Per Leopoldo Peñarroja Torrejón
Un dia de l´any 1997, en una
conversa haguda en la Plaça del Carme d´esta
ciutat, una persona m´informava
d´un sopar secret de tres persones, un
politic de la maxima
responsabilitat de govern, dos representants (virtuals)
dels sectors que diem catalaniste
i valencianiste, on la dita autoritat
posava sobre el tapet l´intencio
de crear una nova entitat que assumira la
totalitat de les competencies
normatives sobre el valencià. Casual o
involuntariament per tant vaig
ser el primer en rebre la noticia, i encara
que el meu interlocutor no
pareixia adonar-se´n del potencial explosiu que
l´ocurrencia contenia, en un
moment va passar pel meu enteniment la pelicula
del panorama gens afalagador que
se´ls aveïnava al valencià i al
valencianisme. Han passat set
anys; la pelicula s´ha fet realitat, pero la
realitat la superat lo
previsible.
Hi havia molta pressa. Als
efectes d´una rapida fabricacio oficial, l´idea
fon remesa al Consell Valencià de
Cultura, que, per expressa peticio de les
Corts Valencianes, devia emetre
un dictamen (dictat pels dos grans partits
majoritaris) sobre el conflicte
llingüistic valencià. Tot estava lligat.
Tant que un alt responsable del
govern valencià me confessava que la decisio
ya estava presa, pero que era
precis un pont, es dir, un organisme intermig
(el Consell Valencià de Cultura)
encarregat de donar vida oficial a la nova
criatura normativa. Per tant,
d´este pont, del CVC, que mai va debatre
(d´aixo done fe) sobre les causes
del conflicte del valencià, i despres d´un
any d´escenografia i pressions,
va naixer el dictamen de 13 de juliol del
98, la mare de tots els darrers
mals del valencianisme.
Tots sabien i tots saben que alli
es soterrava la capacitat normativa de la
RACV; que alli, ab meridiana
claritat, s´acceptava l´unitat de la llengua
catalana; que alli se vorejava la
normativisacio valenciana de l´ultim quart
de sigle, entesa com una simple
contestacio localista; que alli se creava un
"ens normatiu" de
dotacio politica, no cientifica; i que alli es reduïa al
no res la llengua valenciana
historica, i inclus el seu nom, diluits en una
suposta llengua comuna (la
catalana, clar) parlada en tots els territoris de
l´antiga Corona d´Arago. No hi ha
taronger que done pomes; ni se cullen
llimes del llidoner. Per aixo me
pregunte: ¿s´extranya hui algu de les
conseqüencies?.
Este dictamen dictat, sobre el
qual vaig declarar el 13 de juliol del 98 que
ab ell el poble valencià perdria
tota garantia futura de respecte i
preservacio de l´autentica
llengua valenciana (i aixina ha segut), es per
tant la raïl de l´ultim big-bang
del valencianisme cultural, trencat des
d´aquell mateix moment, de
l´invencio de l´AVL i del moviment de voluntats
que, arant d´aixo, a disoldre la
seua unitat, de cap a peus. Perque en el
98, el "valencianisme"
va quedar doblement orfe: orfe de referents (una part
dels efectius de la RACV, presa
en la tarallina de les pressions i mentires
del poder, s´entregaren a un
colaboracionisme tan infantil com letal ab allo
mateix que l´havia reduita a la
nulitat; i orfe d´informacio (la prensa,
unilateral, no ha deixat d´oferir
una realitat virtual sobre les supostes
bondats de l´AVL), de forma que
acabà partint-se en dos "valencianismes": a)
els qui, vista de dins la crua
realitat, estimavem vital mantindre l´unitat
i la firmea de criteris, liderada
per nostra RACV, i rebujar la participacio
en lo que era, i el temps ha
confirmat, la disolucio de nostra llegitimitat
normativa, de la propia llengua;
i b) els qui, aixina i tot, s´avingueren a
figurar, en condiciones
anecdotiques, en l´invent de l´AVL, trencant-se
l´unitat del cor mateix de nostra
maxima institucio normatisadora.
Es dir: el poder havia desactivat
al valencianisme ab la colaboracio del
valencianisme. L´anulà dins
l´AVL, on els "seus" efectius, numericament
irrisoris, carixen d´operativitat
colectiva i especialisacio filologica,
pero ha venut la postal d´uns
pocs noms airejats per la prensa com a
suposta, que no real,
"representacio paritaria" d´un valencianisme
tradicional.
Hui, despres de tot, assistim a
un panorama surrealiste. Politics de fora
disposts a furtar-li a Valencia
historia, llengua i cultura (i territori,
temps al temps); politics de dins
que ni defenen la segua llengua ni el nom
de la seua llengua; i politics
tambe de dins que defenen el nom de la
llengua, pero no la llengua.
Creuen que ya la defendrà la peculiar Academia
Valenciana de la Llengua, que
inventaren perque volgueren, i que dotaren a
ciencia certa d´una majoria
abrumadora de partidaris de l´unitarisme catala,
es dir, que posaren la llengua
valenciana en mans dels qui volien la
catalana. ¿No ho sabien¿ ¿No
volien saber-ho? ¿S´extranyen ara? ¿No han
llegit totes y cada una de les
seues declaracions oficials, des de la
referent al nom del valencià a la
que catalanisa de soca i arraïl el marc
curricular de l´ensenyança del
valencià? Surrealiste.
L´Academia Valenciana de la
Llengua es un parlament de partit unic o de
partit de majoria garantida i
permanent que treballa no per a vitalisar la
llengua del seu poble, sino per a
disoldre-la i imposar la del veï. Es, una
Academia impossible, perque no es
possible que qui no creu en una cosa puga
dictaminar sobre ella; i unica,
l´unica del planeta on els academics son
triats i proposats, previes pressions i
maniobres, per dos partits politics
parlamentaris.
Alguns (yo crec que molts, a
tenor de lo que he vist el 27 de novembre)
estem cansats. Cansats de ser
simplement "singulars", perque la nostra
llengua, el valencià, es una
llengua historica ab un cos fonic,
morfosintactic i lexic (i
literari), no una cosa peculiar o una variant
exotica. Cansats de declaracions
florals i de valencianisme light i de saló.
Voldriem conviccio i unitat;
ciencia front a la falsetat i consciencia front
a les ambigüetats.
I com no hem perdut l´esperança,
creem que la veu dels millers de bons
valencians que eixiren al carrer
el dia 27 es atra volta el crit de la
nostra llengua, la valenciana
No hay comentarios:
Publicar un comentario