¡PAREM, SENSE DEIXAR DE CAMINAR!

Autor: Gonzalo Romero Casaña

¡Parem, sense deixar de caminar!, ¡Recapacitem, en relacio a quin ha segut el cami, recorregut fins ad este moment!, ¡Mirem cap al futur, pero mamprenent de nou el cami, en la força, de que la rao, està del nostre costat, pero que devem de superar, molts d´adjectius, que han esguitat negativament, a un moviment digne, que alguns traten de desprestigiar i fer desapareixer!. La desunio del moviment valencianiste; la seua falta d´estrategia; la falta de recursos que el rodeja; la injustificada valoracio inclus a voltes convertida en atacs, al treball que fan molts dels nostres, per la senzilla rao de que no seguixen al cent per cent el cami que pensem deuen de seguir; la falta de dialec, entre les distintes corrents dins del nostre moviment; el no establir un objectiu nitit i comu, que mos unixca en la lluita per la cultura del nostre poble, tal com la entenem, en entitat propia i independent d´atres, que encara que germanes ni poden, ni deuen, ni estem dispots a consentir que acaben anulant i diluint, la que sentim com a propia, la nostra, la valenciana; son una serie d´alguns dels adjectius negatius, que envolten, per desgracia, molt a sovint, una ideologia d´amor per lo nostre, de la que som portadors. Front a tot lo dit, no podem caure, en la dictadura d´estos adejectius "negatius", que encara que incordiants, són incapaços de ocultar la llum d´esta manera de viure la vida, transmessa al món per mig d´una llengua, una historia, unes tradicions, en definitiva una cultura, a la que envolten tambe adjectius superlatius, que han permes que fins a hui, la tinguem com a tal, com a propia, i que de segur, si sabem traure sustancia, a les virtuts, -que si, les tenim i són moltes-, de la valenciania, ningu per molt que ho vullgue, podrà suplantar una identitat propia, ni creant acomplexats, ni gent que vixca d´acomplexar, ni una societat que inclus a vegades de bona fe, admitixca en resignacio el triar un cami facil, davant de la por a la incomprenssio. El corage, dels que tant han fet per la valenciania, la renucia, el treball abnegat, la bona fe farcida de valentia, que sense complexos canta als quatre vents les glories d´un Regne, que en gents de Castello, Valencia, o Alacant, han conformat esta actual Comunitat Autonoma Valenciana, que conta en una base solidissima, tant economica, com social, historica, i per supost cultural, que la fan unica, nostra, singular, i que te tambe en un moviment vanguardista a l´hora de defendre-la, a l´hora de enaltir-la, a l´hora de proclamar sense complexos el perque som i mos sentim valencians. El valencianisme, deu de fer un analisis, de treball, i de conciencia; un analisis, de passat, present i futur; una revissio d´objectius, i de maneres i formes d´aplegar ad ells, i una mostra de bona fe, en conseguir una unio en allo que tant mos unix, la vida del nostre poble. La nostra secular manera de ser, de sentir, d´expressar alegria o tristor, de parlar una llengua propia, en la que volem i patim, en la que vixquem i morim, no pot estar a expenses de que els desenteniments, i la falta d´unitat d´accio, - com a minim, en uns punts basics d´unio -, dels que en principi militem i treballem en, i per un moviment cultural, simplement nostre. La lluita perque no se deixe ad este poble sense araïls, sense historia, sense personalitat propia, personalitat que els nostres yayos mos entregaren com a herencia de ser, requerix de punts d´encontre, i sense cap de dubte de dialec entre mosatros. Necessitem una parada en el cami, una reflexio a temps, que mos done espenta, per a arrollar en la força del argument, en l´espirit de saber-mos diferents, ni millors , ni pijors, simplement unics, i en unes circunstancies propies, per les que lluitem, i per les que volem, que la nostra historia de futur, escomence en un "te vullc", sentit i testifical que parle com durant sigles s´ha fet, i que diga en rotunditat, com mosatros a soles savem fer-ho, la nostra manera de transmetre l'amor.