Per: Antoni Atienza
No anem a reobrir una polemica, pero es evident que, a punt de complir vint anys d’Autonomia, la societat valenciana continúa dividida pel tema de la seua bandera nacional. Per a un sector significatiu, la seua Senyera valenciana “no porta el blau”, i en conseqüencia apliquen l’ingeni per a institucionalisar-la: aço es evident en algunes localitats, associacions civiques i grups politics i sindicals.
Realment, esta situacio d’enfrontament o disgust per una ensenya, no es anomala. Per aço, es preten, a través de les pagines d’este nou llibre, llevar dramatisme i intentar explicar qué era una bandera del Rei, qué era una bandera de ciutat-capital d’estat, per qué les dos podien ser perfectament banderes reals, i cóm es podien convertir en banderes nacionals.
Les banderes i els seus problemes
En un principi, el llibre vol explicar que els valencians no som un poble immadur —o alguna atra cosa pijor— per tindre una discusio vexilologica. Molts atres colectius la tenen o l’han tinguda, inclus en pressions internacionals, com fon el cas recent de Macedonia. Tambe es vol abordar el problema, complex, de l’heraldica de la Corona d’Arago, complicada per qüestions politiques, que porten a controversies —si l’escut dels quatre pals rojos en camp d’or te orige catala o aragones—, realment irresolubles i, per tant, esterils. S’analisa el concepte d’estat en el mon migeval, i cóm éste anava lligat a les ciutats, que estructuren o vertebren els regnes al seu voltant —¿es pot entendre la França migeval, sense Paris?—.
Entrant en materia, podem dir que la bandera que hui coneguem per quatribarrada s’estabilisa heraldicament a mijans del segle XIV per obra de Pere II El Cerimonios —anteriorment, el numero de barres no era fix—, i era fonamentalment una bandera personal del Rei d’Arago, Valencia, Mallorques, Sicilia, Napols, Corsega, Sardenya, Comte de Barcelona… Este personage tenía un control absolut sobre eixa bandera, l’us de la qual reglamentà la seua Cancilleria. Pero no fon mai una bandera nacional de la Corona d’Arago. Es cert que els Reis d’Arago, sobre tot Joan I i Marti I, concediren el seu us a gremis, societats, i inclus algunes viles, pero sobre tot era un simbol del monarca i del seu poder personal, el qual marcava el seu us i es reservava la seua propietat heraldica. El rei manava hissar-la en alguns castells i viles, no perque la concedira, sino perque volia subrallar el seu domini feudal sobre eixos punts, en ocasions de disputes o confiscacions.
Les viles i ciutats que aportaven tropes als eixercits dels seus senyors feudals o del Rei, tambe es proveïren de banderes, per a senyalar-se en el camp de batalla. Estos estandarts eren duts per les milicies, i la seua confeccio fon d’iniciativa local. Normalment eren de colors brillants, i portaven al mig l’heraldica del seu senyor, del municipi o del Regne de Valencia, el cairo o rombo coronat, acompanyat de simbologia relativa a la toponimia, al santoral o a la mitologia. D’este model de banderes conservem alguns eixemplars antics, com les de Morella, Sueca o Alzira. Estes banderes eren efimeres, i quan acabaven les campanyes no es guardaven en atencio. Extraordinariament, algunes viles tingueren bandera propia per concessio real: no hi ha que confudir esta bandera concedida, honorifica, en les atres. Si la simbologia de les primeres canviava en les modes d’ornamentacio, les concedides devien conservar el seu aspecte, testimoni de l’agraïment d’un Rei. Com els blasons heraldics, que no es poden alterar caprichosament, estes banderes responien sempre a un mateix esquema grafic. En la Corona d’Arago esta concessio de bandera era un privilegi, una distincio, com fon clarissimament el cas de Burriana. Unes atres eren les banderes cerimonials, representatives del municipi i del seu poder, com l’Oriol d’Oriola. Pero el cas de la Senyera de la ciutat de Valencia, fon diferent.
A partir del segle XIV, l’heraldica comença a perpetuar-se, a conservar una generacio darrere d’una atra uns mateixos simbols lligats a persones, llinages, dignitats i ciutats. Algunes ciutats importants, normalment ciutats-estat, autonomes en el seu govern, com les italianes, o be capitals de Regne o estat, se singularisen en una heraldica propia, basada en la del monarca, pero no identica ad ella, i plasmada tambe en una bandera. Estes banderes es faran oficials, i per tant inalterables en el seu contingut heraldic, front a les atres banderes, locals, gremials o religioses. Com eren utilisades en naus i cerimonies, no podran canviar caprichosament: deuran conservar el seu aspecte, per a ser reconegudes internacionalment. Algunes d’estes banderes tindran un referent fisic, una bandera original, feta en teixits rics, que crearà un ritual al seu voltant. Seran refetes i reparades, una i atra vegada i acabaran convertint-se en simbols per un costat de l’estat o nacio, i per un atre, del poble.
No hay comentarios:
Publicar un comentario