jueves, 3 de diciembre de 2009

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (V)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003
3. Els valencians i la politica:

La realitat actual en que estem subsumits els valencians exigix per a la nostra terra tot el poder autonomic que la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonima amparen, per a que d’una vegà per totes la burocracia politica, que a pres a la nostra autonomia com un be patrimonial propi, en gran part per causa de l’inercia d’una societat en la que encara no ha calat l’alcanç i les consequencies de l’actuacio politica que du com a conseqüencia la situacio que podem actualment contemplar en amargura.

Per la via de l’obediencia politica als poders centralistes, es pudrixen voluntats, es desnaturalisen llealtats i es propicien traicions, convertint aixi als representants de les autonomies en delegats provincials del moviment politic al que perteneixen. En el cas valencià, representants del govern central digas PP o PSOE, com a mes importants en numero de votants.

En la Comunitat Valenciana es dona un cas paradogic per no dir esquisofrenic. Al principi comenti la peculiar catalanisacio que es dugue a terme en els anys de la majoria absoluta del PSOE. Posteriorment, vingue la renovacio politica en el triumf del PP, i la caiguda en picat d’UV. El PP. no es que a soles, a pesar de les seues promeses electorals, no va llevar la catalanisacio de l’administracio autonomica, sino que la va fomentar, aportant les condicions precises per a oficialisar el catala com a normativa oficial per a la Llengua Valenciana. Estic parlant de l’Academia Valenciana de la Llengua, quin objecte politic tots coneguem i que no es precis fer mes comentari aci.

Estem a temps de pensar en un partit politic que aglutine totes les sensibilitats politiques pero d’innegable obediencia, per part de tots, de la realitat historica del Poble Valencia, rebujant qualsevol ingerencia economica i cultural d’atres autonomies, tant veïnes com no, be refundant sobre les cendres del ya existent, be tallant pel carrer d’enmig.

Per a una resposta afirmativa, en u o atre sentit, es requerix:

- Una adhesio de persones quina biografia i transcendencia social constituiren garanties humanes de la possible prosperitat del proyecte.

- Una assistencia economica ingent que permitira montar la gestio administrativa en la magnitut que exigix la concurrencia en qui ya estan estructurats, en peu de guerra, per a en qualsevol moment movilisar tota la llogistica electoral.

- L’adhesio d’organisacions intermiges representatives de la societat valenciana que constituiran l’entramat social imprescindible per a aportar a cap una accio politica.

- L’adhesio, sense personalismes, de les societats culturals valencianistes, que constituiran l’entramat cultural i el fet inqüestionable de la personalitat diferent i diferencia del Poble Valencia.

- La busqueda i acceptacio de persones de reconeguda solvencia moral i dots politiques que conseguiren un moviment de les mases en la major quantia possible i, d’entre ells, un lider carismatic decidit a actuar en clau valenciana i valencianista.

- La concurrencia de la major quantitat possible de valencians de a peu, per a formar un entramat de propaganda escampant les bases fonamentals del partit, a banda d’atres activitats socials relacionaes totes elles en el llançament i sosteniment del mateix. Es dir, lo que es pot denominar com la militancia activa.

- El sacrifici de les tendencies politiques de tota la base militant. Es dir, que en primer lloc es
renuncie a nacionalismes, regionalismes, centralismes i qualsevol atra tendencia politica en ares de treballar pel principal objectiu: el valencianisme cultural i lligüistic com a premisa imnegociable i, a partir d’eixe punt, tot lo demes que precisa un poble per al seu desenroll social i economic. Hi ha que pensar que si no es conseguix que el nostre poble siga reconegut en el resto de l’Estat Espanyol per la seua diferenciacio, mai podren aplegar a les cotes d’autogovern que mos mereixem i la Constitucio Espanyola mos ampara.

Yo no concebix la creacio d’un nou partit si no es partix d’un supost: el que hi hasca una sola oferta, pactà o concreta, despres d’haver segut capaços de pospondre ambicions i tendencies politiques personals, i de conformar un programa electoral en clau netament valenciana i valencianista, un programa que justifique el fonament ideologic propi, autocton, sense obediencia ni dependencies, eixemple per al resto d’Espanya i d’unica i exclusiva obediencia valenciana, perque, aixi i a soles aixi, seriem l’alternativa seria als actuals moviments politics que prenen a la nostra terra com a moneda de canvi per als seus interessos politics, sempre alluntats de les necessitats i drets del Poble Valencia.

Els valencians d’este temps disposem del calce basic mediant el que aplegar a la ansià meta d’eixa independencia politica centralista. Tenim en les nostres mans el mole original d’un Estatut d’Autonomia que planteja una nova comprensio estructural de nostra dinamica com a poble diferent i diferenciat de qualsevol atre de l’Estat Espanyol, que mos ha de valdre per a aplegar a lo que Khon enten com a causa generaora del nacionalisme historic, es dir, la singlaura cap a un proces d’integracio de les mases en una formula i en un quefer politic, comu, i, yo afegix, sempre dins de l’estreta obediencia als drets inherents a la nostra Patria Valenciana.

Napoleo mantenia que “l’obra politica mes dificil consistix en obtindre la confiança abans que l’exit” I, per sa part, George Simmel apunta que “cap de lluita pot durar molt sense l’auxili d’un complex d’impulsos animics que es van produint lentament”.

Per aixo, els valencians, no podem seguir en la mateixa situacio politica que hui per hui domina en la nostra Comunitat que, com sabem des de l’instauracio de la democracia, i ya portem mes de vinticinc anys, no hem pogut conseguir una majoria absoluta per a un partit d’estricta obediencia valencia, pero, ull, partit defensor de les genuïnes senyes d’identitat que mos caracterisen als valencians, rebujant tot allo que estiga agenollat a causes alienes a la nostra terra. En aço tenim que ser molt clars i exigents. Els partits centralistes mai eixerceran una politica d’estricta obediencia valenciana -a soles tindran una obediencia castellana o catalana- per a aplicar en la nostra terra, lo mateix que aquells partits autoctons que encara que rebugen la politica castellanista, colaboren i fomenten politiques catalanistes, conseqüencia fonamental de la seua existencia.

En conclusio, lo Regne de Valencia (nom que mos perteneix per historia i per dret) es, sino el que mes, u dels mes historics, per davant d’atres autonomies com la gallega, vasca o catalana, autonomies que la Constitucio les considera com a “historiques” i, a la nostra, no. ¿motius? Molt senzill: Valencia no va ser reconeguda com a comunitat historica per la senzilla rao de que la guerra civil (1936-1939) interrompi el proces autonomic i, com a conseqüencia, el fet de que el nostre estatut aplegara al Parlament, i que els gallecs, vascos i catalans el teniem perque se’ls hi havia aprovat l’estatut pocs mesos abans de la contenda civil.

Continuem sense tindre opcio a l’articul 151 de la Constitucio Espanyola i, per tant, sense els mateixos drets que les denominaes “comunitats historiques”, encara que els politics de tanda s’afanen en fer-nos creure que tenim el mateix nivell d’autonomia que les “historiques” perque tenim les mateixes transferencies que les atres autonomies pero, entre atres coses, no tenim, per eixemple, el dret de modificacio del nostre estatut, ni la disolucio de les corts, ni la decisio de anticipar eleccions autonomiques sense la previa autorisacio de Madrit, quant les historiques si que ho tenen. Per lo tant, si els valencians considerem que a aplegat el moment d’introduir modificacions en la nostra particular carta magna, hui tindran que ser els politics centralistes (PP i PSOE) els que, si volen o els interesa, apreten el botonet des de Madrit per a dir-nos lo que tenim i podem fer.

Esta es la trista realitat politica, la maldicio que, junt en la cultural, continua pesant damunt de la personalitat del Poble Valencia.

miércoles, 2 de diciembre de 2009

FELIPE V NEFASTO PARA EL REINO DE VALENCIA




Este es el Borbón que derrotó al Archiduque Carlos de Austria y que se proclamó rey de nuestro Reino de Valencia en 1707.
Este es el primer Borbón que denigró a nuestro reino, y que abolió los Fueros que a los valencianos nos otorgó el rey aragonés Jaime I el Conquistador.
Su retrato boca abajo dice mucho de la "simpatía" que muchos valencianos sentimos hacía él.

POLACO VERSUS CATALAN

Al parecer en este diccionario "Concise Ingles" saben de que va.

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (IV)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003
I, per ultim, la Llengua Valenciana: Tambe, per supost, tenim molt clar quina es la llengua que parlem els valencians. Sense dubte la LLENGUA VALENCIANA, la que al discorrer dels temps s’ha tranformat en la que hui mos expressem.

El naiximent de la llengua valenciana es deu a l’influencia d’infinitat de poblaors que des dels origens prehistorics de la nostra terra, ocuparen parts dels territoris que posteriorment es denominaren Regne Moro de Valencia i, despres, Regne Cristia de Valencia. Si be, portser, que siga el llati vulgar, del que derivà el romanç, el que mes influencia ha tingut en la seua normalisacio que, com a conseqüencia de l’invasio de les terres valencianes, introduirem els romans. La llengua valenciana mampren la seua trayectoria, sent prou influencià tambe per l’arap -hi ha que tindre en conte els set sigles de dominacio musulmana en les terres valencianes- hasda el punt que, de la mateixa manera que els musulmans valencians parlaven l’algarabia, els valencians cristians vells continuaven en lo seu romanç que, posteriorment, donà lloc a la llengua valenciana. L’apoca me representiva de la personalitat de la llengua valenciana apareix en el XIV-XV, Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, molt anterior al de les lletres castellanes.

Menéndez Pidal afirma: “en las lenguas románicas quedaron préstamos lingüísticos importantes de las lenguas que hablaban las tribus ibéricas, de los pobladores anteriores a la llegada de estos”. Estas lenguas unidas a la romanización, que no consiguieron borrar, sino embellecer, la dominación romana de las tierras valencianas. Fenicios, Iberos, celtas, visigodos, romanos, árabes influyeron en el habla de los primitivos pueblos edetanos y contestanos, anteriores a todos ellos, en la creación de una forma de hablar totalmente diferente y diferenciada, que fue embelleciéndose época a época, hasta llegar a lo que hoy conocemos como Lengua Valenciana”.

Per tant, la teoria catalanista de que la llengua l’implantaren els catalans que vinguren en les tropes del rei aragones Jaume I, El Conquistaor, quan en 28 de setembre de 1238 firmà les capitulacions del Regne Moro de Valencia en lo rei Zayyan, es cauen per lo seu propi pes.

Citarem aci a Sánchez Albornoz “no se arabizó la contextura vital española, como no se arabizó la estructura gramatical de las lenguas peninsulares, no obstante la recepción de muchos cientos de vocablos árabes y la formación de muchos paralelismos expresivos”. “Si en seis siglos de dominación árabe no se consiguió erradicar el romance valenciano, sino que se enriqueció con la introducción de palabras y expresiones arabistas. ¿como pudieron sustituir la lengua valenciana la presencia de mercenarios de los condados de la Marca Hispánica –1,2%- que se integraron en estas tierras? El Libro de los Avecinamientos, de los años 1387-1396, censo confeccionado por el rey Jaime I El Conquistador ha sido estudiado por la Profesora Cabanes Pecourt, estableciendo sin lugar a dudas que las concesiones de casas y tierras a dichos mercenarios fueron prácticamente inexistentes en relación a las otorgadas a otras tropas, tales como aragoneses, navarros e incluso extranjeros. Posteriormente las lecturas que se han efectuado del Libro del Repartimiento no han modificado sustancialmente este porcentaje del 1,2% de catalanes que permanecieron en Valencia una vez conquistada a los moros”.

El catedratic migeval Antonio Ubieto afegix. “Ni siquiera el idioma era una dificultad ya que estos musulmanes habían tenido como idioma oficial el árabe, mientras que en la conversación ordinaria utilizaban un romance (se refiere al romance valenciano) que era distinto al que se hablaba en lo que conoceremos después con las denominaciones de Aragón o resto de España”.

El catedratic de l’Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que: “entre las diez lenguas románicas, consideradas como tales por los romanistas, se encuentra la valenciana. I continua: “la valenciana es una lengua románica “in se et per se”, tan independiente como cualquier otra de sus hermanas en la latinidad, tomando lo dicho en que no debe tomarse como subordinada ni genética ni tipológicamente a ninguna de las neolatinas”.

Per al professor i investigaor Josép Vicent Gómez Bayarri “l’orige directe de l’actual llengua valenciana està en l’evolucio del romanç parlat en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romanç que fon reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüistiques i gramaticals al llarc de la Baixa Edat Mija” I, afegix “podem pensar que els idiomes parlats actualment en lo Regne de Valencia no estan en funcio exclusivista dels fets conquistaors repoblaors portats a cap en lo regnat de Jaume I. Conseqüentment, el valencià es una llengua neollatina, autoctona i independent, derivat del romanç; que cumplix les condiciones llingüistiques, sociollingüistiques i sociopolitiques, desenroll d‘una lluent lliteratura, fonetica i gramatica propies, consciencia idiomatica viva i generalisà i desig d’assumir ses perculiaritats per a ser considera com a idioma”.

Les “jarches” apareixen ya en lo sigle IX dins del moviment cultural mossarap (mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per allo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura), siguent una de ses manifestacions mes populars escrites en llengua romanç les “moaxajas en jarcha o zejel”. Entenent-se per jarcha una breu composicio poetica que es el remat final dels poemes coneguts com “muwassah”, modalitat cultivà en a l’Andalus. Les dites jarches ne son cantics breus i intensos posats en la boca de la persona que enyora la presencia de l’amda ausent, redactaes en romanç valencià. Manuel Mourelle de Lema afirma que “en el Al Andalus –Andalucia y Valencia- tenemos lar jarchas, situadas al final de las moaxajas consideradas muy antiguas, acaso alguna pueda ser que se remonte a los comienzos del siglo XI... no obstante, existen fuentes dignas de todo credit a favor de que las moaxajas ya se componian en el 900”.

El catedratic Lleopolt Penyarroja concluix sa obra magna “El mozárabe de Valencia” en una frase de Henri Meier: “Mai en cap de lloc ocurri el simple trasplant d’un idioma a otro poble o a atra poblacio”.

De nou Antoni Ubieto: “se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son un fenómeno de reconquista –se refiere a la reconquista del reino Moro de Valencia por Jaime I, en 1.238- En el mejor de los casos se podría sospechar que las fronteras políticas son producto de la lengua”. I Gomez Bayarri insistix: “ya que la reconquista del Regne de Valencia degue trobar-se en les realitats dialectals consumaes; conseqüentment es incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblacio aragonesa, barceloni, navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüistic valencià sense tindre en consideracio elements pre-romans i romanics autoctons, parla romanç, base essencial de la configuracio defintiva de la llengua valenciana”..

El Pare Lluis Fullana, primer catedratic de Llengua Valenciana de l’Universidad de Valencia i en cairo en la Real Academia de la Llengua Espanyola, representant a l’idioma valencia, sostingue sempre la tesis de que “a soles l’estrat mossarap configurà l’individualitat llingüistica de Valencia”

A tot allo que, repetim, es una molt reduida manifestacio de les investigacions d’estudiosos de reconegut prestigi dins dels estudis migevals valencians, arabistes, romanistes, etc., n’hi ha que afegir la següent, no exhaustiva, relacio de poetes i escritors valencians que sempre utilisaven la llengua valenciana en ses manifestacions lliteraries, deixant constancia d’allo en els prolecs o colofons de ses obres:

- La Biblia Parva de Sant Pere Pasqual es u dels documents mes antics de la llengua valenciana. Naixcut en 1226.

- Arnau de Vilanova, mege i clerc escrigue en llengua valenciana en lo sigle XIII. Ses obres “Raonament d’Avinyo”, “De adventu Antichristi et fine mundi” “Antidotarium” entre atres.

- Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de sa llengua materna. La valenciana.

- Fray Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, siglo XIV, cartoixà i prior de la Cartoixa de Porta-Coeli en lo Regne de Valencia, tradui la Biblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix una fulla d’esta Biblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traduccio s’ha realisat en llengua valenciana.

- Sor Isabel de Villena, siglo XV, en sa “Vita Christi” escrit en llengua valenciana.

- Joanot Martorell, en lo seu Tirant lo Blanch en lo sigle XIV, escrit en llengua valenciana “per a que la nacio d’a on soc natural es puga alegrar”

- Jaume Roig, sigle XV, en lo seu “Espill de les Dones”, en llengua valenciana, llibre de consells per a les dones de vida honrà.

- Jaume March, poeta de lo sigle XIV, en lo seu primer codiç per a la poesia en llengua valenciana.

- Fray Antoni Canals, sigle XIV, en lo seu “Valerio Maximo” tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana.

- Mossen Ausias March, sigle XV, escribint ses obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià “Obres en vers, dividides en cantics d’amor moral, espirituals i de mort”.

- Joan Esteve, sigle XV, notari public de la Ciutat de Valencia, autor de “Liber elegantiarum” de quina obra ell mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, siguent impresa en Venecia en 1489.

- Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Lluis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Perez i molts atres mes que sempre escrigueren en llengua valenciana. Ells conformaren lo que es coneix com lo Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, primer sigle d’or acontes en la Peninsula Iberica, en el primer llibre impres en Espanya que lo fon en Valencia en l’any 1474 “Les trobes en lahors de la Verge María”.

- Francesc Eximenis, un catala que va dependre la Llengua Valenciana en la Valencia del sigle XIV.

Al remat i com a colofo, podem dir que la Llengua Valenciana te indiscutible identitat propia, totalment diferent i diferenciat del catala, per a permitir-se sa gramatica i diccionari propis.

Lo Poble Valencià a soles reconeix com a propia sa llengua materna valenciana, llengua que es regix per una normativisacio propia, la coneguda com a les “Normes d’El Puig-Valencia” auspiciaes per la Real Academia de Cultura Valenciana, Seccio de Llengua i Lliteratura, entitat en quasi cent anys d’existencia i que goja de gran predicament entre el valencians.

A pesar de tots els antecedents nomenats que, per supost, no son tots els que reconeguen l’independencia de la Llengua Valenciana, per raons politiques es produix en la nostra Comunitat Valenciana una guerra llingüistica. Els poders politics, per ses interessos particulars, pretenen que Valencia, l’Antic Regne de Valencia, adopte la normativisacio de l’idioma catala i, per part de Catalunya, s’estan invertint quantitats molts considerables de diners publics per a conseguir “l’unitat de les llengues valenciana i catalana” sobre la base de que “si parlem la mateixa llengua som el mateix poble”, frase que fa referencia a atres temps de molt trist recort en els que es dia: “si parlem alema tots som alemans”.

Per allo, els que defenem la valencianitat del nostre idioma mos trobem sumits en la lluita contra els poders politics, universitaris i mijos de comunicacio, com la televisio valenciana, per a conseguir que els interessos politics no malbaraten nostra mes preuà senya d’identitat, la LLENGUA VALENCIANA.

PLATAFORMA CONSTITUCIONAL Y AUTONOMISTA

ARAGON DIGITAL
14/5/2005

La Plataforma Constitucional y Autonomista quiere frenar "la invasión del catalanismo"

Zaragoza ha sido la última ciudad elegida por los aragoneses, valencianos, baleares e incluso catalanes que forman la Plataforma Constitucional y Autonomista para presentar sus ideas. Defienden su identidad propia y las características de su lengua, que “no es el catalán”.

Representantes de la Plataforma Constitucional y Autonomista, en Zaragoza

Zaragoza.- Frenar la “invasión del catalanismo”. Esa es la máxima que ha unido a decenas de aragoneses, valencianos, baleares e incluso catalanes en una misma plataforma con el objetivo de combatir cualquier proyecto viable de los “países catalanes” porque aseguran sentirse “atacados” por una parte de Cataluña que no respeta la identidad propia de las comunidades vecinas.

Representantes de las más de sesenta asociaciones que forman parte de la Plataforma Constitucional y Autonomista, que así se llama desde que se fundara en Valencia en 2003, se han reunido este sábado en Zaragoza para presentar formalmente a los aragoneses sus ideas después de haberlo hecho en Valencia, Barcelona y Mallorca.

Los miembros de esta plataforma se quejan de los “intentos catalanistas” por separar a determinados territorios de sus comunidades autónomas bajo el “pretexto” del idioma y quieren “desenmascarar la mentira histórica” de la unidad lingüística entre catalanes, valencianos, aragoneses y baleares. Defienden la lengua valenciana en Valencia, la balear en Baleares, la aragonesa en la zona norte y oriental de Aragón y el bilingüismo en Cataluña.

El presidente de Amics de Fraga y de FACAO, Ángel Hernández, ha explicado que en Aragón se hablan modalidades autóctonas aragonesas, conocidas como “chapurreao”, pero no catalán. “Sufrimos una presión invasora por parte del catalanismo agresivo que utiliza el idioma de excusa para conseguir el poderío territorial y poblacional de cara a Europa. “Han tergiversado la historia, la geografía y la sociología”, ha agregado.

Alrededor de nueve o diez pueblos aragoneses, según ha explicado Hernández, forman parte de la Plataforma Constitucional y Autonomista.

El presidente del Grup d´Acció Valencianista y la Fundación Nou Valencianisme, Manuel Latorre, ha comentado que la Comunidad Valenciana, que lleva la “fuerza” de la Plataforma, conoce esta problemática desde hace mucho más tiempo. “Todo el pueblo valenciano se ha lanzado a la calle contra los Países Catalanes porque no incluyen sus mapas y hemos conseguido unirnos, para nuestra propia sorpresa, desde hace cuatro años, con la gente de Mallorca, Aragón y Cataluña”, ha apuntado.

Latorre ha señalado que las funciones de la Plataforma serán llevar a cabo actos de presión, como la concentración que ya planean en Madrid para exigir a Zapatero el respeto de las lenguas minoritarias, y concienciar a los ciudadanos de la situación. “Queremos decirles a nuestros pueblos que voten a fuerzas autonomistas que defienden nuestros intereses y no a partidos nacionalistas que luego sucumben a intereses nacionalistas o regionalistas que defienden este catalanismo como Chunta”, ha afirmado.

El portavoz de la Plataforma en Defensa de sa Llengo Baléà, Juan Vanrell, ha calificado la situación que viven de “atropello” y ha lamentado que ni siquiera el documento elaborado por la Unión Europea sobre lenguas minoritarias no contemple el mallorquín como lengua oficial de las islas mediterráneas. “Queremos poner las cosas en su sitio. No estamos contra nadie, pero de la misma manera que respetamos el catalán, queremos que respeten las otras lenguas”, ha indicado.

El representante de la asociación catalana Convivencia Cívica, José Antonio Martínez, ha asegurado que defender estas ideas en la propia Cataluña es “difícil” y ha apuntado al origen del problema la “utilización como arma política del idioma”. “Cataluña es bilingüe, lo que sucede es que hay un grupo reducido de políticos nacionalistas que tiene una fantasía imperial y emplea el idioma como elemento beligerante para obtener sus fines personales, como ERC”, ha explicado.

Martínez ha comentado que hablar del “hecho diferencial catalán” causa “perplejidad e incluso risa”. “Es como si yo dijera que mi nariz es un hecho diferencial porque es distinta a las demás. Confunden lengua con lenguaje y éste es consustancial al ser humano porque necesita de él para comunicarse y eso nos hace iguales. Son muchos años de un discurso que se ha ido inoculando en la sociedad y asombra que algo tan fantasioso haya llegado hasta nuestros días de esta forma tan peligrosa”, ha lamentado.

Otro de los objetivos de la Plataforma Constitucional y Autonomista es fomentar el autogobierno de las comunidades lo máximo posible.

Contactos con el sur de Francia

La Plataforma Constitucional y Autonomista está manteniendo contactos con algunas regiones del sur de Francia para adherirse a la lucha contra el proyecto de “países catalanes”. Según han explicado, algunas zonas del país vecino están “cansadas” por el intento de Cataluña de crear un proyecto de estas dimensiones y defienden su propia identidad.

EL TRATADO DE CORBEIL


Autor: Juan Vanrell

"Según el ordenamiento político internacional y su jurisprudencia,la actual Cataluña era territorio francés y así fue hasta el 16 de julio de 1258.Tengo delante de mí un mapa europeo de la época,“Chrétíenté d’Occident à l’an de grâce 1235”. En él no consta referencia alguna a Cataluña"



Mariano Bendito es un excepcional historiador balear, hecho a sí mismo a base de investigaciones, estudios en bibliotecas y lecturas fidedignas. Ha encontrado el “Tratado de Corbeil” (1258) escrito en latín y me lo ha enviado para que se lo traduzca. Es un texto farragoso, si bien de fácil comprensión.

Se trata de un documento interesante y transcendente. Pone de relieve una irrefutable realidad histórica que derriba estrepitosamente la mentira estrafalaria de los ahora llamados “países catalanes”.

Según el ordenamiento político internacional y su jurisprudencia, la actual Cataluña era territorio francés y así fue hasta el 16 de julio de 1258. Tengo delante de mí un mapa europeo de la época, “Chrétíenté d’Occident à l’an de grâce 1235”. En él no consta para nada ninguna referencia a Cataluña. El actual territorio catalán está enmarcado como territorio francés. No es error. Los ocho condados autónomos de lo que es hoy Cataluña pagaban entonces vasallaje feudal a la corona francesa.

Por esto el citado Tratado se inicia con estas palabras: ”Es universalmente conocido que existen desavenencias entre el señor rey de Francia y el señor rey de Aragón, de las Mallorcas, y de Valencia, conde de Barcelona y Urgel, señor de Montpellier; por lo que el señor rey de Francia dice que los condados de Barcelona, Besalú, Urgel, etc. son feudos suyos; y el señor rey de Aragón dice que tiene derechos en Carcasona, Tolosa, Narbona, etc.”

Se deduce que los condados de la parte española estaban mejor relacionados con Aragón y que los del sur de Francia, con el rey francés. Siguiendo consejos de “hombres buenos” el rey francés (Luis IX) cede a Jaime los condados de la parte española y el aragonés cede a Luis sus derechos en la parte francesa. Este es en síntesis el Tratado de Corbeil. Su importancia histórica transcendente es que se firma 29 años después de la reconquista de Mallorca y 20 de la de Valencia.
Ante este hecho contrastado internacionalmente caen por su base muchas falsedades que se enseñan en libros de texto:

1.- Es falso que “la corona catalano-aragonesa” conquistara Mallorca y Valencia. Cataluña no existía entonces. ¿Qué invención es ésta de “corona catalana"?

2.- Es imposible que una Cataluña, inexistente política, jurídica, y hasta geográficamente tuviera lengua propia. ¿Cómo pudo dar la lengua catalana a Mallorca y Valencia? ¡Esto sí que es un milagro!

Después del Tratado, Jaime comenzó su labor legisladora comenzando por la moneda (1 de agosto, 1258. Jaime I legisla sobre la moneda de Barcelona), acercando políticamente los condados ya oficialmente feudatarios suyos. Con el tiempo todo el territorio se llamó Cataluña.

¿Qué lengua hablaban? Obviamente, el occitano, provenzal o lemosín propio del sur de Francia y condados de la Marca Hispánica. Lean libros magistrales de la también colaboradora de Baleares Liberal, Teresa Puerto, al efecto. La lengua catalana se llamó oficialmente “llemosí” hasta la segunda mitad del siglo XIX.

¿Comprenden por qué los historiadores pancatalanistas silencian siempre que pueden la verdad del Tratado de Corbeil?

¡Evidencia su impostura y su mentira!

COMO DEFENDER NUESTRA IDENTIDAD

Autor: Desconocido

1º.- En primer lugar, tenemos que tener bien claro que Cataluña no existía como ente político en las fechas de la Reconquista, por lo tanto, la expresión “Conquista catalana-aragonesa” es una total falsedad e invención abusiva de Cataluña que no se apoya en ningún dato histórico, sino todo lo contrario. Podemos añadir que según Menendez y Pelayo “Las crónicas catalanas son las más ingenuas y pintorescas de la Edad Media.”

2º.- Lo que hoy llamamos Cataluña, eran 8 condados independientes, cuando llegó Jaime I a Mallorca. TODOS ELLOS FEUDOS DE FRANCIA llamados Septimania, también se llamaban Marca Hispánica (Marca significaba tierra fronteriza) y fijémonos bien que se llamaba “Hispánica” y no Marca Catalana; también se llamaban Condados Carolingios que tomaban dicho nombre por el rey de Francia Carlomagno. Dichos condados, de entre los cuales estaba incluida Barcelona, como un condado más, ayudaron a Jaime I en la lucha contra el reino musulmán. Ayudaron como condados independientes, no como Cataluña, ya que, como hemos dicho antes, Cataluña no existía como ente político.

3º.- Por el Tratado de Corbeil, firmado entre nuestro rey Jaime I y el rey de Francia Luis IX el Santo, en 1258, dichos condados pasaron a engrosar la Corona de Aragón. El rey de Francia pudo cederlos. DE NO HABER SIDO FEUDOS DE FRANCIA, LUIS IX NO HUBIERA PODIDO CEDERLOS A ARAGÓN (Pura lógica,)

“LA MARCA HISPANICA”, DESERT ESTRATEGIC (II)

Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.) De lo seu llibre "Pomell de Valencianitat"

En l’intent d’atenuar, desllustrar i abaixar la llengua valenciana, Sanchis Guarner, parlant dels ultims anys del sigle XVI i del sigle XVII, parla de l’influencia del castellà com a causa de diferenciacio.

Les uniques bases argumentals que presenta per a dir que en aquells temps le llengua valenciana havia segut influencià pel castellà, i per tant, canvià o dialectisà, son:

a) L’afirmacio d’un catala, el tortosi Cristofol Despuig -¿o es que els tortosins no eren catalans?-, el mateix i en el mateix escrit de 1959, en el que relata la falsa llegenda de les trescentes donzelles de Lleida dutes per a repoblar Valencia. Afirmacio d’identica intencio, i tan falsa con la de les donzelles, que posa e boca d'un valencià imaginari que -clar- a jui de Sanchis Guarner es “el simpatic cavaller valencià”. Molt simpatic.
b) De la seua collita, com a rao d’infleuncia castellana en els sigles XVI i XVII, diu que Valencia “ha tingut sempre extenses comarques en llengua castellana incloses en el seu territori, confina en quasi tots els seus llimits amb terres idiomaticament castellanes (Murcia, Castella, Aragó), i només una estreta faixa septentrional l’uneix a Catalunya”.

¿Voldria Sanchis Guarner fer-nos creure que esta situacio apareix en els sigles XVI i XVII? ¿Com estava la situacio en el sigle XV? Estava igual. ¿I en el sigle XIV? Lo mateix. Des dels origens del Regne de Valencia han hagut llocs de parla serrana o castellana i llocs de parla valenciana. En l’Epoca d’Or de la lliteratura valenciana tenien la mateixa distribucio idiomatica que en el temps al que Sanchis Guarner es referix. No es llogic presentar-ho com a rao de causa a efecte.

Lo que no vol reconeixer Sanchis Guarner, i ho amaga lo mes que pot, es que la llengua valenciana, com a llengua brotà del llati a traves del parlar romanç dels musulmans valencians –l’algemia valenciana-, ya en aquells temps classics tenia una base articulatoria determinà i diferent de la base articulatoria dels habitants de la Marca Hispanica, els posteriors catalans.

La parla dels catalans va sorgir tambe del llati, pero no a traves de les algemies, sino de la poblacio perteneixent a l’Imperi dels Francs, “l’Empire Caroligien”. Est imperi dels francs arribava al riu llobregat, formant en el nort-est peninsular la Marca Hispanica, fundà entre 785 i 792, un territori frances dividit en condats. U dels comtes, designat per l’Emperaor frances, era el Comte de la Marca. Les seues fronteres eres movedices, arribant en alguna ocasio a Tarragona.

La Marca, com ho proven les “Constitutio de Hispanis” de 781, 815 i 844, estava deshabità, “reduida a soletat”. Era un desert estrategic dels francs, una regio d’erms i malees, tenint per capitost “un conde-marqués de la malezas y de los yermos”. En la Marca, la poblacio primitiva, que havia segut musulmanisà, fon exterminà o va fugir. Desert estrategic, frontera defensiva del regne frances.

El sobera o emperaor franc o el seu delegat, el comte de la Marca anava donant en “aprisio o pressura” les terres, quedant obligats el poblaors beneficiats a formar en l’eixercit del comte, a servir-li en exploracions i atalayes, etc.

Estos poblaors de diverses procedencies, pero normalment galo-romanics francs, constituiren sobre la terra erma la poblacio originaria dels catalans, deslligà de l’anterior poblacio peninsular. Tenien, per la seua procedencia, una base articulatoria diferent a la dels qui parlaven el romanç d’Al-Andalus –tota Espanya musulmanisà-, com els valencians, toledans, cordovesos, granadins, murcians, etc.

Per aixo, la fonetica i la base articulatoria del romanç valencià i la del romanç castellà d’aquell temps eren mes semejants que la base articulatoria del catala. Aixo, des dels origens, cosa que llogicament perdura en la seua evolucio. I com la llengua que va fer lliteraria abans de qualsevol llengua de la peninsula fon la valenciana, està clar que la fonetica de la llengua classica correspon a la base articulatoria valenciana.

Els francs de la Marca, nomenats despres catalans, de base articulatoria diferent, i sense lliteratura, anaven pulint i millorant el seu romanç per infleuncia de la lliteratura valenciana, pero sense deixar de perteneixer al sistema galo-romanic en les estructures mentals i expressives de la seua parla, seguint les tendencies colectives articulatories propies.

La diferenciacio del valencià i el catala no es deguda a dialectisacio o desviacio de la llengua classica produida en Valencia. La diferencia, des dels origens, te una rail mes fonda.

YA LO CONFIESAN... ¿A QUE VIENEN LOS CATALANISTAS?

EL PUEBLO DIARIO REPUBLICANO DE VALENCIA

Sábado, 22 de junio de 1.907

Son muy cómodas las posturas de esos catalanistas que en nombre de una raza superior y por un egoísmo más superior que la raza, pretenden ser nuestros ángeles tutelares.

Sale un día un periódico catalanista, llama prostitutas a las mujeres castellanas y después de preguntar mil y una veces si eso era lo convenido en el programa catalanista, se atreve uno de los superhombres a condenar débilmente semejante villanía diciendo que es obra de algún exaltado.

Hace pocos días Carner decía que los catalanistas venían a Valencia en son de paz, sin que el viaje tuviera por objeto mira política de ninguna clase ni laborar a favor de ningún partido, ni mucho menos en contra de otros.

La misión de paz que traen los vengadores del recibimiento a Cerralbo está bien claramente expresada en varios semanarios catalanistas.

La Esquella de la Tortaza inserta en su página última un grabado, en el que se ve un guerrero afilando una espada, teniendo por fondo el “Brasileño” en el puerto de Barcelona. En la parte superior del grabado se lee: San Jordi se n va a Valencia Y debajo esta inscripción:- Esmolem la espasa be, per si allá el drach me sortia..

Pero conste que vienen con misión de paz, porque Carner lo dice.

Pues aun es más explicito el Cu-Cult, periódico que pertenece a los superhombres, aunque no se vea en ninguna de sus páginas esa mentalidad superior tan cacareada.

Este semanario publica en su última página un grabado representando a un catalanista que se disponer a subir al “Brasileño”.

En la parte inferior del grabado se lee:

“El foch de Sant Pere.

- ¿Aount vas a fer el foch aquest any?
- A Valencia, perque aqui ja’l tinch prou ences.

¿Puede dudarse de que la misión que los catalanistas traen es altamente pacificadora?

Pero por si hubiera alguna duda, el mismo Cu-Cult se encarga de deshacerla.

¿Quieren saber nuestros correligionarios el objeto de la visita a Valencia?

Pues lean la supergansada que la mentalidad archisuperior de los del Cu-Cult ha discurrido.

Dice asi el suelto que publica.

“El Pueblo de Valencia ‘s plany amargament de que ´l gran Rey conqueridor els conquistés de la dominacio moresca d’la que entona un cantich d’alabanses.

No’s desesperi tant El Pueblo, que D. Jaume en aquet punt va obrar molt parcament deixant encara en terra valenciana bona colla d’africans que en diferents ocasions han donat fe de vida y ara ‘s propose ferla novament ostensible ab una aparatosa manifestacio de riñones.

Ab tot no penso que sigui precisament la conmemoracio que volen fer els regionalistes valencians de la perdua de llursa llibertats lo que trau tan fora del fogó al diari blasquista, sino altra significacio molt mes efectiva que tindrá l’acte de Valencia, o siga la perdua del predomini de la hermosa capital del Turia de la kabila que se’n havia ensenyorit.

Aquí cou Blasco Ibañez”.

Así, sin hipocresía, confiesa el Cu-Cult que vienen contra los republicanos, contra el partido que formó Blasco Ibañez para sacar a Valencia de la esclavitud en que la tenian los reaccionarios.

Esos que llamaban prostitutas a la mujeres castellanas, como si la mujer catalana fuera “rara avis” en las casas de lenocidio, vienen a Valencia contra nosotros, exclusivamente contra nosotros.

Los amigos de Puig y Cadafalch, del que dice que los diputados catalanes son los embajadores de Cataluña en España, confirmando con esta frase lo que dijo en un mitin electoral, en el que afirmó que ésta era la única vez que los catalanes enviaban una embajada a España, esos amigos vienen decididos a acabar con nosotros.

Ellos vienen contra nosotros y nosotros iremos contra ellos.

Nos parecen poco superhombres esos que vienen a acabar con el partido de Blasco Ibáñez...

¡Supermajaderos!.

JAUME I I LO “SEU” REGNE DE VALENCIA

Autor: Joan Ferrando Badia - 1987

Es deu subrallar la correlacio intima que existia durant el migevo, entre la concepcio patrimonial del Regnum i la monarquia absoluta. El Rex era el titular propietari del Regnum i, com a conseqüencia, tenia una potestat d’imperi sobre aquells ses vasalls que llavoraven en ses terres... El Regnum no era independent... sobira... del Rex. El Regnum no era nacio... Digam puix que la concepcio patrimonial del Regnum desembocava, llogicament, en la monarquia absoluta. El carácter absolut i sa intensitat variava de estat a estat... i encara en lo seu mateix pais o territori ho era mes en els seus escomeçaments migevals que en els albors de l’epoca moderna, que encara que en esta fase aplega a la seua culminacio, n’obstant, en lo seu mateix si ya s’estaven segregant els factors socials (la burguesia) transformaors de sa propia evolucio cap a la monarquia llimitá.

El Regne de Valencia

En lo cas del Regne de Valencia lo seu “corpus juris” está basat en el dret romá iustiniá, que fonamentava la plenitut del poder real. Jaume I no vullgue organisar lo seu nou regne segons el model aragones i el del comtat de Barcelona, puix en estos lo seu poder es trobava llimitat, Jaume I volia mes poder... i el dret iustiniá li va servir con anell al dit, Per aixo Jaume I no va crear les Corts Valencianes -com a instrument de llimitacio de les seues prerrogatives- sino que es va vore obligat a constitur-les, puix com diu l’historiaor Francesc Martinez Aloy, tan sols en 1.261 el rei Jaume I, el 21 d’abril del dit any, acceptava s’existencia quant es va vore obligat a prestar jurament de que no revocaria jamai els privilegis que voluntariament hi havia anat concedint a la ciutat i ad algunes viles valencianes.

“Aço tingue lloc en un privilegi del dia 11 d’abril de 1.261, en que consta la celebracio quatre dies abans, de les primeres corts valencianes, en les quals en rei Jaume I jurá els Furs i les Costums de Valencia, i va dispondre que, del mateix modo que ell ha jurat i confirmat els furs i les costums, ses successors els juren tambe en cort general, durant un mes que hi ha de passar en la Ciutat de Valencia al començament de lo seu regnat” (Arcadi Garcia i Sanz). Sense est acte el rei Jaume I no hi haguera conseguit de la Ciutat de Valencia i d’algunes viles els donatius suficients per a cubrir els gastos de la creuá que Jaume I preparava en desti a Palestina... D’ahí que els Furs adquirisen un carácter paccional. Serien irrevocables per part del rei sen sel consentiment de les Corts. El reconeiximent llegal de les Corts es portá a cap en 1.329 en l’epoca d’Alfons II de Valencia i IV d’Arago, el cridat Alfons el Benigne...

Jaume I i lo “seu” Regne de Valencia

La personalitat diferenciá de Valencia, mantinguda pels mossaraps i enfortida per la cultura arap obligá a que el rei Jaume I no poguera -a banda de que tampoc l’interessava per motius economics i de son propi interes politic- anexionar els antics regnes araps ni a Arago ni a l’antic comtat de Barcelona. I Jaume I consegui ses finalitats, construint un regne propi, concebint-ho en un sentit patrimonial; es dir, engrossá “seu” propi patrimoni, i no els patrimonis de la noblea aragonesa i barcelonina, ni tampoc de l’Iglesia. El rei En Jaume creá lo “seu” regne i considerá les terres conquistaes com de lo “seu” patrimoni real. D’esta manera el rei no caigue en mans de la noblea barcelonina i, fonamentalment, de la aragonesa. Tot lo que conquistaria perteneixeria a lo seu patrimoni: era patrimoni real. Per aixo el rei pogue despres dividir son patrimoni com jujá convenient, com aixi ho va fer, tras sa mort el 27 de juny de 1.276. Al constituir un Regnum com a patrimoni del Rex, aquel quedava insert en la Corona d’Arago. Pero la fortalea del rei radicava en el fet de que, a mes de tindre “ses” terres en propietat, els vassalls encara que foren protegits pel rei front a la noblea i l’iglesia (al excloure-los de qualsevol vincul juridic privat, propi del feudalisme), n’obstant, estos anaven a ser l’estat pla pagaor exclusiu -al menys de fet- d’imposts dels que s’alimentava l’erari del rei. (Vore: Miquel Adlert Noguerol, “L’esperit juridic del rei En Jaume”, Valencia 1.980). Els bens de la noblea i de l’iglesia no estaven subjects a imposts. D’ahí que a l’estar exentos d’impost estos estaments Jaume I s’oposava -no sempre en exit- a que els bens de ses vassalls passaren a mans dels estaments privilegiats. Els vassalls eren, puix, els que soportaven en ses imposts els gastos de l’Estat i no la noblea ni l’iglesia. El rei tenia de lo “seu” Regnum el mateix concepte patrimonial que els nobles tenien de ses senyorius. Per aixo, el concepte de Regne de Valencia que tenia Jaume I es trobava insert en la visio propia de l’Edat Mija: visio “iusprivatista” de lo politc.

No vaig a restar-li merits al “cristianissim” rei Jaume I, ni tampoc infravalorar lo seu “autentic” espirit juridic tantes vegaes exalçat -encara que habria que escodrinyar les intencionalitats de Jaume I de assumir tan facilment el dret romá iustiniá- ni tampoc infravalorare la “seua” obra cumbre qual fon la creacio del Regne de Valencia i el concepte que de regne tenia Jaume I i que va posar de relleu el tradicional F. Elias de Tejada. Solament volem deixar constancia d’este fet: el rei Jaume I tingue una concepcio patrimonial de lo “seu” Regnum i la seua monarquia era encasellable en la categoria de monarquia absoluta. El Rex Jaume I era el titular propietari del Regnum i, com a conseqüencia, tenia una potestat d’imperi sobre els “seus” vassalls que llavoraven en ses terres. El Regnum Valentiae, com a propietat que era de Jaume I, podia ser alienat o trossejat com aixi succei tras la seua mort, en 1.276.En cumpliment de la seua voluntat testamentaria, el succeix en el Regne de Valencia, Pere (1.276-1.286) i en el de Mallorca son atre fill Jaume.

Es deu pensar que la “Costum” de Valencia promulgá pel rei Jaume en 1.240 -i que fon extendint-se a atres poblacions- lo mateix que els demes privilegis i franquicies que el rei hi haguera concedit podien ser revocats a voluntat del mateix rei. Per aixo la ciutat i algunes viles valencianes trataren d’obtindre l’irrevocabilitat del dret valenciá per part del rei i la definitiva constitucio del regne com a cos politic. Aço tingue lloc, com digueren, en un privilegi del 11 d’abril de 1.261. D’ell es deduix que el rei jurá els Furs i Costums de Valencia.... El dit jurament va supondre un canvi en l’organisacio juridica valenciana.