Per Gonzalo Romero Casaña
President
de l´ Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello
Es tal
vegada molt dificil intentar reduir la vida d’este “homenot” de la cultura
valenciana, en unes llinees, pero entra en lo meu desig arribar a vosatros i
transmitir-vos a traves de un breu relat de la biografia d’este insigne
valencià, el mensage de treball, abnegacio i sacrifici que han segut la
constant en la vida del nostre Don José María.
Don José Guinot Galán, naix el 11 de febrer de 1907 en la localitat
castellonenca d’Artana fill de Josep i de Maria Rosa . Als nou mesos de vida
mor son pare deixan viuda a sa mare que es troba en dos fills Ana i Josep
Maria, als que trau cap avant en aquells dificils anys.
Al haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d’eixe matrimoni son
els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita.
Assistix molt poquet a l’escola publica i se li busca un professor particular
al que lo menut Don José María tambe se negaba, sent s’agüelo, el que basto en
ma va fer anar a costura, aon al poc temps ya estava fent discursos davant de
l’inspector de l’epoca. Fins als nou anys la seua vida i la seua educacio
transcurrixen en Artana tenint al final d’esta etapa com a educador a Mossen
Avella capellà beneficiat en Artana.
D’aquella epoca en Artana don José María lo primer que recorda es quan van
possar les fonts publiques, les seues interpretacions en les obres de teatre
que organisava en festes Mossen Avella
En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educacio fou s’agüelo,
secretari de l’Ajuntanet d’Artana, qui li va prohibir parlar la llengua
valenciana , negant-se don José María a dita imposicio argumentant que mai li
podria negar el dret a parlar el idioma de sa mare, degut a esta circunstancia
no recorda haver tingut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà
a un gos, ni fer casi cap barrabassada, sempre actuava com un chiquet
“modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capellà pensaren que el
jove don José María complira en eixa ilusio ara depositada en ell , i en la
ilusio de sa mare de que el seu fill fora el retor d’Artana i puguera donar
carrera als seus germans, puix la economia familiar era molt llimitada, sent
Don José María el que va traure als seus germans cap avant.
Als nou anys fa el primer curs de seminarista a Artana per lliure examinant-lo
en el seminari de Tortosa, a on despres d’aprovar dit curs ingressa ya en ell.
En el seu ingres en el seminari no mes torna a Artana en estiu i nadal,
transcurrin en la ciutat de l’Ebre la seua joventut. Estant en Tortosa don José
Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianiste,
enviant als Jocs Florals de Burriana un articul escrit en llengua valenciana ,
encara no s’havien publicat les normes del 32 en les que Don José Maria no ha
escrit mai en sa vida.
Estant en Tortosa don Jose Mª era el corrector del que despres fou el Cardenal
Tarancón, sent condiscipuls en el seminari, junts van fer oposicions a beca i
junts van passar del colege de Sant Josep a fer primer de Filosofia, aprovada
dita oposicio, pagaven una pesseta com a mija beca. D’aquella epoca recorda la
travessura d’haver encerat en un ciri tota la pizarra per a que el mestre no
puguera escriure en ella al esvarar-li el clario, recorda que un supossat
companyer va correr a denunciar dit acte als superiors per a “fer merits”,
comentant don José María que mai ha actuat de dita forma per considerar-la
deslleial i convinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avis este de lo que per
desgracia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe
com ell ho puguen compendre la enveja, don José Maria als 21 anys ya era Doctor
en Teologia, tot un prodigi, i que despres fora llicenciat en Filosofia i
Lletres , en Filologia, que tinguera carrecs provincials de gran importancia,
que fora el primer capellà en tindre una radio, en tindre una tele, un coche,
que acudira a les Tertulies del Cassino Antic de Castello, recibira revistes en
frances, passejara pel carrer Major de Castello en un dels temps en el que els
capellans anaven per els carrerons en un trage de color i un sombrero de palla,
en fi que don José Maria era un innovador anava avançat al seu temps, era en
definitiva distint de tots .
Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia deu
els va fer en Tortosa i els dos ultims en Valencia, en el primer se va
llicenciar i en el segon se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en
bicicleta, llegir la prensa, no mes els deixaven llegir llibres de text, pero
quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca
de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els
agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu
camp de llectura molt ampli pero sentint preferencia per els llibres de
filosofia, historia natural i noveles, sempre havia tingut l’ensomi de ser
escritor, encara que reconeix que la seua vocacio frustada va ser la de advotat
pero els condicionaments economics de la seua familia li ho van impedir.
Als vintidos anys va cantar missa demanant dispensa per edat a Roma (puix fins
als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur Cardenal Tarancón, que fou
ordenat diacono junt , com si no, a don José Maria. Curiosament el rector del
Seminari, encara que era burrianenc, va assistir a Artana a la ordenacio de
capellà de don José Maria, tal vegada el Cardenal que en gloria esté, haja
perdonat a don José Maria este fet.
En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillanment
dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era
oral davant de jurat, eixe president castellonero ell li va dir “ ha fet voste
la prova en mes que suficiencia, ya l’escriure cal Bisbe de Tortosa per a que
li done la catedra que voste vullga, que voste la desempenyarà en competencia”,
pero en visita del Bisbe a Artana el capellà que acompanyava al Bisbe va voldre
que don José Maria anara de famul (capellà del Bisbe) , cosa que no agradava
gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellaren que
triara dita opcio puix seria el cami per a accedir en rapidea a una cangia don
José Maria es va negar, ya que eixe a pesar de ser un cami facil no era del seu
agrat. El castic va ser que no li van donar cap catedra el van tindre sense fer
res en Artana, parat durant un temps perdent per un any la possibilitat de
accedir al Doctorat en Dret Canonic degut com ya hem dit ans, a la economia familiar
insuficient com per a enviar-lo un any mes a Valencia.
Despres de tot aixo l’enviaren de Vicari a la Serra Engarceran, poble de les
comarques centrals castelloneres, estant alli te que fer el servici militar de
cota, destinat com a capellà a l’escola de analfabets, encara que don José
Maria volia ser capellà de regiment, per agradar-li sempre el apostolat de
massa, alli donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers,
tambe i una vegada mes mos trobem en la coincidencia de trobar-mos al entonces
mossen Tarancón, al costat de don José Maria.
A l’acabar el servici militar, el traslladen tal vegada per incompatibilitat en
el retor de la Serra d’Engarceran, home arcaic que se negava inclus al cant en
missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa
asiduitat, al ser preguntat per la banda de musica de la Serra de si se podria
tocar en la missa don José Maria va contestar que per supost que si puix com
dia Sant Pau ell faria de tot per a portar-los a l’acte liturgic, el retor
d’alli considerava tot aixo com a actes anti-liturgics.
El seu nou desti serà en un poble situat en el cor de la Serra d’Espadà, Ahin,
pero en la condicio de que encara que Ahin se trobara prop d’Artana no
estiguera sempre en el seu poble. En Ahin Don Jose Maria es va a integrar com a
un mes del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la “chomba”, era
amic de tots els jovens , va tindre alli la primera radio del poble i la gent
anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia alli dins eren dimonis puix
no havien vist mai cap aparato de radio. Eren temps de la Republica i un dia
acudiren a visitar-lo uns amics de Castello de ideologia republicana, un d’ells
era el Sr. Segarra Bernat que va ser tinent d’alcalde republicà de l’epoca i
que tenia la intencio de fer-lo beninfet de Lledo cosa que Don Jose Maria no va
voler acceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que
li oferia la possibilitat d’una vida a monto mes facil de la que portava. Un
dia els amos d’arros SOS d’Algemesi que eren estiuejants al poble portaren un
aparato fabulos de radio i en la iglesia possaren la missa de Beethoven que va
durar dos hores, fou un exit, enterant-se els d’Eslida i demanant estos permis
al obispat per a poder fer la missa tambe en radio, els contestaren que no que
aixo estava prohibit, com dia ans a Don Jose Maria el tenien per modern per
tota esta serie de coses. Don Jose Maria en aquells dificils temps era vollgut
per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels
radicals i un atre als partidaris d’Azaña , ell volia estar en tota la gent, en
els homens del poble encara que d’estos hi havia poquets puix la majoria anaven
de temporà a la sega o a França a la verema. Un dia van apareixer en el poble en
propaganda electoral els republicans de Castello, un espardenyer que despres va
ser diputat, els encapçalava, es ficaren davant de la iglesia diguent que no
havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i
allo acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al
cassino dels radicals prenent un café la mar d’amics. La gent tenia por de que
a Don Jose Maria li passara algo, pero ell se sentia protegit per les amistats
republicanes que tenia en Castello, este fet fou comentari de l’epoca en tota
la contornà. Estant en Ahin va fer el bachillerat per lliure en el Institut
Lluis Vives de Valencia i la carrera de mestre tambe en la capital del Reine.
Quan va acabar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a Barcelona, la
despedida d’Ahin fou trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot
lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma.
Don Jose Maria se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiaren
en la “Normal”, tots al seu conter, pero com ell diu eren espavilats i ells se
van valdre per a acabar les carreres, mes avant ell i els seus germans
representaren als estaments de l’epoca. Com en els escolapios de Barcelona
necessitaven un mestre, i en les odes religioses d’entonces tenien prohibit
l’ensenyança , Don Jose Maria fou el mestre dels chiquets de parvuls, recorda
com se deprenien cantant algunes lliçons com “ la puerta que uno abre debe
cerrarla inmediatamente”, Don Jose Maria fea al mateix temps Filosofia i
Lletres, Seccio de Romaniques en la Universitat de Barcelona, de dia treballava
en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en aixo unes
oposicions a professor en l’escola de Santa Maria del Mar, una parroquia de
Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i alli va exercir fins que va arribar
la Guerra.
El 18 de Juliol el va pillar en Barcelona, fent de professor, en aquells
lluntants dies, alla a on havia un capellà totes les seues pertenencies eren
saquejades i si el capellà era trobat, la seua sort era la de caure fusellat,
se destapaven les tombes de les monges, horrors molts d’horrors que porten les
Guerres entre germans. Don Jose Maria se va llevar la sotana i va estar amagat
com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, estant alli van anar a
buscar-lo a sa casa, i encara que van trobar part de les seues pertenencies no
el trovaren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar, que tenia que
fugir, i no per el porter que encara sent com era de la CNT, el va ajudar i el
va amagar.
Com Don Jose Maria havia fet les oposicions a professor en Barcelona i tenia el
carnet com a professor , li van fer un “pase” com a tal, amagant la seua
condicio de capellà, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut
saquejada. La Guerra li va portar inclus la fatal perdua d’un germa seu en el
front de Teruel. Ya en Artana Don José Maria passejava inclus junt a un
seminariste per el poble, eren temps en els que encara podia passejar, aixo si
de paisà, per els carres d’Artana. Fins que va arribar el dia de Sant Miquel a
finals de setembre, en el que la persecucio de religiosos va aplegar al seu
moment mes terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els
capellans i religiosos, Don Jose Maria fins a eixe dia i en un principi se va
amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari
d’una habitacio, en la mala sort que l’armari va caure en Don Jose Maria dins,
pujaren i el trovaren, pero com Don Jose Maria era home que se fea en tots ,
els membres de la UGT el defensaren puix lo coneixien de les visites que ell
fea a la biblioteca de la UGT en Artana, en la que els agarrava llibres per a
consultar i llegir-los, ademes digueren que Don Jose Maria exercia de mestre en
Barcelona i ya no de capellà. Pero despres d’aço Don Jose Maria se’n va anar a
la casa del seu cosi que era el secretari de la UGT pensant que alli no el
trovarien, el seu cosi li va oferir la possibilitat d’anar a la guerra com a
Tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduacio, pero Don Jose Maria
no accedi ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren si que ho
feren, i al acabar la guerra tornaren a exercir com a capellans, inclus algun
que havia ballat en les chiques en el bando republicà. Dies ans del dia de Sant
Miquel , Don Jose Maria en el carnet d’un mestre de Castello amic d’ell que per
necessitat s’havia fet comunista, (recordem que en aquell temps dits documents
no portaven foto), se’n va anar cap a Barcelona, amagat per a eixir d’Artana
dins d’un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanaren que s’identificara,
no fa falta dir que el patiment d’aquells moments fou imborrable, la seua vida
penjava d’un filet, puix era el moment mes virulent en la persecucio religiosa,
cosa que va canviar cap al final de la guerra. Ya en Barcelona envià un
telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “ tía Salomé grave” era la
contrasenya que al vore sa mare la va plenar de felicitat. Ya en Barcelona Don
Jose Maria vivia en casa d’uns amics de Vilafranca, els Guardiola, li
facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal. Com els seus
germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don Jose Maria s’en
anà en ells, encara que alli sempre estava amagat, inclus quan arribaven
visites des d’Artana dient-los als visitants que Don Jose Maria estava en
França. Don Jose Maria gracies als amics que li buscaren el primer treball, va
trobar un atre, en el que ya inclus cobrava i tot, de bateries d’automovils,
fent-se alli pasar per cassat per a aullentar les possibles pretenents que en
fins matrimonials l’eixiren, Don Jose Maria se va tindre que inventar una vida
paralela en la que la seua dona i els seus chiquets residien en Valencia.
Recorda la presencia davant d’ell en la fabrica del mateix Durruti, que
preguntava per unes bateries de coche.
Quan cridaren a la seua quinta Don Jose Maria se va tindre que amagar,
convertint-se en un profugo, fins a la Ordre de Prieto en Giner de 1939 en la
que se reconeixia el dret a la objeccio de conciencia dels capellans, en este
temps ya se deixaren les persecusions a l’iglesia i inclus el mateix General
Rojo buscava un capellà per a poder batejar al seu net. Don Jose Maria es va
fer objetor, acollint-se a la Ordre de Prieto prestant servicis com a sanitari
en un hospital primer despres ya fora del hospital estigué en Tarragona, i
Cambrils (a on va dir missa en una habitacio amagat, va assistir a moribunts,
malalts, o inclus a amagaes va donar la comunio a chiquets).
Tot aço fins que el dia de Sant Antoni se va passar a la zona nacional,
presentant-se davant d’ells dient-los que era capellà, estos el presentaren al
capellà del regiment, que va resultar ser un frare del Desert de les Palmes,
que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmacio no
era massa veritat. Dies mes tart el juridic dels nacionals li feu el passe per
a poder anar a Castello, eixint de la comparecencia davant del juridic per a
solicitar-li el mencionat passe es va trobar una paraeta en la que hi havia
aliments com chocolate o pa per auxiliar als necessitats, resultant que el
camio de la paraeta, se’n anava al dia següent cap a Castello, Don Jose Maria
els va demanar si podria anar en ells al viage de retorn a la seua terra, i com
no al dia següent alli estava, no trobant en un primer moment el camio, motiu
que el va assustar sobremanera veent-lo en un carrer prop d’alli i corregent
darrere d’ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fou al pujar dins,
estaven alli sentats els seus amics republicans de Castello que acudien a
vore-lo quan estava en Ahin, pero ara eren nacionalistes, i com a tals vestien.
Ya en Castello se’n va anar a Saragossa com a capellà de regiment. Mes tart va
partir a Barcelona a on va assistir com a capellà a una execucio en el Camp de
La Bota de Barcelona, no mes un dels que anaven a ser executats va voler parlar
en ell per a demanar-li que donara a la seua familia unes pertenencies
personals una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a casa dels
familiars del executat recorda la cara de terror que li van fer a l’obrir la
porta i al preguntar-li per el ser vollgut, Don Jose Maria despres d’entregar
les pertenencies que havien segut depositades en la seua persona i dir-los la
fatal noticia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar
ull, i mai mes va voler presenciar una execucio, sent des d’eixe dia un
foribund detractor de la pena de mort.
Al tornar a Castello el van nombrar vicari de la Iglesia de la Trinitat, pero
la seua dedicacio a la ensenyança en l’Institut de Castello, el fea ser un capellà
a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que limitava la seua
dedicacio a l’iglesia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en
la catequesis.
Despres el feren capella de les monges Carmelites (la creme de Castello), eren
anys en que el clamor popular (com ara ho fa) demanava el obispat de Castello,
convertint-se Don Jose Maria en un dels liders mes destacats en esta lluita,
cosa que com vorem li va reportar la enemistat del obispo de Tortosa.
Va obtindre Don Jose Maria dos catedres, la de Religio i la de Llati, destacant
els seus llibres de text de bachillerat utilisats com a llibres de religio que
se vengueren per tota Espanya, inclus en Africa i en America del Sur, llibres
que cada any en una nova edicio renovava, en l’ultima edicio que d’estos
llibres se va fer Don Jose Maria recorda els 24.000 que la seua germana va
empaquetar per a enviar-los per tots els Instituts espanyols. En quan a la seua
dedicacio al Llati el buscaren inclus per a fer uns cursos en la Universitat de
Salamanca, envoltats de catedratics de tot lo mon, va fer la traduccio de 8
llibres de Plauto (com especialista en llati classic que es) publicats per
Espasa-Calpe. Algunes d’estes traduccions les va presentar a un concurs
internacional en Buenos Aires de Teatre llati i grec, fent la traduccio del
grec el jesuita i professor de la Universitat de Salamanca Elgorriaga, guanyant
el premi els dos en el seu treball i colaboracio.
En eixos anys en Castello Don Jose Maria a pesar de la seua cultura va destacar
sempre perque com a bon humanista, lo mes importat per ad ell van ser els
demes, sent sobre tot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o
el professor dels jovens als que retava a una partida a escacs.
Com diem anteriorment, Don Jose Maria fou de les persones que foren basiques
per a la creacio de l’obispat de Segorbe-Castello, aspiracio que fou i es un
clam en tota la provincia de Castello, se va intercedir en este tema davant
Serrano Suñer, la Conferencia Episcopal, la Santa Sede, Don Jose Maria fou
l’assesor eclesiastic en este tema d’aquells que reivindicaven dit obispat,
pero tot aço li portà l’odi del Obispo de Tortosa, que el va amenaçar en
diverses vegades en enviar-lo a Chodos, o inclus oferint-li una Canongia com a
archiver en Tortosa la qüestio era tindrel ben llunt de Castello i que no fora
(ya entonces) lo que alguns diuen secessioniste, Don Jose Maria no va accedir,
ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del obispo de Tortosa
va aprovar les oposicions que se feren en Segorbe per accedir a Canonge.
En l’any 1960 Don Jose Maria va aprovar les oposicions que se feren en Madrit i
va accedir a la plaça de catedratic de llati en la ciutat d’Albacete, durant
tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d’ella les
excursions per les seues contornades, pero sobre tot les Tertulies de gran
nivell que alli se feen, protagonisades per gent que simbolisava el progresisme
cultural de l’epoca.
Estant en Albacete va a tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona
desti que despres de conseguir, i estar un any en la ciutan condal, va permutar
en un canvi per la ciutat de Castello, ciutat de la que quan se’n anava no mes
pensava en tornar a ella.
Mos trobem en l’any 1964, i Don Jose Maria en el seu regres a Castello dona
classes en l’Institut femeni, fins a l’any 1977, en el que al cumplir 70 anys
deixa de desenrrollar eixes tarees.
Es just eixe any 1977, quan Don Jose Maria dedica ya tots els seus esforços a
la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat
valenciana. Des de el 77 al 82 publica articuls tots els dumenges en lo Diari
Mediterraneo de Castello. En 1982 sufrix una delicada operacio que el porta al
quirofan el dia de Sant Josep, tant a penes dos semanes despres Don Jose Maria,
en coche que li va enviar Donya Ampar Cabanes partix cap a Valencia per a
participar en les reunions d’oficialisacio de la Ortografia de l´Academia. Alli
Don Jose Maria descubrix a les normes de Castello com el vertader intent de
Cavall de Troya dins la Cultura Valenciana.
Mes tart, el nomenen membre agregat de la Seccio Filologica de la Real Academia
de Cultura Valenciana, a on les seues colaboracions han segut proliferes,
destacan la seua obra sobre fonetica i gramatica.
I es en este 1982 quan junt al ondero Insa Ten ideen l’Associacio Cultural
Cardona Vives , reunint al catedratic de grec Don Víctor Bort, al historiador
Sr, Gascó, a Don Leopolt Penyarroja i a d’atres per a constituir dita
Associacio Cultural de Castello, presidint-la durant molts d’anys i ostentant
actualment la presidencia honorifica de la mateixa, i de la que yo tinc l’honor
d’ostentar la seua presidencia, pero sempre tenint com a exemple i guia a este
homenot, este humanista, este sabi, al que des de lo mes fondo de la meua anima
li done les gracies per tota la sea vida, ¡Gracies Amic!, ¡Gracies Don Jose
Maria!
