AUTONOMIA SEN S'ANIMA (I)

Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d)
Novembre 1.978

"...dolor
i fe...
¡Amor!"

No es l'autonomia d'una ideologia politica basá en una personalitat que fon estatal, i per aixo no es l'autonomia del Regne de Valencia.

No es tampoc l'autonomia d'una concepcio regionalista, i per aixo no es l'autonomia de la Regio Valenciana.

No es, en definitiva, l'autonomia que respon a lo que significa Valencia.

No pot haver autenticitat en les coses -manco en les grans- si no hi ha anima, esperit, idealitat..., com vullga dir-se. Perque será com armadura buida, molt lluïdora, espectacular i vistosa, pero sense anima: la de l'home que la du. L'anima de l'autonomia, lo que la justifica, es respondre a un ideal, en este cas el valencianisme en son mes ampla gama. Perque el valencianisme no es solament una politica, com pareix ser per a Cuco, sino tota una concepcio humana del ser valenciá.

Abans de la guerra, l'autonomia catalana estava en mans de partits que sentien l'autonomisme ortodoxament per ser catalanistes. Ho eren tots els partits, del poder i de l'oposicio: Esquerra Catalana, Accio Catalana, Lliga Catalana, Unio Democratica de Catalunya, Nosaltres Sols, Palestra... Igual panorama el vasc, dominat pel Partit Nacionaliste Vasc i Accio Nacionalista Vasca.

L'autonomia valenciana, si arriba a traure flor, será artifical, d'hivernader, burocratico-adminsitrativa. I l'autonomia deu ser com fruit madur, que ha d'esperar-se, per a collir-lo, a que, per completament madur, es desprenga de l'arbre i empomar-lo per a que no caiga a terra i s'embrute. ¡I com esta de taboll en Valencia el fruit d l'autonomia! I es que per a anar be una autonomia requerix l'existencia previa d'un esperit autonomic. Per aixo, per a que un territori autonom funcione be, es indispensable que estiga regit per partits autoctons d'ideologia autonomista, sino nacionalista per lo manco regionalista. Perque el perfect regiment de l'autonomia nomes pot ser obra d'uns homens autonomistes de solera i no improvisats; que no tinguen dependencies politiques de fora del territori autonom; que encara que estiguen relacionats en partits afins en la part ideologica no valencianista, no estiguen obligats a la subjeccio d'ells.

Com es veu, no es el cas del Consell valenciá, els consellers del qual no es ningu de partit no ya valencianista sino ni solament valenciá. Tots son de partits de direccio suprema en Madrit; alguns subordinats o condiconats a directrius o dependencies de mes alla de les fronteres espanyoles.

L'autonomia valencianana que s'intenta, no mes respon a una materilitat en el mes extens sentit de la paraula: una extensio geografica, un tros del territori dels Països Catalans: el Pais Valenciá. Perque país es un concepte territorial geografic. Segons el diccionari de Fabra inspirador per als pancatalanistes que propugnen l'autonomia, es: "Territori d'una nacio, d'un poble; per extensio, contrada." Per aixo es l'autonomia del territori de les provincies d'Alacant, Castello i Valencia, per a en son dia (quan la cosa madure) agregar-se el territori de Catalunya d'on ve tota l'inspiracio i a qui interessa materialment_des d'un punt de vista d'interessos capitalistes, financers, industrials, ¿incauts o conscients? politics valencians, inclus (¡oh ironia!) d'ideologia enemigues del capitalisme.

Perque no pot creure's que ignoren esta inicial motivacio economica del pancatalanisme, que busca en l'unitat dels Països Catalans, sobre tot, en vistes a l'integracio d'Espanya en la Comunitat Economica Europea, la solucio a molts problemes catalans, com la compensacio al deficit de divises catala, en els superavits: valenciá per l'exportacio i mallorqui pel turisme. Lo que Tarradellas, el 6 del passat abril doná a entendre als que no estiguen faves. I no crec que els pancalanistes diguen que el Presidente de la Generalitat de Catalunya es del bunker-barraqueta.

Els parlamentaris que representen a Valencia (no dic valencians perque n'hi ha qui no ho es i devia abstindre's en lo referent a la valencianitat) no han segut mai valencianistes, ni ho son. I per tant no sabem lo que es el valencisme quan comencen no solament per no acceptar la bandera que sempre hem usat els valencianistes: blau, roig, groc, sino que volen substituir-la per la catalana, camuflá o no. I com no son valencianistes ni saben lo que es, no el senten i no tenen ni idea de lo que per als valencianistes es l'autonomia.

Recorde's que en les eleccions del 15 de juny de 1.977 no ana ningu partit que es titulara no ya nacionaliste, sino tampoc ni regionaliste, ni valencianiste,. Ni autonomiste... ¡Inclus es fugi dels gentilicis, substituïts per "del Pais Valenciá", que ha acabat en anagrama com matricula de coche, indicacio comercial com S.A. o futbolistica com C.F.

En Catalunya l'autonomia esta en mans de catalanistes i en Vasconia en mans de vasquistes.

No soc l'unic ni tampoc el mes vell dels que el 18 de juliol de 1.936 erem valencinistes (nacionalistes o regionalistes). Per tant, son encara molts els que, per sort, han conegut, sentit i defes lo mateix que yo i de lo que parle ara. Recorde al vells i done a coneixer als jovens, que abans de la guerra el valencianisme era molt minoritari. Les organisacions valencianistes com, per eixemple, Accio Nacionalista Valenciana, Centre d'Actuacio Valencianiste, Agrupacio Valencianista Republicana, Partit Valencianiste d'Esquerra, Unio Valencianiste, Nova Germania, Agrupacio Valencianista de la Dreta i Agrupacio Regionaliste Alacantina, podien haver segut denominats pels partits hegemonics (com diem els grans): Dreta Regional Valenciana i Partit d'Unio Republicana Autonomista, com a "los siete enanitos" que diuen ara els grans als minoritaris.

Al reves que en Catalunya on les eleccions les guanyaren els catalanistes, els valencianistes no guanyaren en Valencia mai les eleccions. Per a eixir un valencianiste elegit havia d'anar incrustrat en una candidatura dels hegemonics.

Ara en Valencia es consigna el valencianisme cidi. Els pancatalanistes no es diuen valencianistes, no parlen de valencianisme, ni com a cosa que ha existit, fugen d'estes denominacions i per aixo, per a dir-nos-les als valencianistes, son mes reabioses: fascistes, bunker-barraqueta, valencianers... Pense's lo que els valencianistes podrien dir a ells si tingueren aquella poca densitat moral que Ortega i Gasset dia referint-se a uns diputats.

Es comprensible la consigna del valencianisme cidi perque, des del punt de vista catala que supon el pancatalanisme, valencianisme i valencianiste son tan absurts com tortosisme i tortosiste, sabadellisme i sabadelliste, gironisme i gironiste, lleidatenisme i lleidataniste, etcetera. S'ha de reconeixer que en mig de l'ocea d'absurts pel que naveguen els pantacalanistes, en aço son conseqüents, encara que obren per consigna i no per raciocisme propi, que no se si algu se n'haura adonat.

Es gravissim erro per a l'autonomia haver produït una solucio de continuïtat en l'autonomisme al prescindir del valencianisme i de tot lo anterior als ultims anys del franquisme; i pijor encara si el tope de partida es posa en les eleccions del 15 de juny de 1.977.

Els que com yo tenim una experiencia valencianiste de mes de mig sigle, no simplememt d'ideologia, sino tambe d'actuacio, i intensa, incluso en llocs directius de la politica valencianista, detectem en l'actual autonomisme nomes els sintomes de pallola politica, mes o manco intensa segons els casos. Perque no trobem per ninguna part el patriotisme; ni nacionaliste ni regionaliste. Mentres l'autonomisme catala actual es la continuacio del catalanisme, l'autonomisme d'ara en Valencia no es continuacio del valencianisme sino la negacio d'ell per una nova creacio: el pancatalanisme. L'autonomia valenciana será aixi com, per eixemple, l'autonomia extramenya: sense l'efusio espiritual d'uns antecedents valencianistes de patriotisme, que es l'anima de l'autonomia.

Resulta ineludible, doná la seua conexio en el pancatalanisme, ocupar-se del marxisme per quant, per ser majoritari en els parlamentaris, i predominant en el Consell on ocupa la presidencia, ha adquirit en tan decissiva incidencia, una enorme responsabilitat davant de Valencia, lo que el coloca, dins d'una situacio liberal i democrata, en el lloc de ser objecte de critica. Es una de les manifestacions de la grandea i servitut del poder.

L'explicacio del pancatalanisme en lloc de valencianisme en els jovens politics que rigen Valencia, la vaig intuir en antelacio, des del primer moment que m'adoni del predomini de l'ideari marxiste en els jovens que assistien a les reunions que, durant el franquisme, teniem Xavier Casp i yo. I tingui la prova i explicacio per lo que el pancatalaniste Sempronio (Andreu Aveli Artis Tomas), en "Destino", numero 1.962, de 14 de maig de 1.975, escrivia en la pagina 43, que li havia dit el pancatalaniste valenciá Raimon (Ramon Pelejero Sanchis): Añadia algo que yo ya sabia, pero cuya constatacion resulta curiosa, y es que muchos jovenes valencianos, hijos de burgueses castellanizados han llegado estos postreros años al descubrimiento de la lengua de su tierra a traves del marxismo." Desviacio de la via normal, perque un valenciá va a la llengua seua per ser valenciá i no per ser marxiste, ni republicá, ni monarquic, perque la llengua no es ni la marxista, ni la republicana, ni la monarquica. Per aixo no han anat al valencianisme sino al pancatalanisme, perque al valencianisme politic - nacionaliste o regionaliste- es va per la via del patriotisme. I al patriotisme no es va sense la carrega d'amor a lo propi, a lo que constituix la Patria.

Observe's que el pancatalanisme ha arrelat be en els que es deuen a les internacionals: marxistes i capitalistes. Significativa coincidencia de dos interpretacions materialistes de la vida, tan distintes en atres aspectes pero coincidents en el pancatalanisme.

Continuará...