EL RACONET DE LA LLENGUA VALENCIANA.

Autor: Joan Batiste Sancho

INTRODUCCIO A LES DIFERENCIES FONETIQUES ENTRE EL CATALA I EL VALENCIÀ

Es en el camp dels sons i dels fonemes (la fonetica i la fonologia) a on mes es marquen les diferencies entre els dos idiomes. Escoltant parlar a un valencià i a un catala no hi ha cap dubte d’a on es cada u. No es requerix un oït extrordinari per a percebre les diferencies.

Chiquets en l´escola.

Cervells oberts de bat a bat.

Irresistible tentació per a

inocular el veri catalaniste.

I no nos referim a les diferencies en els sons1 que catalans i valencians fem en la realisacio d’un mateix fonema (la parla), sino que nos referim a les diferencies fonetiques entre els dos sistemes llingüistics.

Per a ilustrar millor lo dit, reproduim a continuacio una vivencia que narra el primer contacte en catalaparlants de F. de Borja Cremades2 quan de chiquet ingressà en el colege que La Companyia de Jesus tenía en Roquetas, prop de Tortosa, alla per l’any 1930 i que anys mes tart recordarà en el llibre “la llengua valenciana, en perill”3:

“…en els anys de la meua adolescencia, entre els onze i els quinze, en mon bagage llingüistic matern i per tant fonetic, assimilat en el cor de l’Horta de Gandia, d’a on han eixit els mes grans lliterats en llengua valenciana, nos posaren en contacte, durant els primers anys de bachillerat, vivint en un colege situat no llunt de l’Ebre tortosí, en estudiants provinents de les quatre provincies catalanes. Fon alli a on per primera vegada oirem un llenguage: vocabulari, accent i construccions propies del “principat”. La dificultat d’entendre’ns en llengua materna era gran, mes encara, inaccessible quan es tractava de certs condiscipuls. Haviem de recorrer a l’us de la llengua castellana per a entendre’ns. Reflexionant despres, deduixc que la major dificultat la constituia la diferent pronunciacio”

Precisament, les diferencies entre el valencià, catala i el mallorqui, fon un dels camps d’estudi preferit del P. Fullana des de les seues primeres investigacions, tal i com arreplega el seu biograf Benjami Agullo4. Prova d’aço es que en agost de 1915, aprofitant l’estancia del P. Fullana en Barcelona, donà unes conferencies els dies 10, 11, 12 i 13 que foren aplaudidissimes en gran elogi de la prensa regional catalana que duen per titul: “Diferencies fonetiques entre el valencià i el catala”, “diferencies grafiques u ortografiques”, “diferencies lexiques i morfologiques” i “diferencies sintactiques”.

En els origens de lo que hui es la llengua valenciana, tambe tingue la seua importancia, per a distinguir-se de les demes llengües romaniques, precisament la manera de parlar el romanç per part dels habitants d’estes terres. Importancia esta que els unitaristes de les llengües valenciana i catalana sempre han intentat minimisar com ho explica F. de Borja Cremades:

“…precisament la distinta fonetica o prosodia constitui, a l’hora de formar-se en epoca migeval les llengües romaniques, el factor mes important o decisiu en sa disgregacio ortografica, morfologica i lexicografica… Per esta rao els interessats en que valencià i catala siga la mateixa llengua, atribiuxen, per conveniencia, la menor importancia possible a la fonetica”

Les particularitats fonologiques d’un idioma, per correspondre a unes manifestacions mes espontanees i manco conscientes, adquirixen tant o mes valor inclus que les particularitats lexiques i morfosintactiques; aixina ho manifesta el professor J. Angeles Castello en el llibre “Fundamentacio Metodologica de la Llengua Valenciana”. Es habitual acceptar prestecs lexics (com internet,…) i inclus prestecs d’estructures sintactiques, pero lo que mes es resistix un idioma es a incorporar estranys fonemes i diferencies en els modos i punts d’articulacio d’estos. Per posar un eixemple ilustratiu podem pensar en un japones adult intentant pronunciar el fonema [r] de la paraula carro.

En la decada dels anys 80, qui mes profundisà en el camp de la fonetica valenciana fon sense cap de dubte D. Jose Maria Guinot. En este camp, destaca la publicacio de la“Fonetica de la Llengua Valenciana5” i la conferencia: “El valencià:fonetica verbal6”, pronunciada el 13 de juny de 1986 en la clusura dels cursos de llengua i cultura valencianes de Lo Rat Penat.

No manco reconeiximent s’ha de fer del treball en el camp de la fonologia valenciana de Josep Boronat, continuador del llegat de D. Josep Maria i que al remat sería la seua darrera publicacio, “Fono. Introduccio a la Fonologia Valenciana”, Editcio de Lo Rat Penat l’any 2000 i dedicatoria en homenage a Mossen Guinot.

Per tot lo expost, la comparacio entre la fonetica valenciana i la catalana pot ajudar a compendre millor les caracteristiques del nostre idioma. Per este motiu en els proxims numeros d’este raconet de la llengua valenciana este sera el nostre objectiu.