Per Ricart García Moya 30/04/2009
Encá que estem en Nadal no vaig a parlar d´asunts
gastronómics, sino de botifarres en sentit metafóric. El castellá “morcilla”
(pera mosatros, botifarra), aludix a paraules que´ls
actors inventen, alterant el text original pera popar o guanyarse al públic.
Aixina, en “Tenorio F.C.”
(Valencia, 1924), el propi autor Paco Palau día: “Si
esta obreta es representara en Alacant, a l´apoteosis,
en lloc de dir Castelló es dirá Natasió, y si igual ocurrira en Alcoy, en
cónter de Gimnástic se dirá Alcodiam”
(p.4). Traslaticiament, fora del esenari, n´hian
botifarrers idiomátics arriscats, com l´arqueólec
nacionaliste que falsificá grafits en Iruña-Veleia (a. 2006), pera que´l
idioma vasc escrit s´alluntara al
sigle III, guanyant en vellea al castellá del Cartulario de Valpuesta. Pero
ahón més y millors botifarres trobem es a nivell lliterari, especialment en
copies de manuscrits fetes en el muladar erudit de Barcelona y ses rodalaes. El
copiste, desvirtuant l´original, fea
arreglets pera respalar documentalment un ideari polític, un proyecte cultural,
un pleit, un llinage caldós y florit, etc.
Y charrant de manuscrits, la sinyora
manyoflera de l´AVLL del PP mos
recomana els catalans “Col·loquis
de Tortosa”, per ser “exemple
renaixentista” válit pera els “Objectius
Didàctics d´Educació
Secundaria Obligatoria”. Ascensió
Figueres parla d´un manuscrit
acabat en l´any 1557, del
que hui en día asoles tenim una desfargalá copia del 1800, ahón apareix un
pelafustrán valenciá enquillotrat en deféndrer el catalá y la unitat de la
llengua, text reproduit dasta l´agonia en
llibres colaboracionistes. La llástima es que, sinse ser falsificació sancera
com el “Libre dels feyts
d´Armes de Catalunya”
(Gaspar i Jalpi, c.1673), o les “Regles
d´esquivar vocables”
(Jaume Massó, c.1920), els Coloquis está ataquinats de botifarres polítiques y
llingüístiques. ¿Probes?: Els
ridículs anacronismes que per sa prosa ballen sardanes, per eixemple: el catalá
“soroll”
(val. “ruido, roido”,
del lletí rugitus), que teóricament sería d´us
corrent cuan Cristófol Despuig escrigué els Coloquis; pero Corominas y sa
micaletalla d´etimólecs heu
desmentix: “Soroll. No conec
sa documentació abans del Dto. any 1647”.
Ademés, l´atre “soroll”
que guipa es del 1695, confirmant la rarea del sustantiu inclús en el sigle
XVII. Ducte blaver y terroriste: ¿qué
fa en uns Coloquis de 1557 un sustantiu no naixcut en 1557?.
Tot es un embolic de botifarres fetes a
calbot entre 1557 y 1800 per erudits enredraors, gramátics mentiroles y
académics nacionalistes. L’únic auténtic de
1557 seríen algunes descripciones d´animals
y plantes. Hilarant anacronisme es “báculo”
(f.14), cuan la 1ª doc. de “báculo”
(sic) en catalá es del any 1803; lo mateix que “llabia”
(f. 23). Segons Alcover, Moll y Guarner, “làbia
o llàbia” es préstam
modern del castellá (DCVB), y Corominas recalca sa modernitat al fitar
cronológicament “llàbia”
en 1840, no en 1557. Els cuatre filólecs, aulorant botifarres, fugiren d´oferir
validea al lléxic dels Coloquis. No te trellat que´ls
protagonistes del manuscrit, el valenciá “Don
Pedro” y els catalans Lucio (Cristófol
Despuig) y Fabio, preocupats per la purea de la llengua catalana, usaren estos
barbarismes en 1557: “ídolo,
historiógrafos, refrán, desengañar (sic), escoria, estímulo, señal (sic),
señor, culto divino, la Montaña de Monjui...”.
Sinyora manyoflera Figueres: ¿Esta es la
eixemplar prosa pera chicons valencians?.
Atra que dona pantaix, la catalana Eulalia
Durán, parí una edició “científica”,
¡segons día ella!, pero cuan
topetava en botifarres que denunciaven l´andrómina
es fea la sompa. Aixina, “arrimada”
apareix dos vegaes en semantisme de “decaiguda,
abandoná, sentit que Corominas afirma que asoles es dona en castellá y es totalment
extranger al català”, pero Eulalia
sugerix que sería “inovació del
copista” (Durán: Col.,
p.88). El copiste no era u, sino una conillá de burrimacs que referen el
contingut del desaparegut manuscrit de 1557. Les recialles ixen, per eixemple,
en les diferents morfologíes que usaven pera una mateixa paraula. Aixina, u
dels botifarrers escrigué “Catalunya”,
atre preferí “Cathalunya”,
un tercer escollí “Cathaluña”
(sic), el cuart agarrá l´arcaisant “Cattalunya”;
el més destarifat l´adorná
consonánticament, “Catthalunya”
(f.47r); y, el más panoli, es contentá en “Cataluna”
(f.8r). D´esta empastrá
morfológica no diu ni chut Durán, encá que mefistofélicament fa campaneta de
combregar dels errors del jesuite Fita, paleógraf encarregat de la 1ª
ed. dels Coloquis (a.1877).
Durán y Fita intentaren disimular la
bacorera falsificació. Si llegíen: “en
lo any 1622” (f.58v), el
jesuite heu transformava en 1522, aplaudint Durán en les mamelles: “llegiu
1522, tal com ho interpreta Fita”
(Durán, p.42). Atre trencacaps pera Durán fon l´advérbit
“avuy”
(sic), que Corominas donava com a 1ª
doc. en 1592, alertant de sa rarea dasta mitans del sigle XIX. Eulália,
escarotá dasta el copró, no oferix resposta als “avuy”
que omplin el manuscrit; simplement els convertix en “vuy”,
grafía catalana en 1557 (en valenciá teníem el clásic hui). Atre botifarrer del
1750 vullgué lluirse incrustant l´arcaic
comparatiu catalá “pus”,
desaparegut en 1557: “lo pus bell
home, lo pus noble, lo pus savi, lo pus magnánim”
(f.27v). El jesuite Fita, espardalisat y sinse miraments, rentá la falsificació
en atra falsificació, cambiant la frase del “pus”
per esta atra: “que a mes de ser
lo més sabi y magnánim Rey de quants...”(
Fita, p.50). Fita netejá lo que li parexía estrafalariament fals pera l´any
1557. Llástima que ací no tingam espay pera oferir la grapallá de botifarraes
com esta: u dels guilopos gramátics del 1750 li agradava la pluralisació
catalana en –as: “aprenen
de las maras” (f.8r), “las
personas principals” (f.9), “paraulas”
(39r); mentres que atre agarrá la valenciana en –es:
“paraules”(43v)
“cert número de persones”
(f.47v).
Sinyora manyofla Ascensió: cuan mos
recomana a mosatros, els valencians, esta paradigmática prosa: ¿es
referix a la del manuscrit botifarrer (c.1800), a la mística del jesuite Fita
(a.1877), a l´adobá per Durán
(a.1981), o l´anodina Joan
Tres (a.1996)?. ¡Ay, Ascensió,
Ascensió! ¡Mira que si m´has
fet anar a Barcelona pera dotorejar el Ms 20, patint les nacoretes, y a lo
millor ni sixquera li has pegat una ullá als paperots que recomanes!. Per cert,
front a l´archiu del Palau
del Ardiaca (ahón está el Ms.20 del 1800) es fica una sinyora a demanar
llimosna cantant, y sempre reglota l´Ave
María de Schubert. Tot bonico y poétic, pero si estás aponat una tongá d´hores
davant dels Coloquis y, per els finestrons, s´esgola
una veueta fil d´aram en Ave
Mariiiia que may aplega al gratia plena... ¡uf!.
Pero n´hia més , encá
que parega ensómit. L´atra esprá en l´archiu
s´asentá enfront de mi una coenta
igualeta a aquella Sardá del Honorato y, ademés, fea els mateixos roídos en
dents y morros. ¿Vostés creuen
que es pot saborejar les botifarres dels Coloquis escoltant “¡iiiia!”
y “esniiif”
sinse parar?. ¿Qué podía fer,
cridar als mosos de cuadra? De totes formes, raere de vórer l´original,
estic d´acort en tu,
manyoflera Ascensió: els Coloquis de Tortosa y les seues botifarres son
eixemplars; eixemplars pera que te fiques un devantal ben bonico de cansalaera
y els penges junt als botifarrons, corbets, piteus, cones y cansalá del Mercat
Central de Valencia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario