Alguns detalls: els Morlà (I)

 

Lunes 7 de mayo

Vicente L. Simó Santonja

09.04.07 | 01:21. Archivado en Columnas

Es diu que el llinage Morlà, d’orige catalá, arribà a Valéncia, via Mallorca, en el segle XVI. Destaquen tres noms, Pere Agustí Morlà (XVI), Pere Jacint Morlá (XVII) i Matias Morlà (XVII), sobretot, els dos primers.

Pere Agustí Morlà alcançà el títul de l’orde de Cavaller en 1622. Després de cursar estudis de Gramàtica, Filosofía i LLeis en la nostra Universitat, perfeccionà estudis en les de Salamanca i Alcalà d’Henares. Tornat a Valéncia, el rei li va concedir el càrrec d’Oïdor Civil en la Real Audiència. Juriste important publicà en Valéncia el ‘Emporium utriusque Juris quaestionum in usu forensi admodum frequentium’, en 1599. Tal llibre, en sa Primera Part, segurament inacabades les demés, conté un apartat especial dedicat al ‘suavissimo et humanissimo lectori’, en el qual demostra profundíssims coneiximents de la Lliteratura, especialment valenciana. Al referir-se als autors del Segle d’Or assegura que escrivien ‘in valentino patrio sermone’.

Segons Horaci, ‘patrio sermone’, significava idioma natiu. Afegir per lo tant ‘in valentino’ devia explicar-se com llengua valenciana nativa. És interessant esta afirmació feta per un contemporàneu, que no dia que s’expressaven en llengua catalana (com alguns volen), sino en llengua valenciana.

De Pere Jacint Morlà, hi ha més coses que dir, encara que siga prou desconegut. Estudià Art, Filosofia i Teologia, destacant per l’agudea del seu ingeni i la facilitat de compondre tota classe de versos. Escritor bilingüe: ‘Entremeses del doctor Raspado’ (1636), i ‘Exortació al animo invecte, y obligacions en que stà la fidelitat de la Nació Valenciana a la benignitat y grandeza del Ilustrissim y Excelentissim senyor D. Rodrich Ponze de León, Duch de Arcos, etc. Virrey y Capità General en la present ciutat y Regne’ (1644).

En alabança de l’autor del llibre ‘Memorias de los sucesos particulares de Valencia y su Reyno en los años de mil seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho, tiempo de peste’, que Fra Francisco Gavaldà dedicà a la ciutat de Valéncia, apareix un ‘Romance en idioma valenciano’ de Morlà: ‘Corone Dafne, y despulles/ pera perpetues memories/ de la esperança pomposa/ de plomalls, y de garçotes./ Flora garlanda matise/ de tantes flors com li sobren,/ quant sos tapets de esmeraldes/ les primaveres li broden./ Minerva mare de ciencies,/ la que adorna les escoles,/ y a los fills premia, y gradua,/ pera timbre de ses obres./ Manen a la fama alada/ que en diverses colors bole,/ y en sonor clarí publique/ en les nacions mes remotes,/ Que de Gavaldà lo ingeni en los escrits dona mostres...’.

Gràcies a l’investigació d’Antoni Ferrando sobre ‘Els Certàmens poètics valencians’ coneixem bona part d’algunes poesies de Morlà, en manuscrit que conserva la Biblioteca Universitària de Valéncia. Vicent Ximeno calificava la gràcia irònica dels seus versos en estes paraules: ‘no hubo certamen poético de su tiempo en que no fuesen sus obras el más sazonado plato para los hombres de buen gusto. Si no escrivía Morlá, se desgraciava la fiesta; porque aunque se leyesen muy buenos papeles, no se oia cosa que llenase ni recrease como sus versos, por la erudición y enseñanza que contenían y el gracejo que sabía darles’. Morlà és un poeta populiste, que per a ridiculisar costums i vicis, utilisa la sàtira. Gràcies al citat manuscrit coneixem l’existència de Certàmens en Sant Joan del Mercat, en el Colege de Sant Tomàs, en la Mercé, en Sant Gregori, en Sant Bonaventura, en Santa Tecla, o en Sant Doménec

 

 

 

 

 

 

 

Lunes 7 de mayo

Alguns detalls mínims: els Morlà (i II)

Vicente L. Simó Santonja

10.04.07 | 02:37. Archivado en Columnas

En les Octaves de Morlà, escrites en la ‘Justa de Sant Gregori’, en forma de monòlec, critica les joyes: ‘Com que no se que lo cartell pregona/ banda, anell, netejadens, culleretes,/ domas y tafatá! Bons premis dona,/ mes si dich lo que sent a fe de paya,/ que’m pareixen les joyes de Alboraya/... que’ls premis son pereres tan belles,/ que’ls asesors que pasen mengen d’elles’.

En el ‘Coloqui que compongue mosen Morlà en la Chusta del colechi de Sant Tomas’, fa participar junt a l’autor, uns atres dos personages, Jacint Alonso Maluenda (poeta llírico-satíric anticulterà i autor dramàtic) i Josep Ordines (jesuïta, secretari del Tribunal de l’Inquisició), que són els que demanen l’intervenció de Morlà (‘Pretench que Morlà componga/ y ens alegre aquesta justa/ en un paper de chacota./... que si pren la carrerilla/... savra espolsar-se la roba’), a lo qual accedix perque ‘chamay me ha faltat lo fil/ per a volar la milocha/... Tinch ploma que, en estes festes,/ si en algun donayre toca/ al poeta mes pardal,/ lo pela, mes no l’escorcha’. Poetes als que critica per ‘presumits de mata morta,/ que en lo cap tenen mes fusta/ que hi ha en lo pinar de Moya...’.

La definició de Na Arriscada, (’una peixcadora grossa’) deuen conéixer-la vostés: ‘es dona/ que s’eleva delque lleva/ y s’arroba del que roba/... Tal virtut te en la mañopla,/ que, ab no ser orza lo pes,/ ella el fa que vacha a orza/... Lo que se que es tan resolta,/ que, per mes fors que li posen/ si s’enucha, es desafora./... Lliberal,/ que chamay te cosa propia,/ perque com fa tantes sobres,/ es sobrat lo que li sobra./... En la cara no u amostra,/ que cobra per descarada/ lo que per cara no cobra./... Com es pesada s’esforá/ a no pesar lo que pesa/ y anar curta en lo que posa/... En lo que trau se trastoca,/ que en son conte y a vesconte/ per lo conte que ella porta’.
Contesta a dos qüestions que li proponen Ordines i Maluenda, sobre temes d’actualitat, en certa gràcia satírica, ‘grossa’: ‘¿Qué li pareix de aquest segle? Que stà ple de gerinola,/ que de pasechans que veus/ gastant gales, gastant prosa,/ y ab ser de capa y espasa./ lo seu viure es de tramoya’. ‘¿Y los traches de les dones?/ Pareix una Babilonia./ Enagües y mes enagües, que els que les paga les plora./ Dona y a tan enpanafa,/ que pareix una saboga,/ y en desenpanarse resta/ feta anguila o feta anchova./... Dira que vols anar tova./ Per aixo no y a remey/ com filar a la perola’.

Parlant i parlant ‘nos olvidam del beato/ don Tomàs de Vilanova’. Encara queden paraules d’exaltació: ‘Tomàs, arquebisbe insigne,/ per qui huy Valencia llogra/ ses felicitats colmades/ quant la aucilia tal custodia./ De aqueix estelat safir,/ a qui lo esplendor lo broda,/ de tot lo nostre emisferi/ sou lo lluminar antorcha/... Per ser dels pobres lo amparo/ y el non plus ultra de almoyna,/ vostre nom a estés la fama/ en la nacio mes remota/... Vostres alabançes canten.../... un padri.../... nos ampare.../... com a patro.../... disponga.../... aci gracia.../ (y alla gloria)’.

Si he volgut detindre’m en el Morlà del segle XVII, només ha segut per deixar caure una prova sobre eixa calificada, mal calificada, ‘escola satírica valenciana’ del segles XV i XVI, perque deixaria fòra aportacions tan valioses com la d’est autor, i de pas deixaria tallada la constància del Coloquis, durant tants segles continuada. Yo no dic ni diré que no hi haja Coloquis d’autor catalans, en català; pero en este aspecte la ‘riquea’ de la llengua valenciana, mantiguda segle a segle, és més àmplia i més fonda: més gràcia i més sàtira. Pensar atra cosa, romancejar... sense fil en la milocha.