Autor:
Miquel Adlert Noguerol
Murta
num.48 de maig 1.982
El patriotisme ha de ser una cosa dinamica; el
patriotisme no accepta la posicio diletantte
que presencia com els atres actuen mentres ella es llimita a assegurar una i mil
vegaes son valencianisme, pero sense que esta idea tinga una plasmacio practica
en ningun aspecte de la vida seua. No pot el patriotisme llimitar-se a la
posicio estatica, perque els que tal fan, o no son patriotes o be confonen el
valencianisme en una de ses actuacions, principalment la politica. Perque no
s’ha d’oblidar que el valencianisme no es unicament una politica –com no es
unicament una lliteratura, un art, una cultura, un folklore....- sino un
patriotisme que inclou totes les manifestacions de la vida; com un brillant no
es unicament una faceta, sino el brillant sancer. Està clar que hi ha una
politica valencianista i tota una serie d’activitats humanes valencianistes;
pero, com he dit, no son sino facetes del valencianisme, que es un patriotisme
o, millordit, que deu ser un patriotisme.
En
el patriotisme no caben les comoditats; i la majoria de les posicions
estatiques ho son per comoditat (i no oblidem que la por es la quinta essencia
de la comoditat). I el patriotisme es incomodo i, per tant, refrectaria a tota
posicio d’inhibicio voluntaria –hi ha passivitats obligaes per diverses causes,
i, com a obligaes, llegitimes- que, per covarda i egoista, no te ninguna
justificacio.
Pert
aixo es precis que el patriota, el que es diu que es valencianiste, fa un
reconte de s’actuacio valencianista; i si troba un actiu i un saldo favorables,
pot considerar-se satisfet; mes
satisfet, clar, quan major siga el saldo favorable de l’actuacio seua.
O
siga, que pot sentir-se orgullós de les incomoditats que el patriotisme lo
haura reportat. I si son sacrificis, millor encara, perque per aixo molt es
preguntem, extranyats davant l’actitut de molt que es diuen ser valencianistes:
pero la idea ¿es sacrifici o benefici?
Per aixo, el que no vaja al valencianisme comvençut
de que adopta una postura d’incomoditat –i inclus de sacrifici- no deixarà
passar molt de temps sense que haja fugit d’ell. Perque haura fugit del
valencianisme, encara que ell continue dient-s’ho per a aprofitar-se’n en
benefici personal.
En
la politica es troba, si –si be no sempre-, la postura comoda; i en la pòlitica
valencianista la trobaren alguns valencianistes. Encara que, posteriorment es pogue comprovar que no els
quadrava el nom de valencianismes, i que nomes perseguien la comoditat. Com una
atres han buscat tambe la comoditat en atres facetes del valencianisme: la
lliteratura –sobre tot, el teatre-, l’art..., pero tambe se’ls ha vist pronte
que no eren valencianistes i solament buscaven el profit personal, la
comoditat...
S’han
de refusar estos valencianistes parcials que, per parcials, no son patriotes, i
per buscaors del profit propi manco encara. I s’han de refusar tambe els atres
sedients patriotes que no fan res. I refusem-los mes encara –per mentirosos-
quan volen justificar la inactivitat. Perque els patriotes unicament per motius
patriotics poden deixar d’actuar, publicament nomes. ¿Qué dirien d’este
patriotisme passiu els polacs, irlandesos, finesos..., patriotes que en tantes
ocasions han admirat en tot el mon, d’estos que es diuen patriotes valencians i
no actuen ni en la major intimitat?
Naturalment
que la major dificultat que existix per a una actuacio patriotica es que el que
ha de fer-la no tinga nocio exacta de lo que es el patriotisme. Perque esta
nocio -¡oh, paradoxa!- es la mes desconeguda pels valencianistes; plen d’errors
referents a la idea basica del patriotisme; son concepte, el contingut seu.
Està clar que una dissertacio sobre este tema fonamental, completa i acabà,
exigix un llibre; pero be estara senyalar alguns dels aspectes que mes induïen
a error en els valencianistes.
En
primer lloc s’ha de tindre present que el valencianisme es una idea viva; no es
el retroces a unes coses passaes tal com erem, sino actualisant-les en allo que
hui en dia no te vitalitat. Est error està tan arraïlat que hi ha
valencianistes que, quan ensomien en el dia del triumfo -¡ai!, ¿quan serà?-,
veuen als jurats, als justicies, al mustaçaf..., i la reimplantacio dels Furs
tal com en l’apoca medieval.
I
no es que siga aixo el valencianisme; no anem a substituir l’avio per la
carreta. No podem retendre que torne la institucio dels jurats tal com era en
aquella epoca, encara que es ocnservarien les gramalles com a vestit de
cerimonia. No es poden restablir els Furs com a llegislacio valenciana
conservant-los integrament, inclus en les disposicions sobre la servitut, sino
que hauria d’adaptar-se la seua anima a com serien ara de no haver-se tallat la
seua vigencia i, per consegüent, el seu desenroll. El valencianisme no es
tornar la vida a uns sigles arrere, com candidament creuen molts. El
valencianisme aspira a deixar la vida valenciana en l’epoca actual, pero en el
carácter, en l’esperit que hauria tingut ara si no haguera segut canviat el
rumbo de la vida valenciana. No es tracta de tornar arrere, sino de posar-nos
en el lloc a on haurien arribat ara de seguir, no el cami castellà que se mos
feu seguir en 1707, sino el cami valencià que no haurien abandonat.
Pero
tambe està l’error contrari: el
d’aquells que volen una vida totalment
lliure per a Valencia, prescindint de tot el passat, que ho creuen tot resolt;
o inventar-ho tot.
No.
El valencianisme deu estructurar la vida valenciana d’acort en l’actualitat,
pero arraïllant-se en el preterit; que siga una continuacio; sense solucio de continuïtat,
de continuïtat espiritual.
Un
atre error, molt extes, es el valencianisme parcial del tipisme molt reduit, el
qual ha produit eixa mena de valencianistes als que Gaetà Huguet Breva
qualificà de valencianisme de botifarreta en oli; el que creuen que tot el
valencianisme es reduïx –inclus geograficament- a plorar quan veuen el Micalet,
o emocionar-se davant la paella, o arrobar-se a l’oir albaes o vore uns
saragüells.
Aixo
es, no s’ha d’ìnsistir molt, com a valencianisme, ridicul per no agrarar sino
una part, menudissima en tots els sentits, de la totalitat del valencianisme; i
no es, precisament esta folclorica, de les parts mes importants del
valencianisme. En realitat estos tenen molt poc de valencianistes: la
botifarreta en oli, que diguè Huguet.
Un
atre error, molt important este, es el del valencianisme partidiste com podriem
dir. Aquells que, per eixemple, no tenen ninguna paraula de refus i condencacio
per a aquells estats, fora del nostre, que sojugen a atres païssos; i esta
benevolencia es per conseqüencia de les
simpaties que senten per estos estats, derivaes de les simpaties per les
coincidencies de les tendencies politiques. Aço es un predomini, per sobre el
valencianisme, d’unes atres idees politiques; o siga la idea politica predominant
en ells no es la valencianista, com deu de ser el patriota valencià.
Tambe
hi ha valencianistes a moment. Per a estos el valencianisme es com el
paraigües, que nomes s’agarra quan plou; i son valencianistes segons en qui
estan, o segons on estan, o determinats dies. Esta clar que el valencianisme no
informa la vida d’estos. En realitat es que tampoc no son valencianistes.
Ya
he parlat mes arrere de l’error –que no sol ser error. Sino mes: conducta
conseqüent i egoista- del valencianisme parcial. Contra tots els errors es deu
reaccionar, i cada valencianiste, al fer el balanç que he dit adès. Deu
examinar si ha incorregut en algun d’ells.
El
valencianisme es una idea patriotica i, per tant, deu de ser la mes
important per als valencians. Per consegüent
facil es comprendre quina ha se ser la conducta del patriota. Ninguna idea ha
de sobre posar-se al valencianisme. A traves de la idea valencianista es deuen
enfocar totes les activitats, tots els juins, totes les opinions, tota la vida
publica (politica, social, professional...) i tota la vida privada (la llar,
les amistats, les aficions...). En una paraula: fer “a la valenciana manera”
tot allo que els castellans fan a la castellana.
Pero,
ademes dels errors del carácter doctrinal de que he parlat, hi ha atres faltes
en que incorren molts valencianistes. Hi ha els extremadissisament optimistes
que, en la seua euforia, creuen que no
hi ha dificultats per al triumfo que creuen quasi tocar-lo en les mans.
I,
per contra, hi ha molt de cami a recorrer, i molt de treballs a realisar.
I,
al reves dels anteriors, hi ha els que es desencoragen, per qualsevol cosa; per
eixemple, perque som pocs. Aixó es una debilitat de fe patriotica, pessimisme.
Es precis que recorden estos que totes les idees han començat per molts pocs:
els primers discipuls de Jesus eren ben pocs. Estos valencianistes
desencorajats deuen tindre present aquella frase atribuïda als patriotes checs
Junggmann, Palacky i Safarik, que, en ocasio en que es trobaven reunits digue u
d’ells que si en aquell moment s’assolara el trespol, dsesapareixeria la nacio
checa.
Tambe
hi ha els desencorajats per haver de treballar en silenci. Pero han de
comprendre que es silenci exterior, es un silenci de no parlar, no de ser mut;
en un cantic sense veu que es com es diuen les coses a l’anima, al cor i a Deu.
I
aci estan ara les maximes possibilitats
nostres d’actuacio: en un treballar Valencia adins. Clar que, per als vanitosos, aço es poc afalagaor;
pero esta es una tasca de sembra per a collir algun dia. Hi ha llavors que es
sembren, i es cull als pocs mesos; pero si la llavor es d’un arbre, la collita
tarda anys a vindre. Seguint el simil al patriotisme li va millor comparar-lo
en un arbre que no a una hortalisa o a una llegum.
Fem
tasca de preparacio. Preparem a les minories que han de ser directores i
orientaores el dia de demà; preparem una cultura i un programa d’actuacions,
aquelles coses que es poden fer ara i no conve improvisar-les quan el moment
arriba. Tot aço es possible en l’actualitat. Si no es ara el moment del
proselitisme, es el del treball cap a dins; si no el de la propaganada, si el
de la preparacio; si no el de la collita, si el de la sembra.
Finalment,
als que es desencoragen per la tardança, els he de dir que la seua impaciencia
està justificà perque medixen segons el modul de la vida d’ells i no segons el modul de la vida de la Patria, que
ya te uns quants sigles i encara ne
tindrà els que Deu vullga donar-li.
