REFORMA ORTOGRAFICA DE LES NORMES D’ELPUIG

Vaja per davant que no crec en una "reforma" ortografica de les Normes d'El Puig:
1) perque no se tenen els instruments de planificacio -normativisacio-normalisacio- (poder, produccio, organismes, difusio, implantacio, agents, usuaris, autoritat, documentacio...) suficients per a plantejar-la (esta rao es molt personal, pero es comprovable).
2) perque no veig que tecnicament es puga avançar molt mes que la sistematisacio feta (excepte que es faça taula rassa... que sempre es possible).

Ho eixemplificare en els casos que mes habitualment se solen posar aci en la llista:

- sociollingüisticament: maximisar les diferencies i minimisar les similituts. Com a principi rector està be, es lo que s'ha fet. El llimit que te -al meu entendre- es un delicat equilibri entre la tradicio escrita propia, la planificacio tecnica i l'identificacio social dels parlants en el model; entre lo que representa un "sistema" i lo que son "pedaços"; entre lo que es defendible -encara que t'ho critiquen i te ridiculisen- i lo que te una defensa -quan la te- debil i que te pot deixar en "el cul a l'aire"...

-llingüisticament: acostar el "valencià estandar" al valencià viu i general. Com a principi rector tambe està be, pero el problema que te -l'absolutisacio del principi- es que a voltes lo general no es "correcte" i lo particular si: moradura (es la mes estesa) / blaüra; els (encara que podria ser util la forma "lis" -plural de "li"-, per a evitar la confusio entre pronoms objecte directe i indirecte-) / lis (no es general, pero se sent prou); terminacions, generals i vives, en -o (telefono, oxigeno.. ) i que no son extranyes al valencià en determinades ocasions (ferro, carro, fondo..), han de ser sens exixa o final perque es lo "correcte" d'acort en la tendencia de la llengua -si estes paraules s'hagueren incorporat fa segles- (cosa que ha de plantejar-se un "planificador" o normativisador). En la semantica i en el lexic, les formes particulars-locals-comarcals poden ser -son- molt utils... i incomplixen el concepte de "general" (fa un temps aci sorgi el problema del "sacapuntas", yo sempre he dit "maquineta de fer punta" i pareix que es d'un us molt restringit... i no conec una atra forma de traduir-la; l'interjeccio "ojalá", yo he deprés la forma "ixcà" i no l'he sentida en uns atres llocs).

- el valencià "viu" mes general -numericament- es l'apichat (o espichat com diuen en uns atres llocs), el que parle yo i la major part d'esta llista. ¿Com es voria escriure "baig / bach a ta cassa", "beches si bas per l'ombra"? Es mes, pareix que com a subsistema del valencià ("estandar") funciona perfectament i es molt mes senzill fonologicament...

- s'han de diferenciar els camps en els qual se treballa. No es lo mateix defendre l'us de "mosatros" que la supressio de la -d- intervocalica. Un cas es lexic i alguns atres que comente son fonetics-fonologics. Una modificacio en el paradigma lexic es molt distinta a quan s'interve en el paradigma fonologic.

- els casos de "arbre / abre" i "altre / atre" no son identics. Sent en els dos una dissimilacio absoluta o total entre liquides -R-R i L-R-, es manté "arbre" perque existix la forma viva "albre" -en la qual s'ha produit lo que es coneix com a dissimilacio preventiva entre R-R a L-R- i perque la -r- reapareix en tots els derivats cults -arbust, arbreda, arboricola...-; mentres que en el cas de "altre" no te una atra forma i tampoc derivats (a soles el compost nos-atres).

- un eixemple paregut a "nosatres" es el pronom "ho": ho dic (eu dic/o dic), ho entenc (u-entenc), mira-ho (mira-u), pren-ho (pren-o/pren-vo; com a curiositat llingüistica, esta fonologisacio de ho--> vo es dona en una regio de l'occita en circumstancies similars). Es dir, te quatre pronunciacions, ¿quina es la "millor" o mes "desijable".. o mes "valenciana"?, ¿com s'escriu? N'hi ha mes... (p.e. ¿en hi ha o n'hi ha?)

- El cas de "diners" -pronunciat "dinés"- es excepcio respecte a molts atres eixemples similars de plural -forner-forners, taronger-tarongers...- i al seu singular "diner" -forma viva-. S'ha d'incloure en el tractament global de l'evolucio del grup -rs-, siga medial o final. La llengua viva no te una solucio unica: conservacio (rs) / transformacio (ss). Lo que aci es una excepcio -crec que es l'unica paraula-, en el catala es una norma: taronge(r)s, forne(r)s... Es mes, en valencià hi ha casos de conservacio: orso, marsapa... front ad alguns toponims que tenen -r- perduda: Herbe(r)s, Petre(r)s... perque es una evolucio llatino-romanica vacilant: deorsum-- dos (p.e.: endossar), ursum -- orso (yo dia osso, fins que vaig sentir a valenciaparlants que utilisaven la forma "orso" i li ho pregunti a mon pare... i la coneixia), transversarium -- travesser... i està enllaçat en l'evolucio d'un atre grup -ns-...

- el cas fonetic-fonologic tipic i topic: la supressio de les -d- intervocaliques. Es regla evolutiva del llati als romanços que les -t- donen -d- i que al final puguen desapareixer: vita-- vida, cantata -- cantada -- canta(d)a (es el cas del frances, com a norma general en els sufixos -ata). Aci, la regla afectaria als sufixos -ata i -atore (canta(d)a i observa(d)or). No se l'extensio exacta, pero en Elig i en alguns atres pobles de la zona, la regla de la perdua de la -t- es complix de forma absoluta: vi(d)a, ro(d)a, nebo(d)a, perdu(d)a.... Aixina que tenim, per una banda, la perdua absoluta -en tots els casos-; per una atra, la perdua parcial -ata i -ator; per una atra, la tradicio escrita; ademes, la gran cantitat d'homografs que es creen (en els veps del primer grup -que es el mes prolific-, coincidencia entre el participi i les terceres persones del present d'indicatiu i del preterit perfecte)... i una ultima, el sistema-conjunt (en el següent apartat).

- el sistema-conjunt de les -t- intervocaliques forma part de l'evolucio de les sordes intervocaliques llatines-romaniques -p- i -k-... que deixe aci perque es farragos i perque forma part d'una atra "visio" de les reformes.

- les reformes d'adequacio fonologica-grafica (perque la fonetica-grafica -sent utilisar esta expressio-, els que hem estudiat fonetica sabem que es practicament impossible... escriure foneticament)... que curiosament no s'han plantejat -formalment, o yo no ho recorde- son: reduccio del so /s/ a una sola grafia -ara en te quatre-; reduccio del so /k/ a una grafia -ara en te tres-; reduccio del so /ch/ a una grafia -ara en te tres-. P.e., en el cas del fonema /s/ ¿optem per la c, per la s, per la ss, per la ç?: condicio, rus, mordaç, passar / condicio, ruc, mordac, pacar / condisio, rus, mordas, pasar / condissio, russ, mordass, passar / condiçio, ruç, mordaç, paçar... Compliriem el principi de maximisar les diferencies i minimisar les similituts, compliriem el principi d'economia signica-grafica i compliriem el principi de distribucio complementaria de les grafies... Es una opcio... ya ho feu Bayarri. Tambe podem plantejar grafies distintes per a la e i la o obertes, perque son fonemes distints de les tancades...

- Una volta mes: la distribucio y (consonant) / i (vocal o semivocal o semiconsonant). Es una solucio tecnica que no coincidix en la tradicio escrita, sobre tot en la conjuncio copulativa i (escrita y / e). Es u dels embolics ortografics que tenen en castella (buey -semivocal-, bueyes -consonant-, conjuncio y -vocal-). Pero no havent una unica i uniforme tradicio escrita -perque no hi havia regles com ara-, no es ninguna "barbaritat" idiomatica la separacio de grafies-valors... perque si li assignem el valor vocalic a la y, podriem escriure tambe: aygua (està en els classics), ayxina (no se si es troba en els classics), cayxa, remeys, rey... i la negacio de l'existencia de la y ha acabat en "burrades" com fan els catalans en casos com: feia -i consonantica-, treia -i consonantica-, rei -i semivocal-... I aço està directament relacionat en el cas de la u, que te els dos valors consonant i vocal, pero que no tenim grafies, excepte si optarem per diferenciar en u / w (¿cau-cawen?).

- l'us de signes convencionals -accent, dieresis, apostrof i guio-. Ho repetire una volta mes... es convencional. Cert que l'us del guio es una "catalanada" i este ho te del frances; l'accentuacio actual es una copia de la catalana i esta es copia del castella; la dieresis es tant catalanisme com castellanisme... i ya es curios que no es plantege que l'apostrof tambe es una atra catalanada... perque en els classics no se troba (no se tampoc quàn aparegue). Per coherencia del "sistema" i de raonament, si els guions son roïns... l'apostrof tambe ho es... I si el suprimim... resolem un problema i en creem un atre: una atra caterva d'homografs entre formes enclitiques i els participis -masculi singular- dels verps del primer grup. Es dir, per ad estos casos no nos servix la tradicio escrita... es una qüestio de conveniencia tecnica.

- unir o mantindre lliures els components de les combinacions de preposicions... es una qüestio de gust. No es mes "valencià" "pera" que "per a" (independent de quína siga la tradicio escrita). Si podem escriure "pera" ¿tambe escriurem "dentre tots" "deper vida...?, ¿direm tambe "peral pare"? (En el mateix sac podrien entrar les contraccions -preposicio + articul masculi-; en italia estan les preposicions articulades, en mes preposicions que nosatres i en totes les formes dels articuls). En un principi -1979-, les Normes de la RACV apostrofaven els pronoms debils en determinades paraules: que'n te, que't diu, si'l veus... i estes aglutinacions es poden trobar en la lliteratura classica... i moltes atres. Una clavada de pota nostra, perque no son els unics casos en que aço es produix.

- les consideracions sistemiques. Quan es planteja una o unes qüestions d'esta classe no se pot perdre de vista el sistema o el conjunt de la llengua, -la multiplicitat de casos i problemes que planteja un canvi... modifiques una cosa i n'has d'arreglar dos...-, ni el conjunt dels parlants -els cas dels extrems de vi(d)a, nebo(d)a-, ni tampoc quína ha segut la tradicio escrita -que no es determinant, pero si condicionant-.

- les consideracions sociohistoriques. No es lo mateix plantejar una codificacio grafica d'una llengua sense tradicio escrita que una que en te, i molt important. No estic sacralisant la tradicio, perque en ella es poden trobar multiples i variades solucions otrografiques, contraries o concordants en en les normes adoptades; pero no deixa de ser un referent. Quan tecnica normativisadora i tradicio grafica coincidixen (cas de les sordes en final de paraula; us de la ch), millor; quan son discrepants, es preferible la tecnica si esta reporta ventages per a facilitar l'escritura (distribucio de y/i), sempre i quan el resultat no siga "destrellatat", o violente excessivament la tradicio (manteniment de c/ç/s/ss per al fonema /s/; manteniment de k/qu-q/c per al fonema /k/).

- els punts debils i les repliques. Sempre que es fa una cosa d'estes t'has de plantejar -aixina ho ferem en son moment- quíns son els punts debils i cóm te poden atacar els discrepants -perque no s'oblide que es tracta de "impondre"-implantar un sistema ortografic sobre un atre-. En aço, sempre ho dire, ho ferem molt be: elaborarem un sistema ortografic respectuos en la tradicio valenciana, d'acort en la fonetica valenciana, en propostes sistematiques -ben fetes tecnicament- i en un maxim-minim d'adequacio fonologica-grafica, segons els casos, (que tenía en conte la tradicio i una distribucio complementaria de grafies) i que se diferenciava significativament -repetixc: significativament- del catala. En les Normes d'El Puig se pot escriure facilment i en un minim esforç (excepte els apichats com yo) i se pot reconeixer el valencià migeval i modern, i ningu -excepte els mes obcecats- pot dir que nos hem inventat res.

- una advertencia: qualsevol reforma tindra discrepants -en uns casos llegitims i en uns atres "doxistics" (opinadors)-, a tots s'ha d'escoltar, sempre que s'aporten argumentacions globals i no allo de "yo crec que". De totes les maneres, vist cóm s'escriu en esta llista, augure que ni els propis "reformistes" es posaran d'acort... perque a l'endema d'aprovada la reforma... n'hi haurà dissidents que argumentaran lo mateix que ara.

- un ultim apunt. Totes estes observacions -fetes per als de "casa" i des del mateix "bando"- son arguments de pes i que podrien ser "llançats" contra les reformes que es plantegen i que tenen una dificil contraargumentacio sense caure en "incoherencies" (per lo manco yo no la veig).

Toni


13 DE MARÇ DEL 2005