jueves, 4 de junio de 2020

¿LLAVAT DE CARA? CIRURGIA FACIAL


Autor: Cimo Lanuza i Ortuño


(Lo que ni Lo Rat ni la RACV van voler oir el dilluns en l’intimitat, hui s’ho hauran de vore escrit publicament)
Com a antecedent necessari per a entendre els ultims moviments de peça en este joc d’escacs diari que nos toca presenciar, es necessari entendre que als senyors Giner i Esteve –presidents, respectivament, de la Diputacio de Valencia i de Lo Rat Penat-, senyors meus, simplement se’ls acaba el chollo.
En conseqüencia, necessiten fer punts davant l’opinio publica per a eixir per la porta gran del PP entre cantics de querubins i lloor de multituts; i es pensen que la millor manera de fer-ho es utilisant –manipulant-, novament, el valencianisme.
Aço es lo que justifica, en el primer, les seues fortes i publiques discrepancies davant la prensa sobre l’ultim dictamen de la AVLl (per cert, ¿qué votà el SR. Giner quan es somete a plebiscit de les Corts la llei de creacio d’esta academia?). En el segon personage (un dels firmants de l’adhesio a la politica cultural de Zaplana, apareguda el dia de reflexio previ a les votades del 99), aço es lo que justifica actes com la convocatoria feta a instancies de Lo Rat per a una reunio en les entitats i associacions valencianistes. Ad aço ultim passare a referir-me.
En recent reunio –a penes este dilluns 14 de febrer- celebrada en el salo gran de la Real Academia de Cultura Valenciana i –pense que- per iniciativa de Lo Rat, es proponia a les entitats i associacions valencianistes presents un documentat (en principi tancat i en una redaccio de teletubi edulcorada) contra el recent dictamen –no ho oblidem, ya redundant, maquiavelic com sempre i rocambolesc per excelencia- de la mercantilista AVLl. En principi, satisfaccio general per l’iniciativa, encara que resultara excessivament “prudent”. Ya anava sent hora de que els “grans elefants blancs” del valencianisme –elitistes i vanitosos- s’enrecordara de l’existencia dels atres elefants. L’acte acabava instant a tots els presents a oblidar i iniciar un cami de concordia, d’unio, bla bla bla. Estes ultimes paraules, pronunciades pel representant de Lo Rat Penat, s’esgolaren a terra, buides de força, de conviccio, de credibilitat, d’entusiasme. No nos dien res. ¿Per que? Per la desconfiança que s’ha instalat entre el valencia nisme quan de Lo Rat i de la RACV es tracta.
I es que, mentres Lo Rat i la RACV no recuperen la dignitat perduda, sera impossible que recuperen la confiança que a penes fa uns anys haviem depositat en estes entitats punteres del valencianisme. I la recuperacio d’esta dignitat passa, necessariament, perque la persona que actualment okupa –en k- la Presidencia de Lo Rat Penat desokupe eixe carrec de tant de prestigi per als valencians; i passa perque aquells membres de la AVLl relacionats en la RACV o en alguna de les seues seccions siguen desvinculats publicament i expulsats de la nostra benvolguda entitat referent normatiu per als valencians de la llengua valenciana.
Aixina, no vagen a pensar-se estos alts membres representants de les dos entitats que presidiren la reunio referida que en actes com estos van a llavar-se les cares, ya que lo que necessiten son intervencions radicals de cirurgia facial com les indicades. Aixo –i no manifests de Heidi- si que podria ser considerat pels valencianistes com una prova d’autentica voluntat de reiniciar un cami junts cap a la dignificacio del valencianisme, del valencià i de la Nacio Valenciana.


¿LA REMOTA VALENCIA MUSULMANA?


Agusti Galbis

Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València", parla de “…la remota Valencia musulmana…”. La transmisio d´esta percepcio, forma part del programa catalaniste que nega la possibilitat d´existencia i evolucio d´una cultura valenciana previa a la reconquista de Jaume I, motivada entre atres, per l´interrelacio cultural. Els interessa una visio simplista, una idea de muralla, d´aillament, de cultures radicalment distintes i impermeables. Aixo els aprofita tambe per a negar validea a la serie de mencions i donacions a futur, del “locum et ecclesiam” de Sant Vicent, que comença a mijans del s.XII i aplega fins al mateix moment de la reconquista, com si els reis i papes protagonistes, no tingueren ni idea sobre la pervivencia d´allo que donaven.

Coneguts els cristians valencians que trobà Jaume I i vista la varietat dels “germans en l´islam”, vorem que sí que existia relacio, entre tots ells i els atres regnes cristians.

En primer lloc, hem de situar-nos en la societat d´aquell temps, en la que els senyors feudals “pacten” protegir als seus vasalls, barat a bens materials o diners. La diferencia de relligio entre senyors i vasalls o tributaris, no es problema per a tancar “un suculent pacte”. Aço i la inexistent voluntat d´organisacio d´una conquista imposibilita mantindre el pretes espirit de creuada, que tant agrada a Burns.

Des de l´eixida de la host del Sit fins a l´entrada del rei en Jaume, diferents “senyors” cristians s´acostaren a Valencia, en moltes ocasions, no en la finalitat de conquistar, sino en la de atemorisar per a conseguir vassallage. Vejam-ho: En la p. 774 del llibre “Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón”, en el “Epitafio del conde Ramon Berenguer IV”, llegim: “Anno domini 1162…Raimundus Berengari Comes Barquinonnensis Princeps et Rex Aragonensis”. Seguix Hic etiam tributa ab omni regno Valentiae, Murtiae et omnibus corundem Regnorum oppidis.”, Es dir, que, Ibn Mardanish, el rei Llop, que fon rei de Valencia des de 1148 fins a 1172, era tributari del regent del Regne d´Arago. En giner de 1149, firmà un tractat de 10 anys en la Republica de Pisa  reproduit en Villanueva en su "Viaje literario", tom XVII, p.328. En juny del mateix any, va subscriure un atre pacte en la Republica de Genova, que diu: “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege ValenciaeCartam securitatis el pacis et amoris quam firmat et obligat Boabdele Mahometo filius Saidae, Deus illum custodiat, inter se el homines Januae.( tom. XI, pag 7 de las "Notices et extraits des manus. de la Bib du roy) Entre atres, oferix als genovessos que viuen en Valencia y Denia un hostal per al comerç, concedint-los un bany de bades a la semana. Si seria “internacional” el nostre rei Llop, que el papa Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es dirigix “Ad Lupum regem Valentiae, diguent-li  “glorioso Valentiae regi Lupo, coelestis Creatoris notitiam et bene placitum ei servitum exhibere” (Patrologiae cursus completus…p 936). Ibn al Khatib, diu, parlant del rei Llop que “adoptà el modo dels cristians per el vestit, les armes, les brides i les selles dels cavalls” (Dictionnaire détaillé des noms des vêtements chez les Arabes. p 2)

Mes prop de la conquista, en 1125, vejam com Abu Zeyt, era vasall del rei de Castella Fernando III: "Facta carta...eo anno quo Zeyt Abuzeyt rex Valentie, accedens ad me apud Moyam, devenit vasallus meus, et osculatus est manus meas", es dir que el rei de Valencia es feu vasall de Fernando III i li besà les mans. ("Episcopologio valentino" p. 327). En 1129, l´acort de vasallage, fon en Jaume I. El mateix rei nos diu en la Cronica: “E fo nostre acort que aguessem tregua ab Seyt Abuzeit qui era lauos Rey de Valencia, e quens donas la quinta de Valenciade les rendes que el hauia…”

En el proces per a la “ordinatio ecclesia Valentina”, hem vist com sacerdots aragonessos i catalans havien estat vinguent a Valencia, des de fea 50 anys, per a ajudar a atendre als cristians valencians. Hem vist tambe com referit al periodo en que “Martino” (1172-h. 1220), fon bisbe d´Albarrasi, un testic afirmà, que lo que havia sentit, li ho havien dit “boni viri” que “veniebant de Valentia."

Beuter, nos conta en la seua “Crónica general de España” (1546), que: Blasco de Alagón… pensó de pagarse él mismo, pues el rey le iva con dilaciones. Salió, pues, al camino a la reyna, y con mano armada quitóle los cofres de sus thesoros…El rey don Jaime, con gran enojo que desto huvo, desterróle de todas sus tierras…” ¿I a on se n´anà Blasco de Alagon? Nos ho diu la Cronica de Jaume I, quan, reunits en Alcanyiç en 1231, una volta el rei el degué perdonar, pensaren en un pla de conquista de Valencia: “E don Blasco…dix... que yo senyor he.stat en la ciutat de Valencia, be dos anys e pus quant vos me gitas de vostra terra; e no ha huy deu tan deleytos logar com es la ciutat de Valencia e tot aquell regne...” Nuch de Follalquer, maestre de l´orde del Hospital diu que “…axi ho dien tots aquells que han stat en lo regne de Valencia e fama publica es...... e era ab nos...Pero Lopeç de Pomar que havia stat per missatgeria nostra a alcayt de Xativa.

Per les ultimes voluntats de “Illdefonsi Regi Aragonis”, sabem que la porta “de Valencia”, en Saragossa, existia en l´any 1193.  Llegim: “…quod est in Ecclesia civitatis Cesarauguste, que est sita juxta portam Valencie…”. (Colección de documentos inéditos…p.395)  No consten referencies d´este nom fins a l´epoca cristiana. No cal dir que el nom, posa de manifest, una circulacio en els dos sentits, analogament a lo que fon la porta “dels Serrans”.

Les primeres monedes d´or cristianes, imitaren les musulmanes. Eren imprescindibles per al comerç. En la versio llatina dels “Usatges de Barcelona”, de mijans del XII, trobem: “facta, per CC uncias auri Valencia;…III mancusos auri Valencia;…ad V unciam auri Valencia;…principi C auri valencia;…principem XX uncias auri Valencia…” i en la catalana del XIII llegim: “De la cequia dels mulins...unces d´or de Valencia; Que negu no retraga a batiat sa lig...unces d´or de Valencia. Quan el Sit prengué presoner al comte  Ramon Berenguer, demanà un rescat de 80.000 marcs d´or de Valencia. ¡Els de Barcelona funcionaven en diners valencians!

Interessantissim per a l´objecte de l´articul, el document de 1240, que al parlar d´un pont de fusta en Valencia, el situa "in carraria illa quam mercatores christiani uti temporum sarracenorum sollebant",  (Archiu metropolita de Valencia, pergami num 01308), es dir, en el carrer dels mercaders cristians en temps dels sarrains, que serien, tant els cristians valencians que hem conegut, com forasters.


Vegem com es falsa la idea de Valencia com a regne moro tancat en clau i forrellat. La gent, entrava i eixia del Regne, en tota tranquilitat, sempre que es respetara el “estatus” oficial, tant  politic com  relligios. Sí que se la jugaven, aquells que anaven en la pretensio de conversio relligiosa, de qui no volia convertir-se. Hui, tant en la rao, com en la llei en la ma, hem de enfrontar-nos a tots aquells que tenen la pretensio de que deixem de sentir-nos orgullosos de ser valencians, per a convertir-nos en catalans.  

¿LA LLENGUA?, ¡PERA ELS FILÓLECS!

Por Ricardo García Moya
7-1-2007
 L´amo del carchofar llexicográfic, Corominas, fea desapareixer paraules d´un estufit; per eixemple: “regiu no existe; rejiu en la Rondalla de Rondalles es grafía errada por reitxiu(l) , de re + xiular , de ahí la copió Escrig” (DECLLC, VII, p.210) Este home may s´equivocava, era archifilólec, aixina que yo hauré ensomiat esta documentació: “els regius, els fieros, ronques y retos” (Academia de Valencia... a la entrada de Felipe IV, 1704, p. 78); y també lo que Escrig arreplegá: “regíu: ... cuchufleta, burla o dicho picante” (Dicc. 1887 ).Hui en día, en l´AVLL seguixen els métodos de Corominas.
 En el Informe de la AVL para legitimar la catalanización, han rebuscado textos donde se documenta “llengua catalana” para referirse a la valenciana. De igual modo podrían aportar otros que llaman dialecto del castellano al valenciano y catalán, o del provenzal y occitano. Lo gracioso es que el testimonio más valioso que ofrecen son las “Regles d´esquivar vocables”, meritoria falsificación hecha entre 1920 y 1932 por Jaume Massó, fundador del IEC (en lo DHIVAM arreplegue esta mandanga) .¡Qué podía esperarse de los seleccionados para la AVL! Unos lo fueron por su docilidad y blancura curricular; otros, por su fidelidad a Cataluña, el catalán y las cuatro barras ; y otros, ¡ay,mare!, para ser minoría ambigua de mohines y jadeos de placer-dolor (açó vol dir que l´allioli no es deslliga entre uns y atres, ampomant la pasterá a fi de mes).
 U d´estos es Artur Ahuir, especialiste en trobaures biográfiques com la del teóric de la guitarra Amat, valenciá del sigle XVIII ( Hist.Llit.Oronella, p.107) ¡Es que, en fi, no se cóm diro; pero Amat no era valenciá, sino catalá, y tampoc era del XVIII, sino naixcut dos sigles arrere! Ahuir es creatiu, si li fot el nom valenciá de Carlos Ros (de Carlo Borromeo, canonisat en 1610, cuan en Milá havíen soldats valencians), li heu cambia per Carles. Y si l´Advertencia de Ros (Rond.1768), diu “los meus desigs de pulir”, Ahuir escriu “els meus desijos de polir”(Hist.p.135); y morfologíes com “pera llograr”(Ros, p.3), les catalanisa en “per a lograr” (Hist. p.135, y fense el llonguis dona el cámbit de “gallart” y “faba” al catalá “gallard i fava” (p.124). En Galiana fa lo mateix; sí el tísic flare escrigué “y plena de llunars”(Rond.1768) l´académic transcriu: “i plena de lunars”(p.132); y si Galiana reduix la sibilant sorda -ss en –s , “groseres”, Ahuir escriu “grosseres”; ademés, els pronoms fluixos enclítics units al infinitiu “deixarme, tornarli”(Galiana,1768, p.78); Ahuir les clava la galocheta fabrista: “deixar-me, tornar-li”(p.134) . Pero, sinse ducte, el més preparat de l´AVLL es Bellveser, factótum que lo mateix aulora semantismes del Tractat del Pet, que ataulla baix les sinagües morfológiques de la Infanta Tellina. El frut de tant treballar te eco en la crítica, o millor dit, en el crític; pues es ell, ell asoletes, qui advertix als moniatos que: “a partir de aquí construí un lexicón, pienso, de indudable valor”. Açó heu proclama en la primera fulla de “Un enigma desvelado”.
 Del “lexicón de indudable valor” destacan hallazgos como : “home, en catalán significa hombre, caballero y marido”(p.184) ¡Gracies, Bellveser, pero també era arcaisme castellá y valenciá desde´l sigle XIII !. Otro descubrimiento bellveserino es que “floriol” equivale a seso o cerebro (p.173) ¡Qué curiós! Dasta Bellveser era atra part del cos: “ser més pudent que un floriol de gos”(Alberola:Refraner,1828) La agudeza lexicográfica bellveserina alumbra semantismos ignotos, como “gochada”, que dice aludir a “chico o chica de 15 a 20 años, soltero” (p.180) ¿Lo ven?, ahora comprendo que nos repitan que la lengua es para los filólogos de la AVL; nosotros, blaveros infrahumanos, creíamos que “gochá, gochada” era participio pasivo con igual significado que el castellano coetáneo gozada : “mujer ajada por Don Juan y después gozada de él” (Zayas, María: Desengaños,1649) “mujer gozada es basura” (Tirso de Molina:La venganza de Tamar, 1624). Y el texto de Mulet dice: “No sigues com Lucrecia,/ que después de gochada busca espasa, / que aixó es ser puta y necia” (Gayferos,v.695;pero “forsada” en el Ms.6781) Es un génit este Bellveser, ¿cóm, no tenen prou? ¿encá ne volen més ? ¡Ala, ahí va atra tongá ! La gastronómica “pepitoria” que apareix en el valenciá de Morlá y Mulet, per 1650, diu que no es nostra; que lo correcte era “escaldum” ¡Uy, llástima que “escaldum” siga vocable modern catalá (asomá els morros per 1790), y que may aparega en escritors valencians!. Ademés de cult, Bellveser te noblea y agraix al falangiste Joan Fuster, “que me alentó a llevar a cabo este trabajo y por sus acertadas observaciones”.
 ¡Ah, aviso para Carmen Albors y su floriol! ¡ojito, bella Albors, pues en el “lexicón de indudable valor” leo que los albors o alborsos “se ofrecen ensartados en un alambre”. En realidad, Bellveser habla de unos peces llamados “alburnos, muy frecuentes en nuestros ríos y que aún hoy se ofrecen ensartados por un alambre” (p.199) ¡Uy, sí, es veritat, sí, sí! Tots els díes veig una riuá de peixcaters en “alburnos”(?) punchats en fil d´aram per els carrers de Valencia, Castelló y Alacant. Mosatros, en nostra burrea, pensaven en els fruts del alborser (“alborsos”,en el Ms.6781, BSM).
 El idioma hay que dejarlo a los que saben, como el doctor Bellveser. Hasta sus investigaciones semánticas, la “archilaga” era una planta espinosa, la aliaga, y así lo creía Mayans: “archilaga: aulaga” (Voc.val.1787) , y Escalante:“¿Han deixat así les archilagues?... qu´em claví...”(Les coentes); pero Bellveser disipa errores: “archilaga: chilaba de gran tamaño que en algunos pueblos orientales se usa para cubrir la montura” (p. 201) ¡Portento, es un portento este polígloto! Bellveser sabía que el prefijo “archi” venía del étimo greco-llatino equivalente a quien manda, el más grande; para ello analizó parónimas como archiduque, archimandrita, archipámpano, Archidona y su cipote, archilipú , apú apú...; y por racionalismo filológico descubrió que archilaga sería... ¡l’almiranta de les chilabes!. Descubrimento curioso, pues hasta 1870 no aparece el arabismo marroquí “chilaba”, túnica con capucha. Yo propongo que los archifilólogos de Ascensión, en honor de Bellveser, adopten el archilipú o achilipú como himno de la AVL y vistan archilagues los días de gala (¡los de cobro, claro!).


¿JUSTICIA?


Manuel Latorre

President del Grup d'Accio Valencianista

Es un axioma reconocido por todos los juristas del mundo que cuando la justicia es excesivamente lenta corre el riesgo de dejar de ser justa. Creo que en esto estaremos todos de acuerdo, pero a continuación yo añadiría que el exceso de rapidez puede convertirla en igual de injusta. Y me atrevo a decir esto a colación de la ultima polémica desatada al rededor de la controvertida Ley de Violencia de Genero.

Si ya en el año 2004 cuando fue redactada, personajes tan poco “sospechosos” como el sociólogo Amando de Miguel, denunciaron públicamente el riesgo de que una ley que como esta se saltaba a la torera el principio constitucional de presunción de inocencia, corría el riesgo de acabar convirtiéndose en un arma arrojadiza en manos de mujeres sin escrúpulos que la podrían utilizar en beneficio propio ó simplemente en perjuicio de sus parejas.


Hoy, casi cuatro años después de su entrada en vigor ( 28 de Diciembre de 2004) la realidad a venido a darle la razón. Mientras el número de agresiones continua estable, o incluso aumenta, la cantidad de denuncias falsas y malintencionadas se ha convertido en un autentico quebradero de cabeza para una Administración de Justicia ya de por si demasiado saturada. Claro que tampoco se podía esperar otra cosa de una ley que deja impune a las denunciantes falsas, mientras castiga automáticamente y sin necesidad de pruebas al denunciado. Porque sepa usted que si al terminar de leer este articulo a su mujer se le ocurre denunciarle por una supuesta agresión, la maquinaria de la discriminación positiva se pondrá inmediatamente en marcha. A usted le detendrán, esposaran y retendrán en un calabozo, a veces hasta 24horas, sin necesidad de prueba alguna en su contra. Y si al día siguiente, como ocurre en la mayoría de los casos, es usted puesto en libertad sin cargos no espere ningún tipo de aclaración ni de disculpas.


¿Que pasaría si una ley reconociese el derecho de los comerciantes a denunciar a un cliente que entrase en su tienda, simplemente por ser sospechoso de pertenecer a una determinada etnia (gitano, rumano árabe, sudamericano, etc) y sin más pruebas ni indicios que el color de su piel se le pudiese detener preventivamente?. Pues que todos pondríamos el grito en el cielo y haríamos todo lo posible por que se derogase una ley xenofova, racista, anticonstitucional y todo lo que a usted se le pueda ocurrir. ¿Y, salvando las distancias, no es esto exactamente lo que se esta haciendo con los hombres amparados por la Ley de Violencia de Genero?.


Recientemente otro personaje nada “sospechoso”, Alfonso Guerra, decía que le parecía injusto e inconstitucional (algo sabrá él de esto ya que fue uno de los padres de la Constitución de 1977) que un hombre pudiese acabar esposado simplemente por la acusación de una mujer. Se le olvido decir que además de esposado en mitad de la vía publica, su foto podrá aparecer al día siguiente en primera pagina de cuantos medios de comunicación deseen apuntarse al linchamiento público, sin necesidad de taparle la cara ó añadir “presunto” a la noticia (cosas ambas que si se hacen con pederastras, violadores y asesinos confesos).



Sin entrar en las frías estadísticas y a simple vista parece claro que esta es una ley que ha creado más problemas que ha evitado (por desgracia día si y día no se siguen asesinando a mujeres en España), legitimando a sinvergüenzas, estafadoras y manipuladoras a utilizarla en su propio beneficio personal. Dótenla de una vez de contenido constitucional y de las mínimas garantías procesales ó derogenla de una vez y para siempre.

¿IDIOMA VALENCIÁ EN CATALUNYA? SÍ, SÍ SINYORS


 


Autor: Ricart García Moya

Este aponentat estiu, el 24 d’agost a hores del rat penat, la mordinyá d’una aserp morruda casi em dona billet pera fer companyía a Pere Boter y Sanchis Guarner. Rápit y abofegat, com si em perseguira Mª Teresa Fz. de la Vega, vaig fer el trayecte d’Arlanzón a Burgos en dihuit minuts. Al aplegar al Hospital tenía el dit com un botifarró de la binsa. Ingresat d’urgencia en “Cirugía Plástica”, no me tallaren res gracies al equip de la Dra. Calzacorta (sic), y a unflarme de curautot dasta els nyitols. Va ser lo més bonico de les vacacions. May m’havíen fet tant de cas. Tots s’aguaitaven a la porta 413 pera vórer si fea coll de figa o em tallaven a escachets per la cangrena (aixina havía pasat en atres).Y dasta del companyer d’habitació, un amoixamat búlgar més renegrit que Saplana, era interesant per la porega que’m donava de nit.
La veritat es que m’agradaría charrar més de mi, per alló del egocentrisme, pero com el payasisme catalaner del PP mos rosega el Reyne, enfilaré un asunt que fa riurer als colaboracionistes: la valencianisació del triángul Tortosa, Lleida, Tarragona. No conec atra ferramenta que la documentació pera fer vórer que’l valenciá es sorregá al Nort del Senia desde temps migevals, be per les paraules del mosárap y arábic valenciá dutes per viagers, estudiants que anaven a Lleida, comerciants y guerrers; be per la llectura de prosa y vers en valenciá, feta inclús per voluntat dels reixos, ¿recorden la traducció del Valeri al valenciá (a. 1395), ficá d’eixemple idiomátic als Consellers catalans?; y també era vehícul de trasmisió l’escoltar els atractius coloquis costumbristes valencians.

La valencianisació afectá a les costums. L’erudit catalá Joan Amades reconeixía que l’órige dels castells humans en Catalunya es troba en les festes del poble de Valls del any 1791. Allí, entre atres borinotaes, es va vórer un "ball dels valencians" (Amades, J.: Costumari, 1, p.680), ahon tres dels ballaors pujaven a esquenes dels companyers, agrupats en rogle, y el primer dansant montava damunt dels atres. El folcloriste anyadix que, poquet a poquet, la “moixiganga o ball dels valencians” es va fer més complicat, en més altea y castellers, aplegant a sa máxima grandea en les festes de Valls de 1870; per tant, segons Amades: “el qualificatiu de Ball de Valencians, apel•latiu que pel Penedés i pel Camps de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una procedencia valenciana de la Moixiganga” (ib. 4, p.812). ¿Cóm aplegá a Valls esta tradició? Pot ser que algún grup de bolantiners valencians fera espectáculs per Tarragona; o, posiblement, alguns catalans voríen en el Reyne els jocs d’Alcides o moixiganga (aixina es día) y la imitaren al tornar a Catalunya, cambiant lo de chics valencians per ‘Xiquets de Valls’. Es evident que’n Tarragona consumíen cultura y lliteratura valenciana en el sigle XVIII; aixina, en 1723 aplegaven composicions “en valenciá y en consonants forzats..., també pera Tarragona, en consonants forzats y en (l)lengua valenciana” (BSM, Ortí Mayor, J.Vicent: Poesíes, 1723, f.122); y eixa tradició may es trencá, com demostra atre eixemple que trobí este estiu.
En joliol, abans de que’m picara la víbora, acaminava fet una sopa per replasetes de la monflorita Chueca de Madrit pensant en l’archiu de Longoria (no Eva, sinos el Palau homónim, rabosera de la SGAE de Ramoncín y la Bardem). Raere de topetarme en personats com Eduardo Mendicuti, “La Susi”, apleguí al Longoria, arquitectónic pastisot moderniste rebonico de veritat. Ya no s’anrecordaven de mi, ni del canyeret d’atra visita (per una brometa en el Ramoncín), y junt a l’angelical Adelaida torní a vórer el fantástic palau per dins y fora, dasta el romántic jardínet cercat de columnes lotiformes, cristals inglesos emplomats, escaleta d’ansómit wagneriá y, dins de la llaberíntica mansió, lo que anava buscant: “Cremaes sinse foc”, un sainet valenciá publicat en Tarragona l’any 1917, mentres que alemans, inglesos y francesos es feen chichines en trincheres de fanc y sanc perfumá en gas mostalla.
L’autor havía presentat la comedia a la “llista del Concurs al prémit” (p.6) de Lo Rat Penat y, per la demanda d’obres en valenciá, s’havía editat en Tarragona. Poc coneixem de Gómez Gascón, autor d’enredros com La reina de la festa de carrer (a.1932). En juny de 1936 estava dispost a regentar el teatro Benavente de Sueca. No tingué sort. El seu nom y apellits apareixen en la llista dels soterrats en un clot comú del cementeri de Valencia, mort per “asistolia” als 66 anys el 25 de juny de 1944. Heu cataloguen entre les “víctimes del franquisme”. Me pareix raro, ¿no?.

Pera mosatros era home lleal, que mantingué sa llengua sinse prostituirla (no era un gandumbes que ficara ‘València’ en -e- auberta, eixa espardenyá catalanera encá no havía botat el Senia). Als tarragonins, en el prólec, els aclarix que estava escrit en valenciá (p.6); y, en els diálecs, una dona pregunta: “¿Aixó, quina llengua es, chiqueta?”, contestanli l’atra: “La valenciana” (p.20). El propi títul “Cremaes sinse foc” du la caracterísca perdua intervocálica del valenciá modern, alluntanse del castellá y catalá. Gascón usava la prep. “sinse” y la morfosintaxis d’infinitiu y enclític junts, sinse guionet fabriste: “rascarse la bolchaca” (p.8); y fea distinció de género: “un bromiste” (p.8), mentres que’n catalá y castella es anfibológic pera masculí y femení, ‘bromista’. Ell escriu “foro” (p.9), cultisme comú al valenciá, castellá y catalá; pero, a mitans del sigle XX, els filólecs catalans vullgueren ser més singulars y, per l’art científic de birlibirloc, amaitinaren l’etim lletí ‘forum’. Hui, el creillar catalaner de les Universitats del Reyne escriuen y diuen “fòrum” ficant expresió docta, com si l’hagueren escoltat alguna vegá a sons yayos (encá que prou mestres catalaners han aplegat a la vellea y ampapusen catalá als netets).

La acció de “Cremaes sinse foc” ocurrix en un llogaret de les redolaes de Castelló, “un disapte per la vesprá” (p.9); que, en catalá dels coleges, diríen: ‘dissabte a la tarda (o vesprada)’. Tant el lléxic com la morfosintaxis son del valenciá modern. Allí llegim: “¡A Margot han maltratat!” (p.14), en signes d’exclamació que fiten cap y fi de frase; y el verp ‘maltratar’ no du el sonit oclusiu sort -c- , encara que hui s’ascolte ‘maltractar’ als monyicots amodorrits per l’inmersió y als machongos que’ls agrá fachendar de cults. Lo mateix podem vórer en “es molt seria y se fa molt de respetar” (p.19), fugint de la mariconaeta catalanera ‘seriosa’. Els pesiguets sicalíptics apareixen en répliques tarquimoses y en vocables com el compost de verp y sust. “Chuplanaps” (p.17), mot del novio de Lluisa. La morfosintaxis verbal mostra construccions imperatives propies del valenciá: “Dismeu com autoritat .-¿Li hu dic? -¡Diso!” (p.16) , y els sustantius eren eixemple de valenciá modern pera tarragonins de 1917: “estem en el sigle vint” (p.17), no l’arcaisme ‘segle’; y “en les taules del teatro”(p.18), no ‘teatre’, etc.
En esta publicació feta en Catalunya apareixen pronoms moderns valencians: “com mosatros pugam” (p.21), y tampoc falten referencies als embutits nostres: “botifarrons de la binsa” (p.22) La variable valenciana ‘binsa’, en billabial, es d’orige prerromá desconegut (l’étim lletí *vinctiare es fum de boches), tenint parents en el vasc brintza, en l’antiu aragonés binza, bienza, el brinsa del catalá y el binsa, binza escampats dasta Almería (DECLLC, 9, p.287). N’hia més, com la bona “ansisam”(p.26), y el sabrós “abaecho” (p.27), que hui ningú s’atrevix a escriurer en -ch-. Els adjetius nostres també donaven riquea semántica: “fartona sinse vergonya” (p.27), “tu tens la culpa, bachoca” (p.28), alternant en cultismes com “ara vindrá el terremoto” (p.30), comú al valenciá, italiá y castellá (del lletí terrae motus). Y d’aquell italiá ‘facciata’ -pronunciat facchiata-, ixque el modern valenciá ‘fachá’ o frontera, usat per Gascón: “a la dreta... fachá de casa en que viu l’alcalde” (p.11). Hui está perseguit per els millonaris poliseros llingüístics del PP, que han implantat el catalá ‘façana’.

La comedieta acaba en una rahonamenta: “Estos chics apagarán / apretant aixina un poc / a les cremaes sinse foc” (p.32), que en catalá tindríem: ‘aquests nois apagaran, / estrenyent així una mica / a les cremades sense foc’. Idiomes pareguts y germans, com el valenciá y castellá, pero distints. Podríem allargar la llandosa retafila de valencianismes angarcholats als tarragonins en 1917, pero la pacencia te llímits. Aixina que aniré tancant la pará.

La Batalla de Valencia no l’ham perdut del tot, desde’l moment en que cada u de mosatros seguix fent lo que pot. La guerra cultural contra l’expansionisme te en publicacions com el SOM o el digital El Palleter de CV unes fortes closes (‘crosses’, en el merdós catalá de l’AVLL del PP). Ara be, inclús al valencianiste en més purea l’arrapen y andenyen els piteus del porc inmersor; aixina, en “Cremaes sinse foc” tenim el sust. ‘foc’ (combustió de materia), diferent a ‘foco’ (punt ahon naix algo, foco d’enfermetat, foco lluminós, foco cultural, etc.),en –o final y comú al valenciá, castellá y catala prefabriste. Alguns han caigut en lo filat de créurer que’l catalá “focus” es valenciá, pero asoles es un lletinisme adoptat a principis del XX per els gambaires de Pompeu Fabra y per motius extrallingüístics (alluntarse d’homógrafs en castellá). La grafía ‘focus’ no existix en valenciá. Heu dic perque asobintet ix en la prosa d’algún companyer. En el DHIVAM done testimonis pera qui vullga anterarse: “foco de corrupció, de vicis...” (Escrig: Dicc. 1887); “dos focos eléctrics d’arc voltaic” (Bernat, Lluis: El terreno del honor, 1894) “una nit, baix els focos de la plasa” (Sendin, A.: ¡Grogui!, 1931); “cuansevol puesto ahon s´encontra el seu foco” (El Bou solt, 1877, p.205); “un foco eléctric” (Hern. Casajuana: La oroneta de plata, 1914, ) ; “que foscor... dónali la clau al foco” (El Tio Cuc, nº150, Alacant, 1917); “un farol o foco... que fasa poca llum” (Peris Celda: ¿Voleu llum?, 1918).
La mosegá de l’aserpota ha quedat en l’olvit, y agraixc els bons modals d’aquelles enfermeres de la Dra. Calzacorta. Ací, en el Reyne, n’hian atres perills y convé anar en trencafronts y mirant de reull, per si mos empiulen el copró. Aixina, en l’ultim SOM , en “Parle vosté... pero parle be” se defen l’us del valenciá ‘escaló’, y s’enaltix com a “honrat catalaniste” a Eugeni S. Reig per parlar del sust. “escaló” y els sinónims “esglaó i graó”, arcaismes vius en catalá. Que mosatros sapiam, es la sibilina táctica del IEC y sa mascota: oferir lléxic valenciá y catalá, recomanant este últim com a nivell cult. Un bochí pot ser molt “honrat” y reconeixer, per eixemple, a son pare; pero el penjará d’una corriola y l’afonará la neuleta del esternó si li manen fero. Per cert, en la mateixa secció critiquen a Mercadona per usar el catalá. ¡Che, mante, si Roig asoles seguix els consells dels ‘honrats’ catalaners com Reig que, entre vocables catalans y valencians, tríen els del Nort!.
A continuació del comentari a Honrat Reig, tenen la gentilea d’acarchotarme una llevantansa: “El Diccionari Historic de Garcia Moya no porta cap de les dos paraules” (SOM, setembre, p.4) ¡Mentirola del tío Lepa!. Home, está clar que no incluixc “esglaó” y “graó”, perque’l DHIVAM te com a misió anfrontarse a la contaminació lléxica que mos introduixen, entre atres, ‘honrats’ com el sinyor Reig; pero el valenciá “escaló”, en contra de lo que diu SOM, sí apareix en el DHIVAM y l’Apéndix: “no son sino escalons” (Ferrer, St. V.: Serm. c. 1400); “alts escalons” (Roig: Espill, 1460); “lo rey de armes al escaló més alt (...) “lo Sindich ecclesiastich pujá tres escalonets” (Autobiog. Bernat Guillem, 1604); “damunt dels escalons o banquets” (Libre de Antiguetats, abril, 1632); “els escalons” (Mulet, F.: Bib. Nac. Ms. Infanta Tellina, c. 1660); “els cuatre o sinc escalóns” (Els chics educats en casa, 1846, p. 67);“els escalons” (Chiste dels estudiants, Eixátiva, 1854); “escalons te el Micalet” (García, J.: Un casique a redolons, 1872); “escaló” (Escrig: Dicc. 1887); “fent escaló” (Soler, S.: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907);“campets escalonats” (Gadea: Tipos, 1908); “en un escaló” (El Tio Cuc, nº 111, Alacant, 1917); “tres escalons” (Cubells: Els panquemaos, 1919); “cuatre escalons” (J. G., Josep Mª: Fallo a blanques, 1924);“cuatre escalons que tenen sa corresponent balaustrá” (Alegre Ortiz: En la Canyá, 1926); “dels escalons” (Serred, P.: Els cuatre seros, 1926);“deixa la clau en l’escalonet” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy, 1931); “el peu del escaló” (Valls: El tío de sa neboda, Alcoy, 1933); “oferint cada escaló” (Llibret Foguera 14 de Abril, Alacant, 1936). Aixina que, amic Manolo Latorre, n’hia que mercarli ulleres de batre al que no guipa lo que te davant. A partir d’ara, desacreditat el producte, ¿quí voldrá tíndrer un DHIVAM que no duga y defenga valencianismes com “escaló?.
En realitat, aufegats en la tristea d’este Auschwitz catalaner, ¿qué sería de mosatros sinse estos tracalets saineters entre companyers?. Quede clar, per si hagueren ductes, que’ls que colaboren en SOM tenen la meua admiració, incluit el llosco crític. El meus enemics culturals son els millonaris d’Ascensió y els politiquets empollastrits, eixos del Ajuntament de Valencia que s’astoven per catalanisar a rabo borrego dasta el topónim Valencia, escagarrusanse en tota la lliteratura y autors desde l’órige del idioma valenciá.
Hui, escalonet a escalonet, ¿aplegarem al Paraís de la dignitat com a poble, o s’asbararem (en -b-) al Tártar del fascisme catalaner?. De moment, de rodes a pilars, tenen a l’Administració com a bagasa, en tots els millons que vullguen y un eixercit de colaboracionistes: mestres parnasians de carreró, pintorets d’alta polsera, asesors culturals chuplacalostres..., y la partiquí: embonyigats partits agenollats baix les cuatre barres y el catalá. Un eufóric y panchut Eliseuet Climent, parlant de la Batalla de Valencia, fachendava el dumenche pasat: “de allí nacieron otras conquistas: universidades, escuelas, sindicatos, intelectuales”.
Abans, el poble vivía fet un tot en el Reyne, nugats per la llengua y els seus misteris: al gos de melsa d’una mixorrera del 1740 li díen “Ocsarrac”; y un llauraor de la contorná de Valencia era “Quinolata”. Com si foren animistes, tot tenía nom y ánima: els abres, montanyes y clotaes, tomateres y carchofars, un rebals de sequiola, la placha del Cagarritar, el Nano del carrer d’En Llop, el Calendureta d’Elig, el Diantre de Vilafamés, la Vagasa (sic) d’Antella, el Pardalot d’Alcoy...; dasta els campanars parlaven valenciá, no catalá: “campanes... les de Santa Catalina, / que dihuen clar al tocar, / botifarra, botifarra, / botifarra y ansisam (...) les de Sent Miquel, que dihuen, setrill, barral” (Romans en les virtuts dels Pixavins, c.1730).





¿EXIT DEL VALENCIANISME? I ¡VERGONYA DEL GOVERN VALENCIÀ!


Autor: Federico Bolillo i Vigo

El dissabte 27 de novembre, complint en lo meu deber de valencià (com a monto mes de valencians) vaig eixir de ma casa en la soletat de la meua dignitat i en l’orgull de ¡SER VALENCIÀ !. Era la meua esperança i la meua confiança de que tots a una veu eixiren al carrer per a defendre lo que entre tota eixa gentola: 1.- Govern Valencià, 2.- Govern Central i 3.- Catalunya, mos han furtat com a poble: Les nostres senyes d’identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, el nostre art, la nostra lliteratura i la nostra llengua, volent deixar-mos com a orfes de pare i mare (sense arribar a saber ni coneixer al pare que prenyà a nostra mare i que una volta mos pari, mos deixa desvalguts baix un pont ) per a que ¡Gracies a Deu! la gran mare santa, tota poderosa Catalunya mos arreplegara i mos acollira entre els seus braços i mos fera un raconet (baix -que no dins- ) de lo seu breçol, perque vullgam o no, sempre serem fills putatius de la gran P… Catalunya. No sigau mal pensats, volia dir Patria, pero no se que ma passat que no he pogut escriue les lletres que falten. ¿Sera, perque mare i patria no mes que ni ha una?
Ara mes que mai, estic totalment conveçut de que estem a soletes en la nostra lluita, no mes que mos tenim a mosatros mateixa, aixo si: Junts, en unio, en força i lluitant fins a les ultimes conseqüencies. Un amic comu d’esta pagina (lo nostre amic Ferrer) diu en lo seu llibre, que Espanya es el problema i Valencia la solucio i encara i tot que estic d’acort en tot lo que diu, yo en lo seu permis, afegiria que, per l’efecte conegut de “simpatia”, tambe Valencia es el problema i la solucio els valencians
M’explicare lo millor que puga. Ans he dit (segons lo meu pareixer) quins mos han furtat i si vos fixeu, l’orde no l’he ficat a orri, sino mes be, com yo crec que tenen de culpabilitati de responsabilitat en lo conflicte que mos per toca. Per a mi, com he dit abans, el problema es Valencia - ELS GOVERNANTS QUE HEM TINGUT I LA SEU MISERABLE CLASSE POLITICA - i que com en tot podra haver alguna excepcio, pero la majoria no son dignes de ser fills de la nostra Patria Valenciana. No mes tinc que’n recordar-me del PSOE-PSPV. Per començar se pasaren pel forro el nom de la nostra comunitat, nomenan-se Partit Socialiste del Païs Valencia, en acabant varen impondre a nivell normatiu llingüistic Les Normes del 32 i sembraren la llabor de la catalanisacio ¡Que gran fills de…Valencia eren Joan Lerma i Cipria Ciscar i quant tenim que agrair-los a abdos!. Mes tart arriba el PP i com feu en lo seu moment el Cit, reconquistaren el Regne de Valencia als infidels democratics, progresistes i socialistes tots ells. ¡Mare meua, quin Cit Zaplana!, tot ell murcià afincat en Valencia, defenent la bandera de la santa tradicio valencianista i ¡lo be que parla Valencià! tant, que se li va ocorrer (junt en Jordi Pujol) crear l’Academia Valenciana de la Llengua ¿quina llengua? puix la Catalana, clar que si, com no. Paralelament en lo govern Central, els socialistes de Felipe Gonzalez Alfonso Guerra (i lo seu germa Joanet), Roldan, Corquera, Barrionuevo, Vera, el governador del Banc d’Espanya, els administradors de la cooperativa Filesa del sindicat de UGT, etc, etc dedicant-se a furtar i furtar als seus i al poble en general (enrecordeu-vos com varen terminar totsi ¡el president enterant-se per lo diari!), destinant mils i mils de millons a Andalusia (als seus compadres) disfrasats baix lo nom de "Plan de Empleo Rural" - PER - i com no a Catalunya en fortes inversions en el port, infraestructures, Olimpiades, etc, etc. I a Valencia, que yo recorde mos varen donar mes catala i en perdo ¡una merda! que evidentment yo no vaig tastar. De la segon creuada, la d’Aznar, ni recordar-lo vullc, puix encara me crema la sanc, pensant que tenint la majoria absoluta (lo mateix que en Valencia) i no volgue resoldre d’una volta el problema entre Catalunya i Valencia, parant-li els peus per a sempre a l’imperialisme catala (la diferencia entre ells i el cas d’ara, es que Jordi Pujol era un nacionaliste-imperialiste burgues i el Perez Carota-Rovira un nazionaliste-imperialiste aragones de pare Guardia Civil a mitan cami entre foll i Hitler, pero abdos uns gansters del chantage i l’extorsio.
Pero mira per a on, canvia la croqueta i ara es lo nostre president el NosferatusCamps, perque la seua image recorda mes a un mort que a un viu, encara que represente lo paper de CampsMan com a valencià, defenent tot lo nostre. Entre ell, Gonzalez Pons, Font de Mora, Ascension Figueres i la banda d’Ali-baba i els quaranta lladres mes (els menbres de la AVLL catalana, la Conselleria de IN-Cultura, Educacio i DE-Sports, els rectors i profesors de les Universitats, etc, no han fet res per mosatros. Senzilllament lo mateix que'ls atres. Per a rematar el panorama politc el gover central està en les mans d’un porrito agarrat pels collons, que no te dignitat ni vergonya per a que quant l’apreten una miqueta no mes els atributs de tot mascle (imagine que deu de tindre) s’acollone i cedixca a lo que li demanen. Aci en Valencia, no se penseu que estem millor, puix entre l'incapacitat de la nostra Generalitat i els grans valencians de l’oposicio (Joan Ignaci Pla, Joan Ribo i uns atres) estem pijor que mai, com sa pogut comprovar pels acontenyiments que s’han produit en les ultimes semanes.

Per ultim esta Catalunya, que des de Barcelona continua apretant de valent al bo, just iPELELE! de Zapatero, fins a que el globo revente a nivell nacional i com no, tambe a nivell autonomic. Pero vos dic en la meu humil opinio, pero convençut de lo que dic, que per aixo el problema es Valencia i la solucio els valencians, perque de tots els politics que he nomentat ans del govern de la Generalitat (tant del PSOE-PSPV com del PP en totes les etapes de gover) aixina com tots els politics que han estat en l’oposicio dels mateixos governs, presumixen de pixar del mateix color quel blau de la nostra Senyera, pero en realitat son uns cagallastimes, sanguangos i unes sangoneres de la bona fe del poble valencià i damunt de tot uns traidors a la patria que'ls dona l’oportunitat de fer-los dignes de ser valencians. Tots sense cap excepcio, des d'aci els desprecie per a sempre i mai tindran lo meu respecte, ni com a politics ni com a homens, ya que no han sabut defendre al poble valencià de cap de les maneres, no mes han fet que defendre els seus interesos particulars i politics. Son uns autentics tarambanes, que fan de les matafules el seu iderari de bon valencià: Mentir, mentir i mentir. Parlar, parlar i parlar i no dir ni fer res de res, no mes que amagar el cap baix l’ala quan realment tenien que donar la cara.
He dit al principi que estem a soles en la nostra lluita i als fets me remitixc, puix els diaris del dia 28 de novembre (tant d’ambit local, provincial com nacional), fan un chicotet apunt de la manifestacio, la majoria posant en dubte la sifra dels manifestants que acodiren a la mateixa (uns pels atres, entre 30 i 60 mil). No mes el Diari de Valencia (com sempre) va dedicar la portada i tres pagines interiors destacan l'exit de la manifestacio “des d'aci els done les gracies de tot cor “. La delegacio de la seua TV-3/33 Canal-9, dedicà exactament 15 segons a donar la noticia, com si res i en canvi dedicà 10 minuts a l’adhesio de la Fundacio Manuel Broseta al manifest que pensa fer el PP (en acabant de declinar l’invitacio de Joan Garcia Sentandreu de Coalico Valenciana a que participara en la manifestacio que en els seus diners convocà, junt a la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia, presidida per Mª Dolors Garcia Broch i pel president Manuel Latorre del Grup d’Accio Valencianista. Les demes televisions privades (Tele-5 i Antena-3) un parell de minuts. De la TV-1 i 2 no puc opinar perque no les vaig vore. Ni que contar de la seua pura i autentica TV-3/33, en la que no mes falta que mos digueren directament i en nom i llinages qui son els blaveros que acodiren a la minina manifestacio sense cap trascendencia en el tema de l’unitat de llengua. Pero no vullc que vos quedeu sense llegir, encara que siga fent mala llet, pero per a que vos doneu conte de l’irracionalitat delirant i esquisofrenica de ERC allo que diuen el dia 28 en lo seu diari AVUI:
40.000 persones secunden la marxa convocada per Coalición Valenciana, de la qual es desmarca el PP
El blaverisme pren de nou els carrers de València en contra de Catalunya
Ester Pinter
VALÈNCIA
"No a la intromissió de Catalunya. En defensa de la llengua valenciana". Era era el lema de la manifestació que ahir van secundar a València 40.000 persones, segons la policia.
La manifestació estava convocada pel partit ultra i blaver Coalición Valenciana, que lidera l'advocat Juan García Sentandreu, i que va xifrar els assistents en 600.000. Crits i pancartes contra el líder d'ERC, Josep-Lluis Carod-Rovira, i els presidents José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, van proliferar en la marxa, originada arran de la polèmica sobre valencià i catala a Europa. A més de demanar la separació del catala i el valencià a les institucions comunitàries, es va clamar per la derogació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i per la introducció del valencià de les Normes del Puig -catala no normatiu- a l'escola, a les universitats, a l'administració i a la televisió autonòmica Canal 9.


Des del 1997, data en què el Tribunal Constitucional va emetre una sentència reconeixent la unitat de la llengua catalana, no s'havia tornat a produir una mobilització secessionista d'aquestes característiques. L'expresident Eduardo Zaplana, a qui ahir acusaven de catalanista, havia aconseguit a base de subvencions milionàries a les associacions blaveres i de crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, desactivar temporalment aquest moviment anticatalanista. Però el recent enfrontament entre el govern de Francisco Camps -qui ha apel•lat contínuament a "l'agressió externa a les senyes d'identitat valencianes"- amb el govern central i la Generalitat de Catalunya sembla que ha estat decisiu en el reviscolament del blaverisme.
Pugna del PP amb CV
Però tot i les crides evidents a la mobilització pel sentiment valencià "agredit", la Generalitat Valenciana i el Partit Popular no van donar ahir suport a la marxa de García Sentandreu i fins i tot van intentar frenar-la animant els seus votants a no assistir-hi. En la seva pugna amb Coalición Valenciana per capitalitzar el moviment blaver, el PP no descarta convocar-ne una altra després del 13 de desembre, dia de presentació del memoràndum sobre les llengües cooficials a la Unió Europea per part del govern espanyol. Mentrestant, el govern valencià ha llançat un manifest des de la Fundació Manuel Brosseta "en defensa de l'idioma" per implicar la societat civil, al qual ja s'han sumat les organitzacions empresarials i totes les institucions governades pel PP.
Com podeu comprovar, ad este es el talant dels democratics, progresistes, d’esquerres i republicans i sobre tot tolerants d’ERC, aquells que volen per les bones com per les males fer-mos esclaus de la seua follia. Que Deu mos ajude i mosatros ho consigam de lliurar-nos d’estos dimonis, perque dimoni ya ne tenim uno en l’infern ( encara que a lo millor es tambe catala, mai se sap )

Per a concloure, al principi del tot i com a titul d’este articul, he ficat en interrogacio Exit del Valencianisme, per si algu dubtava del mateix, del poble Valencià, de la seua força i dels seus sentiments i com es evident no mos podem equivocar, perque el Poble Valencià, sap lo que va ser, lo que es i a on està, sap el lloc que li correspon per historia, cultura , llengua i lliteratura i per damunt de tot, crec de veritat que sabem lo que volem ser des d'ad este mateix moment (des d'el mateix dia 27 de novembre) en el que lo poble valencià se va donar conte de que es mes fort quan mes l’ofeguen i el volen humiliar tots els poder factics de l’entramat politic d’esta Espanya sense cap escrupul, des d'una Catalunya imperialista i absorvidora i des d'un govern valencià indolent i venunt. El dia 27 de novembre, ha segut el punt d’inflexio entre lo poble valencià i del govern autonomic de la nostra Generalitat, perque la gent ha pogut comprovar, com yo, que estem a soles en la nostra lluita i el govern que no mos pararan, tenint-mos, ara si crec yo: POR. Tots mos preguntarem el dia 27 ¿A on estava el nostre president de la Generalitat, a on estava la nostra Alcaldesa, a on estava el conseller de Cultura Font de Mora, a on estava la AVLL -presidenta i menbres de la mateixa- , a on estaven els fariseus de Joan Ignaci Pla, Joan Ribo, etc, etc?. No ni havia ningu, pero ningu i yo dic que ni falta que mos fa. Pero lo ben cert es que d’interrogant, cap ninguna, tot lo contrari ¡EXIT DEL VALENCIANISME! total i absolut i en canvi sense cap dubte com en lo titul de l’articul: ¡VERGONYA DE GOVERN QUE SE DIU VALENCIÀ ! Pura i dolorosa vergonya, pero aclaridora realitat per a saber en qui se juem lo nostre futur com a poble diferenciat i diferenciador a la vegada que hem demostrat en pau i civisme els nostres desijos, fent saber a tot lo mon, que en cada u de mosatros, en cada anima d’u valencia, n'hi ha i portem ¡UN PALLETER!

En la meua Patria Valenciana
29 de novembre de 2004.







¿En qué casa nació Luis Vives? (I)

Lunes 7 de mayo


Vicente L. Simó Santonja

13.02.07 | 00:00. Archivado en Columnas
Tengo mis dudas sobre si Luis Vives llegó a pensar alguna vez, que la casa donde nació, sería objeto de debate político (no científico de mera localización urbana), tal como ha sucedido al discutirse entre concejales, si nació en la vivienda ubicada en la casa esquina de las actuales calles de Cardona y Vidal, o si no hay pruebas de ello, lo que no daría lugar a su rehabilitación recuperativa de la historia de la judería valenciana (lo que por cierto no debería hacerse depender de si fue en ella donde nació nuestro humanista). He llegado a leer: "Juan Luis Corbín asegura que en su obra diálogos, Vives certifica que su casa se encontraba en este enclave". Anticipo que Luis Vives no "certificó" nada. Y lo primero que hay que hacer es revisar el texto de Vives, pero completo, no parcialmente.
Juan Luis Vives escribió, en latín, su 'Linguae Latinae Exercitatio', más conocida como 'Los Diálogos', un total de XXV, del que nos interesa el XXII ('Las leyes del juego'), que se considera el más importante del conjunto, por ser autobiográfico, por referirse a personas reales, y por describir tanto el juego de pelota como el de tenis, incluyendo las 'leyes del juego'. La geografía urbana de Valencia está reflejada tan perfectamente, que a día de hoy puede seguirse el itinerario de los tres personajes que aquí nos interesan: Cavanilles, Centelles y Borja. Lo que exactamente escribe Vives es lo siguiente:
"Borja.- Vamos pués por acá, por San Juan del Hospital, a la calle del Mar.
Cavanilles.- ¿Quieres, por ventura, qué vayamos todo derecho por la plaza de la Figuera y de Santa Tecla?
Centelles.- No, sino por la calle de la Taberna del Gallo, pues en aquella calle quiero ver la casa donde nació mi querido amigo Vives: está, según mis informes, según se baja a lo último de la calle, a la izquierda; y al mismo tiempo visitaré a sus hermanas Borja.- Subamos hacia San Martín. ¿Bajaremos por la calle de Vallesio a la plaza de Villarrasa?
Cavanilles.- Por acá; de ahí al juego de pelota de Barcia o, si lo prefieres, de los Mascones".
Me pregunto y les pregunto: ¿Es posible que Luis Vives no supiera el lugar exacto de la casa en que nació? Es lógico pensar que sí que la sabía; y en el texto transcrito ofrece dos pistas inequívocas, para conocer, al menos, donde no estaba su casa. Una es que dice estaba a la "izquierda", lo que descarta, aun suponiendo que la calle de la Taberna del Gallo fuera más larga que la actual Luis Vives, la pretendida esquina Vives-Cardona, queda a la "derecha". La otra, corrobora la anterior, ya que la calle de los Vallesos o Vallés (que es la actual calla de Cardona), llevaba y lleva a la plaza de Villarrasa, hoy Rinconada de García Sanhiz, tras haber sido plaza del Marqués de Dos Aguas.
Convendría ahora comparar el texto de Vives, con algunas obras que refieren la geografía urbana de Valencia, refiriéndose a las calles citadas: la 'Valencia Antigua y Moderna' del erudito Orellana, escrita en el último tercio del siglo XVIII, y editada en 1924, por Acción Bibliográfica Valenciana; y el 'Nomenclator de las Puertas, Calles y Plazas de Valencia, con los nombres que hoy tienen y los que han tenido desde el siglo XIV hasta el día', escrita por Manuel Carboneres, modesto oficial del Archivo Municipal, y publicada en 1873 (copia Facsímil, París-Valencia, 1980).








Lunes 7 de mayo

¿En qué casa nació Luis Vives ? (II)

Vicente L. Simó Santonja

14.02.07 | 00:00. Archivado en Columnas
Los años que Vives vivió en Valencia, antes de su exilio, era diferente la geografía urbana, de las calles que cita en sus 'Diálogos', pero muy aproximada. La calle de las Avellanas, empezaba en la esquina de la calle del Milagro y se ensanchaba como ahora (entonces plaza de Marrades), hasta alcanzar la calle del Mar(que en ese trozo se llamaba entonces Pujades). El año 1538, en que precisamente se escriben los 'Diálogos', aún existía la calle de la Taberna del Gall, como indica el Bando que anuncia la celebración del Centenario de la Conquista: "...irá per lo carrer de les Avellanes, girará per lo carrer de la Taverna del Gall, e girará a ma esquerra per la plaça de Mossen Villarrasa, per Sent Andreu" (cierto que omite decir cómo irá de la Taverna del Gall a la plaza de Villarrasa).
Pero vayamos a Carboneres (nacido en Xàtiva en 1829, estudiante de filosofía en Valencia, fundador de la librería de Pascual Aguilar, que desde la Secretaría y Archivo del Ayuntamiento de Valencia, pudo dedicarse, según Constantí Llombart, a sus estudios favoritos), quien al hablar de la plaza de Luis Vives, le da como entradas, la calle del Mar (la calle entonces no estaba partida en dos, porque aún no se había abierto la calle de la Paz), la de la Capilla de San Martín y la de Vidal (que Orellana, dice marcada de reciente). La calle Taverna del Gall ya está reconocida en 1480 (antes de nacer Vives), y no cambia de nombre hasta más tarde (Ribelles, en 1540; Soledad en 1781). La plaza de Villarrasa, documentada en 1480, tenía como entradas, la entonces y ahora Abadía de San Martín; la de Cardona, que antes había sido nominada dels Vallesos o Vallés (porque allí vivía esta familia, de la que es conocida Doña Gerónima); de Libreros (que hoy existe) y del Avemaría (actual Poeta Querol).
El concimiento urbano del 'Diálogo' es demostrable, porque mientras Cavanilles propone ir por la plaza de la Figuera o de Santa Tecla (que para ir a la actual Gascons, hubiera supuesto pasar por la fachada principal de San Martín), Centelles, ataja por la Taverna del Gall, porque quiere pasar por delante de la casa de Vives.
Si algo queda claro de todo este lío, es que, según Vives (que es el criterio más respetable), donde no estaba la casa era en la esquina Vidal-Cardona (antes Vallesos). Queda la incógnita, ¿dónde estaba? Hay que investigarlo, porque puede que corresponda a la actual última casa de la calle de Luis Vives (ya que la última en tiempo de Vives, fue más tarde convertida en cochera y luego ampliación de plaza), porque en el 'Dialogo' Vives no dice la última (de entonces), sino "a lo último de la calle" (sunt enim ut accepi descedentibus ad sinistram postremae in vico); es decir que podía ser la penúltima, cuyo "solar" existe hoy.
Si Vives nació en la esquina Vidal-Vallesos, ¿por qué, nombrando esta última calle, en el 'Dialogo', no dijo que nació en ella? A mí me basta su afirmación: nació en la calle de la Taverna del Gall, hacia el final de la misma, y a la izquierda. Esta es la única prueba documentada que tenemos, pero seguimos sin saber dónde (¿la última actual? ¿la última de entonces, hoy convertida en plaza? No hay pruebas, pero pueden encontrarse buscado armado de santa paciencia protocolos notariales. Lo que nunca debe hacerse es convertir la incógnita en cuestión política.



¿CHARREM DE SALAURES Y SOFRASA DE MERCADONA?


Per Ricart García Moya
Llunt está el temps en que algún cansalaer valenciá, ingeniós e inquet, aprofitava porcs aufegats en sequioles pera fer delicatees y dinés. Ara, els percacers (homens afaenats) com Roig son pardals de venguda (experimentats), en molta netea y res de viurer a carcaselles (del cuento). Com llixc en shagiografía, el benisant Roig sempre barrina (cavila) cóm guanyar dinés y popar a clients y empleats. Per aixó, pensant en mosatros, tanimentres comprem artículs dHacendado, els rótuls de Mercadona mos ensenyen catalá en purea del IEC del Montilla y Olé, ¡arsa pilila!. En firmea de ferro y bon quixal dor del enteniment, Roig ha fet de Mercadona una paraeta sicodélica del quemenjar pera la implantació del catalá en el Reyne de Valencia. Entre carchofes y carlotes he aprengut paraules que, segur, ni coneixía el Porcairol de Montserrat.
Desdel temps de les chapes tenim el valenciá saladura > salaura, semicultisme derivat del lletí sal, salis; sustantiu arrailat en prosa y vers desde Arnau de Vilanova als saineters costumistes. En les ciutats valencianes eixistíen carrers o botiguetes pera véndrer estos productes: carrer del Trench en Valencia... desde inmemorial se destiná a la venda de saladuríes o saladures de carn y peix (Gadea: Tipos, apéndix, 1908) Nhia que dir que Gadea patía febra floralesca per 1908, reintroduint la -d- intervocálica per mimetisme panoli cap al castellá y catalá. Abans, en 1891, escrivía mocahor o acoquinaes (Ensisam, 73, 253), eliminant o sustituint -d- intervocálica per -h- muda, norma mantinguda per llexicógrafs del XIX: salador, salahor; saladura, salahura (Escrig: Dicc.1851).
Sustantiu dels yayos de Roig y dels meus, no de Mercadona, el tenim documentat en grafía moderna a tutiplé: per els pobles venent salaura (Navarro y Reig: La pau dels poblets, 1913); paga la salaura (Barchino: ¿Quí talla labaecho?, 1924). Y no asoles era de la ciutat de Valencia, com acusen els furris cuan volen criminalisar vocables: els salaureros aufegats de moixama y atres salaures (El Tio Cuc, nº 143, Alacant, 1917); la salaura... de bacallar y bonitol (El Tio Cuc, 2ª ep., nº55, Alacant, 1924). Bacallar o abaecho, moixama, bonítol, bull de tonyina, capellanets..., tot está engabiat dins del catalá salaons de Mercadona. Barbarisme desconegut en valenciá, tampoc era catalá. El ridícul salaons es atre invent dels carlovingis de Fabra del 1900... y mos el clava ara Mercadona ¡Ay, quína agonía de poble! ¿No nhiaurá algú en larbellonera Generalitat del PP que tinga una miqueta de trellat y talle tant dagrávit y vilea?.
Com el valenciá modern es traullat (foradat, punchat) a navaixaes per lAVLL del PP, els que fan lletreros pera empreses trauen la masmarruga (tot el profit) al programa catalá SALT del PP (que du salaons); y cuan més estrafalariament catalá siga el vocable o construcció sintáctica, més rápit aplegará el money de la lliseria de subvenció. Roig, astut com les panderoles americanes, ataullá quels manyofles donen caragols (dinés) a manegaes peral catalá ¿Qué te que fer un empresari desonillat (que no dorm) com Roig? Fer lo que fan els que manen. La valencianiiiisima Nolla (sinyoreta Rita Barberá), aubrint trinchera y donant eixemple, li pegá cabotá fa temps al clásic peixcatería, ficant els catalans pescateria, peixateria per tots els puestos, mentres la borregá sanc dhorchata li llepava els pinrels. El sustantiu peixcatería ya era patrimonial en el Sigle dOr, fora en el valenciá lliterari de Bernat Fenollar o ladministratiu dElig, com demostrá mon amic Jaume Sansano: peixcatería (Archiu Mun. Elig, 480 / 21, any 1481) La paraula es mantingué en tot el Reyne: la peixcatería (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 12 agost 1888); en la peixcatería (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892) En Mercadona no trobem peixcatería.
La Generalitat del PP seguirá donant dinés a quí fique rótuls en catalá. ¿Y per qué no lo contrari? Es faría el preguntat: -A vórer, sinyor Roig, ¿per qué sa paraeta asoles mostra el catalá salaons y no el valenciá salaures? ¡Mil euros de multa per nonsabo!. Al sendemá apareixeríen salaures per tots el puestos: Mercadona, Consum, Alcampo, etc. Pero els invertebrats del PP volen catalá, no valenciá. Están fent en la llengua lo que faría Carod Rovira. Y si el fascisme catalaner saspixarra a carcallaes dels clásics salaures y peixcatería ¿qué fará en veus com sofrasá, del valenciá modern?. Martorell escrigué el Tirant en sa llengua vulgar valenciana del 1455, la que sascoltava per Oriola, Gandía o Burriana. Si hui no patírem lancolla catalanera usaríem en orgull la vulgar valenciana, sinse tindrer vergonyetes de repinfilis. Un vocable pot ser cult en valenciá y barbarisme en castellá o catalá. Menéndez Pidal donava eixemples de formació de paraules per etimología popular, en cámbits semántics, apócops y tot tipo de guilopaes gramaticals respecte al étim; aixina, del lletí ante-ostium ixqué el cast. altozano; y del céltit lletinisat paraveredus eixiría el prov. palafré y el valenciá palafrener (Gram. Hist. p.191) Nostre sofrasá no te pares coneguts, asoles parents: els castellans sobreasada, sobrasada, mallorquí sobrassada, italians sopressá y soprassata, etc.
El sustantiu sofrasá es nostre, singularitat que fa riurer als colaboracionistes, pero Corominas larreplegá com a valenciá, sofrasá (DECLLC); figurant també en lAlcover, sofrasá (DCVB). Segons Corominas, per estar tan arrailat desde antic en lo Reyne de Valencia sería absurt y complicat lorige castellá o italiá, recalcant que sería més llógic donarli arrail mosárap: tant com ho es de simple el pas dun mossàr. sopresata (DECLLC). Siga dorige mosárap o no, perteneix al valenciá modern, el nostre: un troset de sofrasá (BNM, Ms. 14480, Merelo: Els sufriments de Toneta, 1864); sofrasá (BNM, Ms.14484, Liern: Un rato en l´hort del Santísim, c.1865); un troset de sofrasá (Escalante: Tres forasters, 1876); bon tros de sofrasá (Palanca: Noblea obliga, c. 1890); cansalá... sofrasaes (Peris: La matansa, Castelló, 1911); “¿Vols un troset de sofrasá? (La Traca, 23 Octubre 1915); “¿y la sofrasá? (Soler: La casa misteriosa, 1917);tres sofrasaes (Barchino: La barraqueta del Nano, 1921); sis rodanchetes de sofrasá (Quevedo: Per menchar carn de burro, 1932).Si no estigueren encarabasinats els poliseros del PP en el Nort del Senia, els de Mercadona hagueren escrit sofrasá. Precisament el poble de Tabernes (cultisme del valenciá modern, del lletí taberna), ahon Roig te nucs afectius, era conegut per sa sofrasá, no sobrassada, com recorda un imprés: sofrasaes de Tabernes (Soler: La casa misteriosa, 1917)
El PP ha impost el catalá. La riata de destarifats de lescalfida Generalitat de Camps ha triunfat: en Mercadona podem vórer els fruts idiomátics en rótuls catalans com brioxeria ¡Ay, Roig, Roig! ¡Quin batistot mhas donat! ¿A quín sant apareix brioxeria en una empresa valenciana com Mercadona, al costat de ma casa? ¿Es que Alacant es Palafrugell o Mollerusa? ¿Es que Camps es Montilla? No, es un milló de vegaes pijor. El PP fa catalanisme en sordidea, en badomíes, aprofitanse de la gent marejá per 30 anys dinmersió. Els sindona lo mateix que Rita o Mercadona fiquen salaons, broixeria o lo quels ixca dels pelendengues. No estem en el paraís democrátic dObama, sinos en el pudent tarquimal dels Nonsabo, Fent de Mona y Sanc dHorchata.