VOLTA EN CARRO ALS PAISOS CATALANS

Es d'admirar els recursos que tenen els nacionalistes catalans. Es inqüestionable que ells no han deixat d'aprofitar qualsevol cosa, fet, data, event, per a donar a coneixer a tot lo mon la "diferencialitat" dels catalans front a qualsevol atre ser del mon. Una diferencialitat que, per ad ells, radica en la seua superioritat, no mai en qualsevol atre motiu diferencial que els senyale per baix d'uns atres, sino sempre fent vore lo que els engrandix.

Per tant, en tal de fer-se autopropaganda, tot es bo. I eixa propaganda ha de ser, si cap en lo possible, escrita per tal que l'historia vaja engrandint-los cara al futur. Lo que hui s'escriga magnificant a Catalunya, siga veritat o mentira, dema sera un " fet historic inqüestionable ".

Baix d'eixe prisma, auspiciat per les institucions catalanes, es plantejá una volta en carro als països catalans. Era l'estiu de l'any 1978, en el mes de juliol que es quan, naturalment, mes turistes podrien vore-ho. Un periodiste catala pareix ser l'organisador d'ella. Lo cert es que tots els dies, en la prensa de Barcelona, apareixen noticies de la dita volta. Tots els dies diuen a on estan, per a on passen, que estan fent, com els rebien en els pobles per a on entren i fan acampada. I tant propis com estranys es donarien conte que, si no res ho impedia, per a on passaren els carros era Catalunya.

En Manresa está eixercint de mege puericultor el Dr. Rafael Ramon-Llin Bigné. Es valenciá. Llig tots els dies els diaris d'alli i l'enverina la sanc saber lo que estan fent.

Ramon-Llin te, d'una atra banda, noticies continues i directes de lo que s'está fent en Valencia i coneix l'existencia del Consell Valenciá i del Grup d'Accio Valencianista. Ha conseguit el meu numero de telefon. I, com uns atres molts valencians, de dins i de fora del Regne, acodix al nostre moviment demanant ajuda.

Durant mes de deu dies, totes les nits, rep la seua cridada telefónica des de Manresa mediant la que em. dona noticies, tretes de la prensa catalana, d'a on estan, quina podia ser la ruta que estaven prenent i quan i per a on podien entrar en territori del nostre Regne, cosa que, per damunt de tot, s'hauria d'impedir.

Al final, seguint les croniques que el periodiste va d'onant, Ramon-Llin diu el dia i l'hora que podien aplegar i que la seua entrada es faria per Traiguera, primer poble valenciá despres de creuar el riu Senia que separa la provincia de Tarragona de la de Castello. El dia previst seria el 25 de juliol. I la noticia del Sr. Ramon-Llin en la transmet com a provable. Per la nit del vintiquatre em diu que, provablement, apleguen al sendema. Pero eixe provablement fa impossible movilisar des de Valencia a la gent. ¿Cóm podiem fer recorrer setanta kilómetros a una gran cantitat de persones, que havien de deixar-se la seua tasca per tal de vindre i que, una vegada alli, es trobaren en que els dels carros no havien entrat, o s'havien parat, o s'havien tornat arrere? Era qüestio d'anar alli, esperar-los i, quan els verem entrar dins del Regne, portar a la nostra gent per a tirar-los fora.

Vaig avisar, com de costum, als del grup de Massanassa i no per a que es movilisaren, sino per a que se posaren a punt. Pero hi havia un matrimoni que s'avançà als acontenyiments i digue que ells

m'acompanyaven per a anar a buscar-los. Era Vicent Baixauli i Concha, la seua senyora.

Despres de dinar ixquerem de Valencia. A mija vesprada nos trobarem a I'entrada de Traiguera, per la carretera que ve des de Vinaros, tant la familia Baixauli, com la de Ramon-Llin i la meua. Alli mateix plantarem "la paraeta".

Naturalment yo portava la meua senyera valenciana que, per aquells temps, era la que en tots els seus actes usava el GAV. I a la vora de la carretera, baix d'un arbre, senyera volant a l'aire, posarem la tauleta que portava Vicent Baixauli i ell trague, sempre ha sabut anar ben preparat, les botifarretes, la bota del vi i lo demes. Era qüestio de fer-se un bon soparet per a esperar a vore qué es lo que passava perqué, si era necessari tirar de garrot, el garrot tambe el teniem a punt.

Vicent i la seua senyora. El matrimoni Ramon-Llin i els seus chiquets que s'havien vingut des de Manresa. Ma muller, ma filla de quatre anys. i yo. Eixa era, en principi, la tropa que teniem per a parar una volta en carro als països catalans. I no teniem ni idea de qui eren, quants eren, quina força duyen. Tan sols les noticies de la prensa barcelonina. Si teniem en conte les croniques aparegudes, ells haurien de dur una organisacio que podia ser quantitativament important.

La noticia s'havia expandit ya entre alguns del socis del GAV que esperaven mes noticies per a vindre. No obstant, i coneixent com coneixiem I'impaciencia d'alguns, pensavem que eixa mateixa nit mes d'u agarraria els trastos i se'n vindria. Per aixo, i a fi d'anar concentrant-nos tots en el mateix lloc, estavem junt a la carretera i tenint la senyera a la vista dels qui per ella pugueren transitar.

El primer que s'acostá a la paraeta fon un senyor que baixà d'un coche en el que havia fet auto-stop des de Vinaros.

¿Vostes son els qui venen a rebre a la volta en carro als països catalans? -foren les seues primeres paraules en acostar-se fins a la tauleta a on estavem ya començant el berenaret. A les que yo li contesti que si; que erem nosatres els qui veniem a rebre'ls.

Doncs moltes gracies. Em contestà. I en preguntar-li yo si ell tambe venía de Valencia per a rebrels, m'aclará "que no. Que ell era el qui venía en els carros, pero que s'havia desplaçat fins a Vinaros per a retirar del Banc diners i per aixo venía per un atre cami fent auto-stop".

Em deixá chafat. Creent que era un dels nostres al qui yo estava rebent, resultá ser l'organisador de la mateixa volta, o siga, el principal enemic. Començà un dialec prou tens en el que yo li advertía de lo que els podía passar si entraven en el nostre Regne i ell em contestava "que be. Que ad ell no li preocupavem. Que tenía recursos per a impedir que els pararem. I que... ¡tranquils! ".

Li fiu vore que yo estava tranquil, que el qui no ho hauria d'estar era ell, ya que a la matinada del día següent vindria molta gent des de Valencia per a fer-los eixir del nostre territori i que no li convenía jugar a vore qué passava perque les conseqüencies podrien ser molt greus.

Se n'anava. Yo tenía la camara cinematografica de 8 m/m en les mans. Comenci a filmar-lo mentres se n'anava. I allo si que no l`agradà gens. Es posa nervios. Pensar que les imagens el podien "fichar" per al futur com a organisador de la volta, no el deixá gens tranquil.

Per lo vist: se n'anà corrent a denunciar el fet a la guardia civil de Traiguera perque uns minuts despres aparegue la parella per a parlar en mi. Els vaig explicar lo inconstitucional i lo provocatiu de l'acte d'uns catalans contra l'integritat d'un territori estrany ad ells. Parlarem del nostre moviment, del qué i el perqué els valencians no anavem. a acceptar aquella provocacio catalana. Em demanà el meu DNI i em. feu responsable de lo que, al sendema, puguera passar.

Yo me n'ani a la central telefonica de Traiguera, Des d'alli telefonegi a Maria Consuelo Reyna, Subdirectora del diari Las Provincias, per a contar-Ii lo que passava i per a que, d'alguna manera, ella traguera en la prensa la noticia per a que els valencians s'ajuntaren a nosatres a fi de que la volta en carros no entrara en el Regne de Valencia. Maria Consuelo em contestà que, vista la situacio, s'anava a posar al telefon el "redactor en cap" del diari, que li diguera lo que volia que ixquera en Las Provincias i que, tal com yo li ho contara, passava de seguida a prensa (ya l'edicio del dia següent estava entrant en maquines) per a que a primera hora del mati s'enteraren del fet tots els valencians.

Pero 'l'organisador", segons lo que aparegue en el seu llibre mesos despres, pareix ser que s'acostá a la central de telefons per a vore lo que passava i allí preguntà a l'encarregada de la central lo que podía haver arreplegat de la meua conversacio telefonica. Ella, al pareixer, li diu el meu nom o lo que ella havia entes, perque en el llibre ix equivocat, li diu que he parlat en el redactor del diari Las Provincias i que en ell eixiria al sendema una crida als valencianistes per a que vingueren a "rebre'ls". I, per lo vist, tot aço no li caigue massa he.

Mentres Vicent Baixauli feya guardia en el nostre lloc d'espera per a poder rebre i agrupar als qui vingueren des de Valencia per la carretera de Vinaros, yo me'n vaig anar a la carretera de Traiguera a Tarragona, per la que havien d'entrar els carros, per a vore com i quanta era la força contraria i fer una composicio de lloc de lo que podía succeir.

Quina no sería la meua sorpresa quan a un parell de kilometros de Traiguera em trobe a "l'enemic". Tres carros d'un sol tiro cadascu. Banderes quatribarrades onejant per damunt de les quatre puntes dels barrals. Pareixia que tan sols era una familia els unics components de tota l'expedicio. El pare podia ser el carreter del carro que anava al davant; la mare seria la que guiava el de darrere i un parell de chiquets de manco de quinze anys anaven, en bicicleta, jogant i pegant voltes als tres carros. L`atre podria ser un parent qualsevol. I aixo era tot. No havia cap de parafernalia adicional que la dita. Ells diran despres en son llibre que eren atres els "intelectuals" que conduien els carros. A nosatros no nos paregué aixina.

I es que es tipic dels catalans "magnificar" en la lletra escrita qualsevol chicoteta cosa que ells tinguen. I entre lo que dien els diaris de Catalunya referent a la gran volta en carro als països catalans i lo que era en realitat eixa volta, hi havia tot un abisme. Tot lo contrari dels valencians que, tenint tant com tenim, no li donem cap d'importancia a lo nostre mai.

Vista tambe per la Guardia Civil la cosa, la diferencia de forces possibles per allo que havien vist i lo que els havien dit d'una banda i de l'atra, pareix ser que tingueren un nou canvi d'impressions en el mentat organisador. Lo cert es que, ya ben entrada la nit, s'acostaren de nou a nosatres per a dir-me que tranquilisara als qui vingueren de Valencia perque s'havia arribat a un bon acort. Ells "reculaven" eixos kilometros que havien fet per dins del nostre territori i se'n tornaven a Catalanya. Havien pres una miqueta de por i li havien demanat a la Guardia Civil, pretextant no portar prou de llum per a tomar, tancada com estava la nit, que els acompanyaren en un 'jeep" fins a l'atra part del pont en el Senia allumenant-los el cami.

Al sendema, de bona matinada, començaren a aplegar coches des de Valencia. Parats en Traiguera, els donavem conte dels fets i dels resultats. Pero ningu es conformava en tomar-se'n sense donar-se el "gust" de "saludar" als components de la volta en carro.

Els dels carros havien passat la nit en l'ultim poble de Tarragona. Pero, per si acas, acampats dins dun torreny dins del poble i prou amagat, entre cases, per tal de no deixar-se vore facilment. Els nostres si que els trobaren i estigueren tot el dia passant coches per davant dels carros aparcats dient-los.... ¡cadascu allo que en aquell moment li eixia de dins!

Gracies a Deu no hi hague, com de costum, cap de violencia física. Si que la n'hi hague verbal. I esta fon prou clara per a convencer a l'organisador de la volta en carros als països catalans que, pel nostre territori del Regne de Valencia, se'ls havia prohibit, per part del moviment valencianiste, el pas. ¡ I no passaren!

Dies despres nos enterarem que havien passat en barco des de Tarragona fins a Alacant, a on s'havien embarcat cap a les Illes Balears per a acabar eixa volta de la que queda constancia historica en el llibre que va escriure l'organisador baix el titul de Volta en carros als Països Catalans. I dins del llibre descriu l'episodi succeit eixe 25 de juliol de 1978 entre els nacionalistes catalans i els valencianistes en un capitul baix el titul de "La batalla de Traiguera ".

Tal com havia dit Maria Consuelo Reyna, el dia 25 de juliol, encara refrescava l'aiguage de la matinada, quan ixque el reportage en Las Provincias, Si els catalans tenen per costum magnificar qualsevol cosa que els passe, inclus com en este cas quan el desenllaç els es contrari, els valencians tenim per costum, especialment els mijos de comunicacio, de minimisar al maxim els acontenyiments que vivim o que sofrim nosatres. I per a prova nomes cal llegir lo que publicaren els diaris de Valencia i lo que publicaren en son llibre els organisadors.

La noticia aparegue en la plana 21, en les noticies corresponents a "LA REGION" i baix el titul "LA PLANA". I alli dia:

" La volta en carro a1s països catalans entra en Castellón. Cuatro carros ocupados por ocho personas que integran la llamada 'volta en carro als països catalans' llegaron ayer tarde a la población castellonense de Traiguera, procedentes de La Cenia, en la provincia de Tarragona. Los carros portan banderas catalanas y van pintados en buena parte con los colores rojo y amarillo. Según indicaron los tripulantes de dichos carros, hoy proyectan continuar el viaje por el País Valenciano, probablemente hacia San Mateo, dentro del periplo programado por las provincias valencianas y, más tarde, Islas Baleares. Preguntados si sabían que el tema dels 'Països Catalans' es anticonstitucional, dijeron que no les preocupa y que pensaban proseguir su viaje. Según nuestras noticias los viajeros se limitaron a viajar sin hacer propaganda de ningún tipo".

Naturalment que no fon este "reportage" el que va fer moure als valencianistes per a encaminar-se a Traiguera i fer recular, mai millor dit, als animals que tiraven dels carros de 1a volta". ¡Qué poca gent de Valencia capital llig diariament les noticies que apareixen en la plana 21, i manco quan son noticies dels pobles de la provincia de Castello! Pero el nostre sistema d'alarma, cada cridada rebuda es convertia en déu cridades ad atres valencianistes, si que funciona perfectament. I quan l'objectiu quedá cobert, algun reporter del mateix diari Las Provincias feu una "cronica dels fets" que dubte, per lo que diu i com ho diu, que per a fer-la ni tan sols es desplaçara a Traiguera. Esta vegada ixque en la plana 26, tambe en la seccio "LA REGION. I en ella diu:

"NO PROSPERÓ LA VOLTA EN CARRO DELS PAÍSOS CATALANS".

Alrededor de las 6 de la tarde de ayer lunes llegaron a la localidad de Traiguera (Castellón) tres carros arrastrados por unas caballerías impresionantes que portaban en sus laterales, cada uno de ellos, dos banderas con los colores de la bandera catalana. A la entrada de la población se personó un grupo portando señeras con la franja azul, que impidió la entrada en la población de los citados carros, dándose cuenta al alcalde de la Ciudad del hecho que ocurría.

La primera autoridad local, ante la posibilidad de que aquello crease algún conflicto, dio aviso a la comandancia de la Guardia Civil, cuyas fuerzas del orden se pusieron enseguida en movimiento para, con los oportunos trámites y gestiones, hacerles retornar a su punto de origen. Los carros en cuestión, luciendo las citadas banderas cuatribarradas y escoltados por la Guardia Civil, pasaron por el centro de la población y fueron acompañados hasta el término de la provincia, haciendo su entrada en Cataluña, en este caso por la provincia de Tarragona, y regresando a sus puntos de origen, cuya procedencia parece ser Barcelona. Todavía esta mañana, martes, sigue el grupo valenciano con la senyera, por si los citados carros ' y sus banderas intentan otro paseo por esta zona del Maestrazgo, lo que se es tima que no ocurrirá. El alcalde de Traiguera, en todo momento, supo estar en su sitio, manteniendo un orden que podía ser turbado por quienes habían llegado. Nadie sabe con qué intenciones. Los carros llegaron a Traiguera por el camino de San Rq/ael, exactamente en el lugar en que se unen Castellón y Tarragona, yendo a Traiguera donde se dio lugar la manifestación de dichos carros y, por consiguiente, la constante atención y expectación de la pequeña localidad de Traiguera. "

Lo que el dia dels fets i el sendema portá el diari, com es pot llegir, no te casi cap de motiu per a ser resenyat en estes vivencies. Pero si que el te per a deixar constancia de que fon un reportage "clar, complet, veridic, extens i exacte", pero manco, de la nostra prensa per a un fet que significava el "cenit" d'una lluita que portem valencianistes i catalanistes des de fa moltissims anys, que continuem portant hui i que, per desgracia. encara durará moltissims anys mes. Perque s'ha de pensar que els dirigents catalans, en promoure eixa volta, tenien en el pensament que fora com el passeig tritunfal pels territoris vençuts de res que significava l'autentificacio de la victoria d'eixa idea politic-economica que ells diuen "Països Catalans".

D'una atra banda s'ha de subrrallar la de "troles" que conta el periodiste i com, per a fer la cronica

"al seu aire", no te en conte casi ninguna veritat de lo que succei. Els qui estiguerem alli, i despres llegirem el llibre escrit pels catalans i la cronica que aparegue en Las Provincias, creguerem que cadascun de nosatres havia vist "una pelicula diferent.

Perque ni foren "unas caballerías impresionantes", sino tres aques que no arribaven ni a rosins percherons; ni "a la entrada de la población se personó un grupo portando senyeras con franja azul, que impidió la entrada en la población... ", perque si els haguerem inipedit entrar ¿com despres els tirarem fora?; i tampoe "la primera autoridad local... dio aviso a la comandancia... perque l'alcalde no asomá el morro en cap moment: i Deu sap on estaría aquella vesprada per a que ningu el vera i ningu parlara en ell; i quan el redactor del diari diu "El alcalde de Traiguera, en todo momento, supo estar en su sitio... ", hauria de dir-nos quin era "eixe seu lloc" on va saber estar. I pareix una bovada, o mala intencio, dir "Nadie sabe con qué intenciones" si lo primer que havien fet nosatres es dir-li a la seua sub-directora lo que passava i lo que preteniem fer els valencianistes en Traiguera. Les intencions nostres crec que estaven prou clares...

El capitul "6ª ETAPA. LA BATALLA DE TR-AIGUERA. MAS BARBERANS-TRAIGUERA-CORNUDELLA

(23 A 30 DE JULIOL,", te una extensio de 28 planes del llibre Volta en carro a1s Paísos Catalans que va escriure el director d'eixa volta. D'elles retraurem en estes llinies lo mes sustancios que, ademes de fer-nos entendre que per ad ells tingue molta importancia lo que passá en Traiguera, cosa que com hem vist passá desapercebuda per a la majoria dels valencians, les seues autoritats i els seus diaris, deixa clar l'intencionalitat i l'importancia de la "volta en carros als països catalans',.

Per atra banda, com es impossible llegir este llibre perque está esgotat fa molt de temps (cosa que demostra I'interes que tenía per als lectors catalans), retrac la part mes interessant d'ell per als valencians. Per lo manco alguns podran enterar-se per estes vivencies de lo que no pogueren coneixer en el seu degut temps per mig dels mijos de comunicacio.

L'autor comença aixina, cosa que no te cap de desperdici:

"L'operació s'havia plantejat com una penetració rápida, utilitzant carros de combat catalans, de la Vall de Tenes, moguts per cavalls relativament lents, peró segurs. Havíem de sorprende l'adversari i, en quinze dies, arribar fins Alacant, on ens esperaria un vaixell de la Transmediterranea. Des d'allá embarcaríem a Eivissa, deixant darrere nostre un país conquistat. Era evident que no teníem les forces suficients per a ocupar el País Valenciá durant una llarga temporada. Peró comptávem amb el moviment de solidaritat que el nostre pas aniria desvetIlant. Hi ha els precedents de Fidel Castro que, amb pocs homes, havia guanyat la batalla de Cuba. 1 aixó que ell no tenia cavalleria! Aix doncs, tot el que va passar el dia 24 de juliol ens va agqfar per sorpresa. La rápida reacció de l'adversari, la seva fulminant preséncia al terreny de combat, ens va desorientar. Convençuts que si tratávem de presentar batalla seríem aniquilats per un enemic superior en nombre i animat per una elevada moral de victória, ens vam retirar" (pag. 113).

Tan sols despres de llegir la primera parrafada queden ben aclarídes moltes de les coses que, des de l'inici del nostre moviment, estavem repetint els valencianistes i a les que els pancatalanistes sempre contestaven dient "que nosatres veïem fantasmes per tot arreu i en tot lo que passava". Hem estat cansats de sentir de les seues boques allo de que "no hi havia intent de catalanisacio de Valencia", "que lo dels paisos Catalans era una qüestio cultural i no politica", i unes atres coses paregudes que intentaven, com diuen ben clar en este relat els catalans, "sorprendre al adversari", que ha segut sempre la tactica utilisada per ells.

Mes avant, i seguint la narracio, diuen: "Pocs dies abans d'entrar la Volta al País Valenciá, el divuit de, juliol érem a Valéncia Isidre Ballester i Jaume Farriol. Allá vam començar a tenir noticies alarmants. -Volen tombar els carros- ens digué, com mig engrescat, un xicot de Castelló que havia rebut la informació d'un infiltrat als cercles del GA V" (pag. 114).

¡Aixo si que es sorprenent ¡Ya havien infiltrat gent dins del nostre moviment, dins del Grup d'Accio Valencianista! Está clar que els catalans ni eren tan "pacifistes" com bufaven ser, ni els motius del seu moviment eren tan sols interessos culturals quan s'havien pres la molestia d'infiltrar gent dins de les nostres organisacions valencianistes. Está clar que allo era una infiltracio molt premeditada i que portava perverses intencions. I queda ben clar que, per ad ells, la força d'oposicio a la catalanisacio i absorcio del Regne de Valencia era el GAV.

"En tot cas, e/s nostres anfirtrions valencians ens van tranquilitzar amb l'afirmació que ells ens dibuixarien un itinerari per zones de l'interior, allunyades de 'l'ultravalencianisme' del GA V i on podíem circular sense cridar l'atenció ni provocar aldarulIs " (pag. 114). Els catalans tenien "anfitrions" en Valencia que els ajudaven. Els catalans estaven d'acort en valencians per a fer lo que estaven fent. Els catalans temen dins de la nostra terra la colaboracio dels pancatalanistes, quan ad estos sel's omplia la boca de dir que ells eren valencians que volien "retrobar la nostra cultura" i que no res tenía aixo que vore en voler-nos fer catalans, ni en res politic com eren els Països Catalans. Lo que queda molt clar i dit per els propis catalans de la "volta" es que allo era un intent de "conquesta" i una clara invasio, lo que no te res de "cultural". Per aixo diuen: "... per a ocupar el País Valenciá... deixant darrere nostre un país consquistat...'.

Pero lo que els de la volta no sabien, i ara ya s'estaven enterant, es que en Valencia hi havia molts valencians alçats en peu de guerra i en alerta constant. Per aixo continuen dient: "Aquell ambient 'b1au' de Valéncia ens havia d'haver alertat. Perque en els dies en que estigueren en la capital del Regne els senyors Ballester i Farriol havien ya palpat en els circuls culturals i politics en els que s'entrevistaren que estos, els pancatalanistes, ya tenien "respecte", per no dir "por", als valencianistes enrolats en els nostres moviments, moviments que estaven ben "vius" i que feyen "molt de roido".

Diu un refra que per la boca mor el peix. Per aixo qui molt parla, molt erra. o mirat des d'un atre prisma, quan u parla molt se li escapa lo que provablement no haguera volgut o no haguera degut dir. El qui escrigue el llibre de la volta en carro volgue fer-ho llarc. I en les 28 planes que destina a descriure la "Batalla de Traiguera" escrigue tant, que potser digue mes coses de les que hauria d'haver dit. I aixo nos ha donat peu a poder "interpretar" lo que, entre llinies, diu. En la plana 117 fa una exposicio d'anims dels components de la volta mentres es feyen un bon dinarot. I diu:

"Davant de la taula, doncs, vam fér la broma corresponent. De fet, l'al-lusió als 'bons' valencians i a1s 'mals' valencians, a1s 'nostres' i els 'atres', foren continuades. Vol dir que, dintre l'escasa informació que teníem, flotava aquella consciéncia de perill, que fou la constant de l'endemá i que acabá cristal-litzant en eIs fets de Traiguera.

Está clar que per als catalans, i per ende per als catalanistes, hi ha dos classes de valencians: "els bons" que, curiosament son "els d'ells", i els "mals" que som els qui no estem d'acort en "baixar-nos els pantalons" i fer allo que ells vullguen. Aixo em sona a haver-ho oit milers de vegades de boquetes socialistes, peceistes, sindicalistes, cults de la "cultureta", etc. Bons valencians son ells, i ells son els valencians que s'han "baixat els pantalons" i han acceptat "ser d'ells", ser subdits catalans, ser catalans de segona, del sur, ser esclaus de l'imperialisme catala. Els valencians "roins" som els qui no acceptem l'interferencia en els nostres assunts patriotics de ningu de fora, els qui no volem integrar-nos com a "el pobret de la familia" dins de la familia catalana, els qui volem una autonomia propia, pero no nomes fugint de l'influencia de Madrit, si no de la de Madrit i de la de qualsevol atra part.

La narracio del autor catala continua aixina:

"Havia començat el que seria per a nosaltres 'el dia més llarg', el que, un dia o altre, les cróniques en diran 'el dia de la batalla de Traiguera'... Abans de sortir, vam desenganxar els adhesius de cotxe 'Paisos Catalans' que algú havia posat al darrera dels carros. Era una política de contenció destinada a no irritar els valencians blavets... Portávem una bicicleta que servia per a fer volts de reconeiximent. Fou utilitzada amb molta freqüéncia, aquell matí. Hi havia, en qualsevol moviment, una aprensió, un cert nerviosisme. Mig esperávem, d'un moment a 1' altre, un contacte amb I'enemic..."(pag. 120).

Cal vore al llarc d'este relat les formes que portaven: "reconeiximents en bicicleta", "unes zones allunyades de l'ultravalencianisme on podíem circular sense cridar l'atenció...", "consciéncia de perill" "desenganxar els adhesius de Paisos Catalans"... Tot aço es pareix al lladre que va fugint, que s'amaga per a no ser vist quan va a fúrtar, que se tapa per a no ser reconegut, que busca la foscor per a no ser descobert... Les intencions de la volta, segons dien els pancatalanistes, eren tan sols culturals. ¿Perque, puix, actuaven d'eixa manera?

"No gaire llunt de San Rafael, es produí un incident significatiu: un Seat matricula de Valéncia ens avançá amb un prolongat, intens, toc de claxon. Per la finestra treia una bandera quatribarrada i blava. A causa de la intensitat del blau -alguns haviem sentit parlar de 'b1auet'i no de 'b1auás'-, quedárem desorientats " (pag. 121).

Aci, com es costum prou extesa en Catalunya i habitual dels catalans, mentixen en intencionalitat. El coche que els seguía i chiulava, o millor dit, els dos coches que ho estiguerem fent durant alguns kilometros, ya dins de terres valencianes, eren el de Rafael Ramon-Llin i el meu. Curiosament i casualment els dos coches portaven matricula de Barcelona. Ell perque feya anys que residía en Manresa. Yo perque en 1971, quan vaig comprar eixe coche, tenía el carnet d'identitat: expendit en Barcelona, a on havia vixcut vint anys, com ya en estes vivencies he dit, i per a mi era obligatori que, per mes que el coche fon comprat en el carrer de Ciscar de Valencia, la matriculacio havia de fer-se en Barcelona, d'on era el DNI.

En el mentat llibre i en la seua pagina 122, comença l'autor a contar lo que fon de veritat l'encontre entre els valencianistes i els de la volta en carro. Com ya hem dit, este llibre está esgotat i, per tant, si algu vol llegir-lo li va a ser impossible fer-ho. Per aixo vaig a reproduir els principals punts, per a que cadascun dels lectors traga les seues propies conclusions.

"Són pels volts de les sis quan dos vehicles, matrícula de Valéncia se'ns acosten en direcció contraria, passen pel nostre costat, a uns cent metres s'aturen, donen la volta i rápidament ens avencen. Ja els tenim ací! Amb una inútil estratégia de velocitat, algú dóna l'orddre -El Menut al davant!...

No cal dir que e1s automóbils ens atrapen sense cap mena de dificultat i que, en passar, fan gestos ostentosos d'amenaça. La circumstáncia bél-lica que tot el día es dibuixava comença a concretarse. No sabem, en realitat, qué pretenen, qué volen, fins a quin punt la maniobra és una pura demostració d'antipatia o un intent d'esestabilitzador... "' (pag. 123).

"Eren prop de les set quan arribávem a la població. Expectants, mirávem si, en algun lloc, es veía gent. No esperávem, certament, una multitut enférvorida, peró sí algun petit grupet damics, alguna senyera onejant, algun Visquen els Paisos Catalans'! Res...

En Pep i Laura que ya havien tornat de Vinarós, conversaven animadament amb un petit grup de gent que portaven senveres amb firanja blava. L'escena ens desconcertá momentániament. ¡No podia ser, que en Pep i la Laura s'haguessin passat a l'enemic!... (La realitat es que nomes estava en Pep. La tantes vegades nomenada Laura no estava en cap lloc.) Un senyor, que portava una magnífica senyera franjablavenca, discutía amb ells, mentre s'anaven acostant. Ens arribaren clarament algunes de les seves afirmacions programátiques: -Els Països Catalans són anticonstitucionals... Marxeu. Aquí no vos volem... Torneu-vos a Catalunya...

L'arribada d'en Pep i Laura ens portá l'explicació dels fets. I el cas fou que, en arribar de Vinarós, don venien dalt d'un cotxe que els havia portat fent auto-stop, van veure un grupet que portaven senyeres. Eren una dotzena de persones -tres homens i set o vuii dones... (Com ya coneix el llector, erem tres homens, tres dones, i tres chiquets de manco de huit anys) ... que ells, en un acte de santa inocéncia, van confondre amb un comité de benvinguda traiguerenc... " (pag. 124).

"U dels valencians aïrats afirma rotundament que, de Traiguera, no passariem. -Molt be!, afirmá en Pep amb un aire jovial, doncs ens quedarem aquí a menjar melons tot el temps que faci falta... Així que l'escena s'acabá amb la reincorporació dels nostres amics a la caravana quefia la seva entrada al poble mentre, ostentosament, un personatge -que després resultá repetidament incómode durant tota aquella nit ens filmava... " (pag. 125).

"Mentrestant, e1s carros havien travessat tot el poble i eren en una era, No sabíem on anar a dormir, on deixar els carros i cavalla. No havíem trobat cap contacte del País Valenciá que ens hagués preparat, com pensávem, un lloc per passar-hi la nit. Expliquem tots aquests detalls per anar dibuixant l'esquema del que seria la nit clau en la frustació del nostre projecte...---(pag. 126).

"UN TAL ZARZO 0 ZUAZO DE 'MURTA'. La Lourdes volia trucar a la seva familia. En Farriol havia de parlar, altra vegada, amb el garatge Nadal, punt de contacte de Lliçâ, per veure qué en pensaven de tot el que estava succeint. Anaren, doncs, cap a teléfons... Mentre esperávem, un home -el mateix que havia filmat la nostra entrada al poble- entrá dins la cabina telefónica. No cal dir que, en aquesta mena d'estris, els de fora sassabenten de tot, Fou així com arribá al nostre coneiximent una série de detalls altament significatius" (pag. 127).

"El tal Zuazo, que parlá en castellá perfecte i que ens doná la idea que era l'ánima de tot aquell moviment hostil, informá el seu interlocutor que 'han llegado los carros'. No cal dir que, en sentir parlar de nosaltres, tot foren orelles. El senyor que parlava castellá informá seriosament que anávem en 'carros destartalados' i 'caballos imponentes'... En tot cas, aquell home parlava amb un engrescament reconcentrat i amb una vaga ferocitat dialéctica. Informá a l'altre -i a nosaltres lambé, naturalment- que aquella nit 'vendrán a Traiguera tres mil valencianos dispuestos a cerrarles el paso'. Es mostrá Partidari d'informar les autoritats del nostre pas per Traiguera i de la necessitat de 'tomar medidas para evitar' que continuéssim 'provocando ' " (pag. 128).

Com sempre, s'ha de confondre al llector fent-Ii vore lo que no es, sempre i quan haja un chicotet detall al que aferrar-se. En este cas s'ha de fer vore al llector que els valencianistes "parlavem castellá", cosa que en el llibre repetixen varies vegades. Tot el que va en contra d'ells parla castellá i es un "invasor" de les terres valencianes. Obliden dir que yo havia estat parlant mes de mig hora en ells, en el carrer, en valenciá. Ara, quan estic parlant telefonicament en els redactors d'un diari que parlen castella, en el seu propi idioma per a que m'entenguen be, ells callen la llarga conversacio anterior i fan una "gran veritat" d'una parcialitat que trauen de context. Per ad ells, confondre es igual a convencer. Tambe queda clar que Farriol era un poc "dur d'orella". Qualsevol persona mijanament inteligent pot apreciar que quan un valenciá, i mes si ha estat vivint en Catalunya vint anys, parla en castellá, se li nota en el so del seu parlar que no es castellá-parlant. I a mi se me notava (tan sols feya cine anys que havia vingut de Catalunya) brutalment un so dur i acatalanat encara, com he dit ya alguna vegada en estes vivencies.

---El cas és que, quan acaba l'informe daquelí senyor de 'Murta' (revista fjeixista que nosaltres, de moment, confonguérem amb el nom d'algun poble dels voltants, quedava ben clar que l'única alternativa era una retirada ordenada, perá urgent. Tres mil valencians armats amb senyeres blaves i cridant obscenitats devien resultar un espectacle dantesc... " (pag. 128).

Diuen "revista feixista", igual que sempre ho han dit els pancatalanistes, i ho diuen sense coneixer-la (la confonen en un poble) i sense haver-la llegit mai. Aixo es pura clarividencia. Aixo es escriure en propietat, dient les veritats clares. ¿D'a on ve i per que es diu que Murta es una revista fascista? Per a contradir, quan no es tenen raons, es tenen insults i descalificacions. No mai, ni catalans ni catalanistes, han pogut dir res contra els articuls ben documentats de Murta. No mai han pogut demostrar que cap d'infórmacio de Murta haja tingut una sola falsetat. No mai, en Murta, ha hagut una sola insinuacio idealista cap a ningun partit. Murta ha segut totalment apolitica i tan sols ha denunciat fets i ha opinat exclusivament al voltant de fets valencianistes o antivalencianistes. ¿A on hi ha eixe fascisme? Tan sols está en les roïnes intencions catalanistes i pancatalanistes.

"Tornávem a1s carros. Els que s'havien quedat estaven, peró, molt excitats: havien rebut visita de la guárdia civil. Pel que sembla, un guárdia civil jove, 'morenot', que anava de paissá peró que, pel que sembía, estava en contacte amb el grup d'activistes de Traiguera, havia anat a informar-los que era convenient que marxessim... i que el millor que podíem fer era tornar a l'altra banda del riu Sénia que, pel que semblava, havia esdenvingut una frontera definitiva... " (pag.129).

"Tercer, el 'consell' que ens retiréssim era donat en llengua castellana. La qüestió de la llengua tenia la seva importáncia. És a dir, que el fet que es movien tan activament en contra ens ho diguessin en castellá ens feia veure quins sectors, a Valéncia, estaven més preocupats per la nostra preséncia i per la idea de la Volta a1s Països Catalanas... " (pag. 130).

I aci tornem a trobar-nos en l'axioma fals tan repetit pels catalans i catalanistes. Els valencianistes parlem castellá i els pancatalanistes son els qui parlen i els qui defenen autenticament el valenciá, que ells entenen com a catala. Per tant intenten impondre una dicotomia que els favorix i destruix a l'idiorna valenciá: el Regne de Valencia es billingüe; te dos llengües: el catala i el castellá. El qui no parla catala, per ad ells es castellaniste opressor, centraliste, fasciste i qualsevol atre "iste" que connote no tindre cap de dret a ser valenciá.

"Així fou com, precedits pel Citroen de la guárdía civil, abandonávem Traiguera. Fou un dels moments més tristos de la Volta. Havia deixat de ser, de facto, la Volta en carro als Països Catalans... Passávem amb el cap baix, entre una gent que ens mirava com un espectacle. Teníem l'estampa inequívoca dels venputs... " (pag. 13 1).

"Primer ens avançá un cotxe, després un altre. De dintre les finestres obertes, al moment de passar, sortiren crits i imprecacions. Ens tractaren de tot, peró en general e1s qualificatius anaven referits a una suposada - i per cert totalment infundada- inversio de sexe. També feren referéncies a la nostra mare, i altres implicacions grolleres. Val a dir que els insults eren en un castellá académic i profund. Aixó, fins a cert punt ens consolava, No ens foragitava el poble de Traiguera sino uns enviats de les forces ocupants. Era l'mperialisme centralista que ens acusava d'imperialisme catalá: un imperialisme cert, constatable, contra un imperialisme utópic " (pag. 132).

I tomen a eixir els mateixos axiornes de sempre. Es una lliço que tenen molt ben depresa. Els valencians que no vullguen combregar en el fet de que son catalans del sur, per ad ells son "castellans". forces de I'imperialisrne centraliste que han "ocupat per la força el "Païs Valenciá", part fonamental pero de segona categoria de la Gran Catalunya. Per als catalans está totalment clar que els casi cinccents mil valencians que es manifestaren en Valencia contra el catalanisme erem "enviats de Madrit", que haviem vingut, possiblernent en els vint duros en la bolchaca i I'entrepa baix del braç, com ells tenen per costum de fer sempre que hi ha una manifestacio catalanista dins de Valencia.

"La guardia civil ens feu un ordre-invitació: -'Les acompañamos hasta el otro lado del río'. 0 sigui que es tractava d'aixó: de tornar a 'passar' la frontera. Per a1s ultravalencians, aquell riu Sénia era una mena dobsessió patriótica. Allá s'acaba el 'Regne de Valéncia'. Allá, just al límit 'provincial' començava Catalunya. Estem cansats. Fá mes de dues hores que hem emprés el viatge de retorn i són quarts de tres quan arribem a Sant Rafael del Maestrat... " (pag. 133).

"De fet ens havien derrotat. La Volta quedava trencada i calia pensar a empendre el retorn... (pag. 136). En tornar, en Farriol ha trobat un carnet d' una dona, del GA V.- Grup d'Acció Valencianista, Si voliem saber qui eren, o si teníem algun dubte, ha quedat defínitivament aclarit. Els ultres del GA V han vingut de Valéncia per impedir la nostra invasió... " (pag. 137). (El carnet de socia del GAV era de Josefina Rueda que, junt al seu marit i el seu germa, una gran familia valencianista que tant i tant, com unes atres moltes, han treballat en el valencianisme mes actiu, havien acodit, com no, a rebre1s.)

"Cap a les onze es produeix el segon incident. Es presenten cinc cotxes de 'domingueros', amb famílies senceres: homens grans, dones, jovens, criatures. Al moment daturar-se se sent una veu que diu 'amagueu les banderes que som a Catalunya'... Tenen aspecte de gent del poble. Parlen en valenciá clar, natural. Al revés dels de la nit passada, que tenien un aspecte indefugible de senyoret castellanitzat, aquests dara són gen t del poble. No porten armes, ni pals, ni cap d'eina contundent... (pag. 137). Un dels interlocutors ensenya les mans: -Soc llauraor. L'altre és paleta. Realment.fa plorar comprovar com gent de l'auténtic poble va del bracet amb e1s energúmens feixiste... " (pag. 138).

Estes son les opinions que tenen els catalans activistes pro Paísos Catalans dels qui no acceptem els seus postulats polities. Per ad ells som senyorets castellanisats energumens o "quatre enganyats" que, estos si, son gent de l'autentic poble que van del bracet dels "feixistes".