extraído de Internet

La Senyera i el Centenar de la Ploma

Tradicionalment, el Centenar de la Ploma s’ha vist com un cos de ballesters creat per a la defensa de la Senyera. En realitat, el Centenar naixque com una milicia urbana preparada per a intervindre en defensa de la ciutat de Valencia, dels Furs, i del Rei. Posteriorment, es creà un cos de cent ginets que, estos sí, tenien l’obligacio d’escoltar a la Senyera en les seues eixides beliques. Pero esta força de cavalleria es va extinguir pronte, traspassant llavors la seua honorosa missio a la milicia de Ballesters, que a principis del segle XV ya eren custodis de la bandera.

Junt a la Senyera, les tropes valencianes tingueren unes atres banderes, algunes de caracter local, i atres gremials. Les primeres eren teles a on es pintaven l’escut del senyor feudal o del Regne, el cairo o romb coronat; les segones, portaven els distintius del gremi en qüestio, sent especialment apreciada la bandera del Gremi de Blanquers, que portava representada la Custodia furtada pels pirates musulmans en Torreblanca. Tambe es feren reinterpretacions de la Senyera, per eixemple substitïnt la corona per un rat penat, que mostren que la nostra bandera estigue ben viva.

Despres de la batalla d’Almansa, abolida la força militar foral, la Senyera tenía que haver passat a l’oblit. Pero llavors fon recuperada pel poble com a bandera festiva i religiosa: un fet significatiu, que ha de fer reflexionar. En mig de la repressio felipista, els valencians no consentiren que la Senyera desapareguera. De ser la bandera de guerra, passà a ser emblema social, presidint provessons, davant el rebuig o l’indiferencia, quan no de la por, de les autoritats borboniques. Aço es va plasmar en el V Centenari de la Conquista, celebrat en 1738, quan la Senyera fon escoltada per un reconstruït i efimer Centenar de la Ploma, entre l’entusiasme de la poblacio. Tambe l’alçament contra Napoleo, el 23 de maig de 1808, estigue presidit per la Senyera, la qual fon rapidament amagada per les autoritats.

La Senyera i la Renaixença

Quan començà la revolucio burguesa en Espanya despres de la mort de Ferrando VII en 1833, els lliberals en el poder descobriren el Peno de la Conquista. Conscients de la necessitat de provocar una ruptura en el passat, tragueren de la foscor el Peno i el feren protagoniste del VI Centenari de la Conquesta, en 1838, mentres el protocol de la Senyera no fon respectat, baixant-la per les escales. Des d’eixe moment, el Peno i la Senyera conformaren una dualitat extranya. Per ad alguns lliberals, el Peno representava les lleis sabies de Jaume I, una epoca dorada de democracia, de llibertat, abolida per la monarquia autoritaria i absolutista posteriors. Per ad alguns d’ells, ferms defensors de l’idea d’Estat-Nacio Espanyola front a l’idea federal i la reivindicacio dels Furs, l’importancia simbolica del Peno era, per tant, superior a la de la Senyera, bandera foral per excelencia. L’idea de l’encarnacio del Peno de la Conquista com la d’una era perduda que calia retrobar, encara perdura en bona part de la societat valenciana actual; pero l’arrel d’esta idea pertany al primer Romanticisme, al lliberal, que era tambe centraliste i antiforaliste. La contradiccio entre l’adoracio per Jaume I i el Peno, i el rebuig als Furs, a la Senyera i a l’idea d’un Regne de Valencia independent, provocà l’esgotament d’esta ideologia romantica lliberal. Els següents romantics, encapçalats per Vicent Boix, es decantaren cap a un protonacionalisme a través de la Senyera, pero emparellada en el Peno de la Conquista.

Durant el segle XIX la Senyera es va convertir en un simbol popular a traves de les provessons del Corpus i de les festivitats religioses, i va seguir lligada a l’idea d’un Regne de Valencia que fon un estat indepent en el si de la Corona d’Arago primer, i d’Espanya despres: per tant, no es estrany que la Senyera coronada fora la bandera de la Renaixença valenciana. Vicent Boix, Constanti Llombart, Teodor Llorente, Jacint Labaila, li dedicaren pagines i poemes en les seues obres, algunes de fondo caracter reivindicatiu i protonacionaliste.

Llogicament, l’evolucio d’esta corrent cap a un nacionalisme valencià posà a la Senyera al seu front. Estigue present en actes, mitins i aplecs nacionalistes fins a 1939, presidint-los. Joventut Valencianista i Lo Rat Penat es feren copies de la Senyera original, per a les seues manifestacions. La Senyera anà unida a la lluita per conseguir l’autonomia, i a les reivindicacions de la cooficialitat del valencià en el castellà, o de l’abolicio de les divisions provincials… I si be es cert que alguns intelectuals, molt pocs, abogaren per utilisar la quatribarrada a partir de 1931, no amagaren que lo que els menejava en la seua reivindicacio no era una rao historica, sino senzillament la reivindicacio de la catalanitat per al nostre poble: com se sentien catalans, la seua bandera era la catalana. Pero els principals escritors del segle XX valencià abogaren per la Senyera, en franja blava, com a bandera nacional dels valencians: Ignaci Villalonga, Nicolau Primitiu, Josep María Bayarri, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Miquel Adlert, Miquel Durán i Tortajada… Per contra, el Peno de la Conquista encapçalà els dos principals actes promoguts des de les instancies oficials del poder, per a frenar el nacionalisme valencià: l’Aplec per la restauracio del Monasteri del Puig de 1915, en el qual l’Ajuntament —conservador— de Valencia rebentà un acte reivindicatiu convertint-lo en un atre merament peticionari; i el 9 d’Octubre de 1939, quan les autoritats franquistes es negaren a traure la Senyera, i passejaren el Peno en la provesso civica del VII Centenari de la Conquista.

El treball que ara es publíca es tanca en el començament de la Guerra Civil, quan les ilusions autonomistes dels valencians s’esvaïren pel colp d’estat dels generals Mola, Cabanellas, Queipo de Llano, Sanjurjo i Franco. La Senyera es va convertir en la bandera de guerra de les milicies valencianes que partiren sobre tot als fronts de Terol i de Madrit, sens oblidar la presa d’Ibiça. La derrota, la repressio i la dictadura posterior esborraren el caracter nacionaliste de la Senyera. Perseguida pels capitosts locals, la Senyera, com despres de 1707, es va refugiar en el mon de la festa, mentres les comarques i pobles a on s’havia hissat la Senyera des de 1930 (arran de la llegalisacio de les banderes regionals durant el Govern Berenguer) a 1939, l’oblidaren… a la força.

Completa el volum una coleccio de fotografies, que mostren des de 1940 el paulati retorn de la Senyera a la vida cotidiana dels valencians, a través primer de les festes, i mes tart de les associacions culturals valencianistes.

En definitiva, es preten demostrar que la Senyera Real, de quatre barres en corona extesa damunt d’una franja blava —color que Pere II identificava en l’antiga ensenya de la casa real d’Arago—, es la bandera dels valencians, una bandera creada per a un territori, no per a una persona o una dignitat, sino per a un poble, per a una Nacio, al qual ha romangut lligada en els ultims siscents anys.

No hay comentarios: