Per
Juli
Moreno
Des de la tribuna que puntualment me ve oferint la
revista Renou, he tingut l’oportunitat de colaborar aportant informacio sobre
diferents personalitats valencianes, especialment vinculades al conreu de la
cultura valenciana, i tambe l’oportunitat de contribuir en alguna argumentacio
per tal de senyalar la transitorietat i l’interes de determinats pactes, com el
de les interessades Bases ortografiques de 1932. Sense eixir-se’n de la tonica
he estimat convenient referir-me a tot un patrimoni que, els qui nos considerem
aprenents de valencianistes, nos cal tindre present i que, a mes, nos conve
popularisar perque, en este compromis, nos hem de sentir autentics difusors
d’uns pensaments que ajuden a construir els fonaments de la nostra concepcio de
colectivitat i de poble. En tot eixe sentit, tambe es possible que pogam obrir
algun debat en el mes de maig, si la Cardona Vives ho considera oportu, i
profundisar un poc mes en els pensaments de les personalitats de les quals hem
permetré fer uns breus apunts.
En son moltes les ocasions en que algunes d’estes
figures, o inclus alguns dels postulats que han assumit i raonaments que han
argumentat, han segut desconsiderats, quan no barbarament condenats, no sense
haver dimonisat alguna de les seues obres escrites. D’aço s’han encarregat els
que neguen la llibertat del nostre Poble a ser-ho i ha sentir-se profundament
valencià. Es tambe cert, i molt cert, que lo que hui nos pot pareixer, o les
valoracions fetes per persones del segle XXI sense tindre en conte la
contextualisacio, poden generar opinions critiques i descalificacions facils.
En eixe intent de recuperar alguna memoria i alguns
pensaments cal referir-se a personalitats com ara Constanti Llombart, Gaetà
Huguet Breva, Fausti Barberà, Josep Mª Bayarri o Miquel Adlert Noguerol.
Qualsevol d’ells pot encapçalar la llista dels qui han generat un bagage
teoric, i tambe practic, per al moviment valencianiste, encara que son molts
atres mes, els que podien fer-la mes llarga i completa. La seleccio pot
pareixer aleatoria, pero estudiant les seues biografies i sobre tot les seues
obres, entre tots ells i la seua produccio es podria estructurar un corpus
teoric que reuniria una pluralitat de pensaments a la vegada que unes
coincidencies i concomitancies substancials en tot lo que fa referencia al
concepte d’autoctonisme sociocultural i llingüistic, a pesar de les diferents
epoques en que vixqueren.
Cronologicament hauriem de començar per l’inspirador
del moviment renaixentiste, al menys el que articulà una societat/ entitat
cultural i un ambient lliterari i cultural que donarien visibilitat a la
Renaixença valenciana, Constanti Llombart (1848-1893). D’ell hem parlat en
alguna atra ocasio1 i, enguany, de segur que seguirem parlant, encara que siga
gracies a la “Academia Valenciana de la Llengua sense nom”, que ha dedicat
l’any a recordar la seua figura i la seua obra. D’entre l’extensa produccio de
Llombart destacaria, com a referents ideologics, l’introduccio i prolec de la
seua obra Los Fills de la Morta Viva (1883), l’ensaig d’ortografia del
Diccionario Valenciano-Castellano (1887) de José Escrig (revisat i ampliat per
ell), i el Discurs Panegirich, llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo
Rat Penat (1978).
L’ilustre castellonenc Gaetà Huguet Breva
(1848-1926), ocuparia la nostra atencio en un segon lloc, cronologicament
parlant. Ell sera un personage fonamental en el valencianisme actiu i compromes
de finals del segle XIX i principis del XX en Castello. Anima
d’interessantissims proyectes culturals (edicions, revistes, associacions,
patrocinador de premis, instaurador de certamens lliteraris…) i impulsor
d’empreses socioeconomiques importants, i inclus politiques, com ara Joventut
Regionalista o Nostra Terra. Valdria la pena revisar moltes de les seues
manifestacions, pensaments i mensages, encara que a l’hora de citar-ne aci
algun nos decantem pels que arreplega en els articuls: “Notes valencianistes”
publicats en els numeros 7 i 13 de la revista Ayer y Hoy (1902), o
“Orientacions valencianes. Dedicat a la Joventut”, editat en la revista Arte y
Letras (1905).
Fausti Barberà (1850-1924) important figura de la
medicina, el seu camp professional, sera l’iniciador del nacionalisme valencià
ya que es podria calificar com el seu primer teoric. El seu pensament explanat
en la conferencia (1902), despres publicacio (1910), De regionalisme i
valentinicultura, supon les primeres bases programatiques i l’argumentari que
havia d’haver valgut per a sustentar un valencianisme conscient i conseqüent.
Tampoc tingue mes que el resó del moment i de l’epoca, o el de les
individualitats que beveren en les seues fonts i anaren construint el seu
compromis patriotic. No faltà qui el desacredità i l’apartà de l’entitat des de
la que fon capaç de fer public el seu pensament, Lo Rat Penat. Pareix que
l’historia es repetixca i com sempre els sectors conservadors, quan no
reaccionaris, immersos en esta institucio, han impossibilitat qualsevol alvanç
progressiste i de construccio nacional.
Josep Mª Bayarri (1886-1970) fon un home
polifacetic, el qual sabe compaginar diferents oficis i ocupacions fins a
regentar la catedra d’Anatomia Artistica i la docencia com a professor
d’Estetica i Historia de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de
Valencia. La seua preocupacio per potenciar les edicions en valencià el duran a
fundar diferents publicacions de poesia i d’art –revistes i coleccions- i a
realisar diferents estudis i propostes com la que feu sobre ortografia valenciana,
encara que sense exit. Per una atra banda publicaria una obra que resulta cabal
El perill catala (1931), en la que denuncia l’afany imperialiste que impregnà
al catalanisme de les primeres decades del s. XX i posa en alerta respecte de
certes concepcions que involucren als valencians en hipotetiques i quimeriques
fantasies historiques i culturals.
Per ultim, i en ell no acaba el cicle, un atre
teoric, les ensenyances del qual les hem vixcut de prop, es Miquel Adlert
Noguerol (1911-1988). La seua figura es l’unica que ocupa en plenitut el s. XX
i sense dubte es clau en el moment de la Transicio, un periodo turbulent en una
Valencia crispada i convulsa per les qüestions identitaries. El renaixer de
grupusculs valencianistes que, estimant l’autonomia i sentint-se hereus d’una
complexa historia, no dubtaren/ no dubtarem en devorar ansiosament la seua obra
En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s’ha d’escriure la que es
parla (1977). En ella denuncia l’engany de la catalanisacio en que personalment
havia caigut i cóm abandona tant torta drecera tot iniciant un nou cami
esperançador i netament valencià, a mes de fer una proposta normativisadora de
la llengua valenciana. En esta i en unes atres obres seues, tal volta mes
especialisades, nos va aportant idees i pensaments constructius, d’eixos que
ajuden a afermar sentiments o a crear-los quan es carix d’ells, en este sentit
Del peridodisme meu es un compendi d’articuls sense cap desperdici.
D’aço podrem parlar ara i sempre, pero si les
previsions es convertixen en realitats, sense voler abarcar massa, seguirem
parlant en un futur immediat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario