¡YO M'INDIGNE!

Autor: Gonzalo Romero Casaña

¡Yo m’indigne!, quan veig un poble desunit; yo m’indigne!, quan patixc intolerancia!; yo m’indigne!, quan senc a predicadors de falses llibertats, que avant creuen en el profit propi; yo m’indigne!, quan no es valora el treball dels demes; yo m’indigne!, quan la mala fe, configura el cami per a la destruccio de l´adversari; yo m’indigne!, davant de les societats ingrates!;, yo m’indigne!, davant d´aquells, que sempre ataquen al debil, al pacific, a l’inofensiu; yo m’indigne!, per la falta de dignitat. En tota vida que es precie, en tot ser huma, que puguem considerar com a mereixedor de tal condicio, com sempre succeix, hi ha un minim. La dignitat es el fonament, des del que debem construir, qualsevol projecte de vida, qualsevol castell de fets; la dignitat es el cami, que dut per l´ale, de l´ilusio, ens perpetra, arribar a tot allo que vullgem, per difícil, que ara ens puga pareixer. El problema en tot aixo, es que tal vegada, els vents hedonistes protagonistes d´esta epoca en la que es toca viure, amenaçen d´una manera feroç en acabar en tot atisbe de dignitat que es puga percebre, en esta societat nostra, que cada volta mes, per desgracia, apunta cap una falta de valors, que reproduixen les circumstancies, que han envoltat historicament, el fi dels grans imperis, i de les més importants civilisacions. El dia que la honradea, escomence a ser, una moneda sense cap tipo de valor; el moment, en que el ser un idealista, siga un sinonim, de ser un pobre home; l´hora, en la que el ser digne, desterre a tots aquells que poseixen este do, al mon dels que estan abocats al fracas vital; la societat, que accepte totes estes regles de valoracio humana, estarà signant, sense cap tipo de dubte, la seua sentencia de mort. L´hiprocresia arribista; les amistats buides, les relacions gelades; l´incomprensio enmig de circumstancies personals, que no volem entendre; el vore l´esforç pels demes, com una perdua de temps; delata ad aquells que amenaçen en enfonsar, a un mon fisic, fet en base a un espirit, que conforma la nostra singularitat. Afortunadament, encara hui, continuen existint reductes humans, en els que, els valors intangibles, son valorats en la seua justa mida. Està clar! en la terra de Palleters i Vinatees, no es podien perdre valors seculars, tant de repent, i les llavoretes de raça, de bona raça, estàn hui aci, entre mosatros, els cavallers valencians, ya no van en coraces migevals, no porten ni caixco, ni espasa en la batalla, pero mantenen intacta la dignitat, de ser fills d´una terra, que els fa allumenar sentiments de noblea, d´honradea, de lluita, entorn lo nostre. Les brases, que hui son el repos, de la dignitat d´un poble, amenacen dema, en ser flama, i els amics de lo "ajeno", no volen que la llum de la nostra ciutadania, acabe en els seues deliris de grandea, ni que al calor del carinyo de la nostra gent, esta societat reprengue en orgull, el saver-se poseedors d´un be, que mai pedrem mentres existixca, en Castello, Morella, La Vila, o Morvedre, un bon valencià. La dignitat.