23.03.08
Manolo Matas.- Enguany es complix el huitcents aniversari del naiximent del
rei Jaume I, data que està celebrant-se en grans festejos per part de les
nostres autoritats (exposicions, conferències, focs artificials...), puix
segons elles -com digué Vicente Rambla- és a partir de l’entrada en Valéncia
del rei Jaume I -en 1238-, quan naixiria el poble valencià.
La finalitat d’esta afirmació és clara: volen ignorar tota
l’història anterior per a d’esta manera donar-li validea a les tesis
catalanistes de l’orige de la llengua i cultura valencianes. Segons estes
tesis, tot lo que som li ho devem als catalans que vinguéren en Jaume, lo qual
és fals com demostren científicament prestigiosos investigadors com Antonio
Ubieto i Amparo Cabanes. Lo que hui en dia coneguem com a catalans s’instalaren
ací en un número molt reduit, incapaços per tant d’impondre res.
La figura del rei Jaume és de totes maneres important en la
nostra Història, puix gràcies al monarca naixqué jurídicament el Regne de
Valéncia. El rei dotà al nostre territori d’unes lleis -els Furs- i uns órguens
d’autogovern dels quals els valencians nos sentim orgullosos.
Pero el nostre poble té milers d’anys. La peculiar geografia
valenciana (orografia, hidrografia i clima) ha motivat que els hòmens establits
en este territori hagen elaborat a lo llarc dels milenis unes cultures en
característiques diferenciadores pròpies, que nos han singularisat com a poble.
El procés de peculiarisació de la cultura que coneguem com a
valenciana escomença en l’Epipaleolític i Neolític. En estos periodos, la gent
que habitava les terres compreses entre el Cénia i el Segura crearen un art en
un estil propi, denominat “art llevantí” (sempre el terme “llevantí” i no
valencià, encunyat des del centralisme), caracterisat pel seu acusat caràcter
narratiu, en que l’home es convertix en protagoniste principal. L’art llevantí
(o millor dit, l’art rupestre valencià), és l’únic art naturaliste
postpaleolític d’Espanya. El Barranc de la Valltorta en el Maestrat és el lloc
més característic d’est art típicament valencià.
L’época següent al Neolític, l’Eneolític o Calcolític, també
tingué en les nostres terres característiques pròpies. Mentres en el restant de
la península les construccions megalítiques (dolmens, menhirs, etc) es
convertiren en la principal novetat del periodo, nosatres no les tinguérem. En
la nostra terra els difunts se soterraven en coves pròximes als poblats i no en
construccions de pedra, com ocorre en el restant del territori espanyol. Els
motius de tot açò encara estan per establir. Ademés, ya en estos moments
apareixen poblats a l’aire lliure en gran quantitat, abandonant les coves com a
hàbitat, en una rapidea superior a atres zones.
Aixina, apleguem a l’Edat del Bronze, periodo esplendorós en
l’història del nostre Regne. L’important substrat eneolític i l’influència de
la cultura argàrica serà l’orige de la Cultura del Bronze valencià, denominada
específicament valenciana perque està dotada d’uns trets propis que li donen
una personalitat pròpia dins de l’esquema peninsular. La principal
característica diferenciadora és el nou tipo d’ubicació dels poblats, ara en
llocs elevats.
El Bronze valencià, degut al seu desenroll personal i a
l’influència fenicia i grega, donà lloc a la Cultura Ibèrica, que en Valéncia
alcança tal qualitat que no té res que envejar a les cultures importants del
moment en el Mediterrani. La gran densitat de població, una ret organisada i
jerarquisada d’assentaments, l’existència de poblats de gran dimensió -com el
de la Bastida-, l’evidència d’un art elevadíssim -solament hi ha que vore la
Dama d’Elig o el guerrer de Moixent- i moltes característiques més, fan de la
Cultura Ibèrica Valenciana la més important d’Espanya i, com hem dit adés,
parangonable a les cultures fenicia, grega i cartaginesa. Es pot parlar ya del
naiximent d’una verdadera nacionalitat valenciana.
Ademés, la llengua ibèrica s’escrivia en el territori valencià
en un alfabet propi, el denominat llevantí. Existien unes atres dos formes
d’escriure en ibèric: l’alfabet meridional (en l’actual Andalusia) i el jònic
(en l’actual Catalunya). La llengua ibèrica constituix la base fonètica de la
llengua valenciana, com demostren numerosos estudis al respecte.
En l’arribada dels romans, els primers invasors del nostre
territori, es retarda eixe procés de singularisació. Després d’anys de foscor,
en els romans i posteriorment els visigots i els áraps, en els quals la nostra
personalitat quedà amagada, veem com el poble valencià elaborà a partir del
llatí una llengua pròpia i unes característiques culturals singulars que que
encara perduren i perduraran si el nostre poble es dona conte del perill de
supervivència que corren.
No hay comentarios:
Publicar un comentario