Per Joan Ignaci Culla
Si totes les
veus i documents convergixen en que el Peno de la Conquesta es fals, com
publicarem en LP, 9/10/08-9/10/09 (segurament l´orige mes llogic sería el que
manifesta Garcia Moya: Que fora un trofeu dels guerrers de l´Unio en el sigle
XIV, quan ya Pere II utilisa a sovint les banderes i penons en quatre barres),
¿per que i quan conseguix protagonisme el Peno en determinats sectors del poble
valencià, dasta el punt de no importar-los fer el major del ridiculs demanant
el seu reconeiximent oficial?
Un dels
majors experts que ha investigat l´historia de la Real Senyera, junt a García
Moya o Fermín Juanto Manrique es l´historiador Antoni Atienza, el qual nos
aclarix algunes senyes: En 1838 se celebrà novament el Centenari de la
Conquesta de Valencia. Llavors, les autoritats valencianes, d´ideologia
lliberal, descobriren una vella bandera conservada en el Monasteri de Sant
Vicent de la Roqueta, recentment exclaustrat. Cregueren vore en ella la bandera
de Jaume I, i li donaren més importancia que a la Real Senyera. Els lliberals
pretenien trencar radicalment en el passat, i eixe passat incloïa a la Senyera.
Per tant, durant les festes d´eixe any, l´estandart conegut des de llavors com
el «Peno de la Conquesta», fon exaltat.
Fon a partir
d´eixe moment quant el Peno comença a tindre protagonisme en Valencia,
conseguint un atre reconeiximent el 9 d´octubre de 1939, quan per a la
commemoracio del 700 aniversari de la reconquesta del Regne de Valencia, el
franquisme sustituix en la Processo Cívica la Real Senyera pel Peno, al
considerar que la Senyera era un simbol republicà, mentres que el Peno
representava la monarquia historica d´Arago. ¡Curiositats de la vida!
La
representativitat de la Real Senyera, com a simbol propi del valencians, està
perfectament lligada a l´historia i als sentiments d´un poble que sempre s´ha
reivindicat i reivindica com a diferent, genuí. Mentre els que defenen el fals
Peno, ademes d´atentar contra la veritat, promulguen un vassallage cultural i
llingüistic als catalans.
No es
qüestio de voler ser els valencians un poble diferent, que tambe, es que
senzillament, ho hem segut i ho som.
Un poble es
projecta des del passat al futur de distintes formes, pero possiblement, les
mes caracteristiques i genuïnes siguen a traves de la seua llengua i la seua
ensenya. Els valencians des de sempre, hem tingut com a orgull estos dos
simbols en els que nos hem distingit dels demes. En la nostra singular llengua
valenciana, creant un dels primers sigles d´or de les lletres en Europa. I en
la Senyera, com a primer emblema nacional d´Europa, representar a un poble
llaborios i dinamic.
¿A cas hi ha
una atra bandera que nos indentifique als valencians a part de la Senyera? Lluis
Querol i Roso, en el seu llibre ´Las milicias valencianas´ de 1935, fea la
següent reflexio: "¿Aparte de la Senyera, hubo alguna bandera o estandarte
que simbolizara la totalidad del Reino Valenciano? Es de creer que no; siendo
presumible que a la histórica Senyera de la ciudad de Valencia ningún otro
estandarte le puede disputar el derecho de representar al antiguo Reino de
Valencia en su integridad".
Moltes i
diverses son les contestacions que se´ls han fet als que, pretenent llançar-se
als braços dels catalans, han reivindicat el Peno com a emblema nacional dels
valencians. Una d´elles es la que publica Nicolau Primitiu en Camí, núm. 90 de
1933, en contestacio a l´articul de G. Renat, que defenia la cuatribarrada com
a emblema del ´País Valencià´. Primitiu qualificava l´articul de «literatura
festiva i irònica», i li reprochava: «li seria difícil a ningún
antivalencianista, per biliós que fóra, reunir en menys espai més befa i
escarni, sota apariència d´investigació històrica (...) Qualsevol que examine
la Nostra Senyera autèntica, amb l´ull serè de l´arqueòleg estudiós, vorà,
hivaçosament, que està formada per l´escut dels reis d´Aragó, les quatre barres
vermelles en camp groc, tenint aensús la corona que indica la capitalitat del
Realme de València: una faixa roja amb gemmes, l´anell de la corona, damunt els
florons i el blau, representant el ras de què estaven folrades les corones...»
I remata l´articul dient que «arraconada la Senyera en l´Arxiu de la ciutat des
dels luctuosos dies de la nostra derrota, el poble sempre tingué fe en la seua
Senyera, ¡única!, no n´hi havia altra, ¡la del Realme!, i per això l´anomenava
sempre en térmens absoluts ¡la Senyera!, i continua saludant-la així; car no´n
pot haver altra, car és l´autèntica representació del País Valencià, de la
Nació Valenciana».
I com a conclusio, em quede en el
resum que fa Primitiu en l´articul senyalat: «La nostra Senyera és no res menys
que la representació genuïna i integral de la Nació Valenciana, i per açò deu
ser sagrada i indiscutible per a tot valencià que vullga ostentar dignament
eixe nom». ¡El Peno, ademes d´una falsa reliquia, es atra cosa!
No hay comentarios:
Publicar un comentario