La Constitucio Espanyola fon aprovà, en funcio d’un ample consens de les forces politiques, el 6 de decembre de 1978.
L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana fon aprovat en funcio de la Lley 5/1982 de 1 de juliol per les Corts Espanyoles.
Hasda aplegar a la confeccio definitiva de l’Estatut y pels interessos partidistes dels que els tenien que redactar y que heu estaven fent a esquenes al poble, es va produir lo que coneguem con la Batalla de Valencia. La Batalla de Valencia es produi perque molta gent valenciana y valencianiste va tindre la visio de futur de lo que volien pera el nostre Reyne de Valencia, en contraposicio als interessos politics que estaven consensuant en la “moqueta” (lligga’s els despaigs) lo que lis donava la gana sense tindre en conte l’importancia y l’historia del nostre Reyne, que volien supeditarho al proyecte catalaniste dels Païssos Catalans, a on la nostra bandera fora la “marfega” (lligga’s la quatribarrà de Catalunya), a on la nostra anscentral Llengua Valenciana fora el cátala; a on lo nom historic del nostre Reyne fora el de “Païs Valencià” y a on el nostre glorios himne regional fora relegat per la “moixaranga” pel que apostaven els sectors catalanistes de dins y fora de les nostres terres.
Hi hagueren manifestacions, tancaments de valencianistes en el Palau de Benicarlo, seu actual de les Corts Valencianes, y atres actes reivindicatius de lo nostre valencià, que per la por que tingueren els negociaors de l’Estatut, es consegui la Real Senyera Coronà; es consegui la denominacio d’Idioma Valencia; es consegui com a himne el del mestre Josep Serrano, o siga el que es va compondre pera l’Exposicio Regional Valenciana de 1909 y, com a un element mes de la debilitat dels politics, es negocià el nom del territori autonomic posant el de Comunitat Valenciana en lloc del de Reyne de Valencia que per hisoria y tradicio correspon a la nostra terra valenciana.
Y fon aprovat l’estatut per la via de l’articul 145 de la Constitucio, en lloc del 151 que dona mes atribucions a les autonomies que tenen el calificatiu “d’historiques”, pero ¿qué mes historic que el nostre Reyne de Valencia?. En realitat la calificacio d’autonomies historiques que tenen les regions quins estatuts s’aprovaren en la II Republica, practicament a pocs mesos abans d’esclatar la guerra civil (1936-1939), proces autonomic que es rematà en la dita guerra y Valencia no aplegà a presentar lo seu estatut a temps.
Y aixi escomençà y continuà la batalla puix que els sectors catalanistes, recolçats pel regim catala, iniciarem l’ofensiva a gran escala contra la cultura y la llengua propia dels valencians.
De tota esta traïcio que s’anava gestant en contra del nostre Reyne de Valencia la majoría del poble valencià no s’estaba adonant d’esta situacio de lluita que mantenia el sector valencianiste en contra del catalanisme. La premsa no publicava res de les situacions que provocaven en contra del poder establit els grups de valencians que veïen com els seus drets historics estaven sent manipulats y traicionant pels politics del moment, els politics que tenien en ses mans la negociacio de l’estatut.
Pero a una part dels valencians si que li anaven extranyant, per la seua ingerencia en l’historia y llengua valenciana, les activitats dels catalanistes especialment naixcudes de l’universitat, a on fea temps que s’havien contratat professors catalans pera anar aleccionant als estudiants que, per la seua joventut y debilea de cervell, era un camp abonat pera que fructificara l’inmersio de lo catala en lo nostre Reyne.
Y escomençà a apareixer la denominacio de “Païs Valencia” pera la nostra terra nom que, en el cas de la seua inclusio en l’estatut, mos aproparia encara mes a l’estrafalari proyecte dels “Païssos Catalans” en que volien engolirmos els poders fectics. Aprovat l’estatut escomençà a posarse en marcha el mateix creantse els reglaments oportuns pera la seua aplicacio.
Com dic ades, en l’estatut, y degut a la pressio que en lo carrer feen molts valencians, es guanyà la denominacio d’Idioma Valencia pera la nostra historica llengua, pero el triumf del PSOE en les primeres eleccions autonomiques va ser el desencadenament de l’inmersio catalanera en els coleges, institucions, mijos de comunicacio, etc., política que el PP. v’assimilar y que, ademes, prengue com a propia, incrementantla oficialisant la llengua catalana (disfrassà com a llengua valenciana) per mig de la creació de l’Academia Valenciana de la Llengua, organisme constituit per vintiu academics catalanistes, pera dirmos als valencians de quina forma catalanista tenim que parlar el nostre idioma, de tal manera que la inmersio llingüistica inicià pels socialistes en les prostrimeries dels anys setanta, continua fentse pels populars, despres de traidores connivencies en les forces politiques y culturals catalanistes.
L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana fon aprovat en funcio de la Lley 5/1982 de 1 de juliol per les Corts Espanyoles.
Hasda aplegar a la confeccio definitiva de l’Estatut y pels interessos partidistes dels que els tenien que redactar y que heu estaven fent a esquenes al poble, es va produir lo que coneguem con la Batalla de Valencia. La Batalla de Valencia es produi perque molta gent valenciana y valencianiste va tindre la visio de futur de lo que volien pera el nostre Reyne de Valencia, en contraposicio als interessos politics que estaven consensuant en la “moqueta” (lligga’s els despaigs) lo que lis donava la gana sense tindre en conte l’importancia y l’historia del nostre Reyne, que volien supeditarho al proyecte catalaniste dels Païssos Catalans, a on la nostra bandera fora la “marfega” (lligga’s la quatribarrà de Catalunya), a on la nostra anscentral Llengua Valenciana fora el cátala; a on lo nom historic del nostre Reyne fora el de “Païs Valencià” y a on el nostre glorios himne regional fora relegat per la “moixaranga” pel que apostaven els sectors catalanistes de dins y fora de les nostres terres.
Hi hagueren manifestacions, tancaments de valencianistes en el Palau de Benicarlo, seu actual de les Corts Valencianes, y atres actes reivindicatius de lo nostre valencià, que per la por que tingueren els negociaors de l’Estatut, es consegui la Real Senyera Coronà; es consegui la denominacio d’Idioma Valencia; es consegui com a himne el del mestre Josep Serrano, o siga el que es va compondre pera l’Exposicio Regional Valenciana de 1909 y, com a un element mes de la debilitat dels politics, es negocià el nom del territori autonomic posant el de Comunitat Valenciana en lloc del de Reyne de Valencia que per hisoria y tradicio correspon a la nostra terra valenciana.
Y fon aprovat l’estatut per la via de l’articul 145 de la Constitucio, en lloc del 151 que dona mes atribucions a les autonomies que tenen el calificatiu “d’historiques”, pero ¿qué mes historic que el nostre Reyne de Valencia?. En realitat la calificacio d’autonomies historiques que tenen les regions quins estatuts s’aprovaren en la II Republica, practicament a pocs mesos abans d’esclatar la guerra civil (1936-1939), proces autonomic que es rematà en la dita guerra y Valencia no aplegà a presentar lo seu estatut a temps.
Y aixi escomençà y continuà la batalla puix que els sectors catalanistes, recolçats pel regim catala, iniciarem l’ofensiva a gran escala contra la cultura y la llengua propia dels valencians.
De tota esta traïcio que s’anava gestant en contra del nostre Reyne de Valencia la majoría del poble valencià no s’estaba adonant d’esta situacio de lluita que mantenia el sector valencianiste en contra del catalanisme. La premsa no publicava res de les situacions que provocaven en contra del poder establit els grups de valencians que veïen com els seus drets historics estaven sent manipulats y traicionant pels politics del moment, els politics que tenien en ses mans la negociacio de l’estatut.
Pero a una part dels valencians si que li anaven extranyant, per la seua ingerencia en l’historia y llengua valenciana, les activitats dels catalanistes especialment naixcudes de l’universitat, a on fea temps que s’havien contratat professors catalans pera anar aleccionant als estudiants que, per la seua joventut y debilea de cervell, era un camp abonat pera que fructificara l’inmersio de lo catala en lo nostre Reyne.
Y escomençà a apareixer la denominacio de “Païs Valencia” pera la nostra terra nom que, en el cas de la seua inclusio en l’estatut, mos aproparia encara mes a l’estrafalari proyecte dels “Païssos Catalans” en que volien engolirmos els poders fectics. Aprovat l’estatut escomençà a posarse en marcha el mateix creantse els reglaments oportuns pera la seua aplicacio.
Com dic ades, en l’estatut, y degut a la pressio que en lo carrer feen molts valencians, es guanyà la denominacio d’Idioma Valencia pera la nostra historica llengua, pero el triumf del PSOE en les primeres eleccions autonomiques va ser el desencadenament de l’inmersio catalanera en els coleges, institucions, mijos de comunicacio, etc., política que el PP. v’assimilar y que, ademes, prengue com a propia, incrementantla oficialisant la llengua catalana (disfrassà com a llengua valenciana) per mig de la creació de l’Academia Valenciana de la Llengua, organisme constituit per vintiu academics catalanistes, pera dirmos als valencians de quina forma catalanista tenim que parlar el nostre idioma, de tal manera que la inmersio llingüistica inicià pels socialistes en les prostrimeries dels anys setanta, continua fentse pels populars, despres de traidores connivencies en les forces politiques y culturals catalanistes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario