Antoni Fontelles i Fontestad
Presentem, de
forma resumida, la situacio llingüistica que hi ha en la Comunitat Valenciana,
concretament el debat que gira en torn a la consideracio del valencià: be com a
llengua, be com a dialecte.
Per a
situar-nos, hem d'especificar que la Comunitat Valenciana va accedir a
l'autogovern en juliol de 1982, que es quan es va aprovar l'Estatut
d'Autonomia.
Te una extensio
de 23.305 km2 i una poblacio superior als quatre millons d'habitants. La
particio llingüistica del territori es vertical, la part costera es la zona
valenciaparlant i la part interior correspon a la zona castellaparlant.
L'actual divisio es, en linees generals, producte de factors historics i
demografics complexos.
El text s'ha
estructurat en tres grans arees que considerem que definixen prou be la
qüestio:
1. Llinguïstica
i sociollingüistica.
2. Juridica i
politica.
3. Lliteraria i
bibliografica.
Les idees que
aci s'expondran son molt esquematiques i generals; igualment, la bibliografia
que s'aporta està reduida a la minima imprescindible.
1. DIMENSIO LLINGÜISTICA I SOCIOLLINGÜISTICA
1.1.
Consideracions generals
La tradicio ha
considerat habitualment les llengües o els idiomes des del punt de vista
historic-diacronic. Els llingüistes es preocupaven molt mes de l'orige que de
l'estat actual de les llengües. En la lliteratura valenciana podem trobar prou
referencies a l'orige del valencià: "venía del provençal", "el
portaren les donzelles de Lleida", "la base es el llati", etc.
No obstant,
estes referencies no han plantejat de forma molt rigorosa l'estudi de l'orige i
de les influencies que tingue.
El canvi
d'orientacio dels estudis llingüistics -introduit per l'estructuralisme- no va
reduir l'interes per l'orige i l'evolucio de les llengües, sino que feu que
estos es realisaren d'una manera mes tecnica i cientifica. Al mateix temps,
l'historia de la llengua es veu com a un proces continu del qual l'estadi
actual no es una atra cosa que una etapa mes.
1.2. Llengua,
dialecte, varietat i parla
Per a situar la
qüestio es convenient coneixer alguna de les definicions que d'estos conceptes
s'ha donat, per l'importancia que tenen a l'hora de definir el valencià. Com a
eixemple usarém la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH, XV, 51- 60):
a) llengua:
"sistema
llingüistic del qual es val una comunitat parlant, i que es caracterisa per
estar fortament diferenciat, per tindre un alt grau de nivellacio, per ser
vehicul d'una important tradicio lliteraria i, en ocasions, per haver-se impost
a uns atres sistemes llingüistics de son mateix orige"
b) dialecte:
"sistema de
signes separat d'una llengua comuna, viva o desapareguda; normalment en una
concreta llimitacio geografica, pero sens una forta diferenciacio front a unes
atres llengües d'orige comu"
c) parla:
"peculiaritats
expressives propies d'una regio determinada, quan no tenen la coherencia que te
un dialecte"
El terme
varietat es utilisat en sociologia del llenguage com a una denominacio no
valorativa per a referir-se a una "classe" de llengua o modalitat
llingüistica, sense les connotacions que tenen els atres termens (llengua,
dialecte, parla).
Segons les
anteriors definicions, el valencià, com unes atres llengües, està en una
situacio un poc confusa. Te suficients caracteristiques per a ser una llengua,
si be el problema està en el concepte de sistema "fortament
diferenciat" de M.Alvar i en unes atres qüestions de demografia historica
-reconquista de Jaume I en el segle XIII-, que tenen una dificil solucio.
Per una atra
banda, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una
llengua importada -el catala en el segle XIII-, tindria ple dret social -i
sociollingüistic- a considerar-se un idioma en l'actualitat.
A mes, hem de
dir que els conceptes de llengua i dialecte no pareix que siguen percebuts de
la mateixa forma per les distintes cultures, es dir, carixen de validea
transcultural (Romaine, S.: El lenguaje en la sociedad, 1996,
especialment el
capitul 1).
1.3. Relacions
entre llengua i dialecte
La diferencia
entre llengua i dialecte no es tan clara com pareix si s'aten a les definicions
que s'han donat i al debat que continuen generant (una rao sería la distinta
consideracio en la qual han estat les diverses varietats llingüistiques
espanyoles a lo llarc de l'historia recent).
Hi ha casos en
els quals dos parlants del mateix domini llingüistic s'expressen en
"varietats" tan diferenciades que podriem -segons els anteriors
criteris- dir que son dos llengües distintes (per eixemple, els denominats
dialectes del chinenc); o que llengües distintes podrien catalogar-se com a una
perque es possible l'intercomprensio entre els natius d'estes (per eixemple, el
valencià i l'occita).
Per una atra
banda, totes les actuals llengües romaniques estan en relacio -segons les
definicions donades- de "ser dialecte de" i en un moment determinat,
o pel transcurs del temps, canviaren a la categoria de llengua.
Este fenomen de
la promocio de "dialectes" a "llengües" o
"idiomes" ha segut estudiat per la sociollingüistica, que no troba
impediments absoluts en que un "dialecte" -en el supost de que el
valencià fora un dialecte- siga reclassificat com a "llengua", per
voluntat de la comunitat de parlants. El fenomen contrari, que una
"llengua" passe a la condicio de "dialecte" tambe es pot
donar (podria ser el cas de l'aragones).
1.4.
Perspectives definidores de la llengua valenciana
Seguint una
estricta metodologia cientifica, es pot dir que no hi ha un unic criteri que
permeta categorisar la manifestacio oral d'una comunitat com a una llengua o
com a un dialecte; es, normalment, un conjunt de punts de vista el que
determina l'entitat de la parla d'un poble.
Entre els
criteris mes utilisats està el de la filogenesis (classificacio genetica de les
varietats), pero en uns atres casos son determinants els factors: socials,
politics, lliteraris o historics, al marge dels filogenetics.
En un nivell
purament enumeratiu, podem caracterisar el valencià com a llengua des de les
següents perspectives:
a) politica:
Una varietat es
definida com a idioma -equivalent a llengua- per una decisio del poder politic,
o pels representants llegals d'una comunitat b) geografica: Relacionada en
l'anterior, sol ser una norma llegal la que especifíca l'espai que ocupa una
varietat llingüistica
c) historica:
L'evolucio del
valencià ha segut parella a la d'unes atres llengües romaniques iberiques,
sobretot despres de quedar evident que l'hipotesis del buit demografic i
llingüistic en temps de la reconquista del Regne de Valencia es molt dificil de
sostindre en proves
d) lliteraria:
A pesar de les
controversies que hi ha sobre el sentit del terme "valencià" en la
lliteratura migeval de la Comunitat Valenciana, es notori i conegut que esta
manifestacio idiomatica ha tengut una epoca d'esplendor durant els segles XIV i
XV
e) social:
La major part de
la societat valenciana està d'acort en el sentiment de que parla una llengua
diferenciada respecte a unes atres que li son proximes geograficament; este
sentiment de diferenciacio te una restriccio conceptual important, ya que no es
pot entendre com a "independencia llingüistica", com ninguna de les
llengües romaniques es independent de les atres.
Que esta
percepcio no siga absoluta es deu, entre unes atres raons, a la difusio que han
tengut unes atres concepcions sobre el valencià durant molts anys
f) llingüistica:
Sent estrictes,
el valencià es un sistema com qualsevol atre, que es capaç de satisfer les
necessitats comunicatives d'una societat, en una major similitut respecte al
catala i l'occita i una major diferenciacio respecte al castella. Els problemes
sorgixen, per eixemple, quan s'ha de decidir la normativisacio que s'aplica, o
l'orientacio final de la planificaciollingüistica.
1.5. Diverses
teories sobre l'orige del valencià
El debat
principal s'ha concentrat de forma especial en una area del coneiximent: la
llingüistica. Aci hi ha hagut tradicionalment dos postures: la catalanista
(defensora de que el valencià es una varietat importada del catala en temps de
la reconquista i del seu correlat, l'unitat de la llengua) i la valencianista (defensora
de l'autoctonia de la llengua i del seu correlat, la diversitat).
En els ultims
anys n'ha aparegut una tercera coneguda en el nom d'occitanista (que soste
l'unitat llingüistica entre catala, valencià i occita, sent el seu correlat el
de l'autonomia idiomatica).
A part d'estes
teories sobre el valencià, se n'han de mencionar unes atres que procedixen de
camps distints com el de l'historia (que fonamentalment soste que no es va
produir el denominat "buit demografic" despres de la reconquista de
Jaume I en el segle XIII) i el de l'etnollingüistica (que propugna una visio
mes ampla de la qüestio, incardinant-la en la cultura; d'esta forma es manté
l'hipotesis de que la cultura valenciana es producte d'un poble i d'una llarga
tradicio que no es facil substituir).
1.6. El nom de
la llengua
Derivada d'unes
atres qüestions que hem mencionat, tenim una atra polemica, la del nom que se
li ha de donar a la varietat idiomatica propia dels valencians.
Seguint les tres
teories llingüistiques -no les uniques possibles-, cada una d'elles propugna
una denominacio:
- l'hipotesis
catalanista defen el nom de "catala",
- l'hipotesis
occitanista considera adequat el terme "valencià",
- l'hipotesis
valencianista estima que l'unic nom propi es el de "valencià".
L'argumentacio,
pretesament cientifica, per a denominar la llengua com a catalana s'ha basat
tradicionalment en consideracions historiques (precisament l'aspecte mes
controvertit del problema: ¿va ser importada la llengua?), geografiques (aduint
que el nom de catala per al valencià es el mes adequat perque Catalunya es mes
extensa i està mes poblada) i lliteraries (perque la Renaixença tingue
el seu orige en Catalunya). Ad estes s'ha d'afegir el fet de que la
"comunitat academica internacional" aixina la denomina.
Qualsevol de les
quatre raons aportades carixen de pes especific, discriminant o determinant, en
el coneiximent cientific (una atra cosa diferent es que puguen ser utilisades o
admeses).
En llingüistica,
el cas valencià possiblement siga l'unic en el qual una varietat -llengua o
dialecte- ha de tindre una "denominacio cientifica". Els noms de les
llengües solen ser historics, tradicionals, populars, pero ¿cientifics? Les
llengües com a fets socials son similars -en la qüestio denominativa- a uns atres
elements com els accidents orografics, els noms dels estats i de les regions o
l'antroponimia, no son "cientifics".
El tema del nom
es una faceta mes de la cerimonia de la confusio per a crear una unitat
"etnocultural" -catalana- que, a llarc terme, la trascendiria i es
transformaria en politica (es l'idea dels "països catalans", que no
es acceptada pels valencians).
2. DIMENSIO JURIDICA I POLITICA
2.1. El marc
juridic dels idiomes de la Comunitat Valenciana
Est es un
aspecte important, en tant en quant, li dona a la varietat -o les varietats-
llingüistica un determinat estatus social, per mig de la llegislacio.
El marc està
compost, de major a menor ranc, per la Constitucio Espanyola, l'Estatut
d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià
i la Llei de Creacio de l'Academia Valenciana de la Llengua.
L'articul 3 de
la Constitucio Espanyola (CE, 31 d'octubre de 1978) diu que el castella es la
llengua oficial, pero tambe dispon que "Les atres llengües espanyoles
seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d'acort en els
seus Estatuts", ya que les considera un patrimoni cultural que ha de
ser objecte de respecte i proteccio.
Arreplegant el
manament constitucional, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana
(EACV, 5/1982, de 1 de juliol de 1982) explicíta, en l'articul 7, que "Els
dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana son el valencià i el castella.
Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los", a mes, s'otorgarà especial
proteccio a la recuperacio del valencià.
En el desenroll
llegislatiu posterior tenim, en primer lloc, la Llei d'Us i Ensenyança del
Valencià (LLUEV, 4/1983, de 23 de novembre de 1983). En el preambul, apartat
IV, trobem la categorisacio del valencià en les següents paraules:
"La
Generalitat Valenciana te un compromis irrenunciable en la defensa del
patrimoni cultural de la Comunitat Autonoma i, de manera especial, en la
recuperacio del valencià, llengua historica i propia del nostre poble, que
constituix la mes peculiar senya d'identitat".
En la part
reglamentaria es torna a manifestar qué es el valencià, com diu l'articul 2: "El
valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana, i en conseqüencia, tots
els ciutadans tenen dret a coneixerlo i a usar-lo, oralment i per escrit, tant
en les relacions privades com en les relacions d'aquells en les instancies
publiques". En estos casos, no hi ha cap de mencio al catala ni a
l'equiparacio del valencià al catala.
En segon lloc,
atenent a la cronologia llegislativa, està la recent Llei de Creacio de l'Academia
Valenciana de la Llengua (LLCAVLL, aprovada el 2 de setembre de 1998, publicada
en el Bolleti Oficial de les Corts Valencianes el 18 de setembre de 1998). Esta
llei, producte d'un pacte politic entre el Partit Popular i el Partit
Socialiste Obrer Espanyol, contradiu explicitament l'Estatut i la Llei d'Us en
la denominacio i en la naturalea de la llengua ya que elimina la restriccio
denominativa de la llengua propia dels valencians -el valencià- i manifesta que
el valencià forma part del sistema llingüistic catala -que no està en cap de
les lleis anteriors-.
2.2. La
planificacio llingüistica
Derivada
directament de l'aplicacio llegislativa, a partir sobretot de la Llei d'Us i
Ensenyança del Valencià, la llengua valenciana s'ha incorporat plenament al
sistema educatiu i ha ampliat els nivells d'us i aumentat el prestigi social.
Si be, com han reconegut alguns dirigents politics, els resultats no han segut
tot lo satisfactoris que es voldria.
El coneiximent
del valencià, per a la poblacio major de tres anys, es distribuix de la següent
forma: un 16.3% l'enten pero no el parla; un 32.4 % enten o llig el valencià
pero no el parla, mentres que un 51.3 % el parla, el llig o l'escriu. Tenim que
mes de la mitat de la poblacio -4.369.588 habitants, segons el cens de 2002- es
competent comunicativament en la llengua valenciana (segons l'Anuari Estadistic
de la Comunitat Valenciana, 1996, editat per la Generalitat Valenciana; encara
que les cantitats per al cas concret son dels censos de 2002).
L'administracio autonomica,
durant l'etapa que governà el Partit Socialiste i ara en el govern del Partit
Popular, ha aplicat un model normatiu -sense que fora oficial- convergent
idiomaticament en el catala. Tal volta esta siga una de les raons per la qual
no s'hagen arreplegat els fruits esperats, els natius no s'han identificat en
el model propost.
L'atre aspecte
important de la qüestio es la creacio d'un organisme normatiu, l'Academia
Valenciana de la Llengua, que va ser aprovat en setembre del 98, pero que per
divergencies politiques no s'ha posat en funcionament fins a Juny de 2001. A
banda de les discrepancies politiques, està subjacent el debat sobre la
categorisacio del valencià -si se l'ha de considerar llengua o dialecte- perque
d'aci es derivarà la planificacio llingüistica oficial cap a un model
autoctonista o cap a un model assimilista (en el catala).
L'aplicacio d'un
determinat paradigma -catalaniste, valencianiste u occitaniste- te importants
repercu-ssions que sobrepassen l'esfera estricta de la ciencia i incidixen en
els ambits politic, social i cultural (aixina ho he manifestat en unes atres
ocasions,
Antonio Fontelles: El conjunt occitano-romanic:
implicacions socials, politiques i culturals, publicat en les actes del V
Congrès International de l'Associations Internationale d'Études Occitanes,
Toulouse, 1998, a carrec de Jacques Gourc y François Pic).
