CATALUNYA, ¡ BREÇOL DE L’HUMANITAT ! O FANTASIES DE LA WARNER BROS

 Federico Bonillo i Vigo

 Els dogmes de fe son molt dificils – si no impossibles – de refutar ab arguments cientifics. L’historia de l’humanitat ho atestigüa sobradament, aixina com tambe voler unificar una llengua en una atra d’una forma cientifica. Cientificament una llengua mai se pot asimilar ad atra llengua, senzillament perque una llengua la fa el poble que la parla i els filolecs s’han de llimitar a estructurar-la de la millor manera per a quel poble la puga estudiar i deprendre d’una forma facil i evidentment senzilla. El cas de la nostra llengua, no escapa ad esta regla, ya que en l’actualitat, Catalunya i una bona part del seu mecanisme pro-catalanista i pancatalanista continua obstinant-se afirmant coses, no no mes desproveides de tot fonament cientific ( el que elles argumenten ), sino que, ademes, estan en franca contradiccio en el coneiximent filologic i per damunt de tot en la realitat historica de la nostra terra.

Ara be, ad esta conviccio, que ells defenen i divulguen com a dogma de fe d’una forma encarniçada ( penseu en Carota Rovira ) fins al punt de mostrar publicament les seues teories cientifiques sobre ¿ la grandea i esplendor de la milenaria llengua catalana en un sigle d’or – el nostre- ?, ademes en el convenciment fingit i sabedors de la falsetat de lo que afirmen, es algo que esta mes en lo camp de la ciencia experimental, que en la realitat dels fets historics. Yo pense que Catalunya te deliris de grandea i una enveja “deshonesta” de lo que mai foren i mai seran, en concret en lo tema llingüistic (per no parlar de l’unificacio dels territoris de la ¿ Gran Nacio Catalana ?), perque estic conveçut quel català es un dialecte del Provençal, Occità o Llemosi ( COM ELLS SABEN PERFECTAMENT ). Per a mostra un boto: En l’any 1.909 se celebrà en Barcelona lo “Primer Congres de Llengua Catalana” i s’acordà deixar-li de consider dialecte i lo que es pijor: Anar pel cami de nomenar-li llengua i establir les bases i l’estrategies en la falsa apariencia de llaços de germanor i d’unio i “ABSORBIR” les llengues del seu entorn i configurar els futurs i quimerics Països Catalans. Evidentment, els catalans i catalanistes d’aço no diuen res. No mes dir, que Catalunya no va donar-se conte de lo que era, fins a l’any 1.358 ( mes de cent anys en acabant de que lo nostre Regne de Valencia, fora l’enveja d’Europa, tant a nivell politic, cultural, economic i lliterari ). Respecte al tema de la llengua, dir que a partir del famos congres nomenat ades, se constitui lo que ara es l’Institut d’Estudis Catalans i s’encomana al ingenier Pompeu Fabra l’elaboracio d’un proyecte llingüistic per a poder justificar les  seues pretencions de tindre una llengua i no un dialecte. Ad este proyecte va donar com resultat final una llengua hibrida “el barceloni” – versio ¿polida i culta? de lo que se parlava en aquell temps - que com a tal, no deixa de ser atra volta un dialecte mes o sub-dialecte fet en lo llaboratori de So Pompeu. El barceloni, per tant i aci, si que es pot dir que n’hi han arguments cientifics, ya que es una llengua pre-fabricada, pero aceptada per tota la burguesia catalana, fet que aceptaren en molt de gust, ya que lo que se parlava era un dialecte o ¿llengua? “montaraç, tosc i bast”. Una volta aceptat la nova parla catalana, es va fer oficial “per se” i en pau: ¡ A per l’unitat llingüistica a base de talonari !.

U dels erudits catalans que mes estudia els classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha segut Ramon Miquel i Planas. En lo seu “Cansoner Satiric Valencià dels segeles XV i XVI”, diu en lo seu prolec: “ Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que, quan mes extremen els valencians les seues pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica, front el Català, major necessitat n’hi ha que tindre per la nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula ab les illes Balears…” “ Privar a Catalunya i a la seua lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca…” “ seria deixar nostra historia lliteraria truncada en lo centre del seu creiximent i ufanor; mes encara: seria arrancar de la lliteratura catalana, la poesia casi per complet, perque en ningun atre moment, ans de la “Renaixença”, es va aplegar a adquirir l’esplendor ab que se nos mostra, gracies als Ausias Mrach, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar i atres cent mes “

 Es evident i de tots conegut el carácter envejos, superp, imperialiste i absorbidor del catalanisme, fet que sa convertit en una greu malaltia i que d’una forma indirecta en molts casos i directa en atres, mos obliga a defendre-mos de la seua intromissio. Es tan lo poder que tenen, que podriem dir, que fins i tot tenen hui en dia una especie de Tribunal de l’Inquisicio i Sant Ofici. Tots aquells que no acepten els dogmes de fe en la materia, son inexsorablement excluits dels ambits academics i dels mijos de difusio i s’els considera secessionistes, blaveros i faches. Aixo mateixa passa en l’ambit de la paleontologia, mes concretament en lo famos debat “cientific” del esclavo perdut entre els pre-hominits i el home de la prehistoria fins al home actual: O eres del dogma de fe darwiniste o estas fora –excluit- del mon cientific. La veritat es que fins als nostres dies la busqueda del esclavo perdut ha segut el alfa i l’omega de l’antropologia, pero hui la ciencia i l’antropologia estan d’enhorabona i aci es, on entra a jugar el ancestral poble català. M’explique: Fa un any i poquet mes, va eixir en tots el mijos de comunicacio la fantastica noticia en lo següent titular “ TROBEN EN BARCELONA L’ULTIM ANCESTRE COMU DEL HOME I ELS GRANS SIMIS” es dir, han trobat el esclavo perdut que tot lo mon buscava i mira per a on justament en lo Poble d’Hostelets de Pierola - Catalunya - LA TERRA - ( L’UNIVERS ).

De la mateixa manera, tant en l’identitat com en la llengua d’un poble, com en l’antropologia, tots els dies eixen un grapat d’aprenets de cientifics, filolecs i divulgadors “ charradors cosmics i comics” en televisio, llibres de text i en les universitats, que mes que res pareixen trovadors de la mateixa cançoneta, pretenent que, a base d’escoltar-la moltes vegaes, al remat mos pareix que lo que diuen es veritat, realment veritat per alguns ( catalanistes ) i pera atres com a minim d’una forma indigna, encara que politicament correcte, “acceptable”. Es tant els deliris que patixen, que de la falsetat, fan supostes evidencies abrumadores de les seues teories.

 Be, el cas es que el 5 de decembre de 2002, un grup de cientifics descobri un craneu fossil i enseguida se donaren conte de que era “algo extraordinari” i en l’estiu de l’any 2003 iniciaren la primera excavacio, trobant un esquelet parcial molt be conservat. Han deduit que se trata d’un mascle jove, d’uns 35 quilos de pes i d’una alçaria d’entre 1 i 1,20 m. Vivia en la selva mes densa subtropical d’una riquea extraordinaria de la Gran Catalunya, convivint entre la mes espectacular fauna de l’epoca ( elefants, rinoceronts, chicotetes fardes voladores i molts reptils, en concret tortugues ). El chiquet –segons ells- trepava verticalment pels arbres en moviments molt agils, pero sense penchar-se de les branques, menjava vegetals, insectes e inclus chicotets mamifers. Lo mes de lo mes, es que segons els sabuts del descobriment – encara que no confirmat de moment – la causa de sa mort va ser per “caure’s d’un arbre per descuit”. ¡ Pa cagar-se i no torcar-se ! cavallers.

En acabant d’estudiar-lo profonament i possant-se la cronologia de la paleontologia dels simis, pre-hominits, hominits, homos, etc, etc davant dels ulls i veent els noms dels descobriments fets en anterioritat al seu i encara que el chiquet o jove te una edat de 13.000 anys segons ells, l’encaixaren en la part buida de l’espai que ficava “Esclavo Perdut” i varen dir ¡ Puix, no som chulos mosatros ni res !

Arribaren a un punt de tanta confiança en lo chiquet, que varen decidir batejar-lo en lo mes estricte ambit familiar i l’han ficat de nom Pau, pero no es lo mateix si se tracta de presentar-lo en societat i mes a la cientifica, aixina que sense cap superbia i en molta humiltat, decidiren que dins dels noms cientifics ficats als demes, com: Ramapitecus, Dryopitecus, Keniapitecus, Sivapitecus, Pitecantropus, Australopitecus, etc,etc / esclavon perdut / -espereu a saber el nom, que val la pena – Neanderthal, Cromagnon, Homo Erectus, Homo Sapiens i fins ara tots mosatros. Puix be, el nom cientific triat per a Pau i resumint en un esquema simple es la següent ¡ Senteu-se tots ! que si no cauren de cul:

Esclavon Perdut

SIMIS PIEROLA PITTHECUS-CATALA UNICUS HOMO SAPIENS

Estic convençut que mes avant ( perque este no es el moment mes oportu, pels acontenyiments que s’han produit recentment ) mos diran o informaran, que el jove Pau ( tot ell català fa mes de 13.000 anys ) tenia els gens que generacio darrere generacio a transmes ¡ Deu meu ! al carota de Carot Rovira, perque n’hi ha evidencies en el craneu de pels de bigot com el que te l’impresentable del Hitler català ( es curios, que l’atre impresentable de Maragall, tambe porta bigot ).

 Per tant, es evident quel breçol de tota l’humanitat i de la civilisacio ve del pare primitiu català i de fet en lo pervindre de l’humanitat el desti esta en mans dels catalans, perque esta escrit en les lleis de l’univers, que el Joda sera català, o se produira una involucio i ¿ sera Chiwaca, o Dark Vader o pot ser L’Emperador ? o ¿ el poble català se crea per generacio espontanea, o vindran d’un atre planeta ?. La veritat es que m’importa ben poc, aixina com si varen naixer d’una bonyiga, puix la realitat historica i les evidencies demostren que son tot lo contrari que diuen ser.