martes, 1 de noviembre de 2022

CERVANTES Y LA `MELOSA' LENGUA VALENCIANA

 

 

 


RICARDO GARCÍA MOYA


 

 

 

Data de Publicacio
19 de Maig de 2007

 

 

 

Referencia
0054RGM

 

 

 

Tornar a la plana de;
Ricardo García Moya

 

 

 

Anteriorment publicat en,
Diario de Valencia
19 de Giner 2003

 

 

 

Est articul lo hem deixat en castella, que es com lo escrigue el seu autor

 

 

 

Anar Arrere

 

 

 

 


 


 

Supongo que todo lo cervantino está estudiado, aunque desconozco si existen ensayos sobre la obsesión de Cervantes hacia las lenguas. En su póstumo “Los trabajos dé Persiles y Slgismunda” (a.1617), hay quien clama por el idioma perfecto: “¡Qué lengua podrá decir, o qué pluma escribir lo que sintió!” ; y otro, por el contrario, oculta el suyo: “para disimular la lengua, y que por ella no fuese conocido por extranjero, me fingí mudo y sordo”; treta quizá autobiográfica de Cervantes en los intentos de fuga de la cárcel o Baños de Argel. En el Persiles, novela de peregrinos que viajan a Roma, surgen personajes que hablan francés, italiano, polaco, castellano y valenciano; pero el novelista no específica lo de “valenciano”, al dar por hecho que los lectores sabrían a qué lengua aplicaba estos adjetivos laudatorios: “Cerca de Valencia...la hermosura de las mujeres y su extremada limpieza y graciosa lengua, con quien solo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable” (III, c.12). Prosiguiendo el peregrinaje a Roma: “al salir de Villarreal, una pastora valenciana...en su graciosa lengua” (Ibid.).

Según Cervantes, la lengua hablada por la joven de Villarreal era, sumando adjetivos: “graciosa, dulce y agradable”, sólo similar a la portuguesa. Pero Cervantes no tenía el mínimo interés en defender un idioma valenciano que nadie cuestionaba; sólo le preocupaba el ritmo narrativo y no la inclusión de gentilicios que reafirmaran la existencia de una lengua. El novelista, con elipsis y huyendo del pleonasmo, expone su admiración hacia el valenciano, detalle que no prodigó a otras lenguas. En el Quijote, por ejemplo, se muestra avaro de complementos hacia la catalana, a la que no dedica ni una alabanza: “diciéndoles en lengua catalana (...) dijo en su lengua gascona y catalana” (Quijote. II.1615). Estas frases pertenecientes al encuentro con los ladrones catalanes (a los que asocia al mito del bandido generoso andaluz) carecen de los diplomáticos epítetos sobre las bondades de cualquier idioma. No obstante, ¿sería suficiente este matiz diferenciador para convencer a algún catalanero de que Cervantes distinguía entre valenciano y catalán? Temo que no. Incluso los recolectores de frases alusivas al idioma valenciano titubean sobre incluir o no las alabanzas del Persiles, al no especificar qué lengua es la “dulce y agradable” (¿podríamos sustituir ambos adjetivos por “melosa”?) Respecto al titubeo, como diría la folclórica: el titubear se va a acabar.

En 1615, los talleres madrileños de la viuda de Alonso Martín imprimían “La gran sultana, doña Catalina de Oviedo”; comedia de traidores eunucos y pillastres renegados ambientada en el serrallo de Constantinopla, donde una cautiva española que estaba muy buena enamora al sultán. Por los 2.961 versos de la obra culebrea la pesadilla de Cervantes sobre cautivos y lenguas, recuerdo de sus años de soldado imperial y de puteado prisionero en africanos calabozos, sumideros de lenguas románicas y semíticas. Así, en la novela, cuando el renegado Roberto presume de hablar griego, le contesta el turco Salec: “aquí todo es confusión, y todos nos entendemos con una lengua mezclada que ignoramos y sabemos”.

Se trataba de la lingua franca, especie de esperanto de léxico imprescindible (mezcla de árabe, valenciano, castellano, italiano y portugués), en uso desde Orán a Estambul. Como filigrana literaria, Cervantes caracteriza un idioma sin nombrarlo, sólo con adjetivos o, rizando el rizo, con un sustantivo. Así, los judíos que aparecen en “La gran sultana” increpan de este modo: “¡El Dio te maldiga!”. Los sefarditas, de Marruecos a Bizancio, alegaban que “Dios” era plural politeísta, siendo la grafía “Dio” la adecuada; detalle morfemático que Cervantes utiliza para singularizarlos. Más interesante es el diálogo entre el juez o cadí con el cautivo Madrigal, pillo que pretende enseñar a hablar a un elefante. En pocos versos, Cervantes ofrece un abanico de dialectos y lenguas: la jerga del hampa, la jerigonza de ciegos, la bergamasca de Italia, la antigua de los griegos, la turquesca o morisca, la gascona de la Galia, la española, la vizcaína y la húngara; aunque a ninguna halaga con los adjetivos que otorgó a la dulce lengua valenciana. Si la vizcaína adolece de ser antigua y extraña, las demás le parecen escabrosas, graves, tristes, etc. Y volvemos a la duda, pues resulta extraño que la lengua de aquellos soldados valencianos que compartieron penalidades con Cervantes en Lepanto (la tropa valenciana del capitán Diego de Urbina), y los que sufrieron en Argel y los que le rescataron hasta llegar a Denia y Valencia; esa lengua que hablaba su amigo Timoneda, la dulce y agradable lengua de la joven de Villarreal ¿por qué no se conoce ninguna cita de Cervantes que especifique claramente su admiración por ella? No se conoce porque no interesa divulgarla, pero existe.

Tras enumerar múltiples jergas y lenguas que no le merecen aprecio a Cervantes, aparecen estos versos muy, pero que muy interesantes para nosotros y que conviene leer despacio: “Y si de aquestas le pesa, / porque son escabrosas (las lenguas), / mostraréle las melosas / valenciana y portuguesa” (Cervantes, Miguel de: La Gran Sultana, Doña Catalina de Oviedo. Imp. Viuda de Alonso Martín. Madrid, año 1615, v.1560). El adjetivo “melosa”, derivado de miel, tenía en el castellano del 1600 un valor semántico concreto: el de suave, dulce y agradable; por lo que si juntamos los textos cervantinos del Persiles y la Gran Sultana obtenemos este juicio idiomático difícil de igualar: “graciosa lengua, con quien sola la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable (...) las melosas valenciana y portuguesa”. Cuando coma miel me acordaré de Cervantes y el dulce adjetivo “melosa” (dulce y agradable), inusual pero existente en la literatura medieval castellana: “aquesta mi carta muy dulce, melosa” (Cancionero de Baena. h.1435), y valenciana: ”figues seques meloses” (Esteve: Liber, 1472). En catalán, lo siento, se documenta tardíamente; y también lamento que, a partir de ahora, los que negaban la admiración de Cervantes hacia la lengua del Reino de Valencia tendrán que agachar orejas, e irse con el rabo (con perdón) entre patas.

Inexplicablemente, el maestro Corominas no roba el valenciano “meloses” de Esteve, aunque es primera documentación. Sólo ofrece al tardío “melós” de un diccionario catalán de 1805; aunque el sádico etimólogo aprovecha el comentario para despreciar una vez más al catalanero Germá Colón, “de la Universitat de Basilea”, arreándole otro de sus habituales hostiones: “en tot cas no val res la cita de Germá Colom”. En fin, olvídense de Germá Colón y la academia de Ascensión. Todos son cero al lado de los genios que reconocían, citaban y admiraban la lengua valenciana: Cervantes y Martorell.

 

 

 

12 Usuaris en llinea

Grup LLVS   -   Octubre 2006

Amunt

 

 

 CATALUÑA LA FANTÁSTICA

TIMO NACIÓN POR CHANTAJE

Teresa Puerto Ferre |

Publicado el 10 Mayo, 2008

 

Después de la última disparatada sentencia del Constitucional sobre  el  insolidario y avariento Estatut  Catalá ,  entendemos ahora  que la credibilidad del la judicatura española , a nivel internacional, esté por los suelos  y que la nula confianza  foránea en los tribunales españoles  haya  provocado la estampida de inversiones extranjeras: sin ley  no hay democracia. El desgobierno presente  del radical ZP no da  garantías de futuro y  la fofa doctrina  del Constitucional parece vicaria del fabulador  Museu d´Historia  de Cataluña para osar excretar tan disparatada sentencia. En este golpe de  fantasy-tremens ,  el  antoñita-la-fantástica  de la judicatura , nos “ha votado”, por chantaje de votos, lo que nunca fue votable: la historia de Cataluña, mutada  ahora en una timo-nació-fantasyland .

 

¿Nació?¿es realmente CAT. una nació por un chantaje de votos?¿se convierte una autonomia en nació  por la hambruna zapteril de votos  ? ¿qué derecho legítimo histórico hay para ello?. Realmente NINGUNO cuando no hay documentos ni heroicidades de un glorioso pasado  que lo avalen ni, que sepamos, exista ni un solo documento histórico por el que los Reyes de Aragón , primero, ni los de España, después,  hubieran querido jamás cambiar su condición de Condados  . Y la HISTORIA NO SE VOTA . 

 

A los jueces inventores de esta fabulandia.CAT   hemos de  regalarles para salir de su vacío y ESOentontecimiento mental  aquel genial  opúsculo titulado “La Nación catalana NO ha existido nunca” , escrito por los profesores catalanes  José Osés Larumbe  y Juan Osés Hidalgo (I. Gáficas Uriarte.1932 ) .

El opúsculo  no tiene desperdicio  y está  escrito  en plena II República   Española , cuando las fuerzas del maligno nazi_onalsecesionistas  ya campaban  por los  dominios  catalanes y cuando  la fabulación embustera hacía estragos  entre la neocasta  feudal catalana .  Cuentan estos profesores  barceloneses en su librito  que  la cobardía de los “godos catalanes  con demasiadas reminiscencias de fenicios y cartagineses  y más avezados a las transacciones comerciales que a las luchas guerreras, hasta puso en peligro los estados cristianos al otro lado de losPirineos “   y que, al contrario  de los que hacían los bravos cántabros  enfrentándose valientemente  a la barbarie musulmana  para recuperar España , los godos catalanes, en cuanto avistaban  una oleada  de  musulmanes invasores se iban corriendo, corriendo,  a refugiarse bajo las falditas  de los condes francos del  sur de Francia  cuya  generosa  protección los salvaba  del frenesí islámico…… : “no pudiendo soportar el yugo de los infieles contra los cristianos ,  (los godos de la Marca Hispánica)  han abandonado  todos sus bienes y han venido a buscar asilo en nuestra Septimania …”.

 

Las crónicas históricas de los reyes francos relatan cómo Carlos Martell , de Aquitania, logró contener  a los moros  en la batalla de Poitiers  en  el  año  732  y que Carlomagno y Ludovico Pío continuaron la obra emprendida por su antecesor   llegando a  liberar las tierras  españolas del noreste español   (la actual Cataluña)  . En sus avances llegaron a sitiar y  crear el  Condado de Barcelona  , continuando la obra de  los anteriormente creados de  Ausona (Vich) , Ampurias , Urgel , etc…  y convirtiéndolos en feudos  del ducado franco  de Septimania”. 

 

Durante las campañas para la conquista  de lo que es hoy Cataluña  , “Ludovico Pío había exhortado  a los pobladores cristianos de la Marca Hispánica    a que les ayudaran  en la obra de la reconquista … pero no lo hicieron en vista de lo cual   Ludovico Pio , para castigar  la cobardía  de aquellos  medrosos cristianos,  decidió crear una clase social  que llamó de los `PAYESES de REMENSA´  o siervos  adscritos a la tierra en calidad  de esclavos  y en cuya condición  permanecieron   durante largos siglos hasta que el rey de España  , en el SIGLO XV  ,  emprendió una acción civilizadora para devolver a los  godos-catalanes su condición de hombres libres a los que hasta entonces habían sido esclavos por descender de aquellos a quienes castgara Ludovico Pío en el siglo VIII ” … (pág 7) .

 

Y, por supuesto,  las crónicas de los reyes francos testimonian que “Cataluña no existia  en los primeros  siglos de la Reconquista , y que el Condado de Barcelona , sujeto al domino  de los soberanos francos , era considerado por éstos  mismos UNA PARTE DE ESPAÑA  , es decir , SIN CARACTERÍSTICA ALGUNA DE PERSONALIDAD PROPIA. El Condado de Barcelona era, en suma, una comarca española liberada del yugo musulmán por los godos francos  que, a pesar  de ocuparla y gobernarla no dejaban de conceptuarla como parte integrante de la España que renacía” .. (pág 7) . 

 

Osea que …. , si hasta el SIGLO XV  los entonces MarcaHispánicos francos (ocupantes de la  Cataluña actual)  estuvieron bajo su condición de esclavos (payeses de remensa)  y no existia Cataluña, ni habia rastro de “grandeur” … ¿ a qué viene este fistro  histérico de “nació catalaní”? . 

 

Y redondeamos la historia de tan condal  pedigrí  con las palabras del gran historiador catalán  Jaume Vicens i Vives , tras su concienzuda investigación :”En més de 3000 documents inedits  que portem recollits, no hem trobat ni un sol que ens parlés d´una emoció col.lectiva catalanesca: Ho sentim com a catalans” … (La Publicitat.Barcelona.1935)

 

Fum, fum, fum.. y molta fam. Y vaya  fistro Constitucional

 

 CATALUNYA, ¡ BREÇOL DE L’HUMANITAT ! O FANTASIES DE LA WARNER BROS

 Federico Bonillo i Vigo

 Els dogmes de fe son molt dificils – si no impossibles – de refutar ab arguments cientifics. L’historia de l’humanitat ho atestigüa sobradament, aixina com tambe voler unificar una llengua en una atra d’una forma cientifica. Cientificament una llengua mai se pot asimilar ad atra llengua, senzillament perque una llengua la fa el poble que la parla i els filolecs s’han de llimitar a estructurar-la de la millor manera per a quel poble la puga estudiar i deprendre d’una forma facil i evidentment senzilla. El cas de la nostra llengua, no escapa ad esta regla, ya que en l’actualitat, Catalunya i una bona part del seu mecanisme pro-catalanista i pancatalanista continua obstinant-se afirmant coses, no no mes desproveides de tot fonament cientific ( el que elles argumenten ), sino que, ademes, estan en franca contradiccio en el coneiximent filologic i per damunt de tot en la realitat historica de la nostra terra.

Ara be, ad esta conviccio, que ells defenen i divulguen com a dogma de fe d’una forma encarniçada ( penseu en Carota Rovira ) fins al punt de mostrar publicament les seues teories cientifiques sobre ¿ la grandea i esplendor de la milenaria llengua catalana en un sigle d’or – el nostre- ?, ademes en el convenciment fingit i sabedors de la falsetat de lo que afirmen, es algo que esta mes en lo camp de la ciencia experimental, que en la realitat dels fets historics. Yo pense que Catalunya te deliris de grandea i una enveja “deshonesta” de lo que mai foren i mai seran, en concret en lo tema llingüistic (per no parlar de l’unificacio dels territoris de la ¿ Gran Nacio Catalana ?), perque estic conveçut quel català es un dialecte del Provençal, Occità o Llemosi ( COM ELLS SABEN PERFECTAMENT ). Per a mostra un boto: En l’any 1.909 se celebrà en Barcelona lo “Primer Congres de Llengua Catalana” i s’acordà deixar-li de consider dialecte i lo que es pijor: Anar pel cami de nomenar-li llengua i establir les bases i l’estrategies en la falsa apariencia de llaços de germanor i d’unio i “ABSORBIR” les llengues del seu entorn i configurar els futurs i quimerics Països Catalans. Evidentment, els catalans i catalanistes d’aço no diuen res. No mes dir, que Catalunya no va donar-se conte de lo que era, fins a l’any 1.358 ( mes de cent anys en acabant de que lo nostre Regne de Valencia, fora l’enveja d’Europa, tant a nivell politic, cultural, economic i lliterari ). Respecte al tema de la llengua, dir que a partir del famos congres nomenat ades, se constitui lo que ara es l’Institut d’Estudis Catalans i s’encomana al ingenier Pompeu Fabra l’elaboracio d’un proyecte llingüistic per a poder justificar les  seues pretencions de tindre una llengua i no un dialecte. Ad este proyecte va donar com resultat final una llengua hibrida “el barceloni” – versio ¿polida i culta? de lo que se parlava en aquell temps - que com a tal, no deixa de ser atra volta un dialecte mes o sub-dialecte fet en lo llaboratori de So Pompeu. El barceloni, per tant i aci, si que es pot dir que n’hi han arguments cientifics, ya que es una llengua pre-fabricada, pero aceptada per tota la burguesia catalana, fet que aceptaren en molt de gust, ya que lo que se parlava era un dialecte o ¿llengua? “montaraç, tosc i bast”. Una volta aceptat la nova parla catalana, es va fer oficial “per se” i en pau: ¡ A per l’unitat llingüistica a base de talonari !.

U dels erudits catalans que mes estudia els classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha segut Ramon Miquel i Planas. En lo seu “Cansoner Satiric Valencià dels segeles XV i XVI”, diu en lo seu prolec: “ Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que, quan mes extremen els valencians les seues pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica, front el Català, major necessitat n’hi ha que tindre per la nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula ab les illes Balears…” “ Privar a Catalunya i a la seua lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca…” “ seria deixar nostra historia lliteraria truncada en lo centre del seu creiximent i ufanor; mes encara: seria arrancar de la lliteratura catalana, la poesia casi per complet, perque en ningun atre moment, ans de la “Renaixença”, es va aplegar a adquirir l’esplendor ab que se nos mostra, gracies als Ausias Mrach, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar i atres cent mes “

 Es evident i de tots conegut el carácter envejos, superp, imperialiste i absorbidor del catalanisme, fet que sa convertit en una greu malaltia i que d’una forma indirecta en molts casos i directa en atres, mos obliga a defendre-mos de la seua intromissio. Es tan lo poder que tenen, que podriem dir, que fins i tot tenen hui en dia una especie de Tribunal de l’Inquisicio i Sant Ofici. Tots aquells que no acepten els dogmes de fe en la materia, son inexsorablement excluits dels ambits academics i dels mijos de difusio i s’els considera secessionistes, blaveros i faches. Aixo mateixa passa en l’ambit de la paleontologia, mes concretament en lo famos debat “cientific” del esclavo perdut entre els pre-hominits i el home de la prehistoria fins al home actual: O eres del dogma de fe darwiniste o estas fora –excluit- del mon cientific. La veritat es que fins als nostres dies la busqueda del esclavo perdut ha segut el alfa i l’omega de l’antropologia, pero hui la ciencia i l’antropologia estan d’enhorabona i aci es, on entra a jugar el ancestral poble català. M’explique: Fa un any i poquet mes, va eixir en tots el mijos de comunicacio la fantastica noticia en lo següent titular “ TROBEN EN BARCELONA L’ULTIM ANCESTRE COMU DEL HOME I ELS GRANS SIMIS” es dir, han trobat el esclavo perdut que tot lo mon buscava i mira per a on justament en lo Poble d’Hostelets de Pierola - Catalunya - LA TERRA - ( L’UNIVERS ).

De la mateixa manera, tant en l’identitat com en la llengua d’un poble, com en l’antropologia, tots els dies eixen un grapat d’aprenets de cientifics, filolecs i divulgadors “ charradors cosmics i comics” en televisio, llibres de text i en les universitats, que mes que res pareixen trovadors de la mateixa cançoneta, pretenent que, a base d’escoltar-la moltes vegaes, al remat mos pareix que lo que diuen es veritat, realment veritat per alguns ( catalanistes ) i pera atres com a minim d’una forma indigna, encara que politicament correcte, “acceptable”. Es tant els deliris que patixen, que de la falsetat, fan supostes evidencies abrumadores de les seues teories.

 Be, el cas es que el 5 de decembre de 2002, un grup de cientifics descobri un craneu fossil i enseguida se donaren conte de que era “algo extraordinari” i en l’estiu de l’any 2003 iniciaren la primera excavacio, trobant un esquelet parcial molt be conservat. Han deduit que se trata d’un mascle jove, d’uns 35 quilos de pes i d’una alçaria d’entre 1 i 1,20 m. Vivia en la selva mes densa subtropical d’una riquea extraordinaria de la Gran Catalunya, convivint entre la mes espectacular fauna de l’epoca ( elefants, rinoceronts, chicotetes fardes voladores i molts reptils, en concret tortugues ). El chiquet –segons ells- trepava verticalment pels arbres en moviments molt agils, pero sense penchar-se de les branques, menjava vegetals, insectes e inclus chicotets mamifers. Lo mes de lo mes, es que segons els sabuts del descobriment – encara que no confirmat de moment – la causa de sa mort va ser per “caure’s d’un arbre per descuit”. ¡ Pa cagar-se i no torcar-se ! cavallers.

En acabant d’estudiar-lo profonament i possant-se la cronologia de la paleontologia dels simis, pre-hominits, hominits, homos, etc, etc davant dels ulls i veent els noms dels descobriments fets en anterioritat al seu i encara que el chiquet o jove te una edat de 13.000 anys segons ells, l’encaixaren en la part buida de l’espai que ficava “Esclavo Perdut” i varen dir ¡ Puix, no som chulos mosatros ni res !

Arribaren a un punt de tanta confiança en lo chiquet, que varen decidir batejar-lo en lo mes estricte ambit familiar i l’han ficat de nom Pau, pero no es lo mateix si se tracta de presentar-lo en societat i mes a la cientifica, aixina que sense cap superbia i en molta humiltat, decidiren que dins dels noms cientifics ficats als demes, com: Ramapitecus, Dryopitecus, Keniapitecus, Sivapitecus, Pitecantropus, Australopitecus, etc,etc / esclavon perdut / -espereu a saber el nom, que val la pena – Neanderthal, Cromagnon, Homo Erectus, Homo Sapiens i fins ara tots mosatros. Puix be, el nom cientific triat per a Pau i resumint en un esquema simple es la següent ¡ Senteu-se tots ! que si no cauren de cul:

Esclavon Perdut

SIMIS PIEROLA PITTHECUS-CATALA UNICUS HOMO SAPIENS

Estic convençut que mes avant ( perque este no es el moment mes oportu, pels acontenyiments que s’han produit recentment ) mos diran o informaran, que el jove Pau ( tot ell català fa mes de 13.000 anys ) tenia els gens que generacio darrere generacio a transmes ¡ Deu meu ! al carota de Carot Rovira, perque n’hi ha evidencies en el craneu de pels de bigot com el que te l’impresentable del Hitler català ( es curios, que l’atre impresentable de Maragall, tambe porta bigot ).

 Per tant, es evident quel breçol de tota l’humanitat i de la civilisacio ve del pare primitiu català i de fet en lo pervindre de l’humanitat el desti esta en mans dels catalans, perque esta escrit en les lleis de l’univers, que el Joda sera català, o se produira una involucio i ¿ sera Chiwaca, o Dark Vader o pot ser L’Emperador ? o ¿ el poble català se crea per generacio espontanea, o vindran d’un atre planeta ?. La veritat es que m’importa ben poc, aixina com si varen naixer d’una bonyiga, puix la realitat historica i les evidencies demostren que son tot lo contrari que diuen ser.

 

 

"CATALUNYA" I "CATALANS" EN TEMPS DE EN JAUME I (I)

AUTOR: AGUSTIN GALBIS

 Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català” Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “L´argumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió s´apresuren a signar l´importancia que te l´autor i l´época...” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: “en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado”.

 L´inexistencia ni d´una minima conciencia catalana i al contrari, l´existencia d´una conciencia valenciana propia, es demostra, entre atres, en una conciencia llinguistica particular, anterior, superior i mes fructifera, que la conciencia llinguistica dels catalans.

 Algunes explicacions, podrien donar la resposta. En primer lloc, poguera ser, que els valencians, arraïlats desde sempre en esta terra, independentment de la relligio que professaren, foren molt mes numerosos de lo que volen fer-nos creure. Hem conegut als cristians valencians que trobà el rei en Jaume, els “valentini” que consten en el proces per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Tindrem temps per a coneixer als no cristians. En segon lloc, poguera ser que siguen certes les teories que mantenen que el numero de catalans que vingué a repoblar el territori del Regne de Valencia fora insignificant en el conjunt dels nouvinguts junt en la poblacio autoctona. Ampar Cabanes i Antonio Ubieto, han segut els que millor han tractat el tema, aplegant a resultats compatibles en la realitat d´inexistencia de conciencia catalana. Per ultim, poguera ser que una major part dels repobladors, inclus vinguent de terres de l´actual Catalunya, no tingueren conciencia de catalanitat. I no es pot donar lo que no es te. No cal dir que les tres possibilitats poden complementarse entre elles i poden haver-se donat al mateix temps.
La pregunta que anem a intentar respondre es ¿Que era Catalunya en 1238, quan Jaume I entrà en la ciutat de Valencia?

 Sabem, que produïda la unio personal entre el rei d´Aragó i el Comte de Barcelona, els comtats de Rossello i de Pallars-Jussà s´unixen al de Barcelona abans de 1238. Continuen independents el d´Urgell, el d´Empuries i el de Pallars-Sobirà. ¿Es consideraven catalans els d´Urgell, els d´Empuries i els de Pallars-Sobirà? Estudiem el cas d´Urgell.

 I no hi ha cap dupte de que en temps de la conquista de Valencia, els d´Urgell ni eren ni volien ser catalans. No molt de temps abans, Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escriu: (”Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p.166) “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…” Vegem que el “d´Urgelh” no es “Catalan”.

 La constatacio diferencial, la tenim en la seua condicio de feudataris. El 28 de febrer de 1258, Jaume I, reclama a Alvar, comte d´Urgell auxili d´homens i armes, en motiu de la guerra contra Alazrach. (“Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz p.92)

 En la p.20 de “Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon”, de Bofarull, llegim: “porque estos condes de Urgel pretendían ser tan señores en sus tierras, que no les obligaban las Constituciones y Usajes de Cataluña, ni tenian obligación de asistir a Cortes”. Al respecte, hi ha que matisar que dir a les “costums i usatges” de Barcelona “Constituciones y Usajes de Cataluña” es un desficaci mes dels catalans, a no ser, que podria ser cert, que Barcelona s´identifique en Catalunya. I si els d´Urgell, com hem vist, ni eren ni volien ser catalans, ¡puix a la força! En 1278, el rei Pere I, requerix al comte d´Urgell Ermengol, per a que observara les “costums i usatges” de Barcelona, llevat de les costums especials d´Urgell: “…fueris requisiti ad consuetudinem et usaticos Barcinone quos in predictis comitatu et vicecomitatu et aliis locis volumus observari salvis specialibus consuetudinibus predictarum terrarum”. Sabem, que el comtat d´Urgell no s´uní al de Barcelona fins al 1314.

 Per lo expost, es mes que evident, que els d´Urgell que pogueren vindre a la reconquista de Valencia, dificilment podrien dur ni la minima conciencia de catalanitat.

 Tambe es deduïx de lo vist fins ara la falsetat de la divisio que fan els catalans parlant de la “Catalunya vella”, entre la qual claven el comtat d´Urgell i la “Catalunya nova”. Si els d´Urgell ni eren catalans ni volien ser-ho, malament podien formar part d´una “Catalunya vella”.

 Respecte de la “Catalunya nova”, destacar, que abans de les conquistes de Tortosa en 1148 i Lleida en 1149, Ramon Berenguer, havent-se ya formalisat la unio entre Arago i el comtat de Barcelona, es titula en 1140 com a “comes barchinonensis et princeps Aragonensis” (“Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia”. p.75). Es important deixar constancia de que els nous territoris conquistats, no s´unixen al comtat de Barcelona, creant-se marquesats independents, per lo qual els tituls de Ramon Berenguer IV, s´amplien a “comes Barchinonensis, princeps Aragonensis, Tortosae, Illerdaeque Marquio”, com podem llegir en document de 1151 que consta en la p.223 de “Disertacion sobre el poder que los Reyes españoles ejercieron…” de Juán Antonio Llorente. Es deu tambe destacar que als nous territoris no s´imposarán les “costums i usatges” de Barcelona, sino que tindran ordenaments propis: “Lo codi” en Tortosa i “Els costums” en Lleida. I ve la pregunta ¿Es consideraven els lleitadans i els tortosins catalans en 1238? Vorem com no.

Anem a comprobar hui, la inexistencia de conciencia catalana dels lleitadans i tortosins de l´epoca de la conquista del Regne de Valencia.

 Respecte de Tortosa, s´ha de deixar constancia de que quedaren fora de la delimitació territorial dels citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva”del 23 de juny de 1218. Si segons els catalans, dites assamblees eren antecedents de les Corts Catalanes, ¿Seria perque Tortosa ni era ni es considerava catalana? Vejam el text: Jaume I, “…illustrissimi domini Jacobi primi.”, diu que “…paces et treugas facimus et constituimus a Cincha usque ad Tortosam, et usque ad Salsas, cum suis finibus.” (Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII). Barcelona 1994)

 En la minuta de l´argumentacio de la part de Tarragona feta per Vidal de Canyelles, del proces per a l´adjudicacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae” llegim: “Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancte Marie Valentie…Qui clerici excommunicabant ex parte achiepiscopi Terrachonensis… ab episcopo Dertusensi, vicino eisdem, qui est de provincia Terrachonensi.” Es dir, es pot interpretar, que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), es vei dels “clerici catalani”, La conclusio seria molt clara: Tortosa es veina dels catalans, Tortosa no es catalana. Els tortosins que pogueren haver vingut a la conquista de Valencia, ni eren ni es consideraven catalans.

 Es de destacar, que inclus despres de la unio del comtat d´Urgell en el de Barcelona, tant Urgell com Tortosa, seguien sent objecte de particions. El capellà d´Alfons el Magnanim nos conta com el rei Amfos “jaqui IIII fills: lo primer hac nom Pere, lo segon Jaume qui fon compte de Urgel, lo terch Ferrando qui fon marques de Tortosa, lo qúart Johan; e huna filla que hac nom Gostança que fon reyna de Castella”

 Si estudiem el cas de Lleida i els lleitadans, hi ha un fet historic que posa ben claret que en 1238 ni eren ni es consideraven catalans. Jaume I, en el seu tercer testament, deixà Arago al seu fill Alfons, i “Catalunya” a l´infant Pere. En 1243, Jaume I convocà Corts en Daroca per a que els d´Arago juraren fidelitat a l´infant Alfons. Els convocats eren “…omnia concilia civitatum et villarum a Sichore usque Faritiam”, es dir, desde el Segre fins Ariza. Com dins d´eixos llimits entren el lleitadans, acodixen a Daroca i juren fidelitat a l´hereu d´Aragó. Jeronimo Zurita (1512-1580), en “Anales de Aragón”, nos ho conta aixina: “Este año tuvo cortes el rey a los aragoneses en Daroca; y vinieron a ellas los síndicos de la ciudad de Lérida como lo acostumbraron en todas las que en este reino antes de esto se celebraron; y en ellas juraron al infante don Alonso su hijo por primogénito heredero y sucesor después de los días del rey en el reino de Aragón hasta las riberas de Segre.”

 Les pressions dels catalans en les Corts de Barcelona de 1244, conseguiren que Jaume I definira els llimits de Catalunya de Salses fins al Cinca. Llegim-ho segons consta en la p.114 de Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon “Quia super limitibus Cathalonie et Aragonis…vestigiis inherentes comitatum Barchinone cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia limitamos liceo limitatio ipsius comitatus et Cathalonie predicte per pacis et treugue ordinationes en civitate Barquinone et Terrachone...” Segons un català, aixo fon “no sense l’oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans.” Com vegem, de nou, els catalans varen fer us de les seues forces en contra de la voluntad dels lleitadans.

 La conciencia de que Lleida no era catalana la trobem en Matieu de Caersi, trovador refugiat en la cort del rei Jaume I despres de la creuada contra els albigenses, qui en motiu de la mort del rei, escriu en 1276: (”Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p 261-262) “Tant suy marritz que no.m puesc alegrar”, es dir “Estic tan afligit que no em puc alegrar”. Llegim: “Ay! Aragos, Cataluenha e Serdanha / e Lerida, venetz ab mi doler, / quar ben devetz aitant de dol aver / cum per Artus agron silh de Bretanha.” Es dir: “Ai Arago, Catalunya i Serdanya i Lleida veniu en el meu lament, que deveu tindre tant de dolor, com tingueren per Artur els de Bretanya.”. La cosa crec que esta prou clara. Vegem que “Lerida” es cita a banda de “Cataluenha”. Lleida, a la mort de Jaume I encara es considerada com a part diferenciada de Catalunya.

 En “El regne croat de Valencia”, p 678, Robert Ignatius Burns reproduix un document de Valencia de 12 de juliol de 1270. Diu que el document parla de “reparar o construir “els dos ponts” de la ciutat, l´un a la Porta dels Serrans i l´altre a la Porta dels Catalans.” El text original diu “…condirectis illis duobus pontibus qui sunt in civitate Valencie, quorum unus est apud ianuam Serranorum et alius apud ianum hominum Ilerde.”

 ¡Que t´ha paregut canut! Hem de saber que Burns es jesuita, i com yo vaig estudiar en els jesuites, puc assegurar que m´ensenyaren allo de no alçar falsos testimonis ni mentir. Segurament Burns deu ser un dels retors que proclama que hi ha que fer lo que ells diuen i no lo que fan, perque ¿Que es traduir “hominum ilerde” (homens de Lleida o lleitadans), per “catalans”? ¿No es alçar falsos testimonis i mentir?

 Ni Lleida era catalana en 1238 ni els lleitadas es consideraven catalans. Es evident que en 1238, no pogueren vindre catalans de Lleida. ¿Seria “cientific” dir que el zar Nicolas fon un mandatari de l´Unio Sovietica? Per a alguns “cientifics” catalanistes, la resposta deu ser afirmativa.

 Per a acabar, simplement deixar constancia de que tant Urgell com Lleida com Tortosa, formen lo que els “resabuts” diuen “català occidental”. I resulta que en 1238, ni Urgell, ni Lleida ni Tortosa eren catalanes. Es despren que els molts o pocs que pogueren haver vingut al Regne de Valencia, ni considerarien català a lo que parlarien -el rei Jaume parla de romanç- ni tindrien conciencia catalana alguna.

Ángel Hernández: "Catalunya està repartint molts diners en Aragó per a comprar voluntats"

 ¡Enhorabuena Angel!. Mas claro no se puede hablar. Aqui esta la entrevista a nuestro amigo Angel en el diario valencianista "Valencia Hui", de hoy martes. En la edición digital sale en la portada de "Politica" con fotografia incluida. La entrevista sale solo con versión en valenciano en papel y en la edición digital.

13.03.07

 J.Ferrer(VH).- L'inginier industrial superior Ángel Hernández (Fraga, Aragó,1950) és un acèrrim defensor de l'identitat de l'aragonés oriental. Home de fermes conviccions religioses i colaborador de la Creu Roja, es rebela a que Aragó quede reduït a un mer apèndix de Catalunya. Està casat, té tres fills i li manté contacte en les entitats valencianistes.

Vosté és president de FACAO i d'Amics de Fraga. Explique als nostres llectors qué son estes associacions i quines són les activitats a les que es dediquen.
En 1996 naix la Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental, un grup d'entitats que s'unixen per a denunciar i defendre's de la catalanisació que patix esta zona. FACAO denuncia i informa al restant d'aragonesos sobre la forta pressió i invasió pancatalanista que patim en estes terres colindants en Catalunya, tant per entitats financiades des del nacionalisme català com des d'alguns partits aragonesos, que favorixen tot lo català.Amics de Fraga, una de les associacions de FACAO, des de 1991 està documentant la cultura i tradicions fragatines per a salvaguardar-les de cara al futur.

En Aragó existixen dos llengües pròpies, l'altaragonés o fabla i l'aragonés oriental ¿Quines diferències hi ha entre elles?
L'altaragonés es parla en el nort d'Aragó i és algo més tancat, en la zona esquerra en influències de la llengua vasca, i en la zona dreta en més pareguts al català. L'aragonés oriental, de la terra fronterera en Catalunya, en les seues modalitats de literà, fragatí, ribagorzà, maellà, fabarol, baix aragonés, chapurreau, etc, és més obert i en alguna influència del català pero encara que tinguen pareguts, cosa llògica per ser llengües germanes, perteneix a l'àmbit aragonés. Són llengües pròpies d'Aragó, cosa que no és l'idioma català.

¿Per qué diuen els catalanistes que l'aragonés oriental és un dialecte del català?
En l'inici de la democràcia, Catalunya començà la promoció del català en Valéncia, Balears i part d'Aragó. Es tracta d'un problema d'expansió de Catalunya, d'absorció dels territoris veïns en eixe proyecte de 'països catalans' o 'Gran Catalunya' que somien, independent d'Espanya que els faria forts en Europa. Per ad eixa expansió usen la llengua com ferramenta -cavall de Troya- per lo que estan venent en Europa que són 12 millons de parlants. Ells diuen "¡Qui parla català, és català!" Queda clar que no és un problema llingüístic, sino fortament polític i de gran envergadura, puix Catalunya està repartint molts diners en estes terres que denomina 'països catalans' per a anar comprant voluntats.

Els defensors de l'altaragonés pareixen estar enfrontats en els de l'aragonés oriental... ¿S'està aplicant la vella tècnica de "dividix i venceràs"?
L'altaragonés està molt dèbil i en lloc d'ajuntar-se en els parlants de l'aragonés oriental, triaren fer-ho en els catalanistes que volien ficar l'idioma català en Aragó, buscant el seu recolzament i ajuda econòmica.

 

1)     Usted es presidente la FACAO y Amics de Fraga. Explique brevemente a nuestros lectores qué son estas asociación y a qué se dedican.  

En 1996 nace FACAO, la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental, grupo de varias asociaciones que estando cada una luchando en su pueblo para preservar y fomentar su patrimonio cultural, se unen para denunciar y defenderse de la catalanización que sufre esta zona.

Existe una gran manipulación y politiqueo de todo lo cultural, que están perjudicando a Aragón al atentar contra su patrimonio básico: la riqueza que representan las modalidades aragonesas que se hablan en el AltoAragón y en el Aragón oriental (la periferia de Aragón).

FACAO denuncia e informa al resto de aragoneses sobre la fuerte presión e invasión pancatalanista que sufrimos en estas tierras lindantes con Cataluña, tanto por entidades financiadas desde el nacionalismo catalán como desde algunos partidos aragoneses, que favorecen todo lo catalán.

AMICS DE FRAGA, una de las asociaciones de FACAO, desde 1.991 está documentando la cultura y tradiciones fragatinas para salvaguardarlas cara al futuro: libros, teatro, desfiles, vestuario, fotos, canciones,…  Y ahora nos vienen con que somos de cultura catalana y que deberíamos sustituir la lengua fragatina por el idioma catalán.  Lo mismo en cada pueblo de la zona oriental de Aragón.

 2)     En Aragón existen dos lenguas propias, el altoaragonés o fabla y el aragonés oriental ¿Qué diferencias hay entre ellas?

Son las lenguas remanentes del aragonés medieval que Aragón perdió a favor del castellano. Son zonas rurales de la periferia de Aragón, lo que permitió que perviviera su forma de hablar. El Altoaragonés es algo más cerrado, en la zona izquierda con influencias de la lengua vasca, y en su zona izquierda con más parecidos a la lengua catalana.  El aragonés oriental, de la tierra fronteriza con Cataluña, con sus modalidades de literano, fragatino, ribagorzano, maellano, fabarol, bajo aragonés, chapurreau,...etc., es más abierto y con alguna influencia del catalán, pero aunque tengan parecidos, cosa lógica por ser lenguas hermanas en la Historia, pertenece al ámbito aragonés, lengua hoy muy poco apoyada y valorada. Son lenguas “propias” de Aragón, cosa que no es el idioma catalán.

 

3)     ¿Por qué dicen los catalanistas que el aragonés oriental es un dialecto del catalán?

    Con el inicio de la democracia, Cataluña inició la promoción del catalán fuera de Cataluña: en Valencia, en Baleares y en parte de Aragón. 

En sí se trata de un problema de expansión de Cataluña, de absorción de los territorios vecinos en ese proyecto de “paisos catalans”, la “Gran Cataluña” que sueñan, independiente de España, que les haría fuertes en Europa. Para esa expansión usan la lengua como herramienta –caballo de Troya- con lo que están vendiendo en Europa que son 12 millones. Nuestros vecinos catalanes han hecho de la lengua un símbolo de identidad del pueblo catalán:  “Quien habla catalán, ¡es catalán!”

Queda claro que no es un problema lingüístico ni cultural, sino fuertemente político, y de gran envergadura, pues Cataluña está esparciendo mucho dinero en esas tierras que denomina “paisos catalans” para ir comprando voluntades.

 

4)     Los defensores del altoaragonés parecen estar enfrentados con los del aragonés oriental. ¿Se está aplicando la vieja técnica del “divide y vencerás”?

Es más simple. El Alto aragonés está muy débil por el abandono secular de las autoridades aragonesas. En lugar de juntarse, con lógica, con los hablantes del aragonés oriental, también aragoneses olvidados de las autoridades centralistas, escogieron juntarse con los catalanistas que querían poner el catalán en Aragón, buscando su fortaleza y apoyo económico. Así nació el concepto de Aragón trilingüe, que no lo apoya nadie salvo los integrantes de las asociaciones defensoras de esa “fabla” y la Chunta Aragonesista, por sus acuerdos con Esquerra Republicana de Cataluña.

 5)     Un término muy extendido es el de “la franja aragonesa” ¿Este término es correcto? ¿Cómo lo denominan los propios aragoneses?

Esa “franja” es un invento del nacionalismo catalán, que fija aquellos territorios aragoneses que reivindican desde Cataluña como territorio catalán, parte del proyecto de “paisos catalans”. Una franja tiene dos fronteras, y estas tierras aragonesas solo tienen una frontera oficial (que no física, de momento).  La expresión “franja” debe estar proscrita en Aragón, en cuanto atenta a los intereses de Aragón, y sin embargo es común oírla de medios de difusión y de los propios políticos aragoneses.

 

6)     ¿En qué situación quedan las lenguas aragonesas con las reformas del Estatuto aragonés?

Se ha impuesto el sentido común y se ha rechazado las enmiendas de los partidos catalanistas y de la CHA que pretendían la introducción del idioma catalán en Aragón.

Sigue quedando a la voluntad de los políticos, que en sí están obligados a proteger las lenguas y modalidades “propias” de Aragón. Propias quiere decir pertenencia y poder de decidir sobre ellas.

 7)     ¿Cuál es la situación del aragonés en las aulas? ¿Existe alguna asignatura? ¿Hay voluntad política para recuperar esta lengua?

Han de ser los hablantes los que deben pedir la enseñanza de sus lenguas “maternas” , y le corresponde a la administración el poner los medios para que así sea, sin manipular ni tergiversar ni imponer gramáticas ajenas.  De hecho hay mucha enseñanza ya de la modalidad altoaragonés, pero en cambio, con la enseñanza del idioma catalán en la zona oriental de Aragón, por conveniencia de la población para conocer el idioma vecino (estudios superiores, trabajo,…), no se enseña las lenguas locales del aragonés oriental, con el riesgo de absorción por el catalán.

 

8)     ¿Cómo valora usted que en los libros de texto se hable de la ‘Confederación Catalano-Aragonesa’ o del ‘Reino de Cataluña/Aragón’?

Es parte de la manipulación general de todas las ciencias que está realizando Cataluña, cambiando la Historia, Geografia, Literatura,… a perjuicio del resto de españoles.  Ello está siendo permitido por la debilidad de los gobiernos estatales.

 9)     Existen dos partidos regionales en Aragón, la Chunta Aragonesista y el Partido Aragonés ¿Qué defiende cada uno? ¿Alguno de los dos defiende realmente los intereses aragoneses?

Chunta Aragonesista (CHA) está supeditada por sus acuerdos a Esquerra Republicana de Cataluña, y defiende poner el idioma catalán como lengua oficial en Aragón, soslayando la reivindicación que hace ERC de la catalanidad de parte del territorio de Aragón.

El PAR, que ha tenido dudas y altibajos, apuesta ahora por la tesis aragonesista de las hablas de la zona oriental de Aragón.

10) ¿Cual es la postura del Partido Popular aragonés con respecto al aragonés oriental?

Claramente opuesto a la introducción del idioma catalán como lengua de Aragón y defensor de las lenguas aragonesas, según el Estatuto de Autonomía.

 

11) ¿Qué le diría usted a los valencianos en relación a la lengua valenciana?

Lo mismo que ya les dije en la conferencia que dí en el II Congrés de la Llengua Valenciana, que defiendan su patrimonio propio, sin dejarse catalanizar, pero uniendo fuerzas, que están divididos en fruslerías.  Ahora no es el momento de discutir de reglas gramaticales ni de cómo poner los acentos, sino unirse todos y a todos los niveles en la defensa de la lengua valenciana, erradicando las injerencias ajenas.  La Comunidad Valenciana tiene suficiente poder, valía y capacidad para conseguirlo

 

 

 

 

 

 

 

 

CATALONYA, IS NOT SPAIN... ¡VALENCIA, IS NOT CATALONYA!

 Autor: Federico Bolillo i Vigo

Es conegut per tots que la Gran Nacio Catalana..¿? vol ser aixo: Nacio independent de Espanya, no vol res que tinga que vore en Espanya. De fet diuen que Catalunya no te historia comu en Espanya, sino que compartix historia en ella i que l’historia demostra que Catalunya mai ha tingut res a vore en ella, no mes quan l’imperialisme d’Espanya s’ha imposat per les armes i mes prop en lo recòrt colectiu de l’historia en l’epoca dels anys 1936 al 1939 i per descontat en la post-guerra del franquisme i no mes quan l’han obligat. Pero no diuen, que si que saben traure profit quan tenen l’oportunitat de fer-ho. No diuen lo que a tots mos costà les olimpiades de Barcelona, el Forum, etc. No diuen lo que furten aprofitan-se de les coalicions i pactes electorals en lo govern central de ¡o cel, quin horrror! d’Espanya siga qui siga el signe politic del govern central ( el cas es traure profit, be posant el cul o be donant per el cul)

Diuen tambe, que la cultura fa d’una nacio un poble sabi, lliure, democratic, tolerant, comprensiu, generos i ademes solidari i pense que en la majoria dels casos sera aixina, pero tambe me ve al cap el refra, “Digues de que presumixes i te dire de que carixes”. Cult el poble català, ho es en cert modo, perque si a historia lliteraria mos referim poqueta ne tenen com a propia, no mes i quina ¡la del poble valencià! furtada i manipulada a colp de talonari (dins i fora d’Espanya); lliure tambe ho es, perque fan lo que volen i a on volen; democratic tambe, te deixen parlar “en català” i sino deprent-lo (sino eres un espanyol de merda o un andalus charnego de “cal Deu” segons ells) i dir lo que vullges (Vixca Catalunya, vixca els Països Catalans i com no Vixca el Barça i ser un Cule com cal); son tolerants i comprensius, perque acepten a tot lo mon siga de la religio que siga, acepten els moviments gays, els emigrants, els de Terra Lliure, parlen a nivel automonic en l’Eta, ajuden en diners a Eliseu Climent del grup d’Accio Cultural del Païs Valencià (ya ho feren en Joan Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Andres Estelles, Enric Valor i ho fan en els doctes filolecs de l’AVLL – tots meyns dos per ara, membres tambe de l’Istitut d’Estudis Catalans - , ajuden a editorials valencianes com Bromera, ajuden a les Universitats de Valencia, Alacant i la d’En Jaume I de Castello) gasten molts diners en ONG’s per tot lo mon, ajuden debades a traduir al Valencià…¿? pelicules en Canal 9 i donen lliçons de diccio als presentadors de Radio 9 ¡Tot siga per la delegacio RTVV-3 de la imponent TV-3/33! (de fet mos deixen vore la “seva TV-3 en tot el Païs Valencià” com a bons germans. La veritat es que son uns angelets en “barretina” de Pitufos, perdo de volia dir de Barrufets, perque tot lo que existix en lo mon sancer es català o va ser fet per ells. L’ultima noticia mes importatnt a nivell de civilisacio en lo mon mundial, es lo descobriment de l’esclavo perdut de la cadena humana, com no trovat en Lleida i com no de nom Pau (no Austrolopitecus o res d’aixo, no, Pau) perque eixe esclavo perdut huma o pre-huma era ni mes ni manco que Català, puix tenia a lo seu costat un escut del Barça, havia menjat o dinat – mes concretament – “botifarra amb monxetes i de postre – no ho tenen clar – si mato amb mel o crema catalana.“ En fi, podria dir que me donen llastima del ridicul que fan, pero la veritat es que NO, que m’alegre molt de lo impresentables que son i de la vergonya que donen, perque en realitat lo que demostren es un sentit d’inferioritat i d’enveja en tot allo que signifique precisament “cultura” ¡la que mai han tingut! perque la seua historia esta plena de gent mercenaria, lladres i pirates al preu del millor postor i damunt porten gravat en la front la despreciable per a ells: Marca Hispana.

Pero tornant a lo que anava, generosos i solidaris la pura realitat es que NO HO SON GENS, NI MIQUETA, especialment en lo poble valencià perque no volem ser catalans del sur ni catalans de cap classe, senzilla i unicament ¡SOM I SEREM PER SEMPRE VALENCIANS! La generositat i solidaritat mos l’han demostrat negant-mos l’aigua, l’identitat com a poble, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra lliteratura. Pacten en lo govern central i en la nostra generalitat lo que mos poden (no donar) sino en lo que mos poden fotre. Intenten - concedida i tot – La Copa America de Vela, dur-se-la a Barcelona, contant mentires de la roïna gestio de les adaptacions i infrastructures de la nostra terra per a la Copa America i de la falta d’inversions economiques per a la mateixa, etc, etc. Fan chantage (PSOE-PSC i ERC - Maragall i el Carota de Carot -) al “porrito” de Zapatero, obligant-li a denominar català al Valencià en l’amenaça de no donar recolzament als presupostos generals de l’estat i ni que dir de l’inversio destinada al port de Barcelona i l’almoina destinada al de Valencia.

En fi, tot aço ve a colacio pel partit de balopeu del dissabte passat entre el Barça i el Real Madrit que feren per Canal 9 i per la TV-3 en el que n’hi havia una pancarta que dia: Catalonya, is not Spain i en molt orgull, clar que si i ademes en l’inpunitat de la fiscalia de Catalunya i del govern central i en la presencia del ¿Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya? i diuen que mosatros son els secessionistes. El resultat del partit va ser, molt aclaridor:

BARÇA (CATALONYA) 3 REAL MADRIT ( SPAIN) 0

Goles de Jordi Puyol 1 ( pacto PP/AVLL )
Maragall 1 ( Val=Cat. en la U.E )
Carot 1 ( Presupostos de l’Estat )

Per ultim, dir que estic totalment d’acort en lo nostre amic Ferrer que va escriure el passat dia 19/11/2004 l’articul “L’imperialisme català” , no mes que afegir dos apunts al tema:

1.- Es molt cert que valencia es la moneda de canvi entre Madrit i Barcelona, pero tambe es molt cert que som i ahi es a on mes me dol, moneda de canvi per al “no meu” Govern de la “nostra” Generalitat i 2.- Diguen que el millor atac es “una bona defensa”, pero tambe una bona defensa es “un bon atac”. Crec sincerament que abdos tenim que posar-les en practica i es perço que des d’aci i en l’agraïment a Joan Benet per deixar-mos expressar les nostres opinios valencianes i valencianistes totes elles, vos dic i vos demane que:

¡VALENCIANS EN PEU ALCE’M-SE!
QUE LA NOSTRA VEU, LA LLUM SALUDE D’UN SOL NOVELL
IQUE TOTA ESPANYA I CATALUNYA S’ENTERE DE UNA VOLTA QUINES SOM I QUE VOLEM SER.
¡VALENCIANS EN PEU ALCE’M-SE!
¡TOTS BAIX DELS PLECS DE LA NOSTRA SENYERA JUNTS I A UNA VEU GERMANS, VINGAU PER A OFRENAR NOVES GLORIES A LA NOSTRA PATRIA VALENCIANA!

22 de Novembre de 2004. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

¿CATALANO-ARAGONESA?

PerDomingo Gimeno Peña

Es habitual llegir en llibres, revistes de divulgacio historica, inclus en llibres de texte, la denominacio antihistorica, Corona Catalano-Aragonesa, per a nomenar a la historica Corona d´Arago, despreciant a atres membres que com el nostre Regne de Valencia en una llarga epoca va ser el mes important de tota la Corona. ( En tems de Marti l´Huma, 1395-1410, quan Barcelona no pasava de 20.000 h. Saragossa 18.000, Mallorca 15.000 i Perpinya 12.000, la ciutat de Valencia ya contava en 90.000, superant a les demes tant en economia com en cultura.)

Se considere l´inici de la Corona d´Arago, quan Ramiro II ( el monge ), cedix en matrimoni a sa filla de dos anys Petronila ( 1137 ), al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, cedint-li tambe el domini del regne, per aixina ell poder tornar a la vida monastica ingresant en el monasteri de San Pere el Vell, en Hosca, pero sense abdicar del titul de rei, que va conservar dasta la seua mort, que el va heretar sa filla i despres el seu net Alfons II . Ramon Berenguer va governar Arago com a princip o dominador ( dominator regni aragonensis ), per lo tant son fill Alfons va heretar de sa mare un regne i de son pare un comtat .

Arago i el Comtat de Barcelona no se van poder unir per que el comtat era d`orige frances,.i per lo tant LLuis IX rei de França no ho haguera acceptat, i ademes en temps de Ramon Berenguer, el Comtat de Barcelona no era l´unic en la Marca Hispanica; existien en les mateixes condicions, els comtats de Pallars Fussà, Roselló, Pallars Subirà, Ampuries i Urgell, per lo tant Catalunya no estava encara formada i la denominacio tampoc. Cap resenyar que el Comte de Barcelona per a anar a Arago, tenia que pasar per territori que no li perteneixia ad ell sino al Comte d`Urge.

La denominacio Catalano - Aragonesa era impossible per que en 1137 la paraula Catalunya no existia, va naixer a finals del segle XII i va tindre entitat en la segon mitat del XIII, quan Jaume I va cedir Languedoc i la Provenza, menys el senyoriu de Montpeller, a canvi dels territoris de la Marca Hispanica mes el Rosello, que perteneixien a Sant LLuis Rei de França. ( tractat de Corbeil 1258).

Tots els succesors de Ramon Berenguer van ostentar els tituls de Rei d´Arago i comte de Barcelona, sense nomenar en absolut ningu, a Catalunya, i aixina com la Corona anava conquistant nous regnes, el Comtat de Barcelona retrocedia llocs en l`escalafo, seguint l`orde jerarquic en heraldica, com tota la documentacio real demostra; en el Privilegi del trasllat de la ciutat de Castello, podem vore com Jaume I ,diu ser Rei d`Arago, Mallorques i Valencia, comte de Barcelona i d`Urgell i senyor de Montpeller, continuant sense nomenar a Catalunya per a res, i postergant a Barcelona al cuart lloc ya en l`any 1251.

El cronista Jerónimo Blancas, en el sigle XVI, descriu el protocol dels representans en les Corts Generals de la Corona d`Arago: " en la mano derecha del rey, en la parte que dicen del Evangelio, se asientan los eclesiásticos, nobles caballeros e hidalgos aragoneses y valencianos". La distribucio se completa a la esquerra, mallorquins i a continuacio catalans, " y este orden se ha guardado desde muy antiguo en los asientos en Cortes Generales " ; es dir, des del sigle XIII al XVII, els regnes d`Arago i Valencia ocupaven llocs de privilegi junt al monarca, i Cataluña l`ultim a la esquerra. Este detall nos demostra l`importancia de Catalunya dins de la Corona.

Si abans de conquistar Mallorca i Valencia, Catalunya no existia i despres, es la quarta en importancia ¿ com poden dir Catalano-Aragonesa, pasan-la per damunt dels tres regnes i anulan a dos d´ells?

El catalanisme dins dels seus deliris de grandea, no a soles invente falses denominacions, sino que tampoc respecte lorde jerarquic, fican a Catalunya ( catalano ) davant d´Arago . Ya diuen els psiquiatres, que la paranoya no te cura.

 

CARTA OBERTA A SO MORATINOS

 Autor: JOAN BENET RODRIGUEZ i MANZANARES

 Carta oberta a So Moratinos, Ministre d’Assunts Exteriors i Cooperacio.

Molt estimat So Moratinos, en la decisio presa per voste de solicitar el reconeiximent de la llengua, de l'idioma valencià en la U.E. no es que hi haja obert una ferida en ningu, es a soles que a posat el dit en la llaga d’una ferida que està oberta mes temps del que tenim voste i yo junts, i yo ya pentine canes.

A la meua volguda llengua valenciana se li pot ajudar de dos formes, fent-lo de cor, com es el meu cas, o simplement, fent-lo en la llei en ma, que es el seu cas.

Ajudant a la llengua de cor es pot caure un poc en la vehemencia, pero ajudant-la en la llei en la ma, a soles hi ha de complir i fer complir la llei, sense mes, i aixo voste sap fer-lo.

Voste ha complit en la seua obligacio de demanar que la meua volguda llengua valenciana estiga reconeixida com a tal en la U. E., pero hi ha persones d’una atra comunitat espanyola, que han clavat el crit en el cel… ¿no s’ha preguntat voste perque? La resposta es molt senzilla. Si voste o qualsevol persona, llig llibres d’historia que no hi hagen segut revisats per la maquinaria pancatalanista, es dona conter sense donar moltes voltes al tema, que si al que fora territori de la corona d’Arago, hui denominat Catalunya, se li lleva de colp tot lo que li han furtat al Regne de Valencia, al Regne de Mallorca i al Regne d’Arago… es queda en pilotes, es queda com realment es, un poble sense historia, un poble sense pasat, puix tot el pasat que s’atribuixen, (Joanot Martorell, Ramon Llull, La bandera, inclos els castellers…) no son seus, sino que son part de l’historia valenciana, balear o aragonesa.

Sino, ¿Perque es tan important per ad ells que el valencià no siga reconegut com a llengua?, ¿De que tenen por?

Hi ha persones pancatalanistes, com Carod-Rovira, que han arribat a amenaçar a So Zapatero dient-li que si no troba una solucio, si no canvia la demanda en la U.E.… si no torna a afonar i ofegar a l’idioma valencià, li retirarà el soport politic i ademes no aprovara els presuposts per a l’any que ve (2005)… ¡Fotre!, es mes important per als catalans la llengua valenciana que la propia politica estatal del govern central, ¿No s’ha preguntat voste perque?

Ademes So Moratinos, que no li menjen el cap, no hi ha ninguna mida que puga conformar a valencians i catalans en respecte ad este tema; si seguix en la posicio que ha començat, que es la bona, que es la llegal, que es la constitucional, als catalans no els va a agradar, i si canvia, es torna arrere i demana a la U.E, el reconeiximent del “valencià/catala”, un terme absurt i fora de la llegalitat puix l’Estatut d’Autonomia de Valencia inclou en ell molt clarament el terme, “valencià”, no mos va a gustar als valencians.

L’unic cami que es pot seguir es el de la llegalitat, i si a alguns no els agrada, si als catalans no els agrada, des de fa vora cent anys no mos agrada a mosatros, els valencians, que mos estiguen catalanisant als nostres chiquets en els coleges.

So Moratinos, per a finalisar, a soles dir-li una cosa, NO deixe que unes quantes persones d’una comunitat mes d’Espanya decidixquen el futur de tot el païs sancer. MAI una minoria pot, deu, subjugar a una majoria. Siga voste eixa persona, eixe politic que canvie el rumbo de l’opressio llingüistica en Espanya.