SABER LO QUE ES DEFEN

Autor de l'articul: Valor Romà

Qualsevol postura, creença o conviccio es respectable. Anem a partir d’ahi. Ara, aixo si, sense dubte pot ser moltissim mes respectable i sobre tot mes llegitima, si es coneix perfectament lo que eixa postura, conviccio o creença significa, inclou, i com no, implica.

Perque parlar per parlar es molt facil (i desgraciadament molt freqüent, que li anem a fer), i parlar simplement repetint com a loret lo que s’ha sentit d’uns atres, tambe.

Pero s’ha de ser serio i coherent. O, per lo manco, intentar-ho lo maxim possible. No nos estem fent cap de favor a nosatros mateixa, ni tampoc als nostres oyents si parlem sense tindre clar coneiximent de en qué es sustenten les nostres afirmacions i les conseqüencies que poden tindre les nostres ulteriors accions.

Una persona que s’embarca en un determinat proyecte ha de saber a on l’ha de dur, i no a soles aixo, mes que tambe ha de fer un chicotet esforç intelectual i multiplicar la seua postura dins de la seua imaginacio per un monto de factors mes, que no son atres que els seus conciutadans o correligionaris susceptibles d’embarcar-se en el mateix proyecte. Despres d’aixo, que veja a vore si la «bona» (anem a supondre que es bona) intencio que el va impulsar a soltar amarres no va a dur-nos a tots a un segur naufragi.

Anem a posar un eixemple molt «viu» en l’actual societat valenciana. Anem a posar com a eixemple el sangrant conflicte llingüistic valencià. Perdoneu els llectors per l’adjectiu de sangrant, si vos pareix molt exagerat, es perque no vos heu parat a pensar en les conseqüencies que la seua resolucio, i ya no resolucio, sino simplement corrompidor sediment pot tindre en el si de la societat valenciana del sigle XXI. O be perque no heu acaparat les suficients senyes per a fer un pressupost del resultat (i conste per favor i davant de tot que yo em considere un simple iniciat).

Esta volta anem a dur a examen analitic i futurible una de les dos postures, ¡mal dit!, de les tres postures que hi ha front al conflicte (la tercera sería la postura passota o indiferent ad ell). Anem a examinar la postura catalanista o catalanisadora.

Quan u defen l’unitat de la llengua entre valencià i catala, com fan alguns valencians (mes be poquets respecte de la totalitat, pero molt sorollosos), s’estan defenent, recolzant i propiciant moltes, moltissimes coses, i es inconscient i temerari ignorar qualsevol d’elles (o la majoria, com sol passar)...

Creure, intentar practicar i difondre l’unitat de les dos llengües pot ser molt «guai» front a tercers, pot estar molt de moda, pot ser molt «modern», i pot ser molt «d’esquerres». (...¡ya!: que li ho pregunten a la burguesia nacionalista catalana; inicial perfiladora, mantenedora economica i futura beneficiada de tot este follo...)

I no se, puc intentar yo tambe imaginar el plaer unioniste-llingüistic que pot sentir un valencià en escriure’s en normativa fabrista en un catala, o inclos en un atre valencià (com quan els barcos es comunicaven codificant en morse)...

Puc algo mes facilment divisar l’excitacio economica que un valencià famelic de diners pot sentir en imaginar-se un orgasme comercial-politic en els rics i prospers veïns del nort, despreciant als «pobretons» i simples conciutadans del sur, desprovists de voraços tentaculs imperialistes...

I a tot aço els catalanistes no es posen d’acort ni entre ells. A voltes diuen que el valencià es la mateixa llengua que el catala, a voltes que es un dialecte, a voltes que es una parla del catala.. En fi.. Com tinguen tots els arguments aixina de clars..

Per a començar a aclarir-nos: la sociollingüistica es l’unica disciplina cientifica que pot fer l’intent de catalogar una parla com a llengua o com a dialecte. Aci la llingüistica no pinta res, ya que esta disciplina se dedica a estudiar un sistema llingüistic concret, existent i a descriure’l internament, mai busca relacions del sistema en els seus parlants, en la societat en la que s’engloba o en sistemes llingüistics veïns.

Sociollingüisticament parlant, el fet hipotetic de que valencià i catala foren una mateixa llengua (sociollingüisticament es demostrable que el valencià te clarament MES criteris que el catala per a tindre la consideracio de llengua) no implicaria l’adopcio d’unes normes ortografiques alienes al valencià com son les de l’Institut d’Estudis Catalans.

Segons l’opinio de sociollingüistes no ya valencians ni catalans sino estrangers, el fet de que hipoteticament el valencià fora un dialecte del catala hauria de dur als planificadors de la politica llingüistica a estimular les diferencies entre el dialecte i la suposta llengua mare , i mai a eliminar estes diferencies, que es lo que estan fent aci. O siga, que excusa cientifica ho senc molt pero no en tenen els senyors catalanistes, i em podria estendre fulles i fulles parlant d’aço.

Lo que s’està duent a cap es un proces de substitucio i eliminacio de la llengua que ara parlem els valencians. Ni mes, ni manco.

¿Que no? ¿Que son la mateixa llengua? ¿Que catalans i valencians nos entenem? (Nota: el criteri d’inteligibilitat es sociollingüisticament NUL per a diferenciar llengua o dialecte).. Val, molt be, anem a vore..

Aci tenim un fragment lliteral de l’obra del catala Raimon Casellas titulada «Els sots feréstecs» (¿?) que va eixir en l’examen de selectivitat d’enguany, com a proposta de comentari de text, i que van haver de «tragar-se» els pobrets estudiants valencians en l’apartat de «valencià» (a vore on està el valencià...):

« Ni empaitats frec a frec per les fogoses preguntes del capellà... Més aviat feien cara d’anguniats i neguitosos, com si els amoïnés i els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que maldava tant como podia per arrencar-los a l’etern ensopiment... »

No em direu que no queda «chulo», «modern» i «cult» dir que aço es valencià... ¿S’ho creuran de veritat els propis professors? Puix be, ahi teniu un eixemple que puc posar yo al voltant de l’unitat de la llengua. A vore quin catalaniste valencià es tan sabut d’entendre que recollons diu en eixes tres llinies. Vinga, listos, sabudets, «cultissims».

En fi, ya se lo que em diran... «Però aquesta és la varietat pura de la llengua, ¡oi!... Aquesta no és pas gaire la llengua que parlem habitualment (¡quin descubriment!) ... Aquesta és, de debò, la llengua literària què tenim d’estudiar als instituts; doncs, no la que nosaltres hi utilitzem... al Païs Valencià...» (¿¿¿???)

Aixina que eixa llengua se’n passa de culta (de tota manera se’ls reconeix al parlar i escriure cóm s’esforcen per a acostar-se a la seua malentesa «purea llingüistica»). Per aixo es pareix tan poquet al valencià que parla el poble baix, la massa com dirien alguns. Val, molt be... Anem a posar un atre eixemple mes del carrer: Aci tenim el cartelet que anuncia en tabal i dolçaina una interessant oferta en un punt de venda de Telefonica en Castello ciutat:

Entri a telespacio i descobreixi més de 200 productes i serveis de Telefònica. Contracti’ls aquí mateix.

¡Fotre! Aço si que per lo manco s’enten una miqueta millor, pero quan intentes pronunciar-ho la veritat es que t’agarra prou la risa. Tambe son molt bonicos els «descobreixi» i el «servei» i que si el «aquí» i el alla. (aquí no es un castellanisme, la mitat de lo que parlem els valencians son castellanismes, pero la llengua «pura» no en te cap.. Ya veeu..).

I yo se lo que em diran, m’ho puc imaginar tambe: Això és la flexió verbal purament barcelonina. Malgrat aquesta avinentesa, l’Institut d’Estudis Catalans ens respecta les formes dialectals als parlants de qualsevol indret del Païs Valencià, ¡oi que si!

Vaja, aixina que nos respecten les formes dialectals.. ¡Moltes gracies, senyors dissenyadors de la llengua! ¡No son vostens a sols els «dissenyadors» de la llengua que ha de parlar el poble valencià, a mes tenen el detall d’a soles forçar-nos algunes parauletes, fonetica, lexic i estructures, pero la flexio verbal de moment nos la respecten!

¿Segur? ¿Esteu tan segurs? ¿Per quant de temps penseu que nos ho continuaran permetint els dissenyadors de la llengua? Finalise ya en dos cites que poden quedar molt be com a colofo d’est articul, s’expliquen per elles soles, i segur que a mes d’u li obrirà els ulls sobre la realitat que tenen planejada per a nosatros. Prepareu-vos.

«El problema més greu està en la societat que hem de conquistar i no en la llengua, car la major part de les protestes sempre està en el lèxic, l’element més identificatiu, amb la fonètica, i social. Això ha de fer que el lexema s’acoste al poble, que el mot tinga més valor d’intercanvi, d’adhesió i d’identificació.» (Ferrando, 1990, pag. 113)

No es pot anar massa de pressa, ben be que ho saben, per aço en el model llingüistic del lexic cal: «tenir present els resultats aconseguits per la normalització llingüística al País Valencià des de 1932-1936, 1960-1980 i des de 1980-1988 amb la literatura, l’escolarització, l’expansió de la lectura literària, i veure quins mots no valencians s’han naturalitzat ja al País Valencià» (Ferrando, 1990, pag. 111).

El Sr. Ferrando es un dels «caps pensants» del catalanisme actual dins de la Comunitat Valenciana, i es un dels principals «planificadors» de la politica llingüistica en la que se nos està, se nos vol submergir.

I, per a rematar a l’espantat llector, anem en l’ultima:

«Crec que és arribada l’hora d’eliminar costums d’accentuació dialectal entre els valencians. Hom comprèn que fa cinquanta anys -per raons tàctiques- convingués accentuar segons la pronúncia valenciana mots acabats en la llengua estàndard en -è, -èn, i -ès. Grafies com ara *vosté, *comprén o *encés resulten innecessàries a l’hora d’ara, quan els milers d’infants valencians escolaritzats en valencià (lligga’s catala) diàriament -si no volen limitar-se als textos «oficials»- amb textos publicats al nord de la Sènia. [...]

Si l’ortografia és arbitrària, i convé que cada llengua dispose -sempre que siga possible- d’una sola forma escrita per a cada paraula, no veig motius per a mantenir grafies dialectals com les marcades adés amb l’asterisc.» (J. Colomina, «La contribució dels dialectes a la fixació d’un model estàndard», 1993, citat en Carbonell, 1995, pag. 46; este llibre està aprovat com a text per al COU en la Comunitat Valenciana.

¿Està tot ya mes clar o encara no està clar? ¿Algu dubta encara del proces de destruccio i substitucio que està sofrint la nostra llengua? ¿Algun pare d’alumne està dispost a quedar-se impassible front a la netejada-reomplida llingüistica-ideologica que li estan fent en el cap al seu chiquet? Ya veeu, ¡nos tenen el futur planejat!

¿Que hi han valencians que volen creure en l’unitat de la llengua i la subordinacio llingüistica (i proximament politica, que es el següent pas)? Puix molt be. Fantastic. Tenen total llibertat per a fer-ho. I es una postura respectable com qualsevol atra.

Ara, que s’atenguen a les conseqüencies. Que sapien que si la politica d’immersio llingüistica en catala continúa en Valencia com fins ara, anem a vore dins d’una dotzeneta d’anys si parlem valencià o quin Frankestein de llengua que parlem. I a vore si dins de 20 o 40 anys, ya no es parla una atra cosa aci que PUR CATALA DE LES MUNTANYES DEL MONTSENY.

I a vore si som com ara, una feliç i pacifica Comunitat Autonoma, historic Regne de Valencia, dins de la realitat de l’estat espanyol... O formem obedient i sumissa part dels Països Catalans, i per fi s’ha completat el proces de fagocitacio politic-cultural del poble valencià.

¡En fi!, que cadascu sapia lo que defen, i que s’atenga a les conseqüencies. Yo, per la meua banda, estic i estare de part de la Llengua Valenciana, i mai tindre vergonya de reconeixer-me lo que inevitablement soc, i gustosament em senc, que es VALENCIÀ.

RUÏNA MITICA.

Autor: Ferrer.
26-7-2004.

Pareix obvi que algo ha fallat en la pesima gestio de Terra Mitica, quan esta ha arribat fins i tot a la suspensio de pagaments. El gran proyecte faraonic de l’ ex–president Eduardo Zaplana, es creà en 2000 i a lo llarc de quatre anys no ha fet sino acumular perdues. Teoricament construir un parc tematic en una ciutat tan turistica com Benidorm pareixia una bona oportunitat de negoci –i en principi ho era- de no haver segut per la gestio d’ Edu, un home que dixa deutes alla a on va i que pot afonar els mes suculents negocis en el sol toc de la seua ma.

Per qué este fracas? 1) Una iniciativa com esta deuria ser privada. No es llogic que els principals accionistes de l’ empresa siguen tots ells publics (Generalitat Valenciana, Bancaixa, CAM). 2) Nomes a partir de 2001 es contà en un inversor privat com Paramount, que a mes firmà un contrat pel que no es comprometia a res i del qual s’ ha derivat un cada volta mes acuciant descens de visitants. 3) No es feu un estudi de mercat precis ya que s’ esperava a mes de tres millons de visitants anuals quan en els ultims mesos dificilment s’ arribava al millo.

4) No ha rebut ajuda per part de l’ Estat a l’ hora de facilitar el transport al parc tematic. Aixi es que mentres que hi ha proyectat un AVE que arribe fins a Port Aventura, no hi ha cap iniciativa d’ alta velocitat per a Terra Mitica. 5) La practica totalitat dels espectaculs oferits son puerils, lo qual atrau el turisme familiar, pero no el d’ adults propiament dit, puix no n’ hi ha atraccions adultes com bars o discoteques. 6) Deuria haver-se buscat el consens en l’ oposicio per a evitar aixi una actitut carronyera per part de PSPC, EUPC, i els seus mijos afins.

7) Es feu una previsio de costos poc realista. Hi hague sobrecostos en la construccio: s’ estimava que anava a valdre 45.000 millons de pessetes, i al final foren 70.000 millons. 8) Les preses i el sobredimensionament van ser els que causaren els sobrecostos i la falta d’ un soci tecnologic adeqüat des d’ un principi. En resum, que lo que podria ser una excelent oportunitat de negoci s’ ha convertit en una factoria de perdre diners, gracies a un gestor patetic com Zaplana, qui -com si d’ un Anti-Mides es tractara- convertix en merda tot lo que toca sa ma.

ROVIRA CHANTAJEA AL GOBIERNO

Autor: Desconegut

Carod-Rovira exigix al Govern que en els coleges valencians s´ensenye catala
La peticio figura en la proposicio de llei de llengües cooficials presentà en el Congres pel partit de Carod-Rovira i que exclou al valencià en favor del catala.

La proposición de ley que ERC ha presentado en el Congreso para que el catalán, el gallego y el euskera sean oficiales en todo el Estado defiende que estas lenguas se estudien en colegios, institutos y universidades de todas las comunidades autónomas.

Los nacionalistas catalanes exigen al Gobierno de Zapatero que difunda “el conocimiento de la realidad plurilingüe y pluricultural” que hay en España y proponen que esta materia se incluya en “los planes de estudio oficiales de enseñanza primaria y secundaria”.

La formación republicana aboga además por impulsar el estudio de las lenguas cooficiales en las regiones castellanohablantes, “tanto en la enseñanza secundaria y bachillerato como en las escuelas oficiales de idiomas, en las universidades y en los centros escolares españoles que hay en el extranjero”.

Estas son algunas de las numerosas medidas de la proposición de ley de “protección y promoción de lenguas españolas distintas del castellano”, que ERC quiere que se empiece a tramitar antes de que acabe el año con el visto bueno del PSOE.

El líder republicano, Josep Lluís Carod-Rovira, dio a conocer en agosto los aspectos generales de esta iniciativa, que se registró el pasado día 1 en el Congreso junto con una copia en catalán .

Instituciones oficiales
ERC quiere que todo ciudadano se pueda dirigir en catalán, gallego y euskera a cualquier institución oficial del Estado, incluyendo los organismos judiciales, militares y de los diferentes cuerpos de seguridad, y recibir respuesta en esos idiomas.

De acuerdo con la iniciativa, las radios y televisiones públicas y privadas de ámbito estatal emitirían “al menos la mitad” de su programación en las lenguas distintas al castellano, bien mediante desconexiones territoriales o canales diferenciados. ERC plantea que los documentos oficiales, como el DNI, el permiso de conducir o el pasaporte, se puedan expedir en las lenguas cooficiales, y que similar criterio se aplique en el etiquetado y en las instrucciones de uso de los productos de venta, en las producciones audiovisuales y en los programas informáticos. Se llega a proponer que las monedas y billetes de euro se puedan timbrar en catalán , gallego y euskera, al igual que los sellos oficiales y postales.

La proposición de ley del grupo político que lidera Josep Lluis Carod-Rovira excluye al valenciano como lengua cooficial. El portavoz del partido en el Congreso, Joan Tardà, apuntó que la iniciativa de su partido resuelve el secesionismo lingüístico valenciano-catalán “ya que ambas lenguas se convierten en sinónimo”.

Los republicanos catalanes ya han advertido al Ejecutivo presidido por Zapatero de que no aprobarán los Presupuestos Generales del Estado de 2006 si los socialistas no apoyan la proposición de ley sobre lengua cooficiales.

ROTUNT EXIT VALENCIANISTE, EPILEPSIA CATALANISTA

Juan Romero

Per desgracia, era d´esperar que els mijos de comunicacio que estan dominats pel PP i pel PSOE (tots, excepte honroses excepcions) intentaren silenciar, minimisar, desacreditar i distorsionar l´impressionant macro-manifestacio del Poble Valencià en defensa de la seua Llengua Valenciana.

El PP, en un intent desesperat de desmovilisar, boicotejar i desactivar la gran manifestacio valencianista, va impulsar a traves de la Fundacio Broseta un manifest en defensa de l´Idioma Valencià. ¡Hipocrita, mes que hipocrita! ¿en defensa de l´Idioma Valencià? Que facil es disfrassarte de palleter cuan t´interessa, ¿eh, Camps?, ¿eh, PP? Menuda vergonya, menut cinisme.

¿Com s´atrevix el PP a dir que defen la Llengua Valenciana en ungles i dents? Tants anys governant en majories absolutes i no ha fet absolutament res pera detindre i invertir el repugnant proces de catalanisacio de Valencia. RES. Es mes, ha oficialisat el catala que els socialistes no s´atreviren a oficialisar a traves d´una nefasta Academia Valenciana de la Llengua (catalana) que en sa propia llei de creacio diu que el valencià forma part del catala, i que per tant es un dialecte del catala, que autorisa que al valencià se li puga dir com cada u vullga, i que per tant se li puga dir catala tranquilament, que està composta per una majoria d´academics que neguen la mateixa existencia de l´Idioma Valencià siguent com es un dels idiomes lliteraris pioners dels idiomes neollatins, en un Sigle d´Or (s. XV) com pocs tenen.

Esta academia catalanista va ser inseminà i parida pel PP de Zaplana en compliment de l´exigencia de Pujol si Aznar volia governar en Madrit. Mosatros i la nostra benvolguda Llengua Valenciana forem la moneda de cambi una vegà mes en pro d´interessos aliens al nostre Reine de Valencia. (Aço es lo que mos passa per no haver tengut hasda ara un bon partit valencià en el poder). Es dir, el mateix chantage que està fentli Carod a Zapatero lil va fer Pujol a Aznar, encara que este ultim chantage va ser silencios perque al PSOE (partit catalaniste) tambe li interessava consolidar el proces de catalanisacio que ell havia iniciat en Valencia en les decades anteriors. Un chantage silencios i de dramatiques consecuencies pera la supervivencia de la Llengua Valenciana: la creacio d´una filial de l´Institut d´Estudis Catalans en terres valencianes que oficialisara el catala en les escoles, institucions i administracions valencianes. Convide a qui vullga fer la prova a que agarre un llibre de text escolar a vore si està escrit en Llengua Valenciana o en catala, per no dir l´adoctrinament en catala en els cursos de la “Junta Qualificadora dels Coneixements en Valencià” que depen de la Conselleria intoxicant de Cultura i Educacio governà pel PP. Bo, de les accions catalanisants de la Generalitat escomençariem a escriure i no acabariem, aixina que, pera vore una chicoteta mostra d´esta catalanisacio vos remitixc a la web www.garciamoya.cjb.net aon podreu trobar una interessantissima recopilacio d´articuls del gran investigaor Ricardo Garcia Moya o als seus magistrals i revelaors articuls que tots els dumenges publica Diario de Valencia.

Tornant a la vergonya de representants politics que tenim, en una cara de borrego ofegat, Camps mos ix el divendres diguentmos que el valencià no està en perill, que estem tranquils, que el valencià estara en Europa (¿en la versio catalanisà de l´AVLl i que ell ha entregat Zapatero?), que el Consell es desvinculava completament de la manifestacio convocà per un partit extraparlamentari i que era una manifestacio innecessaria. Malvat intent, Camps, malvat intent. El Poble Valencià no es tan borrego i ha eixit en gran orgull i dignitat al carrer a defendre la Llengua Valenciana que tu i el teu partit esteu fent desapareixer actualment i desde fa anys. Camps, no esperaves que la resposta a la convocatoria de la Federacio d´Entitats Culturals i de Coalicio Valenciana fora tant extraordinariament massiva. Pero ya heu has vist, Quico Camps, a pesar de tots els boicots i pocs mijos pera la promocio de la manifestacio, centenars de mils de valencians dignes de sero estavem en lo carrer protestant pels atacs a la Llengua Valenciana, reclamant una defensa REAL de la Llengua Valenciana (no de boqueta, no virtual, no de roda de prensa, no de foto i frases vehements sense aplicacio practica), la derogacio del monstruo pera acabar en l´Idioma Valencià com es la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (catalana) creà pel PP en majoria absoluta en Valencia, l´eliminacio del catala en l´ensenyança i administracions valencianes, i l´oficialisacio d´una normativa que arreplegue la realitat de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià.

Mentres els bons valencians mos partiem el pit reclamant tot aço pera que tot lo mon s´entere de que no mos deixem humillar ¿aon estaves, Camps?, ¿aon estaves, Rita?, ¿aon estaves, PP palleter blau d´escaparat en temps de rebaixes?, ¿vosatros sou els nostres representants? Aixo si, li falten cames a Camps pera telefonejarli al PSPV pera vore si s´agarren de la maneta en el tema del ‘valencià’... ¿el valencià subnormalisat, o siga catala, que esteu imponent als chiquets en els coleges i instituts?, ¿el de la catalanista AVLl? Quina vergonya mes regran de politics tenim, valencians.

Quin dupte n´hi ha de que el rotunt exit de movilisacio i de comprovacio del bon estat de salut del sentiment valencià ha sorpres desagradablement a tots els que desigen acabar en la nostra identitat valenciana pera cambiarmosla per la catalana.

Per una part, els del PP, encara vestits en el disfras blau, han segut pillats menjant canapes i chafant moquetes mentres el Poble Valencià eixia al carrer a defendre contundentment a la Llengua Valenciana de les intromissions catalanes que la volen fer desapareixer. La lliço d´honradea, honor i dignitat valenciana ha segut, una vegà mes, historica. Algun dia del 2007 els valencians aclarirém conters en esta gavella de politics hipocrites de moqueta i boqueta.

Per atra part, als dirigents socialistes i comunistes del PSPV i EU els ha entrat un atac d´epilepsia al comprovar que, a pesar de tots els obstaculs, pocs dies i pocs mijos, la manifestacio ha segut un impressionant exit i que el sentiment valencià, que ells creien ya neutralisat despres de tanta manipulacio ben pagaeta, resulta que està mes viu que mai. Eixa es la por i la preocupacio que tenen estos partits catalanistes, d´ahi que ya no tinguen mes remei que recurrir a les tactiques totalitaries que ells coneixen a la perfeccio; les tactiques d´estigmatisar, insultar, calumniar i injuriar a qui no comulga en el pensament unic totalitari del pancatalanisme. Estos partits que estan en el govern catala i espanyol gracies a un partit autenticament ultra, fasciste i filoterroriste (per diro suaument), com ERC son els que mos tilden d´extremistes, d´antidemocratics i d´ultres (¿?) precisament a mosatros que portem lluitant al costat de la llegalitat estatutaria i constitucional desde l´instauracio de la Democracia. Com dic, les tactiques totalitaries del nacional-socialisme i del comunisme sovietic son les llamentables armes dels dirigents socialistes i comunistes utilisen contra la força del Poble Valencià que esta fart d´humillacions a la seua identitat per damunt de les ideologies personals de cada u.

¿Per qué no recorden els mijos de comunicacio controlats per estos partits que tambe es va adherir a la manifestacio el Partit Republicà, entre atres partits i agrupacions d´esquerres, i que el dissapte erem valencians de tots els colors pero en el denominaor comu de ser i sentirmos valencians per damunt de tot?, ¿per qué el Canal Noi de Camps dedica 10 minuts de l´informatiu de migdia al manifest del PP fet a traves de la Fundacio Broseta i pobrament un minut a la manifestacio aon centenars de mils de valencians mos manifestavem pels carrers de Valencia en defensa de la Llengua Valenciana? Bo, un minut i ademes sense imagens panoramiques de la manifestacio, sense arreplegar les declaracions dels organisaors, sense imagens de les pancartes, sense citar als convocants de la manifestacio, reduint al maxim (com han fet casi tots els mijos) el numero de participants hasda aplegar a la ridiculitat mes patetica. ¿Aon està el dret dels valencians a que la nostra televisio que paguem tots mosatros informe decentment de lo que passa?

Cuanta manipulacio informativa, cuanta manipulacio ¿eh, Camps? Ara be, que prenguen bona nota tots els politics i els no-politics: el Valencianisme torna en mes força que mai Senyera en alt en l´imparable força de la Rao, la Justicia i la Dignitat d´un Poble que es mereix que la seua Personalitat, Identitat i Llengua Valenciana siga respetà i enaltida i no uns representants politics tant miserables que no estan a l´altura del gran Poble Valencià.

Ara, bons valencians, a seguir treballant de valent per Valencia en les esperances renovaes i reforçaes despres d´esta magna manifestacio perque aixina sera com al remat guanyarém definitivament esta guerra que mos ha declarat en pancatalanisme contra l´Idiosincracia i Personalitat Valenciana. ¡¡AVANT, GERMANS, AVANT!!

ROMANITAT DE VALENCIA

Per: Josep Boronat Gisbert

Despres de l’atapa cultural iberica valenciana, la de la “Iberia Propia” o “Regne de la Dama d’Elig” , la romanitat de Valencia es fonamental per a la comprensio dels arraïls de nostra llengua valenciana.

Els siscents anys de “pax romana” degueren permetre un creiximent demografic tan massiu que, sense dubte, constituix la base del nostre poble. Despres vindrien a soles uns centenar de visigots, uns millars de musulamans, uns quants cristians navarresos i aragonesos i, en numero practicament quantificable, catalans, i una inmigracio  escalonà des del sigle XIV. Aço vol dir que, culturalment, els modos de vida de la massa de la poblacio no podien canviar cada vegà, perque arribaven unes minories dominaores, interessaes en explotar al poble, no en culturisar-lo, o en viure treballant i procurant la mes rapida assimilacio a la manera de viure de la terra valenciana.

Es ben sabut que les llengües romaniques no deriven del llati vulgar que, mal escrit, provè d’un llati classic, sino del baix llati parlat que, en cada territori prengue una forma condicionà per l’historia cultural dels seus parlants. Ad este baix llati parlat s’unix el “substrat” lligüistic de cada area i el “superestrat” de les aportacions d’inmigrants de llengües extrangeres o de contactes en atres usos parlants.

En tot cas, els dialectes llatins eren diferents per a diversos estaments i territoris. D’ells brotaren uns “proto-romanços” que han donat lloc a les diferents llengües romaniques, en diferents solucions de fonologia, morfologia i sintaxis.

En les terres valencianes romanisaes es parlava un baix llati que, evolucionant durant les dominacions musulmanes, aplegà a constituir la llengua romanç que denominem, a partir del sigle XIV, llengua valenciana.

CONFUSIO DE LLINGÜISTES EN LA DENOMINACIO “MOSSARAP”

Està afirmant-se i repetint-se, hasda la sacietat, que la llengua propia del valencians fon duta a Valencia pels conquistaors cristians.

Esta afrimacio, i l’idea que comporta, directament assequible per la seua aparent simplicitat, es tan dogmatica, tan absoluta i totalitaria, com enganyosa i falsa, seguint la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà –i molt mes  tractà d’introduir en Valencia pels catalans- que ha tergiversat els fets historics.

I aço es aixina perque, en l’Espanya Musulmana, i en la Valencia Musulmana conseqüentment, no parlaven romanç unicament els cristians –els denominats mossaraps en Espanya i rabatins en Valencia-, sino tambe els musulmans.

Ya en 1928, l’arabiste valencià D. Julià Ribera denuncià una aberracio de previsibles i greus conseqüencies: els filolecs hi havien escomençat a  denominar “mossaraps” als idiomes romanics parlats en l’Espanya Musulmana. D’esta manera, s’introdui una equivalencia de concepte, erronea, entre religio practicà i llengua parlà. Segons tal erro, els musulmans parlaven arap, i els cristians que vivien en l’Espanya Musulmana parlaven romanç (equivocadament denominat per ells mossarap). Es una inexactitut de conseqüencies historiques i vitals de gran importancia.

Els arabistes estudiosos de la realitat, sense intencions de manipular-la, que parlen de mossarap es referixen solament a les persones que seguien practicant la religio cristiana. Es lo correcte. Estos arabistes utilisen acertadament la paraula “aljamia” per a designar els idiomes romanics que es parlaven en terres musulmanes per musulmans i cristians, i que en terres cristianes es denominaven romanç; sense oblidar la llogica varietat dins d’esta adscripcio general.

Els filolecs que han originat tal confusio s’han detingut a mirar, casi exclusivament, l’Espanya Cristiana vencedora, la que reconquista des del nort duent tot lo bo i fent dexapareixer tot lo roïn. I d’esta manera han arribat a creure que, al temps que dominaven a l’enemic, anaven imposant el seu idioma.

Els arabistes, en canvi, han estudiat i coneixen l’Espanya Musulmana, l’Espanya desapareguda, l’Espanya vençuda. I, estuduiant-la, coneixen el fet de que els musulmans espanyols seguien parlant un llenguage evolucionat a partir del llati.

La tesis derivà de la confusio filologica mencionà es la tesis del venceors. Graficament ho recorda la frase que encara s’escolta: “Hable usted en cristiano”. Tal concepcio ha fet que molts, de bona fe, imaginen que el castellà naixque en terres de Santander-Burgos, i que s’escampà, paralelament a la Reconquista, cap al Sur. Es la tesis del nacionamlisme castellaniste de Menendez Pidal que trasvasà a Orient i Occident, induix a pensar en llengües que avancen cap al sur. En lo que mosatros afecta, es concreta en la falsa image d’un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

Es la teoria del triumf dels bons –els cristians, que parlen castellà, gallec o catala- sobre els roins –als que pinten practicant l’Islam i parlant exclusivament arap-.

Esta teoria, en essencia, es tipicament retrogada, adulaora de l’orde oficial establit pels venceors. Tergiversa l’Historia. Utilisa els mateixos topics del nacionalisme castellà.

Es una teoria retrograda. I, ademes, falsa. Perque els musulmans, apart de l’arap com a llangua oficial, parlaven romanç. Tambe perque els catalans que intervingueren en la conquista i s’assentaren en terres valencianes no arribaren a la quarta part d’un cinc per cent de la poblacio. Perque ni les zones de parla valenciana guarden correspondencia en els assentaments aragonesos o catalans. Perque es patent l’esplendor cultural dels musulmans front a l’incultura dels venceors.

REVOLUCIO COPERNICANA

 

E

l catalanisme valencià, quan s’acosta a l’estudi i determinacio de la nostra identitat valenciana i, sobre tot, de la nostra llengua, te, a l’igual que l’islamisme, una Hegira, un punt de partida, mes alla del qual tot apareix indefinit i boiros, mancat de pes i de substancia propia; mes ença, en canvi,  tot s’explica i configura baix una denominacio precisa: la de la nostra catalanitat.

Lo que importa a este catalanisme rampant, agressiu i fortament politisat es deixar ben clar sobre repetides afirmacions categoriques que el Regne de Valencia o Païs Valencià, o Comunitat Valenciana, del Senia al Segura, es una rama naixcuda del tronc catala a ran de la conquista. Per consegüent, la clau de ser valencians seria nostra radical i originaria catalanitat.

Sobre este pentagrama de fondo s’ha desenrollat la partitura de casi tots els estudis historics i, sobre tot, llingüistics per part del sector dominant en l’Universitat, que continua pesant en l’ambit de la cultura i dels mijos de comunicacio.

Seria, pense yo, un erro posar-se a discutir les conclusions factiques que arriben al carrer, quan lo que s’ha de negar obertament es tot el sistema, i els presuposts sobre els que s’assenta este sistema.

La dialectica hegeliana com explicacio del proces i avanç del pensament huma arracona el metodo escolastic, on la conclusio obtinguda per una aparentment impecable deduccio llogica estava ya emboscà en les premises. Els punts mes discutibles no solen estar en el proces deductiu, estan mes be en els mateixos presuposts, i es ahí a on finalment s’aplega quan s’abandona l’esgrima conceptual i es va al fondo de les qüestions i de la realitat.

Aixina, front a la tesis catalanista que presupon una entitat catalana perfectament definida  en sa historia, cultura i llengua, i que retroproyecta el concepte novell i actual de Catalunya a fa casi huitcents anys, o mes encara, s’ha de contrapondre l’antitesis d’una entitat valenciana igualment ben definida, que contempla a certes terres i poblacions com Catalunya des de sa propia identitat, i aplica a elles els mateixos conceptes que per elles li son aplicats.

D’esta confrontacio de tesis i antitesis potser ixca una nova sintesis molt mes objectiva, que veja la realitat en ses simples i exactes proporcions. S’acaba ya el temps de contemplar el tema valencià des d’una sola perspectiva sempre aliena i forastera. Ya està arribant el dia en que, des de Vcalencia, mos posen a estudiar seriament quant Cataluna començà a ser propiament Catalunya i el catala pot dir-se propiament catala, aixina con les influencies indubtables de la llengua i cultura valencianes sobre Catalunya. O part d’ella, tant abans com despres de la conquista.

Este es el gir copernica que estava per fer-se i que, llogicament, trobarà la mateixa oposicio dogmatista i aarrogant dels qui antigament defenien que era el sol el que girava entorn de la terra, i no al reves. Potser es voran d’una atra manera, per eixemple, les relacions de la poderosa taifa de Denia i Mallorca en el comtat de Barcelona en el sigle XI i, lo que es mes important encara, l’integracio quatrisecular de mes de mija Catalunya actual, concretament les dos ciutats-estats i circunscripcions territorials corresponents a Lleida i Tortosa en l’ambit politic, cultural i llingüistic del Xarq-al-Andalus, al que igualment pertanyien les terres i ciutats valencianes. I, de la clarificacio progressiva de quin era i podia ser el romanç familiar sobrevivent en el  Xarq-al-Andalus, qüestionar si el hui nomenat per les bones catala occidental no podia dir-se en tanta o mes rao aragones oriental, o valencià, o simplement romanç comu en tota eixa part oriental i nordesca de l’Espanya musulmana, que mantenia tota classe d’intercanvis politics, economics i socials, i que participava d’una cultura comu, arabiga en les terres oficials, i romanç en amples sectors de la vida corrent.

Les harges o estrofes descobertes per Stern i atres filolecs en 1948, cinc de les quals son d’autors musulmans de Bocairent, Denia i Morvedre, i no precisament analfabets, son prova irrefutable de la pervivencia i us del romanç en estes ciutats durant els sigles XI i XII, practicament hasda la reconquista.

Davant la pretesa influencia del catala sobre la llengua valenciana i la configuracio del poble valencià, cap preguntar-se de quina Catalunya i de quin catala s’està parlant.

No es coneix cap de document important en catala anterior a la conquista de Valencia, ni cap obra lliteraria, ni cap llengua unica i feta ya catala. Les famoses “Homilies d’Organya”, de finals del sigle XII, o mes be de començaments del XIII, no son mes que uns quatre apunts marginals carents de valor intrinsec, escrits en un llenguage que igual podia ser aragones que una modalitat occitana d’un comtat, el d’Urgell, el qual dificilment podia considerar-se catala quan encara el nom de Catalunya no era corrent o estava circumscrita a la part oriental i al seu comtat mes important, el de Barcelona.

Una nacio que està encara constituint-se, en moltes variants d’un romanç a mig fer, fortament meditisats en els estaments mes cults pel provençal i l’occita, que constituix una part nomes dels conquistaors i dels emigrants que venen a Valencia per a quedar-se aci, ¿pot configurar la personalitat i la llengua d’un atre poble com el dels valencians musulmans, que acabava de tindre els dos sigles mes esplendorosos de la seua cultura i que va romandre majoritariament en la seua terra? I, si la mitat d’eixa part dels inmigrants son de terres de Lleida i de Tortosa, poblacions que noranta anys abans de la conquista de Valencia formaven encara part del Xarq-al-Andalus juntament en els valencians; i si afegim als aragonesos, als navarresos, als occitans i als molts atres no catalans, ¿qué queda de l’influencia catalana propiament dita en la configuracio de la personalitat i de la llengua valenciana?.

Encara mes, si a la vella Catalunya l’estudiem entre l’influencia franca primer, com a Marca Hispanica, l’occitana-provençal despres, que s’allarga hasda el sigle XV, la valenciana del nostre sigle d’or i del XVI, i finalment la castellana de l’Espanya borbonica, potser  que a penes li quede substrat propi on assentar l’afirmacio de la seua singularitat, i menys encara com a centre d’irradiacio d’una cultura i d’una llengua dita catalana. Potser inclus que hajam d’aplegar a la conclusio de que el concepte actual de Catalunya i llengua catalana naixen a lo llarc del sigle XIX i adquirixen consistencia a començaments del XX i que, abans de la nomenà Renaixença (millor dit seria Naixença), el paper de Catalunya no passa de ser ben modest en l’historia cultural i llingüistica de l’antiga Corona d’Arago.

I es que el catala no te practicament historia lliteraria en Catalunya hasda l’edat contemporanea. Hasda el sigle XVI viu borrosament entre l’influencia trobadoresca del provençal i la potent lliteratura autoctona valenciana. A partir del sigle XVI, participa  de la comuna decadencia que afecta per igual a les llengües occitanes i a la valenciana, accentuà per la pressio del centralisme borbonic.

La tragedia del nacionalisme catala,  que es fonamenta principalment en la llengua es que esta, durant sigles i sigles, no ha aportat a penes res a les llengües germanes de l’entorn, de les quals ara preten ser font i sequia mare. La gran juà de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans va ser proclamar l’unitat d’estes llengües, entre les que destaca la valenciana, baix la denominacio comu de catala, i reconstruir casi peça a peça, paraula a paraula, una nova llengua “lliteraria” i estandart sobre la base del dialecte barceloni i del catala oriental, l’unic que pot dir-se propiament catala.

D’esta manera implantà per una banda com a llengua normativa un dialecte concret, el seu, adobat en milers de paraules avans mai escoltaes, i per un atra s’apropien, posant a nom seu, el fabulos patrimoni lliterari de la llengua valenciana, que volen fer desapareixer com a entitat singular, historica i diferencià. La tesis de l’unitat de la llengua, baix una sola denominacio catalana, no respon solament a una politica d’anexio i d’unificacio: es una pura necessitat. Sense ella, el catala no te practicament consistencia historica com a llengua lliteraria.

Que hi ha hagut i continua havent  una mitifcacio interessà entorn del catala, i que eixa mitificacio ha estat durant els ultims xixanta o setanta anys pesant sobre totes les aproximacions al tema de l’identitat valenciana, d’aixo no hi ha cap de dubte. Que des de la decada dels xixanta esta concepcio mitica i unilateral ha invadit les nostres facultats universitaries i ha impregnat amples sectors d’un determinat nacionalisme valencià, sobre tot en nivells academics, docents i politics, tampoc oferix cap dubte.

 Solament en els ultims vints anys, salvats alguns notables precursors, ha anat creixent i alvançant un atre pensament que, entre conflictes i fortes polemiques, s’obri cami cada volta en mes força front a un estament hasda ara dominat i encara aferrat a una ortodoxia dogmatica que ya fa olor de ranci.

La doctrina hasda ara oficial fa front a la nova corrent i continua avant per la força de sa propia inercia i de molts compromisos creats. Pero està ya mes a la defensiva, i no mostra tant l’arrogancia intelectual en la que abans mirava al “blaverisme emocional” del nou valencianisme, que està menjant-li els peus i diu coses que la gent escolta, perque s’entenen molt be. Quant tot pareixia ya perdut, assistim al naiximent d’una nova revolucio copernicana.

Joan Costa i Catala

                                  El ferro que desperta

                                  Valencia 1998

REVISIO AL CONFLICTE VALENCIÀ

 

Per: Xavier Mari

Valencia 1983

PROLEC

“L’hora trista de les nacions es aquella en que es lluita en l’impossible, en el fat enemic, en l’hostilitat declarà de les grans corrents universals, que chafen i dobleguen als pobles, com els rius fora de mare, a les canyes i als joncars de les margenaes” (Prat de la Riba).

Valencia, la nostra Nacio, el nostre Poble, seguix inmersa en eixa “hora trista” de la lluita, ya constant, per la propia recuperacio. Pero ademes de totes eixes adversitats, de la “lluita en l’impossible”, el nostre Poble patix un conflicte intern. La nostra societat valenciana es debatix en un enfrontament que la dividix i impedix, per debilitar-la en la lluita, la seua recuperacio normal.

La nostra historia com a poble, pareix el riu aveat a eixir-se’n de mare. L’enfrontament, pareix una ineludible i tragica constant de la societat valenciana. I, llamentablement, encara no hem pogut al llarc dels temps, encaminar per un llit segur el riu de la nostra historia.

No crec, com n’hi ha qui diu, que l’historia es com una roda dentà que periodicament es succeixen determinats fets com les dents de la roda. Pero, tambe es cert que hi ha aconteiximents que fan evocar atres del passat, d’ahí que el passat dega servir-mos de lliço que mos faça corregir els seus errors.  No obstant, la lliço del passat no pot ser qui mos oriente cap al futur, i sobre tot, no pot eixe passat el  tot d’un poble.

Els valencians, com he dit, tenim un passat ple d’enfrontaments, pero eixe passat no res mos ha alliçonat per a evitar-mos el que hui protagonisem.

Enfrontament, que es un “Conflicte Nacional”, puix que es nostra identitat com a poble, la nostra idntitat nacional, la que es debatix, la que alimenta la flama de la nostra propia divisio.

Es pel fet de ser un “conflicte nacional”, lo que m’ha traslladat al llibre de Tulio Halperin Donghi, “Un conflicte nacional: moriscs i cristians vells en Valencia”, a on mos diu: “Parlar aci de copnflicte nacional significa a hores d’ara res mes que: recordar que en Valencia fins el 1609 un terç de la poblacio l’integrava un grup huma que tenia un nom precis: la nacio dels cristians nous de moros del Regne de Valencia. Cristians des de que, en 1519-21 els rebels agermanats els feren escollir entre la conversio i la mort, des de que, en 1521, l’emperaor els colocà en major eficacia davant un dilema apenes manco brutal... Ilusio d’un moment: lo que sorgi de les convulsions de 1519-26 fon una nacio igualment   dividida, igualment quebrà, pero ara els que deixaven de ser moros es troben en perpetua falta, son incapaços de satisfer tot lo que s’exigix d’ells. Incapaços per no voler, perque responen en gelà hostilitat a un zel cristia per atra banda de llei prou defectuosa. Pero tambe perque no poden, perque eixes exigencies son intrinsecament contradictories”. L’assimilacio pretesa, no fon possible. I, la “solucio” al conflicte es de sobra sabut: “l’expulsio dels moriscs”.

Solucio la del conflicte en els moriscs, que m’arisona al trobar tant de paralelisme entre aquell, i el que patim en l’actualitat.  Puix que, els dos bandos existents en l’actualitat,  les dos maneres d’interpretar la condicio nacional valenciana,  actuen a l’estil dels “cristians vells”, volent impondre a l’atre la seua “fe”, el seu particular “valencianisme” que resulta “per atra banda la llei prou defectuosa”.

Ademes, en eixe paralelisme, trobem, tambe hui, al possible “emperaor” que se mos representa com si de “virrei” es tractara, encarnat en les denominaes ¿Corts Valencianes” autonomes? I, les compare a les “Corts”, i no a soles als politics que detenten, hui el poder eixecutiu, perque per a Valencia, les opcions alli presents, al cap i a la fi son lo mateix, les rodes d’un carro tirat per “l’animal” del centralisme. I, no podem oblidar-mos de que l’actual “emperaor”, pot colocar-mos en el present “Conflicte”, “en major eficacia davant un dilema apenes menys brutal”. (Cosa que ya està fent, en la qüestio idiomatica, i l’ensenyança en les escoles).

El “valencianisme”, la “fe”, tant dels “pancatalanistes” com la dels “panespanyolistes”, i la seua exigencia, es com la dels “cristians-vells”, intrinsecament contradictoria, per aixo en cap de moment no pot assimilar els uns als atres, i qualseevol “decret” que obligue  la “conversio” d’uns respecte dels atres, mai no podra, com tampoc no ho pogue en el passat, l’unificacio nacional.

Cal per tant, i en aixo estem un grapat de valencians, que la solucio al “Conflicte Nacional” actual, no vinga marcà per l’expulsio, l’exili, d’uns per l’exigencia i l’intolerancia dels atres.

El passat, la nostra historia, com ades he dit, no mos alliçona. I aixina tenim com quan encara  no havien passat cent anys, de nou cobrix el nostre horiso valencià una nova borrasca d’enfrontament.

Ara, l’enfrontament, va ser per una qüestio que podrien dir d’estat (¿a que em sonarà a mi aixo de les qüestions d’Estat?). Valia que els valencians prengueren partit be per l’Austria, be pel Borbo. I ho feren i s’enfrontarem. Pero, aci les condicions metereologiques mos deparen u d’eixos fenomens denominats de la “gota gelà”, produint-se com a conseqüencia, “l’eixida de mare del riu que mos ha doblegat com a poble”, desnaturalisant-mos per l’enfangament i clavillant-mos com ho fa el fanc quan es seca.

Eixa desnaturalisacio i eixe clavillament mos ha condicionat de manera decisiva debilitant la nostra personalitat colectiva “nacional”.

No foren favorables, per a la nostra “debilità” personalitat de poble, les condicions meteorologiques que es donaren posteriorment. Per aixo, per eixa “debil” personalitat i per la conflictivitat historica, ha fet que hui, siga la nostra propia historia, la seua interpretacio, la que mos dividix i la que mos enfronta.

Quan una societat es troba enfrontà, dividida, resulta dificil comprometre’s sense participar en l’enfrontament. Per aixo, si ya de per si mateix resulta dificil “ser valencià” compromes en el seu Poble, mes dificil resulta ser-ho i intentar superar l’enfrontament, la divisio que a poc a poc mos destruix. I resulta mes dificil perque tots partim d’un primer compromis des d’una de les parts en litigi, i, deslligar-se d’eixe primer compromis sectari no es una qüestio facil, puix que a voltes, inclus s’ha de renunciar a “veritats“ defeses anteriorment en passio, i que son “superaes” des dels nous plantejaments.

Eixa ha de ser, i ho es, la nostra lluita pel Nostre Poble. Una lluita encaminà a conseguir que el futur colectiu com a Poble no siga una qüestio, un constant problema historic.

Cal, per tant, que trenquem eixa constant de l’enfrontament llevant-mos el fanc que mos doblega per a fer possible que en la “primavera del Poble Valencià” florixquen, per la voluntat colectiva, les nostres llibertats nacionals.

Soc dels qui no ho saben tot, i per aixo a tots escolte, obert, permeable i tolerant, intentant traure de tots els mensages conseqüencies positives per al meu Poble. No soc, no obstant, un estudios de l’historia, perque no crec en l’historia estudià. Pero m’agrà i tinc necessitat de coneixer l’historia que el meu Poble ha protagonisat. Aixina puc saber que es allo que m’han negat dependre quan m’han ensenyat “l’historia oficial” i tambe perque no vullc que ningu me l’interprete, contant-me la “seua historia” baix cap de pretencio partidaria, puix que el passat, mai no mos pot condicionar la nostra voluntat de futur.

Soc, aixo si, un pensaor de l’historia,  i eixe pensament em du indefectiblement a la reflexio sobre el meu Poble, en el qual crec mes per allo que podem aplegar a ser que per allo que hem segut. ¿De que mos pot servir un passat glorios sino tenim un futur propi? Eixa es la meua reflexio, i fruit d’ella el present treball.

Un any ha passat des de que m’atrevi a posar en orde les meues reflexions. Un any travessat pels confrontaments electorals que han capgirat l’espectre politic  de l’Estat i han donat a Valencia un parlament que diuen “autonomo”. El comentaris que eixos fets, com atres tambe aconteixcuts,  aixina com la sempre incorfomitat en lo escrit per no haver sabut expressar millor allo que es vol dir, hagueren segut motius suficients per a modificar alguns dels plantejaments aci exposats. No obstant, m’he contingut i a soles he volgut afegir un chicotets comentaris que en res desvirtuen el text original, puix com diu la canço...”ara vos voldria dir que aci res no ha canviat”, en allo que afecta al “Conflicte Valencià” i als seus platejaments de futur, lo qual ya pot ser motiu de mes dures critiques.

Ya hem vist com l’actual conflicte es un “Conflicte Nacional” , que se li pot trobar un paralelisme en el protagonisat quan l’expulsio dels moriscs, i, si en aquell “conflicte” la qüestio religiosa tenia un gran protagonisme, en el present, si be no es un conflicte de base religios, si que pareix ben be un ritual d’alguna “secta” religiosa; el qual s’ancora en els seus origens impedint l’evolucio dels plantejaments que oferixen per a mantindre viva la flama de la discusio, de l’enfrontament que es, per tant, mes “visceral” que “racional”.

Es tambe eixa “sacralisacio” de l’enfrontament actual u dels majors impediments per a deixar postures i entrar en la revisio formal i profunda del “Conflicte Valencià”.

El temps que duem ya en el present “conflicte”, aixima com l’inmovilisme dels arguments que defenen les diverses postures demostra ben clarament l’esterilitat del propi “conflicte”, que mos du indefectiblement a la destruccio com a Poble.

No resulta facil, com he dit ades, abandonar els compromissos en les “sectes” que mantenen l’enfrontament, pero es fa necessari trobar plantejaments des de noves perspectives que l’eviten, no per la seua ignorancia, sino per la seua superacio.

Per a mi ha passat un any des de que escrigui el present treball; un any que va “des de la soletat del treball d’un estiu, al treball, la reflexio colectiva del següent”, que es el present.

Mosatros, en eixa “reflexio colectiva”, busquem eixa superacio que elimine sense exilis ni expulsions el “Conflicte Nacional” que hui patix el nostre Poble. Cal, per tant, que tots aquells que sentim a Valencia sincerament no demorem en participar en la lluita colectiva. Per aixo, lo mateix que el trobaor cubà Silvio Rodriguez i son Unicorni Blau, per la meua banda tambe “demane informacio” per a que entre tots preparem el proyecte d’una Valencia futura i possible.

No mos vejan en l’obligacio de dir als que mos seguixen, com mos diria Antonio Machado, per al nostre cas:

                                   “Ya hi ha un valencià que vol

                                   viure i a viure comença,

                                   entre una Valencia que mor

                                   i atra que amenaça

                                   Valencianet que vens

                                   al mon, Deu te guarde.

                                   Una de les dos Valencies

                                   El cor ha de gelar-te”.

                                   Estiu 1983.

RETORNO AL SIMIO

 

Autor: Joan Ignaci Cuilla

El diputado socialista Francisco Garrido ha presentado en el Congreso de los Diputados una proposición para que se reconozcan algunos derechos fundamentales a los grandes simios. Una de las argumentaciones esgrimidas por este diputado es que compartimos más del 99% de ADN con los chimpancés. Por cierto, porcentaje similar al que tenemos en común con el cerdo o la mosca. No sé por qué no se les ha tenido en cuenta. Quizás porque al diputado le gusta el buen jamón (en cuanto al cerdo) y porque no ha sabido descifrar las bondades del detritus, aunque todas las moscas revoloteen sobre él.

Los científicos han demostrado que los primates comparten buena parte de su estructura genética y cerebral, así como muchas pautas de comportamiento social, con los humanos. De ahí que la propuesta del Proyecto Gran Simio esté perfectamente fundamentada y que sea incontestable, ya que los chimpancés, gorilas, orangutanes y bonobos (mono fornicador donde los haya), “forman parte de la misma familia biológica a la que pertenece la especie humana”.

Ya nadie (o casi nadie) cuestiona las evidencias a favor de la tesis de Darwin sobre la evolución de las especies. Y tienen razón. Si no fíjense en los comportamientos de determinados personajes que deambulan por la fauna ciudadana, pero sobre todo, en la política.

Lo que no sé es si Darwin se había planteado alguna vez la teoría de la regresión en la evolución de la especie. Lógicamente, es una teoría personal, fruto de la deducción, más que de un estudio científico, por lo que no me gustaría pasar por todos los sinsabores que sufrió el famoso antropólogo, hasta que, después de años de investigaciones, le dieran la razón.

Mi teoría es muy sencilla. Después de haber alcanzado el máximo en la evolución, los seres humanos experimentan una regresión evolutiva proporcional al puesto de responsabilidad que desempeñan. Es importante no confundir esta teoría con el principio de Peter.

Así, algunos individuos retornan al chimpancé, desarrollando sus mejores cualidades (mentir, engañar, seducir, etc.); otros adquieren la apariencia de un gran gorila, lo que no quiere decir que tengan mayor capacidad de raciocinio, ya que poseen el mismo índice de encefalización que el resto de los primates, aunque ellos se crean superiores; hay además determinados sujetos que se asemejan a los bonobos que, según el diputado (no es cosa mía), solucionan los conflictos recurriendo al sexo; y están, por último, los orangutanes (el más parecido quizás al ser humano, ya que la diferencia más destacada entre ambos es que uno habla y el otro no, lo que no quiere decir que el primero sea más inteligente que el segundo). El mejor ejemplo de estos últimos animales lo tenemos en Carod-Rovira cuando comienza a emitir repugnantes gruñidos sobre la Comunitat Valenciana.

Si el lector ha llegado hasta este punto de la teoría –y aunque no esté de acuerdo con mi teoría– no me podrá negar que se echa a faltar alguna especie dentro de esta enumeración de primates. En concreto, falta uno con el que creo que muchos valencianos tendríamos que identificarnos: el mandril. No ya por su característica expresión facial y sus rasgos cercanos al camuflaje, sino por tener el trasero pelado de lidiar con uno y otro pariente.

Es decir, que una vez que el Gobierno nacional y el autonómico han resuelto los grandes problemas que reclamaba la sociedad como son el paro, la inseguridad ciudadana, las listas de espera de la sanidad, la falta de agua, el encarecimiento de la vivienda, la violencia doméstica, la economía, la dogmatización (perdón, educación), las pretendidas y ansiadas confederaciones regionales (països catalans y euskalherria), las suplantaciones idiomáticas y culturales, el terrorismo –otra vez perdón, “fin de la violencia”–, el incumplimiento del tratado de Kioto, la inmigración ilegal, el futuro de las pensiones, el problema sectorial del textil, calzado, mueble, juguete, etc., la indefensión de los autónomos, el AVE de la Comunitat Valenciana, los puntos negros de la red de carreteras, etc., le dedique una asignación presupuestaria al desarrollo de mi teoría, a fin de demostrar que el retorno al simio, ya no es sólo una cuestión de comportamiento, sino algunas veces, incluso de parecido físico. Por lo tanto, en mi opinión, la proposición presentada en el Congreso de los Diputados no debería decidir si los grandes simios son personas –como se pretende–, sino si el ser humano (cada día más) retorna al simio. ¡Al fin y al cabo, con estas medidas nos estamos asegurando nuestro futuro!

RESPUESTA A LAS PRECISIONES DEL SEÑOR QUINTANA

Autor: Raul Vallés

Señor Quintana i Font: Abusando de la gentileza de LA COMARCA, contesto a sus “precisiones” publicadas en este periódico el pasado día 19. La técnica por usted utilizada para contestar a mi “Carta Abierta” contiene una mezcla, a partes desiguales, del Método Olendorf (consistente en contestar a algo que no se pregunta, eludiendo hacerlo a lo preguntado), y una pequeña parte de maquiavelismo. Usted cita, en cinco ocasiones, a unos “agentes del imperialismo catalán”, expresión que yo no utilicé ni una sola vez. El calificativo apropiado para ustedes (referido explícitamente a usted, Maragall, Pérez-Carod-Rovira y Cía.) no sería “imperialismo”, sino “colonialismo”, puesto que lo que ustedes pretenden es colonizar –de momento lingüísticamente—a los pueblos de la ZONA –que no “Franja”-- Oriental de Aragón, transformando las lenguas vernáculas de esos pueblos por el “barceloni”, un idioma catalán “maquillado”, modificado y artificializado, que tiene escasa relación con el catalán tradicional que se hablaba en Gerona, Lérida y Tarragona. Es decir, ustedes han hecho con el catalán algo parecido a lo realizado por los vascos con el euskerabatua…

Usted, señor Quintana, no ha respondido a lo referente al término “odio” que utilizó en varias ocasiones, en relación con algunos partidos políticos y otros grupos (entre ellos, FACAO), y procedería que ratificase o retirase dicha acusación.

En la entrevista que le hizo R.P.B. (supuestamente, Ramón Bosque, un catalanista de La Codoñera), usted hizo referencia al término Nación en relación con Cataluña, y yo le decía que, de momento, solamente existe una Nación que es España: pero usted no precisa nada al respecto.

Yo le acusaba de que lo que ustedes pretenden es cercenar, fagocitar y hacer desaparecer –transformándolas en otro idioma: el catalán—las entrañables lenguas vernáculas que hablamos en muchos pueblos de la zona oriental de Aragón, aunque se trate de lenguas “incultas”, como “ustedes” las denominan. En sus “precisiones”, no precisa ni concreta nada.

Usted utiliza un cierto maquiavelismo cuando, sin yo haberlos citado, mete en su mismo saco a la Universidad de Zaragoza (Rector incluido), a sus profesores y catedráticos, a un Ministerio, al Gobierno (y supongo que no incluye también al Rey porque está de vacaciones…), tildándolos –usted, señor Quintana, que no yo— de “agentes imperialistas” del catalán o de Cataluña, seguramente con la malévola intención de que si se trata de repartir m… cuantos más sean los receptores, se toca a menos. Pero no expone ningún razonamiento lingüístico ni histórico, lo cual, como estudioso de lenguas que sedicentemente es, debería haberlo hecho. Yo sí voy a hacerlo, señor Quintana i Font:

Se había afirmado que Jaime I “El Conquistador” (su Jaume I “El Conqueridor”) escribía y hablaba en catalán y que, por ello, “El Llibre de Feits” estaba en catalán. El historiador Sánchez Albornoz afirma que “no sólo no fue obra de ese Rey, sino que su texto en catalán no es el original, y sí una simple variante, retocada, del texto latino de 1313, derivada, a su vez, de otro texto anterior, también latino”. La problemática histórica se creó por la falta de unidad política de la Monarquía al respetar, “democráticamente”, los diferentes idiomas romances que surgieron. La ausencia de una política de unidad idiomática durante el reinado de Alfonso “El Magnánimo” se quiere imponer ahora porque sí, olvidando que es algo que no se puede, ni debe, imponer porque va contra la Historia y el

Haciendo abstracción del uso del latín por las personas cultas, a lo largo y ancho de toda la Corona (que no del Condado), ¿en qué lengua predicaba san Vicente Ferrer por Morella, Alcañiz, Daroca, Calatayud, el Sur de Francia e Italia? Lo mismo puede decirse del Papa Benedicto XIII, tan unido al Rey Alfonso, y que tantos viajes y conciliábulos protagonizó...

El profesor Ubieto Arteta afirmó que cuando los cristianos llegaron a Valencia ya se hablaba el valenciano, que difería mucho del actual, como tampoco el castellano o el catalán primitivos nacieron como son en la actualidad, ni como eran en el siglo XVI. Según el historiador Ricardo de la Cierva: “Los reconquistadores, al liberar a las poblaciones cristianas sometidas al Islam, no necesitaban intérpretes porque los cristianos ya hablaban una lengua semejante, que era el romance mozárabe, derivado del latín, que nació como lengua de masas en la España musulmana”. Idéntica investigación hicieron el lingüista padre Fullana y Julián Rivera, conclusiones que fueron ratificadas por Menéndez Pidal. En los medios internacionales se entendía como “lengua aragonesa” todo idioma, dialecto o modalidad que se usase en la Corona de Aragón, como lo prueba la inscripción de “Langue Aragonese” existente en la catedral de la isla de Malta.

Item más: En la comunicación que el historiador J.M. Ferrer Figueras presentó a las II Jornadas de Estudio de la Orden del Santo Sepulcro (1996) se dice, refiriéndose a la Orden de Malta: “Debemos trabajar para que la antigua Lengua de Aragón, con su priorato de Catalunya y Castellanía de Amposta, vuelva a ser reconocida en la estructura de la Orden...”. ¿Cuál era esa lengua, señor Quintana...?

lenguas habladas. Pero ahora son ustedes quienes, con objetivos espurios ya denunciados, están creando malestar y rencillas entre los afectados.

RESPOSTA DE LA R.A.C.V. AL DICTAMEN DE LA A.V.L. (9-2-2005)

AUTOR: R.A.C.V. (REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA)

La RACV, vist i estudiat el dictamen de l’AVL sobre la llengua valenciana, mostra el seu desacort pels següents motius:

1.- El dictamen fonamenta la seua existència en una premissa falsa, quan afirma que ni l’Estatut d’Autonomia ni la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià definiren l’identitat o entitat del valencià. Contràriament a lo que diu el dictamen, el fet que l’Estatut parle de idioma valencià i la Llei d’Us de llengua valenciana sí equival a dir que el valencià és una llengua i que esta llengua no és la mateixa que la catalana, perque els conceptes de llengua o idioma definixen l’entitat i l’identitat del valencià i exclouen els conceptes de variant o dialecte; aixina ho entenem des de la RACV i aixina ho ha entés tot el poble valencià.

De la mateixa manera quedà definida l’entitat filològica del castellà en la Constitució Espanyola simplement dient que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”.

2.- El dictamen fomenta la divisió entre els valencians quan descriu una societat valenciana dividida en dos “sectors”: el que considera que valencià i català són la mateixa llengua i el que considera que són llengües diferents. Esta divisió és irreal ya que l’existència d’un sector absolutament minoritari –paradoxalment majoritari en l’AVL- que considera que valencià i català són la mateixa llengua, no supon una divisió de la societat valenciana, que des de sempre i majoritàriament ha tingut i té consciència de parlar una llengua pròpia diferent de la catalana.

3.- Es falseja la realitat històrica quan es torna a repetir que les Bases -que no normes- de 1932 foren un acort històric que supongué l’unificació de l’ortografia valenciana, perque en 1932 no hi hagué cap de debat ni estudi, simplement la firma de persones i entitats que, segons les pròpies bases, “mantenen els seus punts de vista científics”, tan és aixina que l´únic filòlec que les signà, Lluís Fullana, reedità en 1933 la seua Ortografia Valenciana i les principals entitats que les signaren, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, hui RACV, deixaren d’utilisar-les, ya que dites Bases són un simple resum, ple d’incorreccions, de l’ortografia que l’Institut d’Estudis Catalans elaborà per al català i que catalanisen i dialectalisen al valencià.

4.- El dictamen torna a falsejar la realitat o a ignorar una part d’ella quan repetix que ha hagut una normalisació consolidada a partir de les normes de Castelló o del 32. Ya hem explicat en moltes ocasions que aquelles Bases foren arraconades en poc de temps i el sector partidari de l’anexió al català utilisà directament l’ortografia catalana, bona prova és el dígraf català –tz- de la terminació –itzar-, que no apareix en les Bases i que ve utilisant-se en conte de la forma valenciana –isar- que és la que s’utilisa en les Bases.

Pero els redactors del dictamen no ignoren que la normalisació durant els últims 25 anys també s’ha fet gràcies a una atra ortografia que mai nomenen, l’Ortografia Valenciana de la RACV. En esta ortografia han escrit multitut d’escritors les seues obres i fon oficialisada i publicada per la Secretaria General Tècnica de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana i en ella es publicà, en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, també es redactaren en ella els primers llibres de text per a l’ensenyança del valencià, fins que el primer Govern socialiste impongué, sense debat ni consens i sense oficialisar-la mai, l’ortografia catalana afirmant que es tractava de les Bases de 1932.

5.- El dictamen intenta fer una comparació entre el cas del valencià i català i el portugués de Portugal i de Brasil, l’anglés d’Anglaterra i dels Estats Units d’Amèrica, l’espanyol d’Espanya i d’hispanoamèrica. En esta comparança subjau l’idea de que, a l’igual que en els atres casos, el valencià ha segut dut per colonisadors catalans, teoria històrica i llingüística ya rebatuda i sense fonaments; pero ademés compara casos incomparables, ya que la consciència llingüística dels valencians sempre ha segut la de parlar una llengua pròpia i diferent en un nom propi de “llengua valenciana”, no aixina en Brasil, EEUU o hispanoamèrica a on tampoc trobem l’existència de diccionaris i gramàtiques pròpies com succeïx en el cas valencià des del s. XV, començant pel primer diccionari romànic, el Liber Elegantiarum del valencià Joan Esteve de 1472 en “latina et valentina lingua”, seguint per la clara consciència diferencial emanada de tots els escritors clàssics i postclàssics valencians (no referida en cap de dialecte o madalitat coneguts) respecte de sa pròpia llengua valenciana i confirmada sociollingüísticament per la consciència general d’una llengua pròpia i substantiva, la valenciana, que arreplega en el s. XX el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica.

6.- A on el dictamen és incorrecte, des d’un punt de vista realment filològic, és precisament en allò que els seus redactors tenen més interés en dictaminar quan afirmen reiteradament que “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra... la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals” i que “els diferents parlars d’estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix ‘sistema lingüístic’ ”. Des del punt de vista de la filologia el dictamen és incorrecte ya que, a l’igual que feren els catalans Pompeu Fabra –que no era filòlec- i Joan Coromines, mutila el sistema llingüístic de manera acientífica i interessada, de tal manera que cap de filòlec de prestigi pot acceptar este plantejament que deixa fòra a totes les terres d’Oc, que li donen el nom d’occitanorromànic al nostre sistema. Curiosament el dictamen parla d’un sistema pero no diu quin és per a no fer evident l’error.

El dictamen confon coses que en filologia estan ben definides com és el concepte de llengua, parlar i sistema o diasistema. Tots els territoris mencionats més tota Occitània formen part d’un sistema llingüístic, el sistema occitanorromànic i dins d’ell unes variants s’alçaren a la categoria de llengua en un prestigi lliterari, en primer lloc l’occità en la lliteratura trobadoresca, en segon lloc el valencià en el Sigle d´Or del s. XV i en tercer lloc els catalans en la Renaixença, els atres parlars, sense tradició lliterària queden com a variants i algun, com el mallorquí, ha assumit la seua anexió al català, segons l’Estatut d’Autonomia balear.

Ya hem repetit en vàries ocasions que no cal anar molt llunt per a trobar casos pareguts, com ara el gallecportugués que la RAE definix com “grup de llengües romàniques utilisades en els dominis llingüístics de Galícia i Portugal”. Ningú nega que gallec i portugués formen un sistema llingüístic pero tampoc que siguen considerats dos llengües. El nostre cas no té perqué ser diferent.

7.- El dictamen insinua que la romanística i la filologia afirmen que la llengua dels valencians és la mateixa que la de catalans, balears, andorrans... Ara i ací hem de dir que la romanística internacional no és una institució que s’haja pronunciat en esta qüestió mai, la romanística i la filologia la formen els experts i les seues opinions no són dogmes de fe, tenen el valor que la comunitat científica els dona en cada moment. Estos experts, que mai negarien –com fa l’AVL- l’existència del diasistema occitanorromànic, incloent Occitània, responen que dins del diasistema el valencià serà lo que els valencians vullguen que siga; de fet, els últims estudis no es dediquen a pregonar l’unitat de valencià i català, sino a descriure la situació d’estes dos llengües i els instents d’anexió del català, com ha fet recentment la filòloga alemana Antje Voss en el seu llibre Das Valencianische zwischen Autonomie und Assimilation (El valencià entre l’autonomia i l’assimilació), editat per European University Studies en Frankfurt en 2002.

8.- Finalment el dictamen propon “utilisar un model de llengua convergent”, en un clar intent d’aplegar a l’unificació o anexió en el català, prova evident de que l’unitat entre valencià i català que tant es progona és més un desideràtum que una realitat llingüística.

Vàries qüestions podem objectar ad este punt: en primer lloc que la convergència no és un criteri llingüístic, és un criteri que respon a una voluntat política o sociollingüística; aplegat este punt podem recordar des de la sociollingüística Joshua Fishman afirma que: “quan les llengües pareixen completament semblants entre elles fonètica, lèxica i gramaticalment, pot resultar de gran interés establir la seua autonomia mútua, o a lo manco de la més dèbil respecte a la més forta” (Sociología del lenguaje. Ed, Cátedra. Madrid 1979. pàg. 51), el dictamen propon tot lo contrari i de tots és ben sabut que es ve fent en els últims anys un acostament forçat del valencià al català.

Per una atra banda, el criteri de “convergència” va directament contra la lletra i l’esperit de la Llei de Creació de l’AVL quan dispon que l’Acadèmia: “es basarà en la tradició lexicogràfica i literària i la realitat lingüística genuïna valenciana”. El concepte “genuí” significa propi o característic i és totalment incompatible en el concepte “convergent”. Fer una normativa baix un criteri de “convergència” o “divergència” és fer-la des d’un punt de vista extra-llingüístic, no científic i inacceptable, més encara si esta normativa està guiada per uns interessos particulars i polítics que no responen a la tradició històrica ni a la voluntat majoritària dels valencians, arreplegada en l’Estatut d’Autonomia, que com hem dit en un principi definix l’identitat i entitat del valencià com a idioma i no com a variant o dialecte.

9.- Considerem que si la creació de l’AVL fon un intent per a aplegar a un consens que acabara en el conflicte llingüístic valencià, degut a la seua composició, en una presència absolutament majoritària de partidaris de l’anexionisme llingüístic i contraris a l’existència d’una llengua valenciana en ortografia i gramàtica pròpies, ha servit per a fomentar la discòrdia i la confusió entre els valencians, reviscolant la guerra llingüística, hui més present que mai en la vida pública.

Per tant es demana en respectuosa energia la derogació de la Llei de Creació de l’AVL i la seua dissolució.

Palau de la RACV. Valéncia 14 de febrer de 2005