EL DISCURS REDUCCIONISTA DELS UNITARISTES LLINGÜISTICS

Autor: Vicent de Valencia

Entre els partidaris de l'unitat llingüística es practica un discurs reduccionista del conflicte llingüístic valencià que es pot resumir en 3 o 4 afirmacions gratuites.

Una d'elles és la que fa referència a que l'idioma únic ("llengua catalana" per als essencialistes i "català-valencià" per als nous reformistes) es troba en "perill d'extinció" i que per tal d'evitar-ho és vital 'deixar de discutir de normatives i identitat de l'idioma'. Deixar de discutir, en la seua jerga, significa deixar de discutir el paradigma de l'unitat de la llengua i acatar els criteris de la llingüística catalana. Aixina de senzill.

Em sembla aceptable que hi haja persones que puguen opinar açò a títul individual, pero no trobe que siga este un argument convincent ni per al futur del valencià ni per a silenciar als grups socials que qüestionen els plantejaments de la llingüística oficial. Perque el futur del valencià -com el de qualsevol llengua minoritària- està condicionat per molts factors socio-llingüístics -a quí més greu- i éste seria un més en el cas que puguera tindre algun pes específic.

Pero la realitat és que este argument es vol aprofitar per a silenciar o callar els moviments -minoritaris o no- que qüestionen el discurs oficial en la llingüística valenciana actual. Yo creia que el nostre ordenament jurídic i social estava basat en la llibertat d'expressió i en la coexistència de les idees encara que foren antagòniques, pero el discurs reduccionista i teocràtic dels talibans de la llengua està per damunt del sistema democràtic i exclouen, ¡en nom de la ciencia!, qualsevol manifestació de discrepància.

Una atra variant d'este discurs reduccioniste-irracional que practiquen els unitaristes llingüistics es allò de que fomentant l'anticatalanisme i la 'secessió llingüística' anem contra la nostra herència cultural i la nostra llengua actual.

Es cert que hi ha grups anticatalanistes que defenen superficialment la llengua valenciana perque és una manera d'oposar-se al catalanisme. I és cert també que estos grups solen practicar l'intolerància intelectual. Pero el reduccionisme que practiquen els unitaristes els du a afermar que tots els qui defenen un concepte diferencial de l'idioma són anticatalanistes, ergo van contra la llengua actual.

A mi em sembla un insult. Un insult, voluntari o no, a l'inteligència de les persones. Perque ad estes altures del debat i vivint en una societat democràtica caldria ya practicar el discerniment i respectar la discrepància intelectual entre persones que han arribat a la majoria d'edat.

Una majoria dels ciutadans valencians tenen consciència de que el valencià i el català son DOS llengües distintes i independents. I eixos mateixos valencians són els qui, en número encara important, seguixen sent fidels a la llengua dels seus antepassats.

Aquells valencians que pretenen documentar i canalisar eixa consciència llingüística diferencial cap a una normativa llingüística pròpia, mereixen un respecte. I no mereixen que se'ls acuse sistemàticament per part dels testaferros de l'unitat llingüística de trencar o d'anar en contra de la llengua valenciana actual.

Una atra afirmació gratuita que es sol practicar des del catalanisme llingüístic és aquella de que defendre les formes pròpies valencianes en la llengua escrita i una codificació pròpia ens duria a fomentar la separació de la llengua valenciana en 3 o 4 idiomes (¿?). És a dir, cal defendre l'unitat llingüística i deixar les coses com estan, perque lo contrari nos du a l'anarquia i a escriure el valencià com cada u vullga.

Esta afirmació em sembla de nou un insult a l'inteligència i no té res a vore en criteris llingüístics o filològics. És una idea que es mou simplement per prejudicis i én l'intenció de descalificar i ofendre de nou als qui tenim un concepte diferencial del valencià.

Per una atra banda, l'afirmació que gratuitament es fa de que la majoria dels defensors de l'unitat "són respectuosos de les formes pròpies" és una falàcia. La majoria dels representants i els membres actius de la llingüística catalana seguixen opinant lo contrari i es resistixen a valencianisar la llengua o l'admitixen en la boca chicoteta.

L'introducció d'algunes formes valencianes en la llengua estàndar s'admet com a mal menor i com a una estratègia per a que la normativa fabriana i el model català de codificació guanye adeptes entre els valencians. Com diu el refrà, "cal canviar algunes coses per a que tot seguixca igual".

Com que la concepció centralista del model llingüístic ha fracassat (i ha fracassat en bona manera gràcies al 'blaverisme'), ara cal parlar de model llingüístic polimòrfic i alhora convergent. Es tracta de la versió actualisada del concepte abusat en el franquisme de "l'unitat dins de la diversitat". Sols que en el franquisme eixa manida frase s'utilisava per defendre un concepte anacrònic d'Espanya i ara servix per defendre 'l'unitat de destí en lo universal' de la comunitat llingüística-nacional catalana.