3. DIMENSIO LLITERARIA I BIBLIOGRAFICA
Aci nos
llimitarém a expondre uns quants documents, de les decenes que n'hi ha, en els
quals apareix ben clar que la consciencia dels valencians a través dels temps
ha segut prou unanim en la denominacio de la llengua propia i l'ha qualificada
de "valenciana". Vore ilustracions en pag. 90 (les reproduccions
procedixen fonamentalment de dos llibres:
Josep Alminyana i Josep Alarcó:
Crit de la
llengua. Denominacio de la llengua valenciana: testimonis (segles XIV-XVI), Valencia, 1981, Valencia-2000;
Faus, S:
Recopilacio
historica sobre la denominacio de llengua valenciana, Valencia, 1994, Ajuntament de Valencia).
Completem el
resum en una bibliografia especifica del plantejament autoctonista de la
llengua, ya que el dominant -el catalaniste- es de mes facil acces per als
investigadors i experts.
3.1.
Bibliografia seleccionada
- Fontelles, A.:
Societat, ciencia i idioma valencià, Valencia, 1997, Lo Rat Penat.
Es presenta la
disputa tecnica des de les interrelacions que hi ha entre les esferes social,
cientifica i llingüistica. La deconstruccio es realisa aplicant els principis
de la nova filosofia de la ciencia i dels estudis socials de la ciencia.
- Gómez, J. V.: ¿Evolución
o ruptura en la Valencia medieval? Aspectos socioculturales y sociolingüísticos,
Valencia, 1993, Ajuntament de Valencia.
Circumscrit
temporalment a l'epoca migeval, l'autor revisa l'epoca musulmana de Valencia
per a acabar en el mit del "buit demografic" i la consegüent
substitucio poblacional i llingüistica durant el segle XIII. Com ya s'advertix,
conjuga els aspectes culturals, socials, llingüistics i historics del problema.
- Lanuza, Ch.: Valencià
¿llengua o dialecte? (Una aproximacio des de la sociollingüistica),
Valencia, 1994, Lo Rat Penat.
Com expressa el
titul, el problema plantejat sobre la llengua valenciana s'analisa a la llum de
les aportacions des de la sociollingüistica. Es detalla, entre unes atres, la
categorisacio del valencià com a llengua.
- Peñarroja,
Ll.: El mozárabe de Valencia, Madrid, 1990, Gredos.
Est autor, en
l'obra citada (i en unes atres com Cristianos bajo el Islam, Madrid,
1993, Gredos, centrat sobretot en aspectes historics i demografics) revisa
l'estat de la llengua romanica prejaumina -anterior al segle XIII- que hi havia
en territori valencià. Les seues conclusions son, en general, contraries a les
d'alguns romanistes que han tractat el tema com A. Galmés de Fuentes o M. Sanchis.
L'aportacio
documental i casuistica el convertix en llibre d'imprescindible consulta.
- Simó, V.: ¿Valenciano
o catalán?, Valencia, 1975, Centre de Cultura Valenciana.
Es u dels
primers intents de descriure el component social del problema, que ocupa tota
la primera part del llibre. La segona està composta per un recorregut historic
de la lliteratura valenciana des del segle XIII fins a l'actualitat.
- Ubieto, A: Orígenes
del Reino de Valencia, vol. I, Valencia, 1976, Anubar; Orígenes del
Reino de Valencia, vol. II, Zaragoza, 1979, Anubar.
Es tracta de dos
llibres d'investigacio historica que provocaren una important reaccio social,
front a l'historiografia establida, ya que qüestionaven una de les parts
centrals de la teoria catalanista: l'importacio de la llengua catalana en el
segle XIII. Estes qüestions relacionades en tot el proces de la reconquista i
Repoblacio del Regne de Valencia han tengut una important continuïtat en obres
de A. Cabanes, R. Ferrer, Fc. Roca, etc., especialment orientades al fenomen de
la reconquista i repoblacio i a les minories de la Valencia migeval ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario