El dia 9
d’octubre de 1988 celebravem els valencians el 750 aniversari de l’entrà
oficial de Jaume I, rei d’Arago i Mallorques, comte de Barcelona i Urgell,
Senyor de Montpellier, en la Ciutat de Valencia acabà de conquistar als
musulmans. En esta nova conquista afegia Jaume I un nou titul als que ya tenia,
el de rei de Valencia, referit no solament a la ciutat sino a totes les terres
del riu Senia per avall.
Est es el fet historic, un fet
lo suficientment important com per a que es seguixca celebrant despres de 750
anys. Celebracio que respon ademes a una antiquissima tradicio fodament arrelà
en la consciencia colectiva del poble valencià. No se poden, per tant,
minimisar el significat i la transcendencia
d’est acontenyiment historic. Ell marcà l’arranc d’una nova etapa que
modificarà els substrats mes fondos de la nostra societat i l’incorporarà
plenament a la cultura europea occidental, en aquell temps explicita i
declaradament cristiana. El pas d’un mon
culturalment musulma a un mon culturalment cristia fon un canvi major que la
caiguda del mur de Berlin i el pas de les nacions d’Europa Oriental a l’area de
l’Europa Occidental, en la diferencia de
que la barrera que separava als pobles d’Europa no tenia apenes cinquanta anys
d’existencia, mentres que la que dividia a Espanya en 1238 durava ya cinccents
anys, encara que no fora tan rigida ni tan impermeable com ho va ser el telo
d’acer.
Hi ha, per tant, motius mes que
suficients per a considerar la conquista de Valencia com a una fita historica
per al nostre poble. Ara be, si anem als arrels del sentiment i de la
consciencia popular, vorem que els valencians no hem celebrat mai este fet com
el d’un poble conquistaor de Valencia, que va vindre a Valencia des de fora i
es va fer l’amo de la terra, sino com a un poble que va ser conquistat i que ha
assumit eixa conquista com un fenomen positiu.
Nostra memoria historica
colectiva no ens contempla com a un
Israel preexistent arribat a una terra promesa, ni com part esguellà d’un atre
poble originari vingut de mes alla de les nostres fronteres, sino com a un
poble inmemoriablement assentat en sa propia terra, a la qual s’acomodaren tots
els nous aplegats, per a sentir-se pronte, practicament d’inmediat, plenament
valencians.
Tota eixa lliteratura colonial i
criollista, que vol fer del Regne de
Valencia les Ameriques aragoneses i catalanes del sigle XIII, es una
ficcio de quatre dies, que fa un paralelisme totalment inadequat i fora de lloc,
promogut per uns interessos aliens al poble valencià. Este no sent com a propia
una atra mare patria que la valenciana, dins, si es vol, d’una atra mes ampla i
comu que es diu Espanya i que pronte, potser, siga Europa. Les mateixes festes
de moros i cristians, en les quals les “filaes” dels primers resulten
popularment mes favorides que les dels segons, son una mostra del subsconscient
colectiu, que no s’identifa en una sola de les parts, ni mostra precisament
preferencia per la que fon venceora. Cinccents anys de cultura musulmana i casi
quatrecents mes de persistencia morisca, en numero gens despreciable, marquen
encara fortament les nostres costums, els nostres gusts i el nostre folclor.
No, el poble valencià no pot
identificar-se nomes en els pocs mils de guerres i inmigrants, portaors d’una
nova religio, de unes noves lleis i d’una diferent cultura, que aniran
imponent-se de la ma del predomini militar i politic. El 750 aniversari no es
el del naiximent del poble valencià, sino el de la seua incorporacio a un atre
mon, el de l’occident cristia. Incorporacio que es realisarà poc a poc, pero no
sense deixar tambe un substrat propi i caracteristic, aportat per una cultura
en res inferior a la dels conquistaors.
Pero es que ni tan a soles poder
dir que l’islamisme es el substrat a on s’alimenten els arrels mes fondes del
nostre poble. A les afores de la Valencia musulmana l’iglesia de Sant Vicent de
la Roqueta i centenars de toponims que apareixen en el “Llibre del Repartiment”
mos retrotrauen a una anterior civilisacio cristiana i romanica, assentà al seu
torn sobre un poderos substrat iberic, que fon capaç de produir una Dama d’Elig
o la ceramica de Lliria. Dotzenes de coves i racers naurals mos parlen
igualment de civilasacions remotes que, a traves del bronze i del neolitic, es
perden en el mateix alborejar de l’humanitat.
Som un poble
antic, molt antic. No mai, en la memoria dels homens, han estat les nostres
terres desertes o despoblaes. Molts han segut els conquistaors i el dominaors,
i mes encara els pacifics inmigrants que, buscant la possessio d’un tros de
terra, han acabat posseits per ella, configurats per ella. I tots ells, des
dels possibles descendents dels habitaors de les coves de la Sarsa en Bocairent
i Parpalló en Gandia hasda l’ultim foraster assentat en la nostra terra, formen
el poble valencià. No busquem purees de sanc ni supostes ascendencies
colectives: som un poble impur i una impura nacio, pero, ara mes que mai, som
un poble i som una nacio, encara que fa milenis que ho som.
Per aixo resulta tan desafortunà
l’inscripcio en la medalla del 750 aniversari en dir que ho es “del naiximent
del poble valencia”. Deixem que uns atres pobles s’inventen chauvinistes
milenaris, i centenaris inexistents, pero rigam-mos tambe dels miserables
intents sucursalistes que volien reduir-mos a la condicio d’un poble colonisat
i dependent. En la llarga historia del poble valencià no som mes que flor d’un
dia.
Joan Costa i Catala
El ferro que
desperta
Valencia 1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario