HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (I)

Agusti Galbis

 L´absencia de llimits de l´egocentrisme catalaniste, fa que, erigits en el melic del mon, s´autoconcedixquen la potestat d´inventar-se el passat historic, encara que tinguen que anar a calbots en els fets reals. Com vorem, s´atrevixen en tot, sense deixar rama verda. I lo mes penos es vore als acatalanats valencians fet-los el caldo gros.

 Entrem en faena. Sabem que la denominacio “Corona d´Arago”, es el nom historic que es va consolidar, per a nomenar a un conjunt canviant de pobles, que per diverses raons compartien monarca, cada u dels quals, contava en institucions d´autogovern i lleis propies. Valencians i catalans, entre atres, formarem part de la Corona d´Arago.

 Pero el nom historic de “Corona d´Arago”, no els fa gens de gracia als catalans. El nom deixa erm el seu ego. ¿Com pot ser que en el nom del conjunt no aparega Catalunya? ¿Perque “Corona d´Arago” i no “Corona de Catalunya”?

 Joan Corominas, en la p 27 de “El que s'ha de saber de la llengua catalana”, escriu: “Aquestes terres pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó (de fet s'hauria hagut de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i identificat amb aquesta en terres estrangeres)”. Comprovem com, amollant la mentira de que en terres estrangeres, la Corona d´Arago, era identificada en Catalunya, Corominas, deixa constancia de la confabulacio del passat en contra dels catalans. I ¿qué fer si la Historia real no els agrada? ¡Se n´inventen una atra i es queden mes amples que un palloc! Vegem que, com escampar lo de “Corona de Catalunya”, podria ser perillos, per que mes d´un aniria a bacs de riure´s, s´introduix sutilment una atra mentira ya mes estesa: la famosa “Confederació”.

 Anem a vore, com una de les estrategies del catalanisme, per a evitar el nom historic, es intentar el seu descredit. I tornem a trobar-nos en el nostre “il.l.lustrissim” Ferrando, que en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” diu: “L'expressió “Corona d'Aragó” només es generalitzà a partir del segle XVI. Abans fou utilitzada molt esporàdicamént a Valéncia i Mallorca, i molt rares vegades a Catalunya”. Anem a demostrar, que eixa afirmacio, no es mes que un atra, de la tira de falsetats i mentires que componen el llibre citat. Anem a vore, com ya en el s.XIII, s´usa l´expressio “Corona d´Arago”, sent les cites del s XV, innumerables.

 Del sigle XIII, les trobem en l´articul“Fuero de adscripción por Jaime II de las villas de Orihuela y Alicante a la corona de Aragón” de Juan Manuel del Estal. L´any 1296, Jaume II es compromet, a no separar mai Alacant de la seua Corona: “...a Corona regni Aragonie et a dominio nostro”. Del mateix any, es la provisio per a Oriola: “De non separanda villa d'Oriola a Corona Aragonum”

 Corresponents al sigle XIV, en l´“Arxiu virtual Jaume I”, trobem, de l´any 1310, un  document paregut als anteriors, respecte de Vila-real: “…quod dictus locus sive popula Villeregalis, sit semper de corona Aragonum,…non possit a dicta corona Aragonum aliquatenus separari” De 1380 i “dados para los catalanes en Grecia”, segons la “Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón” son els “Capitols d´Atenes”. El text consta en “Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión”, de Rubió i Lluch. En la p.243 llegim: “…sacra reyal magestat de la sacra corona daragó que li placia a la sua reyal magestat que al dit Notari dimitri rendi…”. Tambe trobem l´expressio “sacra sancta Corona d´Arago”. Com vegem, no es que els catalans no parlaren de la corona d´Arago, ¡la feen sacro-santa!

 I del XV, aportem eixemples catalans: Pel llibre “Colección de documentos inéditos del archivo de la Corona de Aragón”, sabem que a 19 de juny de 1411, “lo parlament general del principat de Catalunya”, escriu al rei de Castella, “sobre lo fet de la successio dels regnes e terres de la corona reyal Darago”. El 23 de Febrer de 1412, “Lo parlament general del principat de Catalunya” escriu “Al reverend pare en Christ mossen lo bisbe de Sogorb”, parlant de “lo pretes dret del dit don Frederich en la succesio dels regnes e terres de la dita real corona Darago”. Los “diputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya”, escriuen el 25 de Febrer de 1461: “Nosaltres e nostre consell aquest Principat representants inseguints e imitants los vestigis dels predecessors nostres qui res pertinent a la fidelitat de la real corona Darago…”. A 8 de juliol de 1462, els “deputats del General del Principat de Cathalunya”, escriuen: “…e procurar bona unitat e repos en aquest Principat a lahor de Nostre senyor Deu servey de la real corona Darago” En el llibre “Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II” llegim que l´onze de juny de 1462, “los consols e concell general de la vila de Guissona”, escriuen a “los diputats del General e consell lur representants lo principat de Catalunya, parlant de “La constant fiducia e innata fidelitat dels cathalans la qual ab los ilustrissims senyors Reys Darago…”, aixina com de “los innumerables serveys que lo Principat en ampliacio de la reyal corona Darago…”

 Eixemples valencians del XV, ne trobem a manta, fullejant el llibre “Epistolari de la Valencia medieval” i el “Llibre de memories”:  “…Realmes e terres de la Corona de Arago, puix lo Senyor Rey En Marti era pasat de la present vida en laltra”, “…drets de justicia que la Corona Darago havia del dit Realme de Sicilia”, “…lo qual lo General Parlament dels Regnes e terres de la Corona Darago…”, “…mossen sent Vicent, patro singular de la ciutat de Valencia, e a exaltacio de la precellent Reyal Corona Darago…” “…bo e necesari servar fealtat e guardar la ciutat a la Corona Real de Arago…”, “… exalçament de la gloriosa corona de Aragó… unit tot, empero, a la fidelitat de la real corona de Aragó.”

 Hem comentat, que l´intencio del catalanisme intentant el descredit de l´expressio “Corona d´Arago”, no preten mes que justificar, la seua substitucio per la ahistorica e interessada “Confederacio Catalano-Aragonesa”, de la qual parlarem mes extensament.

 I per a acabar per hui, denuncie per segon volta, que en la pagina web de les Corts valencianes, entrant en “Coneix les Corts”,  s´accedix a “Passeig per la història”. Ahi es  parla d´un “regne de València…dins de la confederació catalano-aragonesa”. Vegem que, els qui haurien d´actuar com a representants del poble valencià, es venen a lo mes cerril del catalanisme (ni Ferrando s´atrevix a gastar l´expressio en el seu llibre, parlant nomes d´“una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya”). I es que el sentiment valencianiste dels irresponsables que manen actualment, es mes fals, que l´existencia historica de la dita “confederacio”. Es de supondre que, algun dia, les urnes els faran pagar tot el mal que fan i deixen fer.

 HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (II)

 La cerimonia per a alimentar l´egocentrisme català, burlant-se de l´Historia, començà en 1856, quan Próspero de Bofarull y Mascaró, per conte de parlar de la Monarquia de la corona d´Arago, parlà de “la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa…” (“Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragón” p.VI). En 1869 Antonio Bofarull y de Brocá, en “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana”, es el primer que nomena “…la confederación llamada Corona de Aragón…”. I aixo deu ser tan “cientific”, com quan el mateix autor, en el mateix llibre, cita “la poderosa nacionalidad catalano-aragonesa”. ¿Sera que tambe es “cientific” que Catalunya i Aragó son la mateixa nacionalitat?

 I a partir d´eixos destrellatats conceptes, el parlar de “Corona d´Arago”, ha deixat de ser “modern” i “cientific”, donant pas al gran descobriment de lo que mai va existir: la “Confederacio catalano-aragonesa”. La incansable repeticio de l´expressio per un considerable cor de mones, nomes es explicable, per la por a no tocar el titul de “cientific”, otorgat pels quatre de la porquereta que es creuen els amos del corral.

 Menendez Pidal escrigué: “…así no extrañará ver del lado fanático un Catecismo Catalanista apoyando el citado artículo de Manresa con la afirmación histórica de que el catalán tuvo antiguamente más importancia histórica que el castellano, pues “en catalán se dirigían a las Cortes de la Confederación catalana-aragonesa (y perdone el Reino Aragonés este largo mote novísimo)”. (Vore “Antoni M. Alcover: dialectòleg, gramàtic, polemista” de Maria Pilar Perea.).

 Guillermo Pérez, catedratic d´Historia Moderna, va escriure fa poc: “Decir que la Corona de Aragón fue una <confederación peculiar> es un eufemismo, y además es falso…Aragón nunca se unió en confederación con nadie…La Corona de Aragón nunca fue una <confederación catalanoaragonesa>”

 Perque la realitat es, que la “Corona d´Aragó”, fon una “unió real” o monarquia composta (composite monarchy), que consistix en un aglomerat de territoris i subdits, en lleis i equilibris interns desiguals. La monarquia i les seues decisions respecte del conjunt, son l´unic element comu. Es permanent pel seu caracter succesori.

 I a continuacio, anem a estudiar el per qué, parlar de “confederacio catalanoaragonesa”, es un destarifo.

 Sabem, que distints territoris, en organismes propis i distints d´autogovern y en relació d´igualtat, poden confederar-se lliurement de forma transitoria, per a conseguir uns objectius determinats (normalment una politica internacional conjunta). Si els objectius inicials de la confederacio s´amplien, o deixen de ser transitoris, una confederacio d´estats pot acabar convertint-se en un “estat confederat”. Per tant, parlar de “confederacio” exigix tant una igualtat inicial entre els confederats com un dret d´abandonar-la, en relacio al concepte de transitorietat.

 Si anem als inicis de la Corona d´Arago, sabem, que en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. El rei Ranimirus posà les condicions de l´acort, en el qual es llig:  “...et ego rex Ranimirus sim rex, dominus, et pater, in praephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi placuerit”. Es dir “I yo rei Ramir, siga rei, senyor i pare en el regne d´Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. (p.588 de  Memorias de la Real Academia de la historia  1.799). ¿Son estos els termens d´una unio entre iguals? No podem oblidar, les relacions que s´establirien en la baixa edat mija entre un rei i un comte. En el “Código Alfonsino” en la “Ley II, Título 1º” llegim: “E conde tanto quiere dezir como compañero que acompaña cotidianamente al emperador o al rey, faziendole servicio señalado…” ¿Era entre iguals un pacte  entre un rei i un “acompanyant de reis”? Es evident que no es donà la condicio d´igualtat entre les parts, indispensable per a poder parlar de “confederacio”. Mes que una unio, fon una absorcio, per la qual, els comtats de Ramon Berenguer, passaren a formar part del Regne d´Arago.

 Si estudiem la “Corona d´Arago”, en relacio a la la transitorietat i el dret a abandonar-la que caracterisa una “Confederacio”, s´aplega al mes gran dels ridiculs. La monarquia es per definicio hereditaria i oposta a la transitorietat. Les decisions d´agregar o separar territoris de la Corona eren decisions reals, per molt que protestaren els representants dels distints territoris. I la prova de la falta de llibertat dels territoris per a “confederar-se” en qui vullgueren, abandonant la pressunta “confederacio”, es que els catalans, en distints moments historics, volgueren canviar el rei llegitim, duent-los al solc, a la força, si era necessari.

 Pero, el terme “Confederacio catalanoaragonesa”, amaga mes perversions. Conduix a pensar en unicament dos comunitats: Catalunya i Aragó. ¿Que passa en els valencians? ¿No va formar part el Regne de Mallorca de la Corona d´Aragó? ¿I Napols i Sicilia? Aleguen que varen ser les comunitats fundadores. I es una atra mentira. Catalunya no va fundar res. El Regne de Valencia fon incorporat a la Corona d´Arago, prou mes pronte que el comtat d´Urgell, (1314), el d´Empuries (1325) i el de Pallars-Sobirà (1491). I en l´any 1137, el comtat de Rosello no s´havia unit al de Barcelona (1172), com tampoc no ho havia fet el de Pallars-Jussà (1192) ¿Eren Urgell, Empuries, Pallars…Catalunya? ¿Son Catalunya? I es que, lo que entrà a formar part del Regne d´Arago en 1137, no fon Catalunya, foren els comtats de Ramon Berenguer, es dir Barcelona.

 Per ultim, el complex dels catalans, junt als seus aires de superioritat els fa posar-se els primers en el malnom inventat. ¿Per que “Confederacio catalano-aragonesa” i no “Confederacio arago-catalana”. Els catalans es reserven ¡com no! la preminencia. I dita preminencia es falsa, es mire com es mire. Datada en Valencia en 1353 es la “Ordinacio feta per lo molt alt e molt excellent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey dArago de la manera com los reys dArago se faran consegrar e ells mateys se coronaran”. Llegim: “On com los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça lo qual regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona…axi com veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual es cap de lur imperi” ¿Es pot explicar mes clarament la preminencia d´Arago?

 Sabem que els reis, relataven els seus tituls per orde d´importancia. El rei “Pere terç”, ho fa aixina: “rey Darago, de Valencia, de Mallorca, de Sardenya et de Corcega et conte de Barchinona de Rosello et de Cerdanya” ¿A on esta Catalunya que no la veig?

 Ya en 1968, Ferran Soldevila, en la p.1036 de “Història dels catalans” tirava en cara a Jaume I que “El seu gran error polític fou no haver constituït, amb les terres per ell integrades, un regne de Catalunya”. Pensava que havia d´haver-ho fet, una volta subscrit el tractat de Corbeil en el rei de França. El complex historic, allo que “havia d´haver segut”, pero no fon, es lo que transtorna ad alguns catalans. En la “Memoria 2006”, de “Òmnium: Llengua, Cultura, País” (abril 2007), llegim: “Al vespre, a la seu del Memorial, es va inaugurar l´exposició <El Regne de Catalunya fins al 1714>” ¿No es aço la mostra d´un trastorn?

 Si la definicio d´“Historia” es la “Narracio i exposicio dels succeits passats i dignes de memoria”, per al catalanisme “Historia” es la “Narracio manipulada dels succeits passats, adaptant-los ad aquells que haurien d´haver passat, partint del prejuï de que Catalunya es una unitat de desti en lo universal des d´abans que catalans y Catalunya existiren”. I en eixe joc catalaniste, els valencians ni existiem ni existim. ¿Anem a consentir-ho?

 HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (III)

 Pero el catalanisme no es conforma en canviar el nom historic de “Corona d´Arago” per el de “Confederacio catalano-aragonesa”. Darrere de l´invent hi ha tota una filosofia exclusivista i imperialista.

 De “Confederacio catalanoaragonesa”, peguen el bot a “Corona catalanoaragonesa” (p.32 de “El Tirant Políglota: estudi sobre el Tirant lo Blanch…” Si la corona es catalanoaragonesa, ya poden parlar de “Monarquía catalanoaragonesa” (p.27 de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981: literatura i pensament) i de “Cort catalanoaragonesa” (p.302 de “De Ramon Llull al Diccionari de Fabra…” de Germà Colon i atres). Totes les mentires que escampen, son obligatories per a aprovar examens: En la p.469 del temari per a oposicions del “Cuerpo Administrativo de la Comunidad de Castilla” Editorial Cep, es parla dels fondos “…de la Casa Real Catalano-Aragonesa, especialmente el Archivo Real…”. L´ajuntament de Barcelona edità el llibre: “La nobleza catalanoaragonesa Capitaneada por Ferran Sànxez de castro en 1274”. ¿Qui havia parlat de reis o de monarques del Regne de Valencia? ¡A sant de que! Tots eren “catalanoaragonesos”. ¿Valencians en la cort? ¡No! Tots catalanoaragonesos. ¿Nobles valencians? ¡D´aixo res!, ¡catalanoaragonesos!

 Totes les activitas que tenen lloc en la “Confederació catalanoaragonesa”, son per supost, “catalanoaragoneses”. Aixina, en la p.25 de “Epistolari de la València Medieval” trobem l´expressio “Economia catalanoaragonesa”. En la p.25 de “El Llibre de Cort de Justicia de València”, “Política exterior catalanoaragonesa”. Inclus “Immigracio catalanoaragonesa” en la p.40 de “Antroponimia valenciana del segle XIV”. Manuel Sanchez escriu “La fiscalidad catalanoaragonesa y las aljamas de judíos en la época de Alfonso IV”. Aixina es que ya sabeu, que els valencians, ni teniem economia, ni participavem en politica exterior, ni immigravem i ¿quina seria la nostra fiscalitat? ¡Che!, ¡catalanoaragonesa!

 I es que els valencians hem de saber, que ni teniem ni tenim costa, ni fronteres, ni boscs ni deveses. En la p.111 de “La economía medieval y la emergencia del capitalismo” es parla de la “costa catalana-aragonesa”. I si  en 1340, el rei Pere ordenà “…armar dos galees en la ribera de la mar de Valencia...” (p. 147 de Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia), vol dir, que en 1340, la “ribera de la mar” era “de Valencia” ¿Quan haurem venut la nostra costa a catalans o aragonesos, sense saber-ho? ¿Tindran les escritures de propietat? El IEC publicà “La frontera catalano-aragonesa”. ¡A vore si es que els valencians pensavem que teniem frontera! ¡clar que no! Si llegim “Boscos i deveses a la Corona Catalano-Aragonesa”, sabrem que “cientificament” els valencians no tenim ni boscs ni deveses, perque son de la “Corona Catalano-Aragonesa”

 Tota la taranyina, aplega ¡com no! a la cultura. ¿Cultura valenciana? ¿Aixo que es? Lo “cientific” es  llegir “La cultura catalano-aragonesa durant la dinastía de Barcelona” La ceramica valenciana es troba, ¿com no?, en “La ceramica als països de la Corona Catalano-Aragonesa”. Pero, ¿com volem tindre cultura si no hem tingut ni territori, ni historia, ni activitat, perque tot es “catalanoaragones”? Encara que…tampoc paregam inocents. Si diuen “catalanoaragones”, als valencians nos consideren dins de la part catalana de binomi. ¿Algu ho havia dubtat?

 I es que l´imperialisme i la voracitat dels catalans no te llimit. Si al Regne de Valencia el fan desapareixer absorbint-lo, ara van a pel Regne d´Arago. Primer fon la famosa “Confederacio catalanoaragonesa”. La confederacio desapareix per a apareixer un nou i inexistent estat: “Catalunya-Aragó”: “un pontífex no gens favorable envers Catalunya-Aragó” (“Papat i casa d´Arago a la crònica de Muntaner” de Josep Antoni Aguilar Àvila, de l´universitat católica de Valencia). Descobrim, que eixe nou territori es un Regne. Per aixo, Trias Fargas, en “Nacionalisme i llibertat” parla de que “Ferran el Catòlic aporta el regne de Catalunya i Aragó a la confederació hispanica”. Com mai tenen prou, Jordi Miravet, en el “6è Simposi sobre la descoberta catalana d´America”, organisat per la “Fundació d´estudis històrics de Catalunya” feu la comunicacio, “L´estructura política catalana i l´Amèrica colonial primigènia”. I te la desvergonya d´escriure: “Pel que fa a la comunicació utilitzo el terme de Regne de Catalunya en lloc de Corona d´Aragó en les aportacions pròpies i  mantinc en les cites el de Corona d´Aragó si els autors així si (sic) refereixen”

 ¿Penseu que han acabat? ¡No! Un emperador es mes que un rei, i no es conformen en “Regne de Catalunya”. Ferran Soldevila en “Què cal saber de Catalunya” diu: “Catalunya aconsegueix mantenir els vestigis del seu comerç amb Italia i, sobre tot, amb els països de l´antic imperi català (Sardenya, Sicilia, Napols)…” En “Historia de Catalunya” torna a parlar de “l´antic imperi català” ¿Que no conegueu la llista d´emperadors catalans? ¡Ausades que hi ha catalans solts que no haurien d´estar-ho!

 Una mostra mes, de que no entenen el per qué, no han segut ni son el melic del mon, la trobem en el llibre “Reflexions de la vellesa” de Anna Murià. Lliggam: “Però si que constato la realitat: la innegable culpa històrica de nosaltres mateixos, els catalans en les adversitats i la decadencia que han esborrat en el món la nostra personalitat nacional, i aixó des de molt abans de la fusió en la corona de Castella. ¿On era el patrotisme del rei Jaume quan en el seu testament esbocinava l´imperi català per repartir-lo entre els seu fills? Res propi del cap d´una nació: ignorancia del sentit de nació…” I es que, ¡ma que era roin el rei Jaume, que no els feu Regne i ademes els va “esbocinar” (trocejar)! ¿Sera perque el rei Jaume no seria “patriota català”?

 Un poble, el català, que no compren i assumix el seu passat, deixant-lo tranquil i sense manipular-lo, per a mirar al futur, es un poble malalt. El problema es que en l´invent del nou passat, pretenen que els valencians  ni hem existit, ni existim. I no podem consentir-ho. Luis Pablo Martínez, en “La historia militar del Reino Medieval de Valencia: filón inestimable...” es pregunta per la rao de la practica inexistencia d´estudis al respecte i es contesta: “Francamente, creo que la causa profunda es que, durante demasiado tiempo, la Historia militar de España se ha confundido con la de Castilla, y la de la Corona de Aragón, con la de Cataluña.” Sevillano Colom, en “Las empresas nacionales de los Reyes Católicos y la aportación económica de la ciudad de Valencia”, señala que “Emilia Salvador ha subrayado al señalar que la historia valenciana demasiadas veces ha sido colonizada por la historiografía, bien fuera aragonesa o mejor catalana.”

 Pot entendre´s, que la cerimonia de la mentira historica, que estem posant de manifest, siga orquestada pels catalans, perque tenen moltes ferides que tancar, al haver-se posat, totes les forces d´este i uns atres universos en la seua contra. Que les corts valencianes parlen d´un “regne de València…dins de la confederació catalano-aragonesa”, no pot entendre´s. ¿Estan les Corts Valencianes colonisades per l´historiografia catalana? ¿Per a quan nos instruiran sobre el “Regne de Catalunya? ¿Anem a consentir-ho?

 HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (i IV)

 Hui anem a pegar unes pinzellades, que demostren, que la pretesa “Confederacio catalanoaragonesa”, no fon mes que una fusio dels comtats de Ramon Berenguer IV dins del Regne d´Arago”

 En l´articul II, hem vist com en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. Acorden que Ramon Berenguer es case en Peronella, la filla d´un any de Ramir. Ramir li diu a Ramon Berenguer que ell, Ramir, serà “…rei, senyor i pare en el regne d´Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. En 1152, Peronella, reina d´Arago, previament al part, dona al seu fill “nasciturus”, qui seria Alfons II d´Arago tot el regne d´Aragó i si moria, li´l donava al seu marit Ramon Berenguer: “…ego Peronella, regina aragonensis jacens et in partu…dono et firmiter laudo infanti meo qui est ex utero…totum regnum aragonense cum omnibus comitatibus”. Pero el fill no va morir i Ramon Berenguer faltà primer. El 18 de juny de 1164, “Petronilla, Dei gratia aragonensis regina et Barchinonensis comitissa”, muller del difunt Ramon Berenguer IV, “uxor que fui venerabilis Raimundi Berengarii, comitis barchinonensis et principis aragonensis…”, dona al seu fill Alfons II d´Aragó, les possessions i pertinences “que ad prephatum regnum Aragonum pertinet, et quocumque modo pertinere debet”.

 De lo expost es desprenen varies coses. En primer lloc, no s´acaba d´entendre el per qué en les llistes del reis dels catalans no apareix Ramir, que va mantindre el seu titul de rei sobre els  comtats de Ramon Berenguer. Tampoc no s´explica, la rao per la qual des de que faltà Ramon Berenguer en 1162 fins a que en 1173 començà la regencia d´Alfons II d´Arago, en les llistes de comtes de Barcelona no es veu a “Petronilla… Barchinonensis comitissa”. I continuem sense vore “Catalunya” per molt que furguem. Tambe seria interessant estudiar com del titul de Ramon Berenguer “principis aragonensis”, es dir princep dels aragonesos, passa al “Principat de Catalunya”

 Alfons II, es casà en Sancha de Castella i naixque Pere II d´Arago, qui es casà en Maria de Montpeller naixquent de l´unio Jaume I. Ramon Berenguer IV era fill de Ramón Berenguer III i de Dolça I de Provença. Net per linea paterna de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Apulia-Calabria. A la mescolança de sanc del comtat de Barcelona i de Apulia-Calabria, en sanc provençal, aragonesa, castellana i de Montpeller, els catalans diuen “dinastía catalana”. I es que per lo vist la chicoteta part de sanc barcelonesa fea mes milacres que la sanc de Sant Pantaleo. ¿Acas els reis de la corona d´Arago no serien conscients dels seus origens i sabrien que aixo de la “dinastía catalana” no es mes que una guilindaina? ¿Que Jaume I era català? Es per a baquejar-se de riure´s. 

 El 1177, el rei Alfons II d´Aragó, firmà en el rei Alfons VIII de Castella, en Conca, un tractat d´amistat i ajuda mutua. Llegim: “…ego Alfonsus rex Castelle, et ego Ildefonsus rex Aragonis…” Suscriu “Ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonum, tactis sacrosantis evangeliis…”. En 1179, es repartixen les conquistes futures “inter se terram Ispaniae”. Llegim: “…predictus Aldefonsus rex Castelle, iam dicto Ildefonso regi aragonensium, et succesoribus suis…” Identica formula trobem en el tractat d´Agreda “rex Castelle Aldefonsus, nec rex Aragonum Ildefonsus”. Eixint d´Espanya en document referent a  “pax inter consules Pisanorum et consules Grasse” llegim: “Promittimus etiam quod si presciverimus regem Aragon (um) vel comitem Provintie... si tot fuerunt, quas rex Aragonensis Pisanis auferri fecit” I vegem que ni en Espanya ni fora d´ella llegim res de la fantasmagorica “confederacio”. El rei dels catalans es el rei d´Arago i punt.

 Es demostra, que la denominacio absolutament predominant, despres de l´acort entre Ramon Berenguer i Ramir, fon “Regne d´Arago”. I d´aixo es deduix, que mes que una unio o una “Confederacio”, fon una fusio dels comtats de Ramon Berenguer dins d´Arago. Recordem que Ramon Muntaner, en la seua Cronica (1325-29) nos conta, que els catalans, anaven a la batalla cridant ¡Arago, Arago! Vejam-ho: “E així, ab la gracia de Deu, e ab gran brogit de trompes, e ab tabals, e ab dolçaines, e de cembres e d'altres estruments, e de cavallers salvatges, qui cridaven tots Arago, Arago...”

 I previa i simultaneament a “Corona d´Arago”, s´utilisaren unes atres expressions. Anem a vore-ho: En la cronica de Ramon Muntaner (1325-29), llegim que “aquest libre asenyaladament se fa a honor de Deus, de la sua beneyta mare e del casal Darago”. El cap XX du per titul: “…e quanta major gracia sia esser sotmesos al casal de Arago que a qualsevol altre senyor”. De 1392 es la carta manuscrita d´Eximenis a l'Infant Martí. Li diu: “…car u(ost)ro be gl(or)ia es d(e) tota la nacio / e dela casa darago sp(eci)alme(n)t” . En la p.285 de “La Corona de Aragón y Granada: Historia de las relaciones entre ambos Reinos” de Andrés Giménez Soler llegim: “... coses que enten que serien profit de la casa darago e de la casa de Granada”. En 1399, el rei Marti dia que “lo dit monsenyer sant Jordi es cap, patro e intercesor de la casada d´Arago” (del Tirant al Quijote: La imagen….)

 Mai es deixà d´utilisar l´expressio “Arago”, per a referir-se al conjunt hispanic. En les corts de Barcelona de 1283, llegim: “…cum nos Petrus, Dei gracia Aragonum et Sicilie rex, predecessorum nostrorum sequentes vestigia…mandaverimus catalanis in civitate Barchinone generalem curiam celebrandam…”. Es dir, Pere III d´Arago, devia considerar als catalans dins de “Aragonum”, a no ser que estigueren en “Sicilie”. En les corts de Girona i Barcelona de 1358 llegim que: “Attendentes et considerantes quod Serenissimus princeps et dominus, dominus Rex Aragonum disposuit celebrare curias vicesima quinta die presentis mensis augusti in civitate Barchinone…”

 Crec haver demostrat, que la pretesa “confederacio” no es mes que un invent que preten dissimular la frustracio dels catalans de que l´historia no fon com els haguera agradat que fora. Com els catalans no tenen arguments, nomes els queda lo que digue Joaquim Xicoy i Bassegoda, que “explicà” que la denominació de “Corona catalano-aragonesa se ha generalizado en los últimos decenios entre los historiadores catalanes de mayor solvencia científica”. ¡I s´ha acabat! ¿No vos sona a lo mateix que diuen respecte de la llengua valenciana, quan “argumenten” allo de que “ totes les universitats del mon…”. Es la unica eixida, quan no se sap que dir.

 De febrer de 1990, data el “Dictamen sobre el título de Príncipe de Gerona”, del Consell Valencià de Cultura.  En el dictamen consta ben clar que “La Corona de Aragón no es, pues, susceptible de ser calificada como confederación catalano-aragonesa…”. En l´articul que em publicà Valencia Hui, el 27 d´octubre de 2007, vaig denunciar que en la pagina web de les Corts ¿Valencianes?, podiem llegir que “No és una casualitat que l'origen de les Corts fóra coetani a l'origen mateix del regne de València, com a estat autònom dins de la confederació catalano-aragonesa” A dia de hui, seguim igual. La burla continua i les Corts Valencianes seguixen afirmant que el Regne de Valencia formà part de la “confederacio catalano-aragonesa”. I yo em pregunte: A banda de la mentira historica, a banda de la burla al poble valencià, ¿Poden les Corts passar-se baix cama el contingut d´un Dictamen del Consell Valencia de Cultura? ¿Manen els enemics en el cor de la representativitat del Poble Valencià? I, si aixo s´atrevixen a dir-ho en la pagina oficial de les Corts Valencianes, ¿que estaran ensenyant als chiquets i jovens valencians?