CIU Y ERC RECLAMAN 3,6 MILLONES DE EUROS PARA FOMENTAR EL CATALÁN EN LA COMUNIDAD

A. CAPARRÓS | VALENCIA

 Miércoles , 28-10-09

 En pleno debate sobre la subida de impuestos y el drástico recorte de la inversión estatal que contemplan los Presupuestos Generales del Estado para la Comunidad Valenciana, los grupos parlamentarios ya han destapado las cartas de sus prioridades políticas en la región, plasmadas en las enmiendas parciales presentadas al anteproyecto de ley.

En esta línea, las enmiendas que persiguen dotar de fondos públicos al fomento del catalán en la Comunidad Valenciana suman 3,69 millones de euros, una cantidad sensiblemente superior a los 1,4 millones consignados en el Presupuesto del presente ejercicio con tal fin. En todos los casos, las enmiendas recurren al programa 334.A del Ministerio de Cultura, al igual que ha sucedido en años anteriores.

Asimismo, se repite la tradición coincidencia entre los benefactores de las ayudas estatales. En ese grupo, Escola Valenciana, con el respaldo de socialistas, Esquerra Republicana de Cataluña y CiU, se lleva la palma, a pesar del nulo peso político y electoral de estas dos últimas formaciones catalanas en la Comunidad Valenciana.

Así, de acuerdo con la información facilitada por el Congreso de los Diputados, el grupo parlamentario socialista reclama 90.000 euros para la Federación Escola Valenciana «para el desarrollo de actividades culturales», como avanzó ayer ABC.

El PSOE evita citar en su texto -enmienda 2.771- el término catalán para reclamar la subvención pública. En cambio, Esquerra Republicana de Cataluña le pone en un brete cuando solicita en la enmienda numerada como la 2.312 un millón de euros para Escola Valenciana, con el objetivo de que «fomente la lengua catalana en la Comunidad Valenciana». El pasado año, PSOE y ERC ya pactaron durante el trámite parlamentario una subvención de 300.000 euros para Escola Valenciana, lo que valió la felicitación expresa de los parlamentarios republicanos a los diputados socialistas. En el presente ejercicio, no obstante, el entendimiento entre ambas fuerzas políticas parece más lejano.

El tercer grupo que se suma a la petición presupuestaria para Escola Valencia es, curiosamente, CiU. Los nacionalistas catalanes solicitan 300.000 euros para una entidad que se ha distinguido por su oposición frontal a las políticas educativas del Consell.

Para 2010, ERC también solicita una ayuda para Acció Cultural del País Valencià (ACPV) por un montante de 300.000 euros -una cifra clásica que ya percibió este año la entidad que comanda Eliseu Climent-, así como otro millón de euros para la Fundación Ausiàs March. CiU pide una cantidad similar para esta entidad -con sede en Valencia- y no oculta que la razón de ser de la misma pasa por «la promoción de la lengua y la cultura catalanas». En las cuentas de 2009, la Fundación Ausiàs March ya gozó de dos subvenciones por un valor total de 800.000 euros.

Contexto político

El futuro de las cuentas estatales para el próximo año depende ahora de la Comisión de Presupuestos, que se reunirá entre los próximos días 3 y 5 de noviembre para analizar el contenido de las enmiendas. El PSOE evitó la retirada del anteproyecto de ley gracias a los apoyos brindados por PNV y Coalición Canaria. Sin embargo, la intención de los socialistas pasa por ampliar sus alianzas y garantizarse la aprobación del Presupuesto en el pleno que finalizará, de acuerdo con la planificación parlamentaria, el día 12 de noviembre.

El pasado año, el único grupo que se mostró contrario a las ayudas al fomento del catalán en la Comunidad Valenciana fue el popular, que reclamó en una enmienda registrada en el Senado, que los 1,4 millones consignados para estos efectos fueran a parar a las arcas de la Generalitat para la promoción del valenciano.

Campaña del Consell

Ante la negativa del PSOE, la Conselleria de Educación ha emprendido su camino en la promoción de la lengua que, junto al español, reconoce el Estatuto de Autonomía. Ayer, el conseller Alejandro Font de Mora lanzó una nueva campaña a tal efecto. En 2009, la Generalitat ha destinado cinco millones de euros a promocionar el valenciano.

  

CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ I DE LES MENTIRES DE LO CATALÀ: ¿QUI DIU QUE SOM PAREGUTS O NO SOM PAREGUTS ALS CATALANS?

 

Alboraya, octubre de 2006 Per Federico Bonillo Vigo   La veritat es que el problema no es llingüistic, sino politic. Simplement es tracta de crear una “nacio catalana” anexionant-se uns territoris ab el pretext de la llengua. Ho dic, perque en lo tema de la llengua alguns o uns quants podrien arribar a certs acorts puntuals, -Yo mai-. Be, si acas en dos punts molt concrets: 1º que els Valencians i els catalans parlem una llengua -aço es evident- i 2º que yo parle Valencià i ells un dialecte nomenat Barceloni, encarregat fer pel fundador de l’IEC Prat de la Riba i prefabricat per En Pompeu Fabra, un ingenier industrial en quimica -aço tambe es evident- , pero clar, yo soc yo i els politics de tanda, pensant no mes en l’interes i profit partidiste i personal, trien l’opcio de “ tirar per lo carrer d’en mig” davant l’inconpetencia d’uns i el chantage d’atres, ans que deixar les coses ben claretes des de´l principi. Deixe per atra ocasio (no molt tart) un estudi-resum del naiximent del concepte de nacio catalana i de l’imposicio de la supremacía de la llengua catalana ( imperialista l’una i absorvidora l’atra ). Sense entrar en la fondaria de l’historia (puix aixo, ho deixe per atre estudi, treball o articul), fent memoria i repassant lo que temin en comu els Valencians i els catalans i fent una llista comparativa, me done conte que son moltes les similituts -mentires- i tambe moltes les diferencies -veritats- que compartim o no en els catalans. Anem a vore:VALENCIANS El poble valencià va tindre coneiximent de la seua identitat i memoria historica ans de la reconquista per En Jaume-I. L’invasio arabica de les terres de la nostra patria, convertiren ad estes en la taifa mes important de l’Al-andalus, arribant a ser en lo temps, lo que es coneix per L’Antic Regne Moro de Valencia ( S-VIII-IX Y X ), no mes comparable ad ell en sapiencia i lluentor, el tambe Antic Regne Moro de Cordova. Catalans ¿La gran catalunya? durant el mateix periodo, era un territori desvalgut i sense cohesio, dominat pels Gots i Visigots, que entre lluites internes deixaren que l’invasio islamica els dominara casi per complet (la Tarraco romana, Lleida i Tortosa passaren a ser territori musulmà). De fet, acollonats per l’invasio islamica, recorriren a demanar ajuda al rei franc Carles Martell i mes tart al seu fill Carlemagne, creant la “Marca” (obviant els catalans, nomenar la paraula Hispana), que conquista de nou els territoris de Girona i Barcelona, establint els comtats de la coneguda com a Catalunya Vella. Segons el llibre “Que es Catalunya” de Lluïs Casassas, Xavier Fabregas i atres cinc mes, ab prolec d’Edmon Valles (Edicions 62, 1980) textualment diuen i reconeixen en la pag. 44 que : “Durant el domini dels gots (segles V,VI i VII) i fins des de l’any 971 a 1040, el país – que encara no podem anomenar pròpiament Catalunya – tingué un paper secundari, doncs fins als segles X i XI el nostre país no es formà dins l’espai dels comptats que integraven la Catalunya Vella i no fou mes concretament fins al segle XII amb les conquestes dels regnes islamics veïns de Tortosa i Lleida, que Catalunya es configura com a entitat propia”. VALENCIANS El 28 de setembre de l’any 1238 el rei moro Zaid, firmà les capitulacions de la Ciutat i Regne de Valencia, entranr el rei En Jaume-I el 9 d’octubre en la mateixa, establint el nou Regne Cristia de Valencia independent, pero dins la Corona d’Arago, donant-li mes tart els privilegis d’uns Furs propis com a regne. Catalans Una volta segurs dels araps, els comtats de l’inexistent catalunya es separen del vassallage del rei franc i mes o manco separats per territorits depoblats al sur i sur-oest de lo que era l’antiga Hispania (anys 900-1000), Lleida i Tortosa eren encara territori islamic i fins les definitives conquistes per part d’En Jaume-I d’estos territoris (que incorpora a la Corona d’Arago), no conformaren l’actual catalunya nova ( segons ells), pero verdaderament Lleida i Tortosa eren de la Corona d’Arago en seu episcopal i eren frontera dels llimits ab el regne moro de Valencia. Mes tart el comtat de Barcelona, gracies a embolics matrimonials de la dinastia dels comtes de Barcelona en la Corona d’Arago, adquiri predominancia dins de la llavors catalunya i mes concretament en l’any 1350, en que no se sap com ni per que ( segons els grans historiadors catalans del sigle passat i els actuals ) passa a ser nomenada Principat de Catalunya (sense princip) VALENCIANS Sense entrar en mes detalls ( ya ho fare en atre moment) en lo tocant al tema de la llengua hem de tindre en conte que tant en l’Antic Regne de Valencia (en predomini durant sis sigles de l’influencia d’arabismes i el romanç de Castella i Arago), com en els desparramats comtats catalans (a mitat cami entre la llengua romanç d’Arago i les influencies del provençal del sur frances) , aixina com en la majoria dels territoris de la hispania romanisada, dic yo que parlaven algo – es a dir, no erem muts- parlaven llengues mes o manco paregudes en els seus subestrats, estrats, adstrats i superestrats, cadascuna en les seues particularitats, segons les influencies rebudes de les distintes cultures, pero del Llati vulgar per damunt de tot, degut a la forta i llarga dominacio romana. Crec que en aixo estem tots casi d’acort. Puix be, la tan manida teoria de l’origen de la nostra llengua, que afirma que va ser portada pels conquistadors que vingueren en lo rei Jaume-I, se cau pel seu propi pes, basicament per dos raonaments: 1ª/ Si en sis sigles de dominacio arap, no varen conseguir fer-mos parlar el arap, ¿com un grapat de soldats sense cultura i que ademes encara no tenien, ni consciencia, ni consolidada una llengua propia, pogueren ensenyar-mos a mosatros?. Recordem, que catalunya no va tindre conciencia com a tal, fins l’any 1350. L’historiador E.Vidal en lo seu llibre “ Valencia durante el reinado de Jaime-I” i basant-se en els “Libres de Avehinaments”, aixina com el mes ilustre historiador de lo nostre Regne el profesor A. Ubieto basant-se el “Lo llibre primer del Repartiment de data 7 de juliol de l’any 1237”, (cite les senyes d’una de les tantes conferencies que ha donat i dona Na Teresa Puerto), afirmen en sifres lo següent (encara i tot les fraudulentes manipulacions, tachadures i garramanchos del fuller i garramos de Bofarull): Els oriunts entre l’any 1387 i 1396 son: Valencia 36%, Castello, 30%, Terol 28%, Catalunya 1,2%, Saragossa 1,2%, Extrangers 1,2% i restant Peninsula 2,4%. N’hi ha un atre reconte des de 1401 a 1450: Valencians 51,64%, Aragonesos 15,72%, Castellans 11,50%, Extrapeninsulars 11,50%, Catalans 4,23% i per determinar 5,41% i en 1457, el casell de l’inmigracio per regions oferix ad estes sifres: Castellans 63,5%, Valencians 27,6%, Aragonesos 5,9%, Catalans 2,5% i Balears 0,5%. En les Corts de Monsò en l’any 1.510 el reconte de cases era de: 55.616 cases per a tot lo Regne, de les que 9.879 estaven en Valencia i per l’any 1.489 la proporcio de musulmans, mossaraps i cristians en tot lo Regne de Valencia era del 50%. 2ª/ Lo Poble Valencià ya tenia una consciencia idiomatica pre-jaumina, a lo manco dos o tres sigles ans, com ho demostren les impreciables “Harges/Jarches valencianes” que apareixen ya en lo sigle IX, dins del moviment cultural mossarap ( mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per aixo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura ), sent unes de les manifestacions mes populars escrites en “Romanç Valencià”. Les Harges/Jarches o Zejel, son unes breus composicions poetiques i amoroses que van com a remat final dels poemes coneguts com “Moaxahes/Moaxajas”, que son una derivacio de la modalitat dels poemes originals cultivats en l’Al-Andalus i nomenats “Muwassah”. Ad estes Harges/Jarches foren escrites principalment per dos poetes valencians: Ibn Ryhaym de Bocairent (1121) i per Ibn Lubbun, senyor de Morvedre ( ara catalanisat per Sagunt) en la segon mitat del sigle XI. Ad estos poetes s’anticiparen en mes de cent anys a la mes primitiva “Cantiga” gallec-portuguesa i al primer trovador provençal En Guillem de Poitiers que vixque entre l’any 1071 i 1127. Per a mes senyes sobre la consciencia idiomatica pre-jaumina, dir que Sant Pere Pascual (Valencià de Burriana, 1227-1300 i per tant anterior a la conquista) als 23 anys havia conseguit el Doctorat en l’Universitat de Paris. Per ultim, i com aquell que diu, els ilustres personages religiosos uns i soldats atres de la Marca Hispana – ara catalans de sempre - que vingueren en lo rei En Jaume-I, una volta firmada les capitulacions, els primers s’entornaren cap a les seues diocesis i els atres al prohibir-los lo rei aragones l’entrada en Valencia “a sac” - es a dir a boti i rapinya - ya no tenien motius per a quedar-se en lo regne novell conquistat Per tant les gents provinents dels comtats de la Marca Hispana (segons el profesor A. Ubieto, no eren mes de 1.000), no pogueren fer valdre la seua llengua front als mes de 65.000 cristians, 2.000 judeus i 120.000 moros habitants del regne moro conquistat. De totes les maneres ells son aixina: si no poden traure profit, ho envien tot a fer la ma i si poden, fins i tot venen a sa mare o lo que siga a canvi de conseguir lo que volen. ¡ Proves de sobra n’hi ha en l’historia de lo seu caracter !. Tant si volen com si no volen, la llengua Valenciana es la primera llengua neo-llatina en un Sigle d’Or, ans encara que la castellana. Pero doctors te l’iglesia i tot i aixo, els que no ho tenen, gracies a l’indolencia dels anacronics i desvergonyits politics que mos governen des de Madrit, com des de aci, han deixat que mos el furten davant dels nassos. Catalans Respecte als catalans hem de dir, que entre el feudalisme mes obstraciste, les pugnes i rivalitats entre els diferents comtats per a obtindre mes poder, plorant al rei dels francs, llepant el cul al rei d’Arago, acordant matrimonis entre els seus fills i filles en aquells i furtant per aci i per alla, crec yo que no tingueren temps de perfeccionar el seu llenguage, mes al contrari, puix entre el provençal i els seus dialectes ( Gavaldà, Carlades, Occità, Llemosi, etc ) de cap al sur de Francia, junt ab el romanç d’Arago, les senyes llingüistiques, aixina com la ¿gran catalunya? d’ara, estaven per fer i “parlaven com parlaven”. A tal sentit, vullc fer referencia, no a lo que des d’aci podem dir mosatros, si no a les opinios d’alguns catalans, que encara i tot sent catalans i erudits en historia, lliteratura i filologia, eren i son imparcials en les seues tesis fins i tot “doctorals” ( Bo, ho dic, perque encara que agranant per a sa casa, no mos llançen la merda a mosatros ¡que ya es dir! ). De totes maneres, d’una forma o d’atra, sempre s’els veu el plomall i com se sol dir “s’agarra ans a un mentiros que a un coixo”. A tal respecte i en lo tocant a la llengua catalana, dir no mes que: dos anys en acabant del fundacional “Congres Internacional de la Lengua Catalana” en 1906, organisat pel mallorqui Mosen Alcover i per a inflamar els abrasors nacionalistes de la burguesia catalana, en aquell 1908, es quan el català Antoni Rubio i Lluch (en Ch, que curios ¿no?) mos data per primera volta, el terme “ llengua catalana”. En lo seu llibre “ Documents per a la historia de la cultura catalana mitdeval” (Tom-I, pag. 201, Doc. CCIV) mos diu que: La primera volta que apareix el nom “llengua catalana” es en l’any 1.362 , quan Pere el Cerimonios mana que el llibre frances de cavalleria “Lançalot” fora traduit en llengua catalana. Fins eixa data, la llengua catalana, puix “NO EXISTIA, NI TENIA DENOMINACIO D’ORIGEN”. Es mes, una persona ¿molt volguda per tots mosatros? lo ¿senyor? Manuel Sanchis Guarner, en la pagina 20 del seu llibre “La llengua dels Valencians”, mos repetix eixa mateixa cita en perfecta catalanisacio o normalitzacio i diu: (perque…. “ Es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”…) Tot aço mos porta a la següent conclusio: Si la conquista de Valencia te lloc en 1238 i el català segons els seus mateixos comissaris politics, afirmen que no n’hi han documents fins casi un sigle i mig en acabant i que lo primer document es de 1362… ¿ Podia algu parlar una llengua que encara no existia com a tal, ni tenia consciencia de ser diferent? Impossible: li faltaven encara 124 anys per a que escomençara a existir i tindre nom. De totes maneres, hui en dia i a pesar de la cohesio aparent en els criteris sobre la llengua catalana i de la forta normalisacio i normativisacio del català, no sempre ha segut aixina, ni tampoc a dia de hui, ho es, puix n’hi ha persones del mon llingüistic i filologic, que discrepen obertament en l’estatus oficial del “barceloni” com a estandart de la llengua catalana, encara que la gran majoria, no obstant son d’aquells que pregonen, allo de: “El nostre Valencià, el català de tots” VALENCIANS Ans de la conquista i en acabant (des de l’any 1.238) hem segut historicament sempre un Regne. Hui en dia, constitucional i estatutariament som ( encara que no m’agrada ) “Comunitat Valenciana”. En primer lloc, perque ad esta denominacio no unifica res la nostra identitat, mes be dividix i enfronta les tres provincies (especialment Castello i Alacant en Valencia) i perque acceptat i reconegut en l’Estatut d’Autonomia Valencià, la realitat es que, mai hem tingut un pes especific dins de la politica de l’Estat Espanyol, mai hem seguts reconeguts com a un poble en poder de determini, mai se mos ha vist com a un poble capaç de traure “llegitimament” profit de les qüestions d’indole estatal, ni autonomic. En realitat per a tots ( per als de fora i per als d’una “gran minoria” d’açi dins): No som res, en tot cas “La Puta del Rei” be del PP o del PSOE-PSPV. Estic segur, que si manasen EU, ERC, o qualsevol atre partit (tant en la Generalitat, com en Madrit o en abdos llocs) continuariem sent lo mateix. i fent-mos lo mateix: Mosatros, la puta del rei i ells, humiliant-mos en tots els ambits. La veritat es que açi, si que n’hi ha una gran i fonamental diferencia en els catalans i es que ells, siguen del partit politic que siguen: tots tenen el desig comu d’eixe sentiment de nacionalisme i de ser catalans ans i per damunt de tot. Ya voldria yo per a tots el valencians, tindre viu i actiu eixe sentiment paregut, pero diferenciat ad aquell, que per a mi es el de Patriotisme. Catalans Mal que siga, els catalans des de fa uns cent cinquanta anys mes o manco, reinventaren la seua historia plena de buits i que com en la llengua, a base de comprar voluntats, pagar dispendis per a crear catedres en universitats per casi tot lo mon , repetint una i un millo de voltes les mateixes mentires, han conseguit que tots les accepten com a veritats inmutables. En fi, que de ser un grapat de comtats en un territori dividit en lo qual el comtat mes important era el de Barcelona, han passat a ser i afirmen que des de 1350 son el Principat de Catalunya, que per matrimoni en el regne d’Arago formaren la Corona Catalano-Aragonesa i que adaptant tots ad estos termes als nous temps son i formen els quimerics Països Catalans i que per ultim i com articul primer en la reforma del seu estatut s’autoreconeixen i declaren com a Nacio Catalana i a mosatros mos nomenen com a Pais Valencià dels seus països. Els barbarismes historics que han reafirmat com a veritats son: Corona Catalano-Aragonesa, Principat de Catalunya i Pais Valencià. Lo correcte seria: Corona d’Arago, Regne de Valencia, i Comtat de Barcelona o simplement Catalunya. …./….continuara

¿CHARREM DE SALAURES Y SOFRASA DE MERCADONA?

Per Ricart García Moya

Llunt está el temps en que algún cansalaer valenciá, ingeniós e inquet, aprofitava porcs aufegats en sequioles pera fer delicatees y dinés. Ara, els percacers (homens afaenats) com Roig son pardals de venguda (experimentats), en molta netea y res de viurer a carcaselles (del cuento). Com llixc en s’hagiografía, el benisant Roig sempre barrina (cavila) cóm guanyar dinés y popar a clients y empleats. Per aixó, pensant en mosatros, tanimentres comprem artículs d’Hacendado, els rótuls de Mercadona mos ensenyen catalá en purea del IEC del Montilla y Olé, ¡arsa pilila!. En firmea de ferro y bon quixal d’or del enteniment, Roig ha fet de Mercadona una paraeta sicodélica del quemenjar pera la implantació del catalá en el Reyne de Valencia. Entre carchofes y carlotes he aprengut paraules que, segur, ni coneixía el Porcairol de Montserrat.

Desde’l temps de les chapes tenim el valenciá “saladura > salaura”, semicultisme derivat del lletí sal, salis; sustantiu arrailat en prosa y vers desde Arnau de Vilanova als saineters costumistes. En les ciutats valencianes eixistíen carrers o botiguetes pera véndrer estos productes: “carrer del Trench en Valencia... desde inmemorial se destiná a la venda de saladuríes o saladures de carn y peix” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908) N’hia que dir que Gadea patía febra floralesca per 1908, reintroduint la -d- intervocálica per mimetisme panoli cap al castellá y catalá. Abans, en 1891, escrivía “mocahor” o “acoquinaes” (Ensisam, 73, 253), eliminant o sustituint -d- intervocálica per -h- muda, norma mantinguda per llexicógrafs del XIX: “salador, salahor; saladura, salahura” (Escrig: Dicc.1851).

Sustantiu dels yayos de Roig y dels meus, no de Mercadona, el tenim documentat en grafía moderna a tutiplé: “per els pobles venent salaura” (Navarro y Reig: La pau dels poblets, 1913); “paga la salaura” (Barchino: ¿Quí talla l’abaecho?, 1924). Y no asoles era de la ciutat de Valencia, com acusen els furris cuan volen criminalisar vocables: “els salaureros aufegats de moixama y atres salaures” (El Tio Cuc, nº 143, Alacant, 1917); “la salaura... de bacallar y bonitol” (El Tio Cuc, 2ª ep., nº55, Alacant, 1924). Bacallar o abaecho, moixama, bonítol, bull de tonyina, capellanets..., tot está engabiat dins del catalá “salaons” de Mercadona. Barbarisme desconegut en valenciá, tampoc era catalá. El ridícul “salaons” es atre invent dels carlovingis de Fabra del 1900... y mos el clava ara Mercadona ¡Ay, quína agonía de poble! ¿No n’hiaurá algú en l’arbellonera Generalitat del PP que tinga una miqueta de trellat y talle tant d’agrávit y vilea?.

Com el valenciá modern es traullat (foradat, punchat) a navaixaes per l’AVLL del PP, els que fan lletreros pera empreses trauen la masmarruga (tot el profit) al programa catalá SALT del PP (que du “salaons”); y cuan més estrafalariament catalá siga el vocable o construcció sintáctica, més rápit aplegará el money de la lliseria de subvenció. Roig, astut com les panderoles americanes, ataullá que’ls manyofles donen caragols (dinés) a manegaes pera’l catalá ¿Qué te que fer un empresari desonillat (que no dorm) com Roig? Fer lo que fan els que manen. La valencianiiiisima Nolla (sinyoreta Rita Barberá), aubrint trinchera y donant eixemple, li pegá cabotá fa temps al clásic “peixcatería”, ficant els catalans “pescateria, peixateria” per tots els puestos, mentres la borregá sanc d’horchata li llepava els pinrels. El sustantiu “peixcatería” ya era patrimonial en el Sigle d’Or, fora en el valenciá lliterari de Bernat Fenollar o l’administratiu d’Elig, com demostrá mon amic Jaume Sansano: “peixcatería” (Archiu Mun. Elig, 480 / 21, any 1481) La paraula es mantingué en tot el Reyne: “la peixcatería” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 12 agost 1888); “en la peixcatería” (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892) En Mercadona no trobem “peixcatería”.

La Generalitat del PP seguirá donant dinés a quí fique rótuls en catalá. ¿Y per qué no lo contrari? Es faría el preguntat: -“A vórer, sinyor Roig, ¿per qué sa paraeta asoles mostra el catalá “salaons” y no el valenciá salaures? ¡Mil euros de multa per nonsabo!”. Al sendemá apareixeríen “salaures” per tots el puestos: Mercadona, Consum, Alcampo, etc. Pero els invertebrats del PP volen catalá, no valenciá. Están fent en la llengua lo que faría Carod Rovira. Y si el fascisme catalaner s’aspixarra a carcallaes dels clásics salaures y peixcatería ¿qué fará en veus com “sofrasá”, del valenciá modern?. Martorell escrigué el Tirant en sa llengua “vulgar valenciana” del 1455, la que s’ascoltava per Oriola, Gandía o Burriana. Si hui no patírem l’ancolla catalanera usaríem en orgull la “vulgar valenciana”, sinse tindrer vergonyetes de repinfilis. Un vocable pot ser cult en valenciá y barbarisme en castellá o catalá. Menéndez Pidal donava eixemples de formació de paraules per etimología popular, en cámbits semántics, apócops y tot tipo de guilopaes gramaticals respecte al étim; aixina, del lletí “ante-ostium” ixqué el cast. “altozano”; y del céltit lletinisat “paraveredus” eixiría el prov. “palafré” y el valenciá “palafrener” (Gram. Hist. p.191) Nostre “sofrasá” no te pares coneguts, asoles parents: els castellans “sobreasada, sobrasada”, mallorquí “sobrassada”, italians “sopressá” y “soprassata”, etc.

El sustantiu “sofrasá” es nostre, singularitat que fa riurer als colaboracionistes, pero Corominas l’arreplegá com a valenciá, “sofrasá” (DECLLC); figurant també en l’Alcover, “sofrasá” (DCVB). Segons Corominas, per estar tan arrailat desde antic en lo Reyne de Valencia sería absurt y complicat l’orige castellá o italiá, recalcant que sería més llógic donarli arrail mosárap: “tant com ho es de simple el pas d’un mossàr. sopresata” (DECLLC). Siga d’orige mosárap o no, perteneix al valenciá modern, el nostre: “un troset de sofrasá” (BNM, Ms. 14480, Merelo: Els sufriments de Toneta, 1864); “sofrasá” (BNM, Ms.14484, Liern: Un rato en l´hort del Santísim, c.1865); “un troset de sofrasá” (Escalante: Tres forasters, 1876); “bon tros de sofrasá” (Palanca: Noblea obliga, c. 1890); “cansalá... sofrasaes” (Peris: La matansa, Castelló, 1911); “¿Vols un troset de sofrasá?” (La Traca, 23 Octubre 1915); “¿y la sofrasá?” (Soler: La casa misteriosa, 1917);“tres sofrasaes” (Barchino: La barraqueta del Nano, 1921); “sis rodanchetes de sofrasá” (Quevedo: Per menchar carn de burro, 1932).Si no estigueren encarabasinats els poliseros del PP en el Nort del Senia, els de Mercadona hagueren escrit “sofrasá”. Precisament el poble de Tabernes (cultisme del valenciá modern, del lletí “taberna”), ahon Roig te nucs afectius, era conegut per sa “sofrasá”, no “sobrassada”, com recorda un imprés: “sofrasaes de Tabernes” (Soler: La casa misteriosa, 1917)

El PP ha impost el catalá. La riata de destarifats de l’escalfida Generalitat de Camps ha triunfat: en Mercadona podem vórer els fruts idiomátics en rótuls catalans com “brioxeria” ¡Ay, Roig, Roig! ¡Quin batistot m’has donat! ¿A quín sant apareix “brioxeria” en una empresa valenciana com Mercadona, al costat de ma casa? ¿Es que Alacant es Palafrugell o Mollerusa? ¿Es que Camps es Montilla? No, es un milló de vegaes pijor. El PP fa catalanisme en sordidea, en badomíes, aprofitanse de la gent marejá per 30 anys d’inmersió. Els sindona lo mateix que Rita o Mercadona fiquen “salaons”, “broixeria” o lo que’ls ixca dels pelendengues. No estem en el paraís democrátic d’Obama, sinos en el pudent tarquimal dels Nonsabo, Fent de Mona y Sanc d’Horchata.

  

CÉSAR VIDAL, UNA VOLTA MES EN DEFENSA DE L'IDIOSINCRASIA VALENCIANA

 Autor: Juan Romero

 César Vidal es doctor en Historia, Filosofia i Teologia, llicenciat en Dret, autor de mes 130 llibres i traduix 16 idiomes. Anit (30-10-06) va criticar en el programa La Linterna (Cope, 1296 AM) que magnificament dirigix, que en Valencia, a pesar de que governa el PP, els llibres de text estan en catala i no en valencià, que els chiquets adoctrinats en catala no entenen als seus pares que parlen en valencià al ser dos idiomes diferents. Va defendre que Valencia no ha segut mai catalana ni ha parlat mai en catala, va denunciar les grans subvencions que recibixen les entitats pancatalanistes en Arago, Valencia i Balears. En el mateix i interessantissim espai dedicat a la Cultura (de recomanat seguiment diari, de 21:20 a 22 h., aprox.) tambe va tocar temes com la nova asignatura d'adoctrinament sabaterenc "Educación para la ciudadanía", els documents de l'Archiu de Salamanca traslladats a Catalunya, entre atres temes de gran interes cultural.

 Hi ha que recordar que César Vidal defen constantment l'idiosincrasia valenciana front a les pretensions imperialistes pancatalanistes, dedicant inclus editorials sancers a la defensa de la Llengua Valenciana front al catala i declarantse un enamorat de Valencia (a sovint comenta que ell ha estiuejat moltes voltes en terres valencianes i ha tingut ocasio d'escoltar i coneixer 'in situ' la dolça Llengua Valenciana) .
 
César Vidal es tot un eixemple d'honradea intelectual i valentia en defensa de la veritat, un autentic erudit de saber enciclopedic.
 
A don César Vidal: de tot cor, moltes gracies.

 

CASTIGADOS A LA SILLA DE PENSAR

 

JOAN IGNACI CULLA

Anar Arrere             Gracias a esta irresponsabilidad Valencia acogerá mañana a la caravana catalanista, que saldrá desde diversos puntos de Cataluña. Una de las técnicas pedagógicas que se utiliza en Educación Infantil cuando un niño ha tenido un mal comportamiento o ha dicho algo que no debe consiste en castigarle a ir a la silla de pensar , ubicada normalmente en un rincón de la clase donde se encuentran (así me lo han contado) el letrero “Silla de pensar”, y un dibujo de Mickey en actitud reflexiva. Este método se utiliza para que el niño medite sobre lo que ha provocado el castigo. El niño suele decir: ¡ya he pensado! A lo que se le responde: ¿Y qué has pensado? El alumno se arrepiente de lo producido y explica por qué está mal su comportamiento, lo que tendría que haber hecho y lo que hará a partir de ahora. Esta técnica la tendríamos que aplicar a nuestras autoridades, que lejos de pensar y arrepentirse de sus errores, los reconvierten en movimientos de responsabilidad y pluralidad democrática, lo que no deja de ser un insulto a la inteligencia de los que lo soportan, es decir, de los valencianos. Este es el caso de la Delegación de Gobierno y Ayuntamiento de Valencia, que ni escarmientan, ni se arrepienten de sus inexplicables acciones cuando comprobamos, año tras año, cómo les facilitan todos los permisos y autorizaciones a unos energúmenos, cuyo su único objetivo es vejar, insultar, agredir y destrozar todo lo que encuentran a su paso. ¡Y todo esto en nuestra propia casa! Gracias a esta irresponsabilidad Valencia acogerá mañana (una vez más) a la caravana catalanista que saldrá desde distintos puntos de Cataluña, para acompañar y hacer bulto, a los trasnochados y desfasados seguidores del subvencionado por la Generalitat Catalana Eliseu Climent. Ya han anunciado que saldrán autobuses de la plaza Joan Peiró de Barcelona, así como de Balaguer, Calella, Capellades, Igualada, Lleida, Maresme, Montbui, Vic, etc. Esto me recuerda la estrategia de determinados partidos políticos que, para aparentar un respaldo masivo, ponían a disposición de su militancia y público en general el bus y el bocata gratuito, como si de una excursión escolar sufragada por las Ampas se tratase. Aquí, además de proporcionarles transporte y comida, se les provee de una màrfega (bandera que supuestamente responde a la unidad territorial megalómana), de un concierto de rock, y de la promesa de que los insultos, provocaciones y destrozos que puedan realizar (como en años anteriores) quedarán en la más absoluta impunidad. No suficiente con eso, se les proporciona resguardo policial para que sus acciones , realizadas al amparo de pasamontañas, palos y sprays, no tenga la réplica adecuada del pueblo valenciano. Es más, cuando de forma espontánea se les ha hecho ver que se fuesen a su casa porque aquí no eran bien recibidos ni se comulgaba con sus postulados –no necesitamos a nadie que nos diga quiénes somos, o lo que queremos ser– se han encontrado con un exceso de celo (no sé si con órdenes directas de arriba) de la propia policía, dedicada a la salvaguarda de los que infringen la ley frente a los que simplemente piden respeto por la misma. Incluso se han interpuesto denuncias por los hechos delictivos de estos individuos, y hemos obtenido por respuesta gubernamental el silencio administrativo, por no decir cómplice. Una vez más, contemplaremos cómo gentuza sin escrúpulos, con el beneplácito de nuestras autoridades, que serán los auténticos responsables de los posibles (reales) actos vandálicos, se burlan y vanaglorian de los principios más elementales de la democracia. No obstante, yo castigo desde aquí a todos los responsables políticos, directos o indirectos, a la silla de pensar , aun sabiendo que carecen de propósito de enmienda, y más bien habría que enviarlos o bien al lugar de procedencia de la caravana catalanista, o a su casa. Nosotros, mientras tanto, crearemos el cuarto de los berrinches para ver si somos capaces de dejar toda la mala uva que nos provocan, tanto los que vienen a insultarnos, como los que lo consienten.

12 Usuaris en llínea Grup LLVS   -   Octubre 2006