Per:
Josep Boronat Gisbert
“Els testimonis adduïts són
nombrosos i ben explicits” (S.G., p. 37).
“Fracàs de l’intent secessionista” (S.G., p. següent a la 38).
Entre les pagines 38 i 39 de “La llengua dels
valencians” n’hi ha dos en blanc, sense numeracio, per al titul del següent
capitul. Les considere el simbol d'una amnesia patida o volguda. Possiblement
el segon diagnostic mes be que el primer.
M’explique. En les planes 35 a 37 ha “aduit testimonis numerosos i ben explicits” de que
en el sigle d’or, tots els gramatics i traductors –tant valencians com no
valencians-, tots els autors lliteraris classics –valencians tots-, tant si
l’impresio esta feta en Valencia com en Barcelona o Venecia denominen
“valenciana” a la llengua en que escriuen i de la que parlen.
Pero les pagines en blanc obliden lo que han dit les
anteriors, i en elles apareix un titul
aludint a un “intent secessioniste”. Llogicament, yo pensava que es referiria a
l’actitut catalana secessionista, intentant separar-se del tronc comu, la
llengua valenciana, la unica que tenia categoria d’idioma lliterari, i volent
constituir-se en el “tronc”. Fraudulentament.
Ingenuament, yo imaginava un capitul conseqüent i
expressiu de la realitat, pero em trobe en la sorpresa d’un escrit en que es
capgiren de tal forma els fets que –si cregueren les seues paraules- resultaria
que “els qui havien fet lliteraria la llengua” hagueren segut els catalans
–contra tota evidencia-, i que els secessionistes havien segut els valencians.
Es sorprenent, pero ya no podem creure en la seua paraula.
Els valencians, tant en el “Tribunal de les Aigües”
com en els camps de tarongers, no han necessitat mai escriure ni firmar per a
que la seua paraula tinguera valor sense dubte. No es este el cas de “La
llengua dels valencians”.
Despres de les dos planes en blanc, comença dient
que “els escriptors valencians que en els segles XV i XVI donaven nornalmen el
nom de “valenciana” a la seua llengua vernacla, no pretenien negar la unitat
idiomatica de Valencia amb Catalunya i Mallorca: poetes del Principat i de les
Illes concorrien sempre als certamens literaris que tot sovint es celebraven en
València”.
Es cert que en el Regne de Valencia, bressol de la
llengua lliteraria, es celebraven certamens, als que podien presentar-se poetes
de molts llocs, per eixemple del Regne de Mallorca, Regne de Navarra, Regne
d’Arago i dels seus comtats barcelonins i urgellencs, abans francesos, etc.
Pero posar este fet com a prova de que “no pretenien negar l’unitat idiomatica
de Valencia i Catalunya”, es grotesc. En 1440, per eixemple, li van donar la
joya a Pedro Torroella, de Navarra, i, seguint la mateixa llinea argumental,
hauria d’haver unitat idiomatica entre Valencia i Navarra.
He rebuscat en la “Historia de la Literatura
Catalana” de Marti de Riquer, que te el descarament, la barra, d’apropiar-se de
tota la lliteratura Valenciana. He vist lo referent a la poesia, i m’he
reafirmat en que els concursants naixcuts en els comtats catalans
–ben poquets per cert-, escrivint, clar està, en
llengua valenciana, no van arribar a obtindre ninguna distincio que els
consagrara com a “autors lliteraris”.
Els autors classics de categoria lliteraria
reconeguda con tots valencians. A pesar i contra lo dit pel tentacul
catalanisaor de TVE, tambe Ausias March, naixcut de familia valenciana en
Gandia, poblacio del Regne de Valencia que no mai ha perteneixcut als comtats
catalans del Regne d’Arago.
En aquells temps, la llengua que havia arribat a
constituir-se en l’idioma lliterari de la part oriental d’Espanya era la
“llengua valenciana”; i aixina la nomenaven els natuirals dels regnes d’Arago,
de Mallorca, de Castella, de Navarra, els dels condats de Barchinona i
d’Urgell, etc. Per aixo els valencians no pretenien negar res. Sols afirmaven
lo que afirmaven tots: que la llenga era “valenciana”. En els condats del
nordest de la peninsula podien parlar com fora, pero a l’escriure
lliterariament havien de fer-ho en llengua valenciana.
Una confirmacio d’aço està en la mateixa plana 39.
En lo d’Antoni Canals, que per a Sanchis Guarner es “desconcertant”, perque li
desbarata la suea afirmacio tergiversaora; pero que es perfectament llogica si
nos posem en la veritable realitat d’aquells temps: el valencià Fra Antoni
Canals, en la seua traduccio de “Valerio Maximo” (any 1395) diu que “He’l tret
del lati en nostra volguda lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut,
jatsessia que atres l’hagen tret en llengua catalana”.
No se perque s’extranya Sanchis Guarner, perque
Antoni Canals ho diu ben clar. Diu que encara que atres l’hagen traduit en
catala el “Valenrio Maximo”, ell presentava una traduccio diferent, la
traduccio en llengua valenciana. Mes clar, aigua.
Desconcertat i tot, Snchis Guarner s’empenya en fer
creure al lector facil d’enganyar, en la “catalanitat” de Canals. I per ha
provar-ho, nos endosa una frase que deu de ser lluminosa per a ell. Pero que no
porta ni indicis de la catalanitat de Canals. Es una frase de la dita
traduccio: “E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre –que vol dir hom estrany a
la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres...”
¿Haura algu –pense yo- que veja que esta frase
manifesta la seua catalanitat?. Yo no ho veig per cap de costat.
De tot, queda clara una cosa: els catalans paarlaven
diferent dels valencians; si volien escriure lliterariament –cosa en la que no
van tindre molt d’exit- havien de fer-ho en llengua valenciana, la que parlaven
els valencians, la llengua lliteraria.
Els valencians no podien ser secessionistes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario