TOTS CONTRA ELLA (II) REPLICA A UN HISTORIADOR IMPERIALISTE

Autor: Francesc Josep Segura Sanchez

Diuen que lo promes es un deute. Es per aixo, i perque a mes, m'apetia fer-ho, que he volgut continuar aci la carta que el BIM, amablement me publicà en el numero de Maig, i en la que per qüestions d'espai, deixava en l'aire la replica a la d'En Antoni Rico i Garcia, del mes de Febrer, que mos oferia una ficticia i molt pobra visio de l'historia dels valencians, encara sent com diu ser, llicenciat en Historia i Antropologia. Esta formava part d'una trilogia de cartes publicades en contra d'un anterior articul de la regidora Filo Martínez, en el que esta defenia l'autoctonia de la nostra llengua valenciana, i de les quals ya vaig parlar en la meua anterior del mes de Maig.

Pareix ser, que per al Sr. Rico i Garcia (no pareixen molt "catalans" estos llinages que diguem), l'historia dels valencians comença i acaba segons ell, en l'Edat Mija, per lo que deduim de les seues afirmacions. Per ad ell, no tenim res a vore en els romans, ni en els visigots, ni araps, ni en cap atra civilisacio que haja habitat el nostre territori. Per lo vist, les calçades ¿"romanes"? han de ser mes be calçades catalanes; i el Teatre Romà de Sagunt, hauria de dir-se mes be, Teatre Català de Sagunt; per supost, el valencià no tindra res a vore en el llati, ni en l'arap, ni en cap atra llengua que no siga unica i exclussivament la catalana, que per deduccio llogica tampoc deu de ser una llengua romanica, sino tal volta una d'eixes llengües uniques, rares i exotiques, que no se sap molt be d'on venen; paraules com per eixemple: brossa, fanc, alberc o bramar, ya no son, com diu la llingüistica, d'orige visigot; com tampoc: carrasca, esquerra, socarrar, llosa o sarna, son d'orige iber; ni: fonda, armela, batejar, o botiga, son d'etimologia grega; ni tampoc: fardacho, bacora, albercoc o aljup son d'orige arabic-valencià; sino que totes elles no tenen un atre orige etimologic que el català, eixa llengua que es pert en l'orige dels temps. I tots els complexos sistemes de regadiu que entre moltes atres coses de profit hem heretat dels araps, no les feren en realitat els tals araps, sino mes be els catalans. A mes, resulta, que tots aquells aragonesos que vingueren a reconquistar i poblar gran part de les nostres terres, junt a navarros, bascs, occitans, i per supost, catalans, a mes de tots els emigrants aplegats segles despres d'unes atres comunitats espanyoles, especialment, Andalucia, La Mancha i Arago; mes ara immigrants del Magrep, Sudamerica, Anglaterra i paisos de l'est europeu, no venen a ser mes que descendents de catalans, que despres de pegar voltes pel mon (que ya dins de poc passarà a formar part tambe del Gran Imperi dels "Paissos Catalans"), i com aquells marins valencians que segons el Sr. Rico i Garcia, anaven pregonant la seua "catalanitat" pels ports del Mediterraneu, tornen a la seua "patria d'orige", la "Gran Catalunya Imperial". ¿No es aixina, Sr. Rico i Garcia?;.....,¡Ni el mateix George Lucas haguera tingut tanta imaginacio!

Be, siguem serios, Sr. Rico i Garcia; un historiador i antropolec que es precie de ser-ho hauria de ser mes rigoros, i deixar-se la ficcio per a les noveles.

Mos referix l'historiador Toni Atienza en un dels seus ultims articuls, que hauriem de fer cas als arqueolecs (puix ells es basen sempre en proves materials, irrefutables), quan diuen que els valencians som un poble ya definit en l'Edat del Bronze, quan teniem una cultura ceramica, ossea i metalica diferent a la dels nostres veïns. Per supost, les fronteres no eren exactament les mateixes, pero si que llinden en l'Ebre, en la conca del Segura i en la meseta castellana. El ferment iberic valencià sintonisa en el romà, creant un conjunt huma basat en un poblament intens i homogeneu des de l'Ebre fins al Segura, mantenint-se estes fronteres culturals fins l'epoca islamica, en que les terres valencianes queden dividides en regnes de taifes, com son els de Valencia, Alpont i Denia, incloguent est ultim les Mallorques. Alguns historiadors fan comprendre en eixe conjunt tambe als de Tortosa i Murcia, lligats als anteriors des del punt de vista polític i economic, i dins del caent islamic llevanti. Llógicament, al pancatalanisme cultural i politic, estos aspectes de l'historia no l'interessen, i preferix ignorar-los.

Mos parla el Sr. Rico i Garcia de la "repoblacio" de les terres valencianes despres de la reconquista. Molts historiadors no consideren adequat este terme per a dessignar les diferents poblacions o colonisacions de terres que tingueren lloc, i en realitat no els falten raons, puix si be la paraula -repoblar- significa lliteralment, tornar a poblar terres que han segut despoblades, i si tenim en conte que estes "repoblacions" no fan aumentar la poblacio valenciana en mes d'un 5% degut a que aci va permaneixer una gran majoria de poblacio morisca, i en menor mida, judeua, en seguida comprendrem el perquè.

Si a mes tenim en conte que d'eixe 5%, el major contingent estava compost per aragonesos, com queda demostrat a traves de la correcta llectura de diversos documents com el "Libre de Repartiment" o els "Llibres d'Avehinaments", nos donarem conte de lo incorrectes i falses que poden resultar les afirmacions del Sr. Rico i Garcia, i del pancatalanisme en general, i de com resulta evident que uns "repobladors" catalans que a penes constituien un 1.5% de la poblacio, difícilment pogueren ser els que ensenyaren al 98.5% restant, el romanç català, fent-los oblidar el seu propi romanç valencià; ¡Ni que hagueren vengut en moderns ordenadors i sistemes "multimedia" baix del braç a montar academies i donar-los classes!

L'existencia d'un romanç valencià anterior a la reconquista, es a dia de hui una evidencia innegable, demostrada i defesa pels diferents estudiosos de la qüestio, des de Menéndez Pidal, fins a Lleopolt Penyarroja o Josep Vicent Gómez-Bayarri, i passant pels J. Ribera, Huici-Miranda, Gual-Camarena, Antonio Ubieto, Ampar Cabanes, Ramon Ferrer, entre molts atres.

Fins i tot, Sanchis Guarner i Germa Colom, en els seus respectius llibres: "La llengua dels valencians" i "El valenciano", edicions anteriors a 1970, reconeixien l'existencia del romanç valencià, batejat tambe baix el nom de mossarap valencià, anterior a la reconquista. A partir de 1970, estos canvien d'opinio, sense dubte a força de colp de talonari català, i oferiments de prestigi, gloria i mitificacio, com aixina ha ocorregut en tants atres valencians reconvertits al pancatalanisme, en benefici de les seues propies boljaques i prestigi personal. Tambe el filolec català, Joan Coromines, inclou, en el seu afany "unificador-anexioniste" una gran quantitat de paraules valencianes en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, pero comet el "erro" de reconeixer en molts dels casos, l'orige etimologic mossarap de les mateixes.

Dir que el valencià i el català son la mateixa llengua, o que el primer es dialecte del segon, resulta tan aburt, com dir, que l'idioma valencià no te ni ha rebut mai cap influecia per part del català, com resulta evident i ningu o quasi ningu nega. Influencia que per supost tambe ha rebut de la llengua dels aragonesos, que no era exacta i exclussivament el castellà com nos han volgut fer creure interessadament, sino mes be l'aragones, llengua practicament reduida a dia de hui a l'Alt Aragó i franja llimitrof en terres catalanes, pero que en el seu dia estigue molt mes extesa per tot el Regne d'Arago, i que estava a mijan cami entre el castellà i la família de llengües del conjunt Occita-Romanic (gasco, llemosi, provençal, català, valencià, etc...), com demostren els estudis d'especialistes com Francesc Lliso o Antonio Beltran. I influencia que per supost tambe ha rebut de les llengües de tants atres pobles que per estes terres han passat a traves dels temps, tals com occitans (en menor mida), araps, visigots, grecs, ibers,....., i per supost, romans. Pero per una atra part, tambe la llengua valenciana ha eixercit una forta influencia sobre la catalana, especialment sobre el català denominat ocidental, per diversos motius historics, tals com l'assistencia d'entre 300 i 800 valencians a l'Universitat de Lleida (a la que Jaume II concedi el monopoli dels estudis universitaris de tots els seus estats) entre els segles XIV i XVIII. Tenint en conte que esta ciutat no superava els 3000 habitants en 1708, tal com resa el Manuscrit Ms. 1010 depositat en l'Universitat de Barcelona, i investigat per l'historiador Ricart Garcia Moya, es llogic pensar que la llengua valenciana parlada pels estudiants valencians alli establits, tinguera una forta influencia sobre el català parlat en Lleida, i aixina ho testifica l'esmentat manuscrit quan confirma que les llengües parlades en Lleida eren el català, el valencià i el llati en els circuls universitaris. Aço queda patent tambe en el "Thesaurus Puerilis" o diccionari en les llengües valenciana, catalana i llatina editat en 1575 pel gironi Onofre Pou, que havia estudiat a fondo l'idioma valencià en Valencia, i que es convertiria en "bestseller", servint de llibre de text en l'Universitat de Lleida fins al sigle XVIII. N'hi han moltes mes raons d'influencia valenciana en la llengua catalana, que els interessats en el tema, podrien consultar en el llibre "Historias del idioma valenciano", de Ricart Garcia Moya, editat per l'imprenta Romeu S.L. en Valecia en el 2003.Tambe el notari valencià Carles Ros apuntava en 1734, en el seu llibre "Grandezas del idioma valenciano" la possibilitat de que la llengua dels valencians fugits cap al nort durant l'invasio arap, influira d'alguna manera en els parlars dels habitants de les terres que segles despres serien catalanes, o inclus en els dels habitants del Migdia Frances, lo que es coneix tambe com Occitania. Esta teoria es mes difícil de comprovar, donada l'escasea de documents de l'epoca en que contem, pero no per aixo es descabellada ni deixa de ser possible. Mes actual es l'artificial influencia que catalanofils com Pompeu Fabra, Mossen Alcover, Joan Coromines, o el catalanisme llingüistic en general han fet i continuen fent en incorporar formes genuinament valencianes en els diccionaris i gramatiques de la llengua catalana, per tal de voler intentar demostrar aixina, eixa falsa i artificial "unitat" de les llengües.

Podria continuar donant replica a molts atres punts, tant de la carta del Sr. Rico i Garcia, com de les atres dos, o inclus d'alguna mes apareguda en el BIM ultimament, pero de nou l'espai es un handicap, i com tampoc vullc avorrir-los massa, ni abusar de l'amabilitat del consell de redaccio del BIM, crec que em prendré de moment un descans vacacional, desijant a tots els novelders i novelderes unes molt bones festes patronals, i de moros i cristians. Aixo si, si el Sr. Brauli Montoya vol que li faça una completa bibliografia dels llibres consultats, com demanava en la seua carta a determinats regidors, no te mes que demanar-m'ho per correu electronic, i en molt de gust, li la fare aplegar. Bones vacacions per a tots.