Per: Ramon Garcia Hernandez
Noviembre 1992
LAMENTS D’AZAÑA EN SES MEMORIES DE GUERRA
El 24 de setembre de 1932 Azaña aplegà a Barcelona, al saludar-li
Macia, li diu que: “en la concesio de l’estatut evitava una guerra entre
Catalunya i Espanya”, Azaña li contestà: “El vostre himne historic es queda
sense enemic a qui motejar.
Este tindria temps de reflexionar hasda el moment de
sa mort produida en lo seu obligat desterro en Montauban (Francia) en
1941, sobre el seu apoyo a l’Estatut de
Catalunya. Ha soles n’hi ha que llegir ses “Memories politiques i de guerra” i
“la velà de Benicarlo”, escrita esta ultima en sa residencia de La Pobleta en
Valencia. Estes ne son lo seu vertader testament politic. En ell dona a entendre
l’amargura de la guerra civil, aon subyaç el convenciment de l’exclusivisme
nacionalista i de sa postura irritant i mendaç. Repleguem algo al respecte que
apareix en elles.
3 de maig de 1937. “que per moltes i molts molt
grans i encadaloses que hagen segut les proves d’insoliratirat i desafecte,
d’hostilitat, de “chantajisme” que la politica catalana d’estos mesos ha donat
front al govern de la Republica...” (pag. 58). “El major obstacul per a l’accio
del govern serà la politica tortuosa dels homens de la Generalitat; (...) ara
posaran mil trampes i estaran amagats en espera d’una ocasio” (pag. 59).
3 de juliol de 1937. “Pi i Sunyer, Alcalde nominal
de Barcelona es u dels pocs politics catalans en que es podia parlar
noblement”. I mes avant dirigint-se a Pi diu:” ...en el fondo n’hi ha sempre
una camaraderia entre catalans, en virtut de la qual mai es barallen uns contra
atres seriament” (pag. 122-122).
28 de juliol de 1937. “La carta (de Companys) en un sintoma.
Repetidament l’he dit al president del Consell i al govern en ple que les gents
de la Generalitat..., tractaran de promoure un conflicte, en quant trobaren un
pretext per a parlar de la catalanitat ofesa o de les llibertats chafaes, etc.
etc. I en una ocasio propicia. “Lo millor dels politics catalans es no
tractar-los”.
9 d’agost de 1937. “El president del Consell,
recientment aplegat de Barcelona vingue
a contar-me ses conversacions en aquells senyors. L’impresio de Negrin es
desagradable. Moltes queixes d’ells per coses
menudes, imposibilitat de concretar res formal. Lios; paraules,
falsetat” (pag. 213).
13 d’agost de 1937.
“Companys i atres se lis acaba l’estupida comedia de que les terres
aragoneses les haja conquistat Catalunya per a la Gran Catalunya”. (pag. 218).
10 de setembre de 1937. “Estes llinees ham fan
recordar algunes atres circunstamcies d’aquella desbaratà expedicio naixcuda de
la tartarina vanitat, petulancia i desvarià ambicio d’alguns politics
barcelonins.” “Alguns, en Barcelona, havien per lo vist decidit aprofitar l’ocasio
per a construir la “Gran Catalunya”, sometint a les atres provincies proximes.
Vollgueren conquistar Arago, tambe les Balears. Bayo em telegrafiava tots els
dies contat-me els progresos de l’expedicio que hi havia mampres “per orde de
la Generallitat de Catalunya”. En atres comunicats es dia que conquistava les
Balears per a Catalunya, Quan desembarca, demanà cent banderes catalanes (...)
Megalomania i egoisme".”(pag. 269-270).
19 de setembre de 1937. “ Des de usurpar-me (i al
govern de la Republica en qui ho compartix) el dret a l’indult, cap a baix, no
s’han privat de cap de transgresio, de
cap invasio de funcions. Assaltaren la frontera, les aduanes, el Banc
d’Espanya...Volgueren conquistar Arago, decretaren l’insensata expedicio a les
Balears, per a constituir la Gran Catalunya, de Prat de la Riba” (pag.
291). “Per lo vist es me facil fer una
llei, encara que siga lo seu estatut, capaç de satisfer les aspiracions de
Catalunya, que arrancar la raïl psicologica del recel, de la desconfiança, de
les emulacions vanidoses i, sobre tot, la raïl d'eixe sentiment depriment de
poble incomprendit i vexat, que obstenten alguns de vostes” (se ho diu a Pi i
Sunyer). “En el temperament que tinc, si yo fora catala, eixe sentiment
m’avergonyiria” (pag. 296)
20 de setembre de 1937. “Prieto, a Pi i Sunyer li ha
soltat aço: “Mire voste: yo soc d’una franquea brutal. Tot lo que passa en
Catalunya prove de que vostes estan
governats per un malalt com Companys, i per dos miserables canalles con
Tarradellas i Comorena incapaços d’una accio noble, me diu” (pag. 299)
20 d’octubre de 1937. “Els catalans l’han indicat (a
Negrin) que, una vegà el govern en Barcelona podria fer-se una modificacio,
reduint-se el numero de consellers de la Generalitat i aumentar-se el de
ministres catalans en el govern de la Republica. ¿Ho veu voste? –li dic a
Negrin- ya ixen les combinacions. Son com l’hedra. Se li pujaran a voste per
les cames hasda envoltar-lo” (pag. 333). (J.
Boronat Gisbert. “Max Aub, Azaña i els catalans”. “Murta nº. 17, oct. 1979. Pag. 6,7 i 8 (El proyecte de
recatalanisacio...)
RESUMINT
Morts fisicament Admirall, Prat de la Riba, Macià, i
un llarc etcetera de nacionalistes que enarbolaren l’antorcha del
pancatalanisme, sa idea, lo seu proyecte i s’estrategia seguixen vives,
vigorisaes i actualisaes. No es una qüestio teorica a soles, sino que es un
programa que està realisant-se dia a dia sense desmai i sense llimit cronologic
ni fre que el detinga.
Es com una carrera de relevos, a on el corredor de
tanda, d’una marcha que han iniciat uns atres, replega el testic que justifica
un recorregut salvat per lo sea antecessor. Aixi el pancatalanisme actual ha
replegat el “testic” i s’ha trobat en un proyecte degudament estructurat, molt
be estudiat i programat, en una estratgegia i una tactica acrisolà per tots
estos sigles de lluita. Aço ha fet possible el transmetre eixa consciencia
colectiva del “Fet Catala” i que fora asumit per tot el teixit socio-politic i
hasda l’eclesial de Catalunya.
Al fil de l’expost i per a concloure, mos be com
anell al dit, un document airejat per “El Periodico de Cataluña”, en fecha del
28.10.90, -alguns mijos s’han fet eco- que no es ni mes ni manco que el
desenroll de tota la filosofia pratiana. Un document elaborat per les altes
instancies de la coalicio de partits que governen en Catalunya (CDC-UDC),
s’antenga Convergencia i Unio. Elevat, per al seu estudi i acceptacio, a
l’Eixecutiu catala. Son unes propostes per a aumentar la consciencia nacional
de Catalunya, o siga los “Països Catalans”. Aço no es cap de novetat. Es lo que
des de moltissins anys està fent el pancatalanisme a tots els vivells, dins i
fora d’Espanya.
En el dit document es senyala l’estrategia de la
recatalanisacio, quins ambits d’actuacio van desde el control i l’alineacio del
pensament, des de l’ensenyança primaria a l’Universitat i l’investigacio,
passant pels mijos de comunicacio i de les entitats culturals i de l’oci, sense
oblidar al mon empresarial, aixi com de la proyeccio exterior, infraestructures
i l’administracio, etc. etc. Es cert que el Sr. Pujol, Roca, etc., han tractat
de desmarcar-se del document ara que ha eixit a la llum publica, pero sa
trayectoria nega veracitat ad estes declaracions.
Com a tasca fonamental a realisar en tots els ambits
que senyala el document en qüestio, està la d’incidir en la sensibilisacio
sobre la personalitat catalana, entenent com a tal els “Països Catalans”. Per a
allo es precis la divulgacio de l’historia del “Fet Nacional Catala” i del seu
transfondo mitic. Del nou concepte de nacio dins del marc europeu de lo que es
Catalunya, o siga els “Països Catalans”. Tambe es parla d’airejar tot allo que
done fe del memorial d’agravis, descobrint-lo, constatant-lo i divulgant-lo en
l’objecte de que es coneguen els fets discriminatoris i les carencies a que
està somesa Catalunya.
No podia faltar en el document, la rao, fonament i
meta final que es perseguix: La sobirania de Catalunya, dins del marc europeu.
En eixe sentit camina. Tambe parla d’impulsar el sentiment nacional catala
davant els professors, pares i estudiants, ademes de potenciar l’us de la
llengua catalana entre tots ells. Exigir-lis al mateix temps el coneiximent de
la geografia i l’historia dels “Països Catalans”. Controlar la formacio del
professorat d’EGB i la catalanisacio dels programes d’ensenyança. Reorganisar
el cos d’inspectors per a controlar la normativa de la catalanisacio.
Potenciar les Associacions de pares, en gent que
tinga criteris nacionalistes. Potenciar per l’exterior la llengua catalana,
aixi com tambe les associacions de professors universitaris, i les equivalents
d’estudiants nacionalistes. Potenciar a personalitats d’ideologia nacionalista
en els orguens rectors de les tres universitats.
En relacio als mijos de comunicacio, potenciar-los
per a que siguen eficaços en la mida de que poguen transmetre el model nacional
catala, extenent l’ambit d’actuacio per a que apleguen a tots els “Països
Catalans”. Per a conseguir aço haura que incidir en els periodistes i tecnics
de comunicacio. I per a tindre garantia de que eixa consciencia nacional siga real es tindra que introduir gents en
els puestos claus, en estos mijos, que tinguen consciencia nacionalista.
En quant a la proyeccio exterior donar a coneixer
l’existencia de Catalunya, els “Països Catalans” en tot lo mon, especialment
Europa. Tambe hi ha que estretar els llaços entre tots els “Països Ctalans”, i
conseguir que Barcelona siga la capital economica, comercial i
turistica-cultural del Mediterraneu del Gran Sur Europeu.
Aço no es pot considerar com a un proyecte de futur
a estudiar. Es una realitat constatà dia a dia. Es un programa que ya fon posat
en practica per Prat de la Riba, des de la Presidencia de la Mancomunitat de
Catalunya. Hui, ses epigons, a soles han tingut que seguir desenrollant-lo i
adaptant-lo a tenor de les circunstamcies, cosa que estan fent des de fa moltes
decades.
L’unica novetat, si cap aixi considerar-la, es
l’exit que ha supost com a producte d’exportacio, tant pel resto d’Espanya com
per l’extranger quina promocio a nivell universitari es evident, com evident es
el fet palpable de sa proyeccio en aquelles zones a absorbir. I tambe el que siguen les mes altes instancies
d’estes Comunitats –governs autonomos i universitats, organismes que inciden
directament en la societat- els promotors i “gendarmes” de que es cumplixen els “diktats”
filologic-politics del pancatalanisme.
Aixi es fa bona la sentencia del comentariste i
escritor frances Francois Revel, replegà en son llibre “El Conocimiento
inutil”. “No es la veritat sino la mentira la força que mou a la societat del
nostre temps i son certes persones i certs mijos –i certes institucions,
afegim- els que manipulen l’informacio hasda aplegar a llegitimar, gracies al
prestigi de que gogen, estes mentires flagrants”.
I en esta lluita que tenim mampresa algunes gents de
Valencia, com en atres Comunitats, toma cos la de Davit contra Goliat. Esperem
que tinga el mateix fi que aquella.
