VALENCIANO IDIOMA NEGADO EN EUROPA POR EL IMPERIALISMO PANCATALAN

AUTOR: VALENCIÀ D'ELIG

 (Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)

 Los catalanes (sus gobiernos e instituciones) llevan ya muchos decenios en la empresa de construir una "nación/estado/corona/imperio catalán" basándose primordialmente en la mentira y en la manipulación historico-política y socio-lingüística.

 El pueblo Valenciano y todo su patrimonio lingüístico, histórico y socio-cultural està siendo vilipendiado y expoliado de manera constante y premeditada por el imperialismo pan/catalanista que lo pretende hacer suyo negando la singularidad de la Lengua Valenciana, la valencianidad de sus escritores clásicos y el carácter de nacionalidad histórica del Reino de Valencia, entre otros asuntos.

 La finalidad del colonialismo absorcionista catalán es "engullir" al idioma Valenciano dentro del Catalán para, desde la "unificación lingüística catalana" reclamar unos jamás existentes "Països catalans" (hoy día rebautizados como "Eurorregión") y lograr, de esa forma, un mayor peso político en sus reivindicaciones separatistas del Estado Español.

 Esto es algo que se entiende a la perfección al saber que el nacionalismo expansionista catalán basa todo su discurso en la trasnochada consigna: "UNA lengua (catalana), UNA nación (catalana)".

  Así pues, se puede advertir fácilmente como la maquinaria imperialista pancatalana lucha por introducirse y controlar los centros de decisión social, cultural y política con la clara finalidad de manipular los ámbitos de poder en su propio beneficio.

 Muestra de todo ello lo tenemos en el informe "Euromosaic". Un informe sobre las lenguas minoritarias de la Unión Europea (entre las que se encuentra el idioma Valenciano) que sirve como documento de consulta y referencia en dicho tema a los distintos paises miembros de la Unión Europea. ( http://www.uoc.edu/euromosaic/web/homect/index1.html )

 Los informes, de "Euromosaic", correspondientes al idioma Valenciano fueron elaborados por el "Institut de Sociolingüística Catalana" de Barcelona, con participación de la "Universidad Oberta de Catalunya" y el "Departament de Cultura de la Generalitat Catalana" sin participación alguna de la Generalitat Valenciana o sus instituciones. Los trabajos se presentaron solamente en catalàn, inglés y francés. Siendo significativo el que la única dirección de correo electrónico de contacto de "Euromosaic" corresponda a un apartado de la Generalitat de Catalunya.

 A continuación se reproducen fragmentos del informe para la Lengua Valencia (realizado por el "Institut de Sociolingüística Catalana") que dejan ver a toda luces la descarada manipulación y falsedad de la que hacen uso catalanistas y pancatalanistas para hacer creer a través de la mentira y el engaño que el idioma Valenciano y el catalán son el mismo, cuando ésto es completamente falso.

 EL CATALÀ AL PAÍS VALENCIÀ

 http://www.uoc.es/euromosaic/web/document/catala/ca/i2/i2.html (informe completo)

 Institut de Sociolingüística Catalana

 1.3 ESTATUT JURÍDIC I POLÍTICA OFFICIAL

 El CATALÀ i el castellà són les dues llengües OFICIALS del País Valencià d'acord amb el que estableix l'ESTATUT D'AUTONOMIA de 1982.

 2.1 ENSENYAMENT

...la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià estableix que el CATALÀ i el castellà són matèria d'estudi obligatori a tots els nivells educatius...

...A preescolar, primària i primer cicle de secundària, el CATALÀ és la llengua principal de l'ensenyament en alguns centres...

 2.2 AUTORITATS JUDICIALS

 Tot i que el CATALÀ sigui oficial, el seu ús és pràcticament nul en aquest àmbit...

...Els textos redactats en CATALÀ són plenament vàlids segons la llei de 1983...

...Les lleis del parlament valencià es publiquen en doble versió, CATALANA i castellana...

 2.3. AUTORITATS I SERVEIS PÚBLICS

...la Generalitat Valenciana va crear al 1989 la Direcció General de Política Lingüística, organisme que ha posat en marxa un pla estratègic per a la promoció del CATALÀ...

...Excepte alguns serveis com ara les oficines del govern civil, la policia, etc., l'ús del CATALÀ és normalement ben acceptat...

 1.2 HISTÒRIA GENERAL DEL CATALÀ I DE LA REGIÓ

...al segle XV València va conèixer l'apogeu del seu esplendor cultural i lingüístic, i donà importants escriptors a la cultura CATALANA (com per exemple, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi...

 2.4 MITJANS DE COMUNICACIÓ I TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ

...Canal 9 Ràdio, l'emissora de la Generalitat Valenciana...emet totalment en CATALÀ...

...Canal 9 TVV és una televisió pública...Aproximadament el 60% dels programes són en CATALÀ...

2.5. PRODUCCIÓ I INDÚSTRIES CULTURALS

De més a més, moltes festes populars es desenvolupen en CATALÀ: festes majors, Moros i cristians, Falles, representacions teatrals per la Sant Vicent, Misteri d'Elx, etc...

 2.6. EL SECTOR SOCIOECONÒMIC

 El coneixement del CATALÀ no és pràcticament mai una condició exigida per accedir a un lloc de treball, excepte els d'atenció al públic...

 2.7 ÚS FAMILIAL I SOCIAL DE LA LLENGUA

 Fora de les grans ciutats, la majoria dels pares parlen CATALÀ amb els seus fills...

 3 CONCLUSIÓ

 El CATALÀ té aparentment un alt grau de legitimització en la regió atès que disposa d'un bon nombre de disposicions legislatives...

 Sería conveniente ahora, tras haber presentado una pequeña, pero ilustrativa parte del contenido del informe "Euromosaic" (realizado por el "Institut de Sociolingüística Catalana" de Barcelona), conocer que es lo que dice acerca del idioma Valenciano el "Informe sobre la aplicación en España de la Carta europea de Lenguas Regionales y Minoritarias" 2002 (pinchar aquí)(MIN-LANG/PR (2002) 7 espagnol) recogido por el "Consejo de Europa":

 2. ENUMERACIÓN de las LENGUAS Regionales o Minoritarias habladas en ESPAÑA (I. SECCIÓN PRELIMINAR)(pinchar aquí):

 A efectos de lo establecido en la Carta Europea de Lenguas Regionales o Minoritarias, y de acuerdo con el nivel de protección legal existente en la Constitución española y en los Estatutos de Autonomía...

 1. IDIOMAS QUE SON COOFICIALES, junto con el castellano o español, en sus respectivos territorios y de acuerdo con lo establecido en los correspondientes Estatutos de Autonomía. Son los siguientes:

- Estatuto de Autonomía del País Vasco : el euskera o vascuence

- Estatuto de Autonomía de Cataluña : el CATALÁN

- Estatuto de Autonomía de Galicia : el gallego

- ESTAUTO DE AUTONOMIA de la COMUNIDAD VALENCIANA : el VALENCIANO

- Ley Orgánica de Reintegración y Amejoramiento del Fuero de Navarra : el euskera o vascuence

- Estatuto de Autonomía de las Illes Balears : el CATALÁN

 1. Instrumentos y Disposiciones Jurídicas para la Aplicación de la Carta (II. PRIMERA PARTE)(pinchar aquí).

 2.4. Comunidad Valenciana.

- ESTATUTO DE AUTONOMÍA de la COMUNIDAD VALENCIANA, aprobado mediante Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio:

 Art. 7º: Uno. LOS DOS IDIOMAS OFICIALES de la Comunidad Autónoma son el VALENCIANO y el castellano. Todos tienen derecho a conocerlos y usarlos.

 Dos. La Generalidad Valenciana garantizará el uso normal y OFICIAL de las DOS lenguas y adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento.

...

 Cuatro. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del VALENCIANO.

 Cinco. La ley establecerá los criterios de aplicación de la LENGUA PROPIA en al Administración y en la enseñanza.

...

 6. Medidas adoptadas para mejorar el Conocimiento de la Carta.

...el cuadro general de protección de las lenguas regionales y minoritarias establecido en la CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA de 1978 y en los ESTATUTOS DE AUTONOMÍA coincide, en grandes líneas, con el nivel de protección que para estas lenguas prevé la Carta Europea de Lenguas Regionales y Minoritarias, por lo que el cumplimiento de la Carta no exige que España adopte nuevas normas o medidas que no se encuentren ya previstas en su ordenamiento jurídico con carácter anterior a la ratificación de la Carta.

 Por otro lado, la condición de "IDIOMAS COOFICIALES" que se les atribuye en la CONSTITUCIÓN y en los ESTATUTOS, suministra a sus usuarios una pluralidad de instrumentos jurídicos para hacer efectivo su derecho a emplear estos idiomas en la vida diaria; y, a estos efectos, la protección jurisdiccional se ha mostrado en líneas generales como efectiva.

 De todo lo expuesto resulta evidente que el informe "Euromosaic", por evidente manipulación socio-lingüística y falsedad manifiesta hacia el marco legal establecido, no se adecua en absoluto a la realidad lingüística o socio-política Valenciana.

 Se trata, simple y llanamente de una falsedad malintencionada más del nacionalismo colonialista catalán con la que se pretende dar soporte a las fraudulentas tesis lingüísticas que maneja; las cuales, teniendo como base la mentira y la manipulación, niegan la identidad propia y diferenciada del patrimonio lingüístico Valenciano, presentándolo inadecuadamente como Catalán.

 Queda patente, pues, que el informe "Euromosaic" por su manipulación y falsedad no puede continuar siendo obra de consulta y referencia ni para la Unión Europea, ni para nadie que pudiera acceder a él a través de Internet u otro medio, debiendo ser retirado inmediatamente de la circulación y substituido por otro trabajo que disponga del rigor, la exactitud y la imparcialidad que le corresponde.

 Evidentemente ese nuevo informe tendrá que ser elaborado por una institución que demuestre el conocimiento apropiado de la realidad socio-lingüistica Valenciana y no por la manipuladora institución catalana que lo ha hecho (favoreciendo las consignas partidistas del nacionalismo expansionista pan/catalán) y a la que se la deberían pedir responsabilidades por vía judicial en todos aquellos casos en que haya transgredido los derechos lingüísticos propios Valencianos y el orden constitucional vigente.

 

  

VALENCIANO EN MURCIA, CATALÁN EN MESTALLA

Ricardo García Moya

Diario de Valencia 14 de diciembre de 2003

Aquella mujer -la que Inmersiomán incrustó como pre­sidenta en su academia-, expre­saba malestar: "en el extranjero se dan clases de lengua valencia­na, llamándola catalana". Mira, Ascensión, no abuses; calla y cobra. Todos saben que sois vo­sotros, tú la primera, en catalanizar hasta los jadeos orgásmicos: aixína que mut y bolchaca. A tu lado -no en Wisconsin-, tienes a los más espasmódicos catalaneros del orbe. Así, desde hace años, un tal Jordi Colomina desarrolla frenética actividad (bien pagada), desde la Univer­sidad de Alicante contra el idio­ma valenciano y a favor del cata­lán. Funcionario de la Generalitat Valenciana y académico tuyo, allí donde puede suelta lo del "catalá al País Valencià". En París dictó "Com i com en cata­lá" en el Col-loqui de la llengua catalana (París, 2000); y, tras visitar la murciana Serra del Carche, comenzó una obsesiva campaña reivindicando la catalanidad cultural de la zona: "El català a Murcia", "L'antroponimia murciana d´origen català", "La influencia del català sobre el castellà de Murcia" etc. Hasta los monjes de Montserrat rezan por Colomina y editan sus ado­quines; y Campspons, ¡ay!, pide a este ejemplar que decida el nom­bre de "la nostra lengua".

Pensat y fet. Huí me'n vaig al Carche: dents nets, cremallera pujá ¿eh?, depósit ple y huitanta quilómetros, me pareix, dasta el Fondó dels Flares y Barbarroja, ralla del Reyne. Los de la Ge­neralidad del PP han anormalizado hasta la última población, sustituyendo los "colege y polideportiu" por los catalanes "col-legi i poliesportíu", como manda el IEC. ¡Quin fret fa, foootre! Dos grados en la Cañada del Trigo y, tomando el sol, la murciana Llidia Samper de 78 años: "Mosatros parlem valencia desde sempre", me dice mientras eva­lúa si soy algún pervertido sexual o furta titos. El acento de Llidia es bello, ancestral, transmitido de padres a hijos sin interferen­cias del fascismo catalanero ins­titucional. Llidia es modesta: "Yo tinc pocs estudis. Vaig tindre un mestre que anava d'un poble a atre en bicicleta. Mon pare li donava uns dinés... y ara, a la vellea... "

Aquí, en el Carche, sólo se escucha el reposado verbo de Lli­dia. El placer de oír idioma va­lenciano es profiláctico contra infecciones del Canal 9 de Campspons, o las de mis colegas que imponen el catalán. Le pre­gunto por Matilde Amores: "L'atre día la soterraren a la po­breta". Saboreando la dicción, recuerda su nacimiento en Los Cápitos (sic), de la Serra del Carche. Ya adulta, "en uns poquets dinés m´en vaig fer en esta caseta... la del costat es de ma germana; en l´atra viu un fadrí. No vullgué dona...". Al fondo, una vivienda rural se ha transformado en coent chalet botifarrero, tipo Consuelito Ciscar. Con sonrisa escéptica, desengañada, la noble murciana cuenta: "...l´han comprat uns extrangers que no parlen en ningú de mosatros, y l'han cercat pera que no mos acostem. Poc a poc, estem quedanmos a sole­tes". No lo sabe bien Llidia. El castellano se acerca por el sur y, por el norte, el catalán que en­señan los maestros del Pinós y los funcionarios de Campspons. De momento, aunque rabien los Colomina y Ascensión, estos murcianos declaran orgullosos que hablan idioma valenciano.

Esta situación en Murcia, que escapa a la ocupación catalanera de los medios y organismos, pre­ocupa a los comisarios. De la Universitat d'Alacant del PP parten monjes-guerreros del catalanismo para redactar pan­fletos que catalanicen la zona. Así, el patatero ensayo de Ester Limorti sobre "El Carxe" -en puro catalán y donde afirma que allí sé habla catalán-, fue editado por la Diputación de Alicante de Julio de España, el despreciador de lo valenciano más caro de Europa (junto a Trillo Banderolas) y, además, degustador de Raimon. Como es para la Diputación del PP, Limorti usa catalán puro: "llogarret avui gairebé..., llogarret i pedania avui disolta, posseix un,,,; Beatriz nascuda a la...". Es lo que satisface a Julio de España, no el ruin idioma valenciano. Para estas catalanadas, el Juli y los Campspons siempre tienen la bolsa institucíonal abierta, sabiendo que los colaboracionistas de Información y Levante callan o aplauden el despilfarro. A los del Carche les engaña esta panda, pues escuchan la jerga catalana de Limorti o la de Canal 9 y creen que es el valenciano de Valencia: "Mosatros parlem el valencia de mosatros. No com el valenciá de Va­lencia, ni com el parla vosté" (Limorti: El Carxe, p.185) Yo soy testigo de que hablan un valen­ciano perfecto, con lógicas isoglo­sas dialectales; aunque la Limorti se asuste de la contrac­ción "moatros" (p,186), o de "un got bo de vi... la gachamiga blana o tortillera, que diuen, que pareix com si fora una tortilla" (p.187). La normalitzadora alte­ra topónimos a placer: "El Car­che" (del mozárabe "carrichar"), lo transforma en "El Carxe"; y "Les Cases dels Flares", en "Frares"; reconociendo que pro­nuncian "flares" (p.20).

Desde Barcelona -sin que la Ascensión diga mu-, ya han to­mado posesión: "en aquest s'ha congriat modernament un veïnat de llengua catalana amb el nom del Carxe" (Onomasticon. Bar­celona, 1995). Muy moderna­mente no será, fascistas raposos, pues Llidia tiene 78 años; y su vecino, 91; ambos nacidos de padres murcianos y valenciano-hablantes. Además, en tiempos de Sant Vicent parece que el idio­ma valenciano era usado o entendido desde Cartagena a Favanella (Murcia); incluso en 1696, en el Certamen poético celebrado en Mazarrón -cerca de El Palmar y junto al río Sango­nera- hallamos valencianismos: alas del Rapenat (sic), pluvias, garrofet, el bon vin, gabias de Valencia, con din din del Micalet, baladre;, etc. Por suerte, el Colomina no puede suspender a Llidia por hablar este idioma valenciano: "yo vullc... hui mos sentén en la taula... un ingenier me va fer un retrato". Llidia usa el cultismo valenciano "retrato", del italiano "ritratto", presente en la prosa manierista: "per orde del senyor archebisbe, fia llevar un retrato" (Porcar: Díetari, any 1613).

Es tan dañina la factoría de Ascensión que debiera llamarse "Academia del Encangrenament"; usando una voz valencia­na que todavía no nos ha robado el IEC y, por tanto, no la autori­za su mascota AVL. Esta familia léxica (de voces comunes con el castellano; p.e., "cangrena"), po­seía matices semánticos y morfo­lógicos que la diferenciaban de "gangrena", por su parentesco con "cancre" o cáncer. Usual en la lengua valenciana, consta en los diccionarios; "cangrena, cangrenat, encangrenat, encangrenament" (Escrig: Dicc. 1851). "Encangrenat, encangrenarse" (Fullana: Voc. 1921); igual que el antiguo francés "cancrena" o el italiano "cangrena". Pese a que en castellano era frecuente: "cre­cer la cangrena" (Sigüenza, J. Hist Orden s. Jerónimo, 1606), y figuraba en el Diccionario de Au­toridades, no creó un derivado como el valenciano "encangrenar", arraigado incluso en la paremiología del Reino: "barber piados, encangrena la plaga" (Ros: Tratat. 1736) El refrán alu­día a la función quirúrgica del barbero, burdo extractor de muelas y peor cirujano de llagas o plagas. Ací, en lo Reyne, al bar­ber Campspons li agrá 1'endenyament catalá y no suprimix l´Academia del Encangrenament. Mentres, la cangrena ha aplegat al fútbol. ¡Vaja espectàcul el de les pancartes en catalá, no en valenciá, que s^´exhibirén 1'atra nit en Mestalla! ¿ Tenim un Colomina com a president del Valencia? ¿Li paga molt Catalu­nya al Valencia C.F.?

VALENCIANISME PATRIOTIC

Autor: Miquel Adlert Noguerol

Murta num.48 de maig 1.982

El  patriotisme ha de ser una cosa dinamica; el patriotisme no accepta la posicio diletantte que presencia com els atres actuen mentres ella es llimita a assegurar una i mil vegaes son valencianisme, pero sense que esta idea tinga una plasmacio practica en ningun aspecte de la vida seua. No pot el patriotisme llimitar-se a la posicio estatica, perque els que tal fan, o no son patriotes o be confonen el valencianisme en una de ses actuacions, principalment la politica. Perque no s’ha d’oblidar que el valencianisme no es unicament una politica –com no es unicament una lliteratura, un art, una cultura, un folklore....- sino un patriotisme que inclou totes les manifestacions de la vida; com un brillant no es unicament una faceta, sino el brillant sancer. Està clar que hi ha una politica valencianista i tota una serie d’activitats humanes valencianistes; pero, com he dit, no son sino facetes del valencianisme, que es un patriotisme o, millordit, que deu ser un patriotisme.

En el patriotisme no caben les comoditats; i la majoria de les posicions estatiques ho son per comoditat (i no oblidem que la por es la quinta essencia de la comoditat). I el patriotisme es incomodo i, per tant, refrectaria a tota posicio d’inhibicio voluntaria –hi ha passivitats obligaes per diverses causes, i, com a obligaes, llegitimes- que, per covarda i egoista, no te ninguna justificacio.

Pert aixo es precis que el patriota, el que es diu que es valencianiste, fa un reconte de s’actuacio valencianista; i si troba un actiu i un saldo favorables, pot considerar-se satisfet;  mes satisfet, clar, quan major siga el saldo favorable de l’actuacio seua.

O siga, que pot sentir-se orgullós de les incomoditats que el patriotisme lo haura reportat. I si son sacrificis, millor encara, perque per aixo molt es preguntem, extranyats davant l’actitut de molt que es diuen ser valencianistes: pero la idea ¿es sacrifici o benefici?

Per aixo, el que no vaja al valencianisme comvençut de que adopta una postura d’incomoditat –i inclus de sacrifici- no deixarà passar molt de temps sense que haja fugit d’ell. Perque haura fugit del valencianisme, encara que ell continue dient-s’ho per a aprofitar-se’n en benefici personal.

En la politica es troba, si –si be no sempre-, la postura comoda; i en la pòlitica valencianista la trobaren alguns valencianistes. Encara que,  posteriorment es pogue comprovar que no els quadrava el nom de valencianismes, i que nomes perseguien la comoditat. Com una atres han buscat tambe la comoditat en atres facetes del valencianisme: la lliteratura –sobre tot, el teatre-, l’art..., pero tambe se’ls ha vist pronte que no eren valencianistes i solament buscaven el profit personal, la comoditat...

S’han de refusar estos valencianistes parcials que, per parcials, no son patriotes, i per buscaors del profit propi manco encara. I s’han de refusar tambe els atres sedients patriotes que no fan res. I refusem-los mes encara –per mentirosos- quan volen justificar la inactivitat. Perque els patriotes unicament per motius patriotics poden deixar d’actuar, publicament nomes. ¿Qué dirien d’este patriotisme passiu els polacs, irlandesos, finesos..., patriotes que en tantes ocasions han admirat en tot el mon, d’estos que es diuen patriotes valencians i no actuen ni en la major intimitat?

Naturalment que la major dificultat que existix per a una actuacio patriotica es que el que ha de fer-la no tinga nocio exacta de lo que es el patriotisme. Perque esta nocio -¡oh, paradoxa!- es la mes desconeguda pels valencianistes; plen d’errors referents a la idea basica del patriotisme; son concepte, el contingut seu. Està clar que una dissertacio sobre este tema fonamental, completa i acabà, exigix un llibre; pero be estara senyalar alguns dels aspectes que mes induïen a error en els valencianistes.

En primer lloc s’ha de tindre present que el valencianisme es una idea viva; no es el retroces a unes coses passaes tal com erem, sino actualisant-les en allo que hui en dia no te vitalitat. Est error està tan arraïlat que hi ha valencianistes que, quan ensomien en el dia del triumfo -¡ai!, ¿quan serà?-, veuen als jurats, als justicies, al mustaçaf..., i la reimplantacio dels Furs tal com en l’apoca medieval.

I no es que siga aixo el valencianisme; no anem a substituir l’avio per la carreta. No podem retendre que torne la institucio dels jurats tal com era en aquella epoca, encara que es ocnservarien les gramalles com a vestit de cerimonia. No es poden restablir els Furs com a llegislacio valenciana conservant-los integrament, inclus en les disposicions sobre la servitut, sino que hauria d’adaptar-se la seua anima a com serien ara de no haver-se tallat la seua vigencia i, per consegüent, el seu desenroll. El valencianisme no es tornar la vida a uns sigles arrere, com candidament creuen molts. El valencianisme aspira a deixar la vida valenciana en l’epoca actual, pero en el carácter, en l’esperit que hauria tingut ara si no haguera segut canviat el rumbo de la vida valenciana. No es tracta de tornar arrere, sino de posar-nos en el lloc a on haurien arribat ara de seguir, no el cami castellà que se mos feu seguir en 1707, sino el cami valencià que no haurien abandonat.

Pero tambe està  l’error contrari: el d’aquells que volen una vida   totalment lliure per a Valencia, prescindint de tot el passat, que ho creuen tot resolt; o inventar-ho tot.

No. El valencianisme deu estructurar la vida valenciana d’acort en l’actualitat, pero arraïllant-se en el preterit; que siga una continuacio; sense solucio de continuïtat, de continuïtat espiritual.

Un atre error, molt extes, es el valencianisme parcial del tipisme molt reduit, el qual ha produit eixa mena de valencianistes als que Gaetà Huguet Breva qualificà de valencianisme de botifarreta en oli; el que creuen que tot el valencianisme es reduïx –inclus geograficament- a plorar quan veuen el Micalet, o emocionar-se davant la paella, o arrobar-se a l’oir albaes o vore uns saragüells.

Aixo es, no s’ha d’ìnsistir molt, com a valencianisme, ridicul per no agrarar sino una part, menudissima en tots els sentits, de la totalitat del valencianisme; i no es, precisament esta folclorica, de les parts mes importants del valencianisme. En realitat estos tenen molt poc de valencianistes: la botifarreta en oli, que diguè Huguet.

Un atre error, molt important este, es el del valencianisme partidiste com podriem dir. Aquells que, per eixemple, no tenen ninguna paraula de refus i condencacio per a aquells estats, fora del nostre, que sojugen a atres païssos; i esta benevolencia es per conseqüencia  de les simpaties que senten per estos estats, derivaes de les simpaties per les coincidencies de les tendencies politiques. Aço es un predomini, per sobre el valencianisme, d’unes atres idees politiques; o siga la idea politica predominant en ells no es la valencianista, com deu de ser el patriota valencià.

Tambe hi ha valencianistes a moment. Per a estos el valencianisme es com el paraigües, que nomes s’agarra quan plou; i son valencianistes segons en qui estan, o segons on estan, o determinats dies. Esta clar que el valencianisme no informa la vida d’estos. En realitat es que tampoc no son valencianistes.

Ya he parlat mes arrere de l’error –que no sol ser error. Sino mes: conducta conseqüent i egoista- del valencianisme parcial. Contra tots els errors es deu reaccionar, i cada valencianiste, al fer el balanç que he dit adès. Deu examinar si ha incorregut en algun d’ells.

El valencianisme es una idea patriotica i, per tant, deu de ser la mes important  per als valencians. Per consegüent facil es comprendre quina ha se ser la conducta del patriota. Ninguna idea ha de sobre posar-se al valencianisme. A traves de la idea valencianista es deuen enfocar totes les activitats, tots els juins, totes les opinions, tota la vida publica (politica, social, professional...) i tota la vida privada (la llar, les amistats, les aficions...). En una paraula: fer “a la valenciana manera” tot allo que els castellans fan a la castellana.

Pero, ademes dels errors del carácter doctrinal de que he parlat, hi ha atres faltes en que incorren molts valencianistes. Hi ha els extremadissisament optimistes que,  en la seua euforia, creuen que no hi ha dificultats per al triumfo que creuen quasi tocar-lo en les mans.

I, per contra, hi ha molt de cami a recorrer, i molt de treballs a realisar.

I, al reves dels anteriors, hi ha els que es desencoragen, per qualsevol cosa; per eixemple, perque som pocs. Aixó es una debilitat de fe patriotica, pessimisme. Es precis que recorden estos que totes les idees han començat per molts pocs: els primers discipuls de Jesus eren ben pocs. Estos valencianistes desencorajats deuen tindre present aquella frase atribuïda als patriotes checs Junggmann, Palacky i Safarik, que, en ocasio en que es trobaven reunits digue u d’ells que si en aquell moment s’assolara el trespol, dsesapareixeria la nacio checa.

Tambe hi ha els desencorajats per haver de treballar en silenci. Pero han de comprendre que es silenci exterior, es un silenci de no parlar, no de ser mut; en un cantic sense veu que es com es diuen les coses a l’anima, al cor i a Deu.

I aci estan ara les maximes possibilitats  nostres d’actuacio: en un treballar Valencia adins. Clar  que, per als vanitosos, aço es poc afalagaor; pero esta es una tasca de sembra per a collir algun dia. Hi ha llavors que es sembren, i es cull als pocs mesos; pero si la llavor es d’un arbre, la collita tarda anys a vindre. Seguint el simil al patriotisme li va millor comparar-lo en un arbre que no a una hortalisa o a una llegum.

Fem tasca de preparacio. Preparem a les minories que han de ser directores i orientaores el dia de demà; preparem una cultura i un programa d’actuacions, aquelles coses que es poden fer ara i no conve improvisar-les quan el moment arriba. Tot aço es possible en l’actualitat. Si no es ara el moment del proselitisme, es el del treball cap a dins; si no el de la propaganada, si el de la preparacio; si no el de la collita, si el de la sembra.

Finalment, als que es desencoragen per la tardança, els he de dir que la seua impaciencia està justificà perque medixen segons el modul de la vida d’ells i no   segons el modul de la vida de la Patria, que ya te uns quants sigles  i encara ne tindrà els que Deu vullga donar-li.

VALENCIANISME PATRIOTIC

DEFINICIO DE NACIONALISME.

Caldria preguntar-nos primer qué es el nacionalisme, i quina o quines definicions de nacionalisme nos podem trobar per ahi.

Si nos atenen a la etimologia de la paraula propiament dita, en l'enciclopedia Rialp nos indica:

"Es una paraula composta de l'arrel, o paraula "nacional" i del sufix "isme", que designa la doctrina, secta, sistema o ideologia que considera a la nacio com la font primaria i criteri basic d'adhesions, de juïns de valor, del dret i d'activitats politiques."

Pero llavors tindriem que definir el terme nacio, i en l'enciclopedia G.Larousse Uni mos diu:

"Comunitat humana basada en una serie d'elements vinculants: orige etnic, comunitat de territori, d'idioma, de cultura, de tradicions, etc. No obstant aço, estos factors, que son els que definixen la nacio, casi mai es donen tots a l'hora, (ni son excloents).

Tampoc hi ha prou en l'existencia d'un d'ells per a que un cert grup huma siga considerat com a nacio.

Tal volta el rasgo mes decisori per a qualificar a una comunitat com nacional, i que contituix la força vinculadora dels elements abans enumerats, siga una especie de solidaritat psicologica (podem llegir conciencia de grup, colectivitat o comunitat) que es remonta a les generacions anteriors i es proyecta sobre les futures."

La meua definicio de nacionalisme sería la següent:

"Es el moviment de defensa de totes les caracteristiques peculiars que conformen l'idiosincrasia d'una certa comunitat o colectivitat humana."

I un atra definicio tambe meua:

"Un moviment alimentat per la força dels sentiments, de la convivencia, i caracterisat per la defensa de tot un conjunt, tant fisic com siquic, que un cert grup considera propi i identificador."

Els sentiments com a intangibles que son, s'aviven al fer que cada individu es crega important, i veja que es important el tot al que vol i creu perteneixer. Els sentiments no es poden medir ni quantificar, son els que son, normalment per que aixina els hem heretat, la renuncia ad algun d'ells, aixina com la renuncia ad alguna caracteristica del poble o comunitat nacional, significa en certa manera el deshonrar als antepassats, i deixar perdre lo que ells s'esforçaren en deixar-nos com a llegat, en mes o manco exit.

A continuacio vos donare unes atres definicions de nacionalisme, per tal de conceptuar millor el terme des de diversos punts de vista.

"Volença dels naturals d'una nacio ad ella mateixa, i a quant li pertany."

"Doctrina que exalta en tots els ordens la personalitat nacional completa o lo que reputen com a tal els partidaris d'ella."

Ara a continuacio vos posare dos definicions que nos indiquen que el nacionalisme vol equiparar l'estat i la nacio.

"L'aspiracio d'un poble a tindre politica propia, a tindre un estat seu, eixa es la formula politica del nacionalisme."

"La tendencia a fer-los coincidir (el estat i la nacio) en la forma que l'estat sols es componga dels connacionals se li diu nacionalisme."

En la Gran En. Larousse Uni. nos explicíta que hi ha dos aspectes per a defenir el terme, l'un l'etic, i el considera com a un sentiment; i l'atre aspecte el politic, i el considera com un credo, i com a principal apoyo per a la cohesio de les societats modernes que llegitimisa la seua pretencio d'autoirtat.

Hans Kohn en dos llibres seus, definix el nacionalisme com:

"Un sentiment de llealtat cap a l'estat nacional, o com una voluntat colectiva vixquent i activa que li dona cohesio a l'estat nacional i que supon que est es la forma llegitima ideal d'organisacio politica, i que tambe es a la seua vegada la font suprema de creacio cultural i de benestar economic."

Kohn senyala dos vertents del nacionalisme:

a.       La nacio com a organisacio politica democratica que emanaria de la voluntat dels que la conformen.

b.      Els que la veuen com a herencia del passat, en una certa "anima nacional", mitologia i historia, grandees del passat, i investida d'una certa missio historica del poble aludit.

En la meua opinio els dos aspectes que el nacionalisme pendria, segons com considerarem la nacio, no tenen perque estar renyits. La nacio pot ser eixa organisacio politica democratica, i a la seua volta tindre un passat en comu, que li done la cohesio, i una certa "anima nacional", tan necessaries per a la pervivencia de la nacio com a estat, en el mon en el que vivim. Eixe passat o "anima nacional" ajudaria a consolidar la voluntat o conciencia dels connacionals.

Un atre terme relacionat en este i que crec de gran importancia donar-vos unes definicions, es la patria.

Per a Antonio Canovas del Castillo era:

• "Es la conciencia que cada nacio posseix de si mateixa."

Per a Vazquez de Mella:

• "Es la conciencia i sentiment mes o menys intens d'eixa comunitat moral e historica que en el seu grau maxim se li diu nacio."

En tot aço que vos he dit vos pregunte:

• ¿Creeu qué nosatres els valencians i la nostra terra podem i deguem constituir-nos en nacio, o millor encara en estat nacional?

Yo crec que si, i que es l'aspiracio mes llegitima d'un poble que per historia i tradicio sempre s'ha considerat com a tal, com a una nacio. Tenim totes les caracteristiques que nos llegitimen de cara a l'historia i al mon per a aixina realisar-ho.

Pero si ya s'ha quedat clar qué es el nacionalisme, estareu d'acort en mi que nos cal un marc nacional geografic, per que la gent som tots els valencians, i nos desenrollem com a poble i arribem a constituir una nacio en un lloc o territori fisic mes o manco dellimitat i definit a lo llarc de l’historia en comu.

Ara, una volta convenientment aclarit este punt, haurem de vore com a segut eixe espai fisic sobre el que nos hem assentat els valencians. A continuacio passe a definir el nostre marc nacional, i alguns aspectes interessants d'ell.

Bibliografia.

Diccionario Unesco de cc. sociales.Planeta-Agostini.

Ernest Gellner.Naciones i nacionalismo.Madrit.1988

DEFINICIO DE VALENCIANISME.

El valencianisme podriem considerar-lo com:

a) "Sentiment d'amor dels valencians per tot lo que entenen o creuen que els es privatiu."

b) "Moviment de defensa i recuperacio de la personalitat diferenciada dels valencians, lo que ha vingut denominant-se el fet valencià."

El valencianisme com a moviment de masses, es un moviment molt heterogeneu, que s'alimenta de sentiments, d'intangibles. El valencianisme primer que tot se sent. Eixe sentiment s'ha d'avivar, com les flames d'una foguerada.

Quan la consciencia colectiva, eixe sentiment de valencianitat està mes debil, es quan es dubta d'ella, i es veu atacada, com ara, per a desarrelar el sentiment de colectivitat de tot un poble, en mires d'implantar uns atres sentiments.

El proces es:

Debilitament >>> Qüestionament >>> Substitucio

Per avivar eixe foc de sentiments lo que s'ha de fer primerament, es fer vore a les persones directament implicades, es dir, a les que formen part d'eixa comunitat o poble, que formen part d'un tot important, prestigios, que els ha de fer sentir-se valioses, importants, orgulloses, i a gust com a part integrant d'eixa colectivitat de persones. Es fa necessari implicar a tota la comunitat en un proyecte comu: Valencia.

Aço nos duria al nacionalisme com a unica forma de defendre en fermea el fet valencià en la seua totalitat, i a l'hora que tambe nos serviria per a represtigiar-lo, i enaltir-lo.

Bibliografia.

Boronat Gisbert, Josep. Pomell de valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987.

Marí, Xavier. Revisio al conflicte valencià.Valencia, 1983

Ramos, Vicent. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978

San Valero Aparici, Julià. Poble, cultura i llengua. Valencia, 1977

VV.AA. Bases per al nacionalisme valencià.Valencia, 1985

VV.AA. Raons d’identitat. Historia i llengua. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1985

VALENCIANISME EN EL POBLE

 

Autor: Joan Romero

Revista SOM – Octubre 2002

Si fem una breu incursio en el territori del valencianisme de “poble” nos percatarem inmediatament de que el valencianisme adopta alli unes formes especialment complicades. En els pobles, a on tot lo mon nos coneixem, les relacions personals en conte de facilitar l’organisacio d’un valencianisme actiu i compromes en la causa resulta extraordinariament difícil. Ningu vol discutir en fulano o mengano per estes qüesstions, ya que per dalt o per baix solen haver atres lligaces (de tipo llaboral, familiar, d’amistat, etc.) que impedixen el desenrollament de la lluita valencianista. Ademes, en el poble, qualsevol trellat servíX per a infamar i desacreditar a una persona o a un grup de persones, i que en el cas del valencianisme, pot dir-se que sofrix el, tal volta sort, pero implacable atac dels catalanistes del poble. Estos son com les rates, estan clavats en tots els forats (en els ajuntaments, en les associacions de pares d‘alumnes, en l’iglesia, en les comissions falleres, en els grups de danses valencianes, en la radio local, en les associacions culturals i deportives...), ells son els sabuts, els cults, els que tenen “carrera”, els que saben lo que diuen... i els valencianistes som, per ad ells, puix... una especie d’ignorants que hem segut manipulats per “gent de Valencia”. Ara be, quan el valencianisme es decidíx a plantar-los cara als catalanistes directa o publicament, inmediatement es censurat gracies  precisament al control que tenen dels resorts del poder politic i social del poble, per a despres, des d’estos mateixos resorts llançar tota una feroç campanya de calumnies que inclus traspassa la llinea de lo personal: tot val per a desacreditar al valencianiste que s’interposa en el seu cami. Un cami, com tots sabem, que es suicida per definicio;  un cami cego en el que al final soles hi ha un principi: es la gran trampa catalanista.

Pero tornant el dia a dia del valencianisme en el poble, tambe hi ha que dir que, com sempre, els catalananistes son quatre gats mal contats, pero com diem ocupen els llocs mes rellevants i influents de la vida local. La inmesa majoria de la poblacio es netament valencianista, pero pasiva; uns perque no volen fer mala sanc en el veï, l’amic o el familiar; uns atres perque no veuen o no volen vore el perill (encara que estan profundament enamorats de Valencia,  de la Llengua Valenciana, de la Real Senyera, i de tots els signes i tradicions valencianes). Els catalanistes, pel contrari, treballen engreixats pels diners i favors   que la causa suicida de l’imperialisme catala te destinats als mercenaris, als traïdors i als verdaders ignorants de la realitat valenciana que solen ser els posseidors d’unes ments no lo suficientment resistents al “minipimer” catalaniste de l’ensenyança publica. Per naturalea ells van a contracorrent, nosatros a favor. Ells tenen una “zodiak” en un potent motor instalat i repostat pel catalanisme de la Generalitat Valenciana i Catalana. Des de fa decades la “zodiak” del catalanisme remonta el riu, pero espere que algun dia consigam entre tot que la “zodiak” deixe de ser repostada en diners publics... eixe serà el moment en que la corrent natural s’emporte per davant ad este desafiament psicopata.  

VALENCIANISME EN CONSTRUCCIO. UNA APROXIMACIO AD ALGUNES FONTS

Per

Juli Moreno

Des de la tribuna que puntualment me ve oferint la revista Renou, he tingut l’oportunitat de colaborar aportant informacio sobre diferents personalitats valencianes, especialment vinculades al conreu de la cultura valenciana, i tambe l’oportunitat de contribuir en alguna argumentacio per tal de senyalar la transitorietat i l’interes de determinats pactes, com el de les interessades Bases ortografiques de 1932. Sense eixir-se’n de la tonica he estimat convenient referir-me a tot un patrimoni que, els qui nos considerem aprenents de valencianistes, nos cal tindre present i que, a mes, nos conve popularisar perque, en este compromis, nos hem de sentir autentics difusors d’uns pensaments que ajuden a construir els fonaments de la nostra concepcio de colectivitat i de poble. En tot eixe sentit, tambe es possible que pogam obrir algun debat en el mes de maig, si la Cardona Vives ho considera oportu, i profundisar un poc mes en els pensaments de les personalitats de les quals hem permetré fer uns breus apunts.

En son moltes les ocasions en que algunes d’estes figures, o inclus alguns dels postulats que han assumit i raonaments que han argumentat, han segut desconsiderats, quan no barbarament condenats, no sense haver dimonisat alguna de les seues obres escrites. D’aço s’han encarregat els que neguen la llibertat del nostre Poble a ser-ho i ha sentir-se profundament valencià. Es tambe cert, i molt cert, que lo que hui nos pot pareixer, o les valoracions fetes per persones del segle XXI sense tindre en conte la contextualisacio, poden generar opinions critiques i descalificacions facils.

En eixe intent de recuperar alguna memoria i alguns pensaments cal referir-se a personalitats com ara Constanti Llombart, Gaetà Huguet Breva, Fausti Barberà, Josep Mª Bayarri o Miquel Adlert Noguerol. Qualsevol d’ells pot encapçalar la llista dels qui han generat un bagage teoric, i tambe practic, per al moviment valencianiste, encara que son molts atres mes, els que podien fer-la mes llarga i completa. La seleccio pot pareixer aleatoria, pero estudiant les seues biografies i sobre tot les seues obres, entre tots ells i la seua produccio es podria estructurar un corpus teoric que reuniria una pluralitat de pensaments a la vegada que unes coincidencies i concomitancies substancials en tot lo que fa referencia al concepte d’autoctonisme sociocultural i llingüistic, a pesar de les diferents epoques en que vixqueren.

Cronologicament hauriem de començar per l’inspirador del moviment renaixentiste, al menys el que articulà una societat/ entitat cultural i un ambient lliterari i cultural que donarien visibilitat a la Renaixença valenciana, Constanti Llombart (1848-1893). D’ell hem parlat en alguna atra ocasio1 i, enguany, de segur que seguirem parlant, encara que siga gracies a la “Academia Valenciana de la Llengua sense nom”, que ha dedicat l’any a recordar la seua figura i la seua obra. D’entre l’extensa produccio de Llombart destacaria, com a referents ideologics, l’introduccio i prolec de la seua obra Los Fills de la Morta Viva (1883), l’ensaig d’ortografia del Diccionario Valenciano-Castellano (1887) de José Escrig (revisat i ampliat per ell), i el Discurs Panegirich, llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat (1978).

L’ilustre castellonenc Gaetà Huguet Breva (1848-1926), ocuparia la nostra atencio en un segon lloc, cronologicament parlant. Ell sera un personage fonamental en el valencianisme actiu i compromes de finals del segle XIX i principis del XX en Castello. Anima d’interessantissims proyectes culturals (edicions, revistes, associacions, patrocinador de premis, instaurador de certamens lliteraris…) i impulsor d’empreses socioeconomiques importants, i inclus politiques, com ara Joventut Regionalista o Nostra Terra. Valdria la pena revisar moltes de les seues manifestacions, pensaments i mensages, encara que a l’hora de citar-ne aci algun nos decantem pels que arreplega en els articuls: “Notes valencianistes” publicats en els numeros 7 i 13 de la revista Ayer y Hoy (1902), o “Orientacions valencianes. Dedicat a la Joventut”, editat en la revista Arte y Letras (1905).

Fausti Barberà (1850-1924) important figura de la medicina, el seu camp professional, sera l’iniciador del nacionalisme valencià ya que es podria calificar com el seu primer teoric. El seu pensament explanat en la conferencia (1902), despres publicacio (1910), De regionalisme i valentinicultura, supon les primeres bases programatiques i l’argumentari que havia d’haver valgut per a sustentar un valencianisme conscient i conseqüent. Tampoc tingue mes que el resó del moment i de l’epoca, o el de les individualitats que beveren en les seues fonts i anaren construint el seu compromis patriotic. No faltà qui el desacredità i l’apartà de l’entitat des de la que fon capaç de fer public el seu pensament, Lo Rat Penat. Pareix que l’historia es repetixca i com sempre els sectors conservadors, quan no reaccionaris, immersos en esta institucio, han impossibilitat qualsevol alvanç progressiste i de construccio nacional.

Josep Mª Bayarri (1886-1970) fon un home polifacetic, el qual sabe compaginar diferents oficis i ocupacions fins a regentar la catedra d’Anatomia Artistica i la docencia com a professor d’Estetica i Historia de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de Valencia. La seua preocupacio per potenciar les edicions en valencià el duran a fundar diferents publicacions de poesia i d’art –revistes i coleccions- i a realisar diferents estudis i propostes com la que feu sobre ortografia valenciana, encara que sense exit. Per una atra banda publicaria una obra que resulta cabal El perill catala (1931), en la que denuncia l’afany imperialiste que impregnà al catalanisme de les primeres decades del s. XX i posa en alerta respecte de certes concepcions que involucren als valencians en hipotetiques i quimeriques fantasies historiques i culturals.

Per ultim, i en ell no acaba el cicle, un atre teoric, les ensenyances del qual les hem vixcut de prop, es Miquel Adlert Noguerol (1911-1988). La seua figura es l’unica que ocupa en plenitut el s. XX i sense dubte es clau en el moment de la Transicio, un periodo turbulent en una Valencia crispada i convulsa per les qüestions identitaries. El renaixer de grupusculs valencianistes que, estimant l’autonomia i sentint-se hereus d’una complexa historia, no dubtaren/ no dubtarem en devorar ansiosament la seua obra En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s’ha d’escriure la que es parla (1977). En ella denuncia l’engany de la catalanisacio en que personalment havia caigut i cóm abandona tant torta drecera tot iniciant un nou cami esperançador i netament valencià, a mes de fer una proposta normativisadora de la llengua valenciana. En esta i en unes atres obres seues, tal volta mes especialisades, nos va aportant idees i pensaments constructius, d’eixos que ajuden a afermar sentiments o a crear-los quan es carix d’ells, en este sentit Del peridodisme meu es un compendi d’articuls sense cap desperdici.

D’aço podrem parlar ara i sempre, pero si les previsions es convertixen en realitats, sense voler abarcar massa, seguirem parlant en un futur immediat.

VALENCIÀ, PORTOGUES, CASTELLA i OCCITÀ

Blai Vazquez i Garcia.Pinedo, poble de la Nacio Valenciana

Les llengues romaniques peninsulars originaries naixcudes en l'edat mijason tres: el valencià, el castellà i el portogues. De la segregacio encatalunya i galicia del l'occità i el portogues, respectivament, naixenen el segle XIX el català i el gallec, coincidint en el periodo derenaiximent valencià. Frut del nacionalisme imperialiste pancatalaniste,es declara oficial el català en Balears a finals del segle XX que, juntal vasc, dona per resultat els cinc idiomes que en l'actualitat es tenenper oficials en l'estat espanyol

Les tres lengues romaniques originaries de la península es formen en elmateix eix peninsular, procedint directament del llati vulgar mantingutdurant la dominacio arap, i no per l'importacio de llengues dels quis'encarregaren de frenar l'avanç sarraï en la marca hispanicacarlovingia.

En Portugal surgix en identidad propia la llengua portoguesa. Elportogués procedix del llatín vulgar o ramanç. Els inicis de lalliteratura portoguesa daten del segle XIII. El portogués se pareix molt al castellà i, a pesar de les diferencies gramaticals, fonetiques ilexiques que les separen, abdos llengues s'entenen. El lexic delportogues conté algun celtisme i, com el valencià i el castellà, gran numero d'arabismes, helenismes i aportacions d'orige fenici icartagines. La base de la llengua portoguesa moderna i culta laconfigura el dialecte de Lisboa.

La llengua castellana naix en identitat propia en Castella. El castellàtambe procedix del llati vulgar o romanç. En la castella del segle X yaapareixen anotacions romançs en els textos en llati. Tambe baix eldomini arap de la peninsula iberica les comunitats cristianes parlavenmossarap, es a dir, la llengua romanç hertada de l'epoca anterior a laconquista musulmana, que mantingueren sense grans alteracions, be perafirmacio cultural que marcava la diferencia en les comunitats araps ijueua, be per falta de contacte en les evolucions que s'estavendesenrollant en els territoris cristians. En esta llengua s'escriuenalguns dels primers poemes lirics romançs, composicions escrites enalfabet arap o hebreu, pero que transcrites corresponen a una llenguaarabic-romanica. Finalment, el primer pas per a convertir el castellà enla llengua oficial del regne de Castilla i Lleo el donà en el segle XIIIAlfonsX, que manà compondre en romanç, i no en llati, las grans obres historiques, astronomiques i llegals contemporanees.

En Valencia, naix en identitat propia l'idioma valencià. El valenciànaix del baix llati o romanç puix els araps no imposaren la religiomussulmana a les poblacions iberiques conquistades; els cristians valencians pugueren conservar el lliure eixercici de cult, pero alcontinuar vinculats a s'antiga religio, se convertien en tributaris(dimmíes), sujectes al pagament d'imposts especials. Molts valencians, als qui el regim visigot havia privat de sons bens, optaren per laconverssio a l'Islam, lo que els conferia de forma automatica fruir del'estatut personal dels musulmans de naiximent.

Estos neomusulmans formaren els nucleus mes numerosos de la poblacio mussulmana, sobre toten el sur i l'est de la peninsula (Regne de Valencia) i eren coneguts enal-Andalus en el nom generic de musalima i sobre tot en el de muwalladun(muladins); pareix que el primer terme s'aplicava als conversospropiament dit i el segon a sons descendents. Els qui no vullguerenadoptar l'Islam i conservaren la religio cristiana foren cridatsmossaraps (de l'arap musta'rib). En quant als jueus valencians quehabitaven casi exclusivament en ciutats pugueren conservar el dret apracticar son cult, pero foren obligats a pagar els imposts especialsque recaien sobre tots els tributaris. Els araps no tenien lasuperioritat numerica suficient per a convertir sons inmenses conquistesen territoris de poblament; es limitaren, puix, a propagar la seuareligio un poc per totes parts, a exigir la arabisacio social de lespoblacions sometides a la seua autoritat i a formar els cuadros politics de cada un d'estos territoris. Finalment, el primer pas per a convertirla llengua valenciana en l'idioma oficial del Regne de Valencia fondonat per Jaume I de Valencia, Arago i Mallorca, qui manà compondre enromanç valencià, i no en llati, els Furs de la Ciutat i Regne deValencia.

La preponderancia cultural valenciana en els segles XIV i XV, gracies al'inmensitat dels Ausias March, els Roiç de Corell a, els Jaume Roig, els Gaçull, els Fenollar i atres cent mes, sempre senyalant que escribien"en llengua valenciana" o "idioma valencià", varen supondre el El segled'Or valencià, primer segle d'Or de les llengues romaniques, quan elcatalà vivia disolt dins del languedocià o provençal.

Frut d'eixe historic complexe d'inferioritat catalana front alsvalencians per no haver segut nacio, ni Senyera, ni tingut Furs, com elRegne de Valencia, ni haver tingut poesia en l'edat mija si no esusurpant als veïns, naix este nacionalisme irracional ,ahistoric iquimeric basat en l'odi que ha segut capaç de crear lobbies de pressiopolitica, mediatica i economica de fer nyuga en els terroristes ochantage al poder estatal. Lo que siga per tal de no despertar d'un somiilusori de la grandea que jamai han tingut.

Un salut fraternal, .

VALENCIA VOL SER VALENCIA

Autor: Desconegut

Extraído de Internet

Qui en lo seu conegut text "Espanya" afirmava que València només volia ser València i que, per tant, els valencians, si així lo desijaven, tenien suficients elements propis per a afirmar la propietat de la seua llengua diferenciada, la valenciana. Lo que m'interessa és subratllar lo verb inicial. València vol ser València.

Estos dies estan proliferant afirmacions absurdes respecte als ànims crispadores d'alguns. Crec honestament que no sols és inexacte sinó profundament injust. Els valencians no desigen crispar a ningú. Ni estan crispats, ni són violents, ni cal pacificar-los, ni són folls, ni estan de lligar. Favades. Els valencians han dit clar i alt, sense complexos i en completa tranquilitat, que volen ser valencians. Això és l'essencial.

I tenen ple dret a això. Les fonts del mateix són històriques, socials, lingüístiques i polítiques. Però sobretot això, inclús sent enormement important, hi ha un factor fonamental: la voluntat sobirana del poble valencià. Que es va plasmar en lo seu Estatut d'Autonomia i que cal respectar per a ser mosatros mateixos respectats.

Ací no hi ha anticatalanisme algú. Banalitats. Lo que hi ha, i s'expandix a poc a poc entre la nostra societat cada dia més conscient d'això, és un sentiment, una idea i un propòsit evident: ser valencians davant de tot i davant de tots, ab tranquilitat, mesura però d'una manera explícita, contundent i sense dobles llenguages. Som valencians desijosos d'eixercir la nostra valenciania on faça falta, començant per València, en primer lloc.

València vol ser València perquè li pareix bé, perquè sobiranament és oportú i respon a la seua història, tradicions, voluntat i destí colectiu. Els valencians no som anticatalans. Però sí que eixigim, responsablement, respecte i mirament: lo que ens correspon com un poble lliure i segur de si mateixa que desija autoafermar-se vivint en pau ab la resta de comunitats autònomes d'Espanya. Els valencians, per això mateix, no som antiespanyols. Tot al contrari. Ser valencià és la nostra forma de ser espanyol. Per això reivindique en este article l'herència de Madariaga. Mai los valencians han volgut construir la seua autonomia, o reivindicar los seus senyes legítims d'identitat, en contra dels atres pobles o comunitats espanyoles. Mai. Ha sigut al contrari des de fa massa temps com alguns d'entre eixos valencians (vos que desijarien que lo nostre territori es denominara País Valencià i la nostra llengua catalana, així com la nostra bandera i los nostres propis costums) los que han portat avant campanyes suïcides i, lo pijor, estèrils, en contra del valencianisme sentimental, intelectual, cultural i, en última instància, polític. No los atres, ells.

Voler, per tant, ser valencians i que se'ns respecte precisament per això és legítim, històricament veraçment i cívicament convenient. I a més reivindique ab nitidesa lo valencianisme cultural. Aquell que hauria d'impregnar tota acció pròpia de la societat valencià cap a dins i cap a fora de mosatros, ací i en la resta d'Espanya. Valencianisme de cap manera excloent, i per tant, integrador, plural i obert. Moderat i tolerant. Lo que ocorre és que per a moderar-se i tolerar cal saber qui s'és, des d'on es parla i que es defén. En cas contrari correm lo risc de caure en l'anomia i la insipidesa colectives.

La nostra comunitat té enormes capacitats de cara al futur. Convindria no fustrar-les. Els valencians podem ser una Comunitat políticament forta i lo nostre poder es construirà directament proporcional a la nostra capacitat i decisió cultural